Tina de fusta del Quer

En una de les sotalades més enfonyades i feréstegues de les de ja per sí prou feréstegues Guilleries, al peu d'un agut penyal amb vistes al pantà de Susqueda, s'amaguen les ruïnes de la masia del Quer.

I amagat en una de les seves enderrocades dependències es troba aquest vaixell o tina de fusta amb un gravat i la data 1779. 

Per situar-nos en el temps pensem que aquesta peça de fusta és tan sols 3 anys més jove que la independència d'Estats Units i 10 anys més vella que la Revolució Francesa.

Aquest vaixell es conserva en un estat molt precari i s'aguanta per la quietud.
Al Quer només s'hi pot accedir a peu i després d'una llarga davallada per un costerut camí que parteix d'una clariana a 250 m de la Casa Nova de Montdois, al final de la pista que passa pel santuari de Montdois, anomenat també la catedral de les Guilleries, en terme de Susqueda i a 5 km a vol d'ocell al sud de Rupit.

Vaixells com aquest eren el recipient més comú que hi havia per fermentar el vi quan no podien construir-se cups d'obra ni esculpir-se a la roca, perquè el tipus de pedra o la disposició del terreny no ho permetien, i en canvi la fusta era abundant.
Ara costa de creure que en aquests sots salvatges hi hagués res plantat fa 235 anys però segurament de vinya n'hi havia molt abans i tot. Al pantà de Susqueda, sense cobertura de mòbil ni accés fàcil pels vehicles, passejar amb kaiac no està permès, però algú que ho ha fet m'ha comentat que per les seves ribes és possible veure encara algun cep silvestre, supervivent de les vinyes de Querós, del Quer o la Muntada, indrets ara del tot enrunats.

Les piques a les roques servien per premsar raïm?

Arrel d'una campanya de prospecció arqueològica de l'any 1989 l'historiadora Assumpta Serra, ens parla d'uns relleus trobats prop de Tavertet:
"Tipus de jaciment: Lloc de centre de producció i explotació per al vi.
Descripció: Sobre una gran roca on s'hi pot pujar per 4 o 5 esgraons atificials. A dalt s'hi trobaren dos forats de forma ovalada. Mesures 25 cm de fons i 85 cm de llarg el gran. Entre l'un i l'altre s'hi troba una canalització. També conté uns encaixos als quals es podria acoplar un sostre. Prop de totes aquestes cavitats hi ha dibuixada la silueta d'un gos. Tot plegat el situa a l'Alta Edat Mitjana. A la part de sota d'aquesta gran roca s'hi troba un fragment de ceràmica grisa".
A. Serra i Clota. Prospeccions a Tavertet. Acta historica et archaeologica mediaevalia. 1991. Num 11-12.

D'aquests i altres relleus semblants en vaig parlar fa un temps en un altre blog, on mostrava més aviat sorpresa de que sobre les cronologia i utilitat d'aquesta mena de piques hi hagi tanta dispersió de criteris, cosa que aquest comentari d'Assumpta Serra en donaria una resposta, si més no per alguns casos.

A 50 m d'aquesta mateixa roca n'hi ha una altra amb una cavitat senzilla:

I per la mateixa zona i d'altres de Tavertet se'n troben més. De fet n'hi ha a diferents indrets de Catalunya, per exemple les que hi ha dalt del pla de la Calma, al Montseny (Pla del Ginestar i la Caseta de la Mora): 

Si es confirmés que les piques del Pla del Ginestar tenen relació amb el vi es trencarien alguns esquemes. L'article Aproximació històrica al conreu de la vinya a l'alta vall del Congost (Monografies del Montseny nº4, 1989) gairebé en descarta el conreu a la part alta de la Calma per raons climàtiques, tot citant un escrit d'en Salvador Llobet: Distribución altitudinal del olivo y la vid en la región del Montseny. L'alçada superior que es menciona és els 846 m de Can Coll, mentre que el Pla del Ginestar passa dels 1200 m i la Caseta és a 1070 m s.n.m.
Però penso que aquestes altituds no haurien de ser un problema i de fet, a can Figuera, hi ha un peu de premsa encastat en una paret aixecada a 1166 m d'altitud (punxar aquí)

Un altre forat d'aparença similar es troba sobre el Roc de les Orenetes (La Roca del Vallès -Vallès Oriental-), i que alguns han dit que podria tractar-se d'un plat de molí d'oli: veure el minut 15' del vídeo d'aquest enllaç (punxar aquí).

