Ruta de les tines del castell de Castellar (I): el castell

El castell de Castellar s'aixeca damunt una massa rocosa a l'extrem d'una llarga carena entre la Riera de Grevalosa i la Riera de Maçana, dos cursos paral·lels que desaigüen a la Riera de Rajadell. 
Per la vall que ha obert aquesta última riera hi passen encaixonats l'Eix Transversal i la via del tren de Barcelona a Lleida. De sempre ha estat una ruta estratègica, la del Camí Ral que anava a Cervera per Manresa i Calaf. Per aquí han passat exèrcits invasors i de reconquesta, i tota mena de transeünts i mercaderies. 
El castell s'enlaira dominant tot aquest tràfec. Està documentat del 938, però possiblement ja hi havia hagut alguna cosa molt abans. Ningú millor que la Roser Parcerisas per guiar-nos en una amena visita per les seves dependències mentre ens explica sucosos detalls sobre els conflictes que s'hi van viure, que no són pocs, degut sobretot a la incontinència temperamental dels successius castlans. 
La visita guiada al castell té un preu irrisori i es fa cada segon diumenge de mes entre les 10:00 i les 13:00. (La Roser Parcerisas a més d'una persona encantadora és autora del llibre 'Mil anys d'història. El castell de Castellar'. 2013. Ajuntament d'Aguilar de Segarra).

Pel que fa al tema d'aquest blog cal destacar diversos elements, el primer és la tina rupestre que hi ha excavada en unes roques properes, per sobre de la font de la imatge. Es de poca capacitat però té el disseny típic d'aquesta mena d'artefactes. Al seu costat són visibles alguns encaixos per l'embigat d'algun petit cobert desaparegut.

A prop del portal d'entrada del castell veurem una tina de rajols de dimensions notables, és a tocar la plaça del Mirador, indret on en ocasions senyor i vassalls havien debatut sobre terres i tributs. Des d'aquí es veu serpentejar la vall amb tot el feix de vies de comunicació que la ressegueix.

Un cop hem passat el portal, al costat dret del pati interior i arran de terra, una boixa en forma pedra foradada delata l'existència d'una altra gran tina rera la paret.

Són molt simptomàtics els senyals de canvi que es produeixen en el moment que el senyor deixa de ser resident i el castell funciona com una masoveria entregada a la productivitat directa de la terra (i de retruc de la vinya). Així és que el que havia estat un espai amb tant de caràcter com la sala gòtica es transforma en celler: 4 cups de planta rectangular ocupaven fins fa poc la meitat de l'estança, actualment han estat enderrocats per restaurar l'espai original.

Abans d'acabar la visita, se'ns apareixerà entre penedit i colèric l'espectre de Seguí, antic senyor de Castellar, que ens farà un retrat de la seva forassenyada nissaga. 
Al final podem arribar-nos fins a la rectoria que hi ha al costat del castell i que també ha estat restaurada. Veiem un altre cup a l'esquerra de l'entrada. Des de la sala veïna es pot accedir a l'interior d'aquest cup, que ha estat seccionat per un costat amb la intenció de mostrar-nos l'enrajolat.

De la sortida 120 de la C-25 (Eix Transversal) anirem per una carretera (N-141g), que un cop passat el nucli de Castellar, punt quilomètric 3, deixarem per prendre un camí rural que al cap de 200 m trenca cap el Molinot Vell i s'enfila cap el castell (indicat). La pista que hi puja és apta per qualsevol vehicle. 

En els propers posts faré la ressenya d'unes quantes tines boscanes, mig amagades entre la vegetació, que es troben entre el Molinot Vell i el castell: són les Tines de la Font del Vicari, de la Vinya del Jeroni i del Bosc de Camins.

El Farell i les tines dels Manyetes

En el límit del terme de Mura (Bages) s'enlaira encastellat dalt d'un turó l'antic casal de la Pineda, anomenat avui dia el Farell, amb una llarga història a les seves esquenes que es fa patent només mirant la façana, on l'asimetria de les obertures i la barreja d'estils delata una llarga successió temporal de canvis. Així hi veiem una espitllera d'aspecte medieval al costat d'un finestral neoclàssic i d'un balcó més modern.

Durant l'època de l'expansió de la vinya al Bages el Farell es trobava en el rovell de l'ou d'una de les àrees més productives. Amb el relleu esquerp de les muntanyes que l'envolten només la vinya (i en part la olivera) tenia una oportunitat d'èxit si la demanda ho justificava, com va ser el cas durant el període que va precedir l'arribada de la fil·loxera.
Dues tines obrades han funcionat fins a l'època recent, ubicades en una construcció de planta rectangular situada davant de la façana, a l'altre costat de l'era.

Annexa a aquestes tines hi ha una vella estructura, segurament incompleta, que correspon al que deuria ser una antiga tina de tipus medieval, obrada amb pedra, sense rajols i d'aspecte molt vetust.

Altres elements propis de l'antiga activitat agrícola del Farell es troben dispersos pels voltants. El plat del molí d'oli ( a sobre) i un peu de premsa (a sota) són els més evidents.