Cups de la Pera

La Pera és una masia del terme d'Olvan (Berguedà) on s'hi pot accedir des de la carretera nova de Gironella a Vic per un camí indicat a 1.7 km després del trencall d'Olvan.
De cups o tines n'hi ha dos oberts a la roca, un a cada costat de la casa aixecada recentment en el lloc de l'antiga masoveria, davant de la masia.
Els propietaris n'han tingut cura i les tines estan netes i cuidades. Per evitar accidents han fet unes tapes de fusta, recurs més intel·ligent i elegant que el d'omplir-les de runa, com ha passat a d'altres bandes.

La tina més petita fa 120 cm de diàmetre i és la que veiem al costat dels graons, la boixa queda a una profunditat d'uns 70 cm.

La tina més gran té un diàmetre de 220 cm i la boixa queda a 150 cm del llavi rocós, encarada al camí. La cavitat de poca profunditat del seu costat no queda clar quina funció feia, podria ser la ubicació d'una premsa o bé un intent de fer-hi una tina menor, que no va prosperar.

El nom de la Pera li vé a la casa d'una gran pedra partida en dos que es troba a pocs metres darrera les tines. En aquesta pedra o roca s'hi observen senyals d'haver-hi hagut encaixada alguna coberta, que podria haver estat l'habitatge primitiu o si més no unes dependències, doncs la Pera apareix citada ja l'any 899. La masia actual però té algun tros de mur que podria datar del s. XV, època de la que es creu que també són els cups.

Hem vist també, al pati de davant de la casa, una pedra de molí, potser d'oli.

Base de premsa de biga de Puigmaçó

Aquesta roca amb forats artificials figura catalogada dins l'inventari arqueològic de la Generalitat amb el nom de Jaciment del Serrat de Puigmaçó, però no la descriu com a premsa. En canvi sí que ho feien en Ramon i Jaume Corominas en el mateix article en el que tractaven de les premses del Soler i de la Sala. De fet la presència d'una cubeta plana rebaixada artificialment, encara que molt erosionada, i d'uns forats disposats al voltant d'aquesta, tot plegat enlairat uns quants pams de terra, fan suposar que estem davant del mateix tipus d'artefacte.

La disposició del mecanisme de fusta i el seu precís funcionament no el coneixem amb exactitud, encara que en podem formular hipòtesis a partir de com eren les premses de biga romanes.

El nom de Puigmaçó correspon estrictament al serrat emboscat que s'aixeca al davant i s'hauria donat en algun moment històric a un hipotètic monestir situat en les proximitats d'aquesta premsa i del que no en queden vestigis.

Com que a les zones properes (Pla de St Pere) s'hi han trobat restes d'èpoques que van des dels íbers fins a l'Edat Mitja, passant pels romans, no ens és possible afinar a quin moment històric correspon aquesta estructura. En tot cas, ha de tenir uns quants segles, tenint en compte que a partir del s XVII es va anar imposant el tipus de premsa vertical.

Es troba a 1 km a vol d'ocell i al nord de la base de premsa del Soler. La veurem al costat mateix d'una pista que, sortint del PK 3.7 de la carretera de Navàs a Viver, porta a St Cugat del Racó passant pel Pla de St Pere de les Cigales, uns 150 m abans del darrer trencall a l'Alzina.

Més informació:
Val la pena seguir la Maria Estruch, que coneix millor que ningú aquests topants i el tema de la verema, per l'itinerari que ens proposa en el blog Arrels: punxar aquí
R Corominas i J. Corominas. Premses de biga bastides en codines i pedres traslladables. Erol nº 57. 1998

Base de premsa de biga del Soler

Aquesta base de premsa la van estudiar i publicar els germans Corominas en un article de l'any 1998, en el que encara n'identificaven dues més, de les que ja en parlarem. Actualment se'n coneixen 4 al llarg d'un quilòmetre.
S'hi pot anar des de la pista que uneix St Cugat del Racó amb St Pere de les Cigales (terme de Navàs -Bages) i que passa prop de la casa del Soler. Cal acostar-se a la nau d'una granja situada a 300 m al N del Soler, voltar-la pel costat dret, sota la granja seguir direcció N i prendre després els trencalls a l'esquerra fins a situar-nos al costat d'uns camps que no cal trepitjar, només vorejar-los 50 passes al S fins a veure la roca.

La roca, plana de sobre, fa una cubeta rebaixada artificialment mig pam, amb pendent cap a la zona de recollida del most. Una sèrie de forats i encaixos que es reparteixen pel perímetre suportaven l'estructura de fusta que formava la premsa en sí.
No hi ha cap tina en pedra al costat d'aquesta base de premsa. Interpretem que a la seva època les tines encara eren de fusta.
L'opció de que servis per fer oli no s'hauria de descartar completament, però tampoc hi trobem plats o pedres de molí, que recolzarien aquesta tesi. En canvi, en un radi de pocs centenars de metres, sí que són abundants les tines excavades i els contrapesos aïllats, artefactes típics de les feines de la vinya en temps pretèrits.

Més informació:
R Corominas i J. Corominas. Premses de biga bastides en codines i pedres traslladables. Erol nº 57. 1998
Val la pena seguir la Maria Estruch, que coneix millor que ningú aquests topants i el tema de la verema, en l'itinerari que ens proposa en el blog Arrels: punxar aquí

Castelló d'Encús

Es sorprenent com el Noguera Pallaresa s'enfronta amb la ciclòpia muralla del Montsec i s'obre pas a través del congost de Terradets.
Antigament, en el punt on el riu començava a enfonsar-se per encarar el congost hi havia les coves o balmes fortificades de Susterris que vigilaven el pas dels viatgers i també la capella dita primer de Sta Maria i més tard de St Antoni de Susterris, fins que el 1914 la construcció del pantà, anomenat també de St Antoni ho va fer desaparèixer tot sota les aigües.
Susterris (Sots Terras) va ser des del s XI una comanda de l'ordre dels monjos hospitalers, els quals tenien també en possessió el proper Castelló d'Encús, on encara hi ha la capella de Santa Maria i les restes del castell o monestir hospitaler medieval, enlairat en un extrem de l'actual terme de Talarn, amb bones vistes sobre la Conca i el Montsec.

A Encús tant la capella, amb el sostre enfonsat, com el castell restaven abandonats i oblidats fins el punt que en el volum sobre el Pallars de Catalunya Romànica, pàgina 49, es diu: En l'actual despoblat de Castelló d'Encús no hi ha vestigis de l'antic castell que li donà nom.
Però el terreny fou adquirit l'any 2001 i convertit en una explotació vitivinícola per en Raül Bobet. A la capella se l'hi ha refet la teulada i se l'hi ha netejat el terra, sortint a la llum el paviment original.

Les visites al celler de Castell d'Encús inclouen una passejada per la part antiga. Entre les ruïnes i les seves dependències es poden detectar elements com el forn de pa i especialment els cups que els hospitalers van fer picar a la roca.

Aquests cups, en nombre de sis (n'hi ha dos més colgats, dels que només s'aprecia la boixa), tenen formes diverses: per exemple el que encapçala aquesta pàgina no té boixa, el de sota és el Cup Logo, ...

el següent mostra marques en el perímetre interior per poder ubicar un brescat segons dos nivells opcionals,..

algun cup és doble, d'altres són senzills,..

En aquest indret, tot i estar entre 800 i 1000 metres d'altitud, el perill no són tant la neu i el fred com les pedregades, que obliguen a estendre teles de protecció. 

Els adobs i tractaments que s'utilitzen són propis de l'agricultura orgànica.

En l'actualitat els cups es fan servir per fermentar bona part del most que es recull a la finca. I no és pas un ganxo publicitari. En la seva web es pot veure el procés complert (aquí): després d'una verema manual i una tria per deixar el raïm net de noses, es transporta amb caixons dalt d'un tractor fins els cups de pedra, on els últims metres s'han de fer via cadena humana, perquè no hi ha millor manera d'aproximar-s'hi. Una feinada, vaja.