El Farell es troba dins el Parc Natural de St Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Per anar-hi podem seguir la mateixa ruta des del Pont de Vilomara passa per les tines del Docte i que poc desprès es bifurca, la branca esquerra cap a Mura i la dreta cap a Sta Creu de Palou i el Farell.

Entre les diversos grups isolats de tines que habiten els boscos propers al Farell hi ha les dels Manyetes, properes al camí que porta a la casa de Matarrodona, a uns 900 m del Coll del Farell.

El conjunt consisteix en una tina cilíndrica de 2.30 m d'ample i un cos rectangular dividit en dos dipòsits per un envà. A més hi ha dues àmplies barraques annexes que comparteixen paret.

La capacitat total dels tres dipòsits és de 15.630 litres. L'estat de conservació, però, és precari, no es conserva cap teulada i la vegetació ho envaeix tot.

Manxons

Ens trobem al peu d'una de les antigues rutes de la sal, jalonades d'hostals, que anaven de Cardona fins a les poblacions més allunyades. En aquest indret de Manxons, a les afores de Callús (Bages) hi havia l'Hostal de cal Mastret o de les Xemeneies, que acollia els traginers d'aquesta ruta, sobretot en les èpoques de que la recrescuda del Cardener dificultava la continuació del camí.

Manxons es pot considerar el nucli primitiu de l'actual poble de Callús, però el 1992 el que quedava de l'hostal fou enderrocat i només va sobreviure el grup de 10 tines que podem veure a les imatges.

Encara que l'interior no es pot visitar resulta molt fàcil observar tot el conjunt, situat a peu de la carretera que porta a St Mateu de Bages i Castelltallat.

De l'antic barri de Manxons tot el que en resta és una teula, conservada en darrera un vidre, en una paret de les tines. A la teula hi ha dibuixada la imatge d'una Mare de Déu.

Tina de Gabriel Bascomta

GRABIEL BASCOMTA  1885

A Aguilar de Segarra (Bages), entre Cal Camps i Vila-seca, en Gabriel Bascomta va deixar escrita amb cuidada cal·ligrafia la seva signatura l'any que va bastir aquesta tina enmig d'un camp que el mapa de l'ICC anomena 'Camp de l'Home Mort'.

Les tines s'ensorren sovint per l'agressió dels incendis, l'ampliació dels camps de conreu o l'esllavissament de la pendent en que a vegades s'han edificat. En aquest cas tota la construcció descansa sobre una base rocosa plana que ha permès mantenir la solidesa de la construcció i aïllar-la d'aquells perills.

Per contrarestar la falta de pendent calia trobar una solució que facilités el treball a dos alçades. Una àmplia rampa fins a la boca del dipòsit salva el desnivell.

Les mides interiors són 2.5 m d'ample per 3.2 de fondo, que donen una cabuda màxima de 16290 litres (134 càrregues), encara que és de suposar que els màxims no s'assolien mai.

En el costat oposat a la rampa, costat de ponent, hi ha una barraca annexa que manté encara el sostre fet de travesses de fusta i teules. 

El dipòsit havia d'estar cobert també amb un sostre similar, però no ha sobreviscut. Apart d'aquesta teulada que falta, l'estat de conservació global és força bo i només li caldria una neteja de la vegetació que amaga la rampa.

La sortida 114 de la C-25 (Eix Transversal) ens deixa en una rotonda al costat N de l'autovia que enllaça amb una altra rotonda immediata al costat S, d'on continua una carretera paral·lela a l'Eix (N-141b) en direcció a St Pere Sallavinera, que seguirem fins que torna a travessar l'Eix per sota, just llavors surt a la dreta un camí rural indicat com a 'Camí de St Pere Sallavinera a Can Pallarès'. Aquest camí asfaltat passa a frec del Molí de Boixadors i la seva esglèsia, 1.1km més tard surt a la dreta el camí de Vila-seca, després de recòrre'l uns 200 m veurem la tina per sota i a la dreta.

Coordenades: 41º 45.732' N 1º 36.109' E

Tina del Clot del Miqueló

Es troba dins el terme d'Aguilar de Segarra (Bages) en un indret força amagat. L'amic Ferran Faja la va localitzar a partir de les indicacions d'un pagès que feinejava prop de la tina de la Perera, on hi ha intenció de plantar-hi vinyes de nou. No sé si amb una intenció similar però a prop d'aquesta tina s'han fet rompudes de nous camps i s'han obert noves pistes. Alguns d'aquests remenaments de terra han passat ben a prop de la tina però sense afectar-la directament. Per això ara resulta una mica més senzill arribar-se fins a les seves parets cobertes de vegetació, perdudes i ignorades dins la fondalada del Clot del Miqueló.

Es una tina solitària repenjada en la pendent del marge dret del torrent. La seva estructura, de línies externes rectes, és molt simple: un sol dipòsit rodó i una barraca adossada. La coberta del dipòsit ha desaparegut però el de la barraca encara es conserva. A dins veiem clarament la pedra foradada de la boixa.

El seu dia havia de representar un esforç important transportar els carreus fins aquesta raconada i bastir-ne el conjunt. Ara, en canvi, l'estat de conservació és precari i la ruïna sembla inevitable. De totes maneres encara es podria salvar si a més de desbrossar l'entorn, s'actués sobre algunes esquerdes, de fet la llinda de la barraca ja l'hem trobada apuntalada per troncs.

Quan en Ferran m'hi va acompanyar una massa de bardisses seques entapissaven l'indret, per això no vam prendre mides, però a cop d'ull li calculo un diàmetre d'uns 2 m per 2.40 de fondo com a màxim.

Per anar-hi prenem la sortida 114 de l'Eix Transversal (C-25) cap a Aguilar de Segarra i abans de travessar el Torrent Bo enfilem la pista que surt a la nostra esquerra fins arribar dalt d'una collada. Un cop a dalt, si giréssim cap el S arribariem a l'interessant turó de Puigpedrós, però en canvi seguirem la carena cap el N. Després ignorarem un trencall a la dreta que s'aparta de la carena i poc després podem aparcar en una cruïlla d'on surten diversos camins, baixem pel d'enfront a l'esquerra. Tot seguit s'arriba a l'inici uns camps per on es baixa fins el seu extrem inferior. Llavors cal seguir la direcció del torrent uns pocs metres fins a clissar la tina. (Per visualitzar el recorregut en una ortofoto de l'ICC cal fer servir versions recents, en les anteriors al 2014 no hi surt l'extens camp final).
Coordenades: 41º 45.331' N   1º 36.393' E

Viladelleva

El lloc de Viladelleva mostra signes d'una evolució històrica prolongadíssima des de l'època medieval (s. IX -XI) de la que data una necròpoli, passant pel s XIII amb la construcció de la capella de Sta Maria i el seu notable porxo, fins arribar al s XX. M'imagino que l'explotació de la vinya també deu venir d'antic però quan va quallar de manera espectacular una gran col·lecció de tines i mostres d'aquesta productivitat vinícola va ser entre els s XVIII i XIX. Tot i que l'estat d'abandonament no ajuda gaire s'hi poden comptar unes 16 tines (o més) entre les integrades al mas i les que hi ha al seu voltant.

La major part es concentra a l'O de la capella, on destaca sobretot un llarg rengle amb una desena de dipòsits, molt tapat per bardisses. Moltes d'elles són cilíndriques, encara que es pot distingir alguna de compartimentada amb forma rectangular.

A la part més baixa d'aquest rengle s'alineen també les habituals barraques annexes.

Independents del rengle anterior, darrera de la pallissa hi ha també dues o tres tines més (es difícil de precisar per la quantitat de vegetació que les cobreix), una d'elles força sencera, amb sostre i tot, i de la que podem veure algunes imatges a continuació.

Adossades al mas i davant de Sta Maria hi ha un bloc dins el qual s'hi troben almenys tres tines, dues d'elles amb l'entrada superior encarada al porxo de la capella.

Les boixes d'aquestes dues es poden distingir dintre un petit recinte que potser també havia servit de cort (hi ha una menjadora a terra) on trobem tant l'entrada superior com la boixa d'una tercera tina més petita, sense espai per que hi càpiga ningú trepitjant raïm, la seva funció la desconec.

Els darrers masovers es deien Feliu per això també es coneix com Can Feliu, però el nom de Viladelleva ja apareix el s XIV, tal com ens diu l'inventari patrimonial de Callús. En el mateix inventari llegim que passat el portal adovellat de l'entrada hi ha una altra tina, o bé un pou, en un estat molt deteriorat.

Viladelleva pertany al terme de Callús (Bages) i s'hi va des d'aquesta població, seguint 5.2 km la pista que justament surt al capdamunt del carrer 'Viladelleva'.
Coordenades: 41º 49.244' N 1º 47.952' E

Tines de Can Canals

La degradació de les tines pròximes al mas és un fet quotidià, la creació de nous coberts o granges i l'ampliació de les dependències acaba fent que aquestes rústegues arquitectures d'un altre temps quedin sovint condemnades. En alguns casos, però, la sensibilitat d'algun propietari permet que continuïn existint durant unes dècades més. Es el cas de Can Canals Nou, a St Joan de Vilatorrada (Bages), amb un conjunt que va ser restaurat el 1962. Durant aquella intervenció es van salvar 4 tines rodones de les 6 tines que formaven el grup. Les altres dues, de planta quadrada, van ser eliminades degut el degradat estat en que es trobaven.

Tres de les tines tot i estar un xic separades una de l'altra, tenen una alçada similar però la quarta, adossada a una de les altres, sobresurt uns metres més, donant al conjunt un aspecte anàrquic que el fa més interessant.

No fa molt que la propietat ha canviat de mans i ara s'obre una incògnita sobre la continuïtat d'aquest grup.

Al peu de les tines hi havia hagut les barraques que resguardaven els respectius brocals. Ara aquestes barraques han desaparegut i la banda que dona a les portes superiors està poc cuidada. Les dues imatges següents mostren l'aspecte d'avui i l'aspecte que tenien amb les barraques.

A Can Canals Nou se'l coneix també també com Cal