El raïm és xafat amb els peus, tapat (se suposa que antigament es tapava amb pells d'animals o alguna cosa semblant) i se'l deixa descansar un període variable entre quinze dies i tres setmanes. La fermentació tarda 2-3 dies en començar, tot i que aquest any ha tardat entre 5 i 7 dies, degut al fred. Cada cup es fa servir de dues a tres vegades per anyada.
Posteriorment el vi torna a les instal·lacions, que han estat dissenyades pensant en afavorir la circulació per gravetat.

Les botes que veieu aquí són de roure francès. La producció de castell d'Encús aquest any 2013 deu haver estat entre les 80.000 i 90.000 ampolles.

I finalment el que costa més d'explicar: l'art, l'enginy i la sensibilitat que en Raül i el seu equip posen en tot el procés,... és una cosa que millor ho aneu a veure i entendreu el que vull dir.
Per anar a Encús seguiu 5 km la carretereta de Santa Engràcia, que surt a 2 km al nord de Tremp. Abans però truqueu al telèfon que surt a la web.

Tines de la Masadella de Dalt

Conjunt de dues tines picades a la roca, de bones dimensions, la gran té 2,5 m de diàmetre per 2,5 m de fondo i la petita 1,4 m de diàmetre, però molt plena de terra.

Com és habitual la gran queda arrambada al marge per donar sortida per baix. La boixa queda al repeu, en un petit recinte entre el marge i una petita paret, es tancava per davant amb una porta ara desapareguda. Sembla ser que hi havia una coberta construïda de pedra, que ara ja no existeix.

Es troben a llevant de la casa, on cal preguntar primer. Masadella de Dalt és damunt de la carretera de Viver (Berguedà) a uns 5 km de Navàs.

Agraeixo aquí a la Meritxell el cop de mà que em va donar quan vaig començar les recerques per la zona de Viver i Serrateix.

Bibliografia:
Inventari de tines de vi del municipi. Montbordó nº 29. Viver i Serrateix, 2004

Tina de Vilafelet

Tina excavada en gresos prop de la casa de Vilafelet, terme de Berga. Segueix el patró estàndard de tina gran, amb una de més petita comunicada al costat, on s'aixafava el raïm, i un encaix en forma de caixó on hi ha la boixa i una pica de decantació. No mostra senyals d'haver tingut coberta ni d'haver sofert modificacions.

És dels pocs casos que una tina surt representada en els mapes: el dels Rasos de Peguera i el del Lluçanès de l'Editorial Alpina, indicant  tines medievals.
Es troba entre Berga i Cal Rosal. Es pot anar per la carretera antiga de Berga C-16Z  fins el trencall del PK 95,2 indicat La Rompuda / Vilafelet. La tina queda entre aquestes dues cases, 120 m abans de la segona, al costat esquerra i a pocs metres de la pista.
Dimensions:
la gran, 2,5m de diàmetre x 1,9 m de fondo a la part alta de la pendent i 1,5 m de fondo a la part baixa
petita: 1,15 m de diàmetre x  90cm de fondo
el calaix fa 1,4 m d'ample

Van ser publicades a
R. Corominas i J. Corominas Les tines excavades a la roca de les Farreres d'Olvan. L'Erol nº65

Cups de Minoves

Minoves havia estat un poblat medieval del que actualment només en resten un grapat de ruïnes enmig del bosc. No s'hi ha fet mai cap campanya arqueològica i per això coneixem pocs detalls d'aquest indret.
Hi ha les restes de l'església de St Martí, que se suposa del s XI-XII; al costat hi havia l'antic cementiri, del que s'identifiquen indicis molt desgastats de tombes excavades a la roca i més avall, entre la malesa, s'endevinen restes d'habitatges i d'una possible torre rectangular.
Segons Manuel Riu l'activitat al voltant de Minoves es deuria estirar fins el s XVIII, a jutjar per les obres de diferent època que s'hi detecten.

El primer cup, de 1,7 m de diàmetre, picat a la roca i en un extrem del cementiri, es troba completament sitjat, però s'endevina el forat per una mata de fanals i la boixa lateral, tot molt senzill. El tipus de roca és conglomerat.

Del segon cup o dipòsit, de 1,8 m de diàmetre, no s'hi veu la boixa, està força erosionat i ple de terra. Es localitza a 20 passes del que hauria estat la torre, a uns 80 m més avall de l'església.

En Manuel Riu els considerava cups o dipòsits d'aigua dels s XI-XII, tot i que si del primer féssim un tall el seu perfil seria molt semblant, per no dir idèntic, a moltes tines de vi. Pel que fa al segon, el no poder observar si té boixa fa més dubtós el seu paper. En qualsevol cas estem davant d'un tipus d'artefacte construït amb els mateixos mitjans que les tines rupestres.

St Martí de Minoves (o de Llavaneres) queda dalt d'una petita carena voltada de bosc dins el terme d'Olvan, equidistant 2 km a vol d'ocell de les tines de Farreres, Vilafelet i la Bauma. S'hi pot anar per la C-16: entre la sortida 92 i la gran rotonda de Cal Rosal surt una pista que travessa per sota el viaducte de l'autovia, just a l'altre costat hem de seguir recte, paral·lels al torrent i quan 1km més tard la pista es trifurca continuar per la del mig i al costat del torrent encara uns 270 m més, llavors ens quedarà Minoves enfilat a la dreta, sobre una pendent rocosa.

Bibliografia
M. Riu i Riu. Catalunya Romànica, Vol  XII, El Berguedà. 1985, p 352

Tines II de Casellas

Són un conjunt força elaborat i curiós de quatre cavitats unides entre sí i buidades en una roca sorrenca, a frec d'un marge rocós situat 80 m més avall de la Tina I de Casellas, que ja coneixem (terme de Viver i Serrateix -Berguedà-).

La tina gran medeix 2 m de diàmetre, el fons està ple de terra, rocs i fullaraca, però s'endevina la ubicació de la boixa a 1,2 m de profunditat, ara és un forat engrandit per l'erosió que comunica amb una altra cavitat o pouet de 1,6 m de fondo, que a 1 m de fondària s'obre en passadís cap el marge. Aquest passadís fa uns 80 cm a la part més ample i 1,3 m de llarg.

Una altra tina de 1,10 m de diàmetre per 50 cm de fondo comunica amb la gran per un forat situat a 20 cm de fondo. La segona tina comunica amb una tercera més petita de 63 cm de diàmetre a través de dos forats: un a 25 cm de fondo, l'altre a 40 cm. (els dos bastons a la foto de sota). Aquesta tercera té en el fons un rebuidat més profund que podria servir per que s'hi diposités el solatge.

Es possible que hi hagués una estructura de coberta feta amb fusta i potser un brescat, doncs s'observa algun altre petit relleu i forat, però molt erosionat tot plegat i és difícil treure'n conclusions.

Per l'acabat interior, poc polit i molt desgastat, fa la impressió de que han de ser molt antigues, fins i tot l'entorn ha d'haver canviat força des de que es feien servir. Però no tenim una datació fidel, encara que podrien estar relacionades amb un antic mas de Casellas, avui desaparegut i que estaria situat més a prop que l'actual masia del mateix nom, que queda a 600 m a vol d'ocell, cap el NE.

Veure:
Inventari de tines de vi del municipi. Montbordó nº 26. Viver i Serrateix, 2001

Tines de Farreres

Aquí tenim tres tines de vi excavades en paral·lel en un marge rocós, disposades simètricament, la de més capacitat al mig. Cilíndriques les tres, de 1,8 m de diàmetre la gran, sense senyals d'encaix d'un brescat ni d'una coberta. La sortida la tenen en forma de caixó excavat on hi fa una pica al fons.

Es troben situades a 430 m de la casa de Farreres (Olvan, -Berguedà-) on són visibles tot seguint una pista en direcció a llevant. Per arribar a Ferreres cal prendre primer la sortida 90 de la C-16 i seguir la direcció Olvan-Prats, en una rotonda a 1.6 km després d'haver sortit de l'autovia girar cap el polígon industrial, tombar a l'esquerra davant dels mobles Cunill i a la següent cantonada, on acaba l'asfalt, prendre la pista a la dreta, on ja s'indica Farreras.
En Ramon i Jaume Corominas els hi van dedicar un article en el que expliquen que els actuals propietaris de la casa les van descobrir i buidar de terra, trobant-hi a dins trossos de ceràmica que s'han datat d'època alt-medieval. En destaquen les diferències respecte el que es considera el patró típic format per tina, follador i rebaix per la boixa. Pel que fa a les piques que hi ha en el fons del caixó de la sortida opinen que podia haver servit de mesura i de pica de decantació per a la sorra i solatge que inevitablement arrossegaria el vi en contacte amb la roca arenosa.
La casa de Farreres antigament s'havia dit de Torrentpregon, el nom es deuria canviar durant els s XVII o XVIII, quan va experimentar una important expansió a l'absorbir propietats veïnes.

Per veure'n un croquis del conjunt podeu baixar-vos el pdf de la

Bibliografia:
R. Corominas i J. Corominas Les tines excavades a la roca de les Farreres d'Olvan. L'Erol nº65

Tina I de Casellas

A la part més meridional del Berguedà els antics termes de Viver, Sant Joan de Montdarn i Serrateix van ser units per formar el municipi de Viver i Serrateix. El punt més alt del municipi és també el punt de coincidència dels tres antics termes, el turó de Montbordó.
I amb el nom de Montbordó s'edita el butlletí del Patronat d'Amics de Serrateix, una revista que any rera any ha anat recollint articles d'interès sobre la vida, la història i el patrimoni locals. Entre els anys 2001 i 2006 l'equip de la revista va fer un sorprenent recull de tines, moltes de les quals estan picades a la roca, com és el cas d'aquesta.
Es tracta d'una de solitària, la boixa no es pot veure actualment, colgada sota terra, però havia d'estar orientada a llevant, amb sortida cap a una mena de caixó quadrat excavat en un costat i que per poder-hi baixar deuria tenir uns graons o escaleta, ara tapada, però previsible tenint en compte altres tines similars. 

A la roca de sobre hi ha marques d'encaixos, potser era l'indret on es feia el premsat, ja que la tina no mostra senyals d'un follador ni de brescat.

Del tram de carretera entre Viver i Sant Joan de Montdarn surt una pista amb l'indicador de Casellas, 500 m després de prendre aquest trencall n'hi ha un altre a la dreta que al cap de 200 m mor en uns camps, a la part baixa dels quals, a l'esquerra, hi ha la tina.

Les mides segons Montbordó fan
Diàmetre: 2.2 m
Alçada: 1.5 m visibles

Veure:
Inventari de tines de vi del municipi. Montbordó nº 26. Viver i Serrateix, 2001

Tines i premsa de Cal Sitges de Castelladral

Cal Sitges és una casa del terme de Navàs (Bages) situada a la vall dels Gitanos o de la riera d'Hortons, la mateixa on ja hem vist el Picot del Roses i les tines del Molar i de les Comes,
Per accedir-hi cal seguir amunt la pista principal de la vall des de les tines anteriors i a l'alçada de Cal Tiet deixar a la dreta el trencall a Castelladral per seguir de pla encara 500 m més, on trencarem a l'esquerra per una pista que remunta per dins del bosc.
La premsa es troba a 80 m al N de la casa en línia recta però enmig d'una boscúria difícil de travessar. Porta gravada la data de 1870 i està encastada en una roca lleugerament balmada. Conserva encara l'estructura de fusta i el cargol de ferro amb l'encaix de la palanca per fer-lo anar.

Al costat de la premsa hi ha una tina gran excavada en una roca a sobre mateix del torrent. Està enrajolada per dins i coberta per una construcció de pedra força ben feta, que encara es conserva en relatiu bon estat.

Formen un conjunt prou interessant, encara que l'accés no és senzill i l'entorn de la casa (a dia d'avui) està força deixat. Sembla ser que pel costat mateix del torrentet baixa en direcció als horts un curiós canal que resulta impossible de veure per culpa d'un bardissar impenetrable.

Davant mateix de la casa hi ha una altra tina, més petita que l'anterior, i una pica, ambdues picades també a la roca. Aquesta tina ha estat  recentment emblanquinada per dins amb guix per tapar juntures i poder fer-se servir de dipòsit d'aigua. Al costat resta dret un pilar, potser testimoni d'una estructura que hauria servit també de coberta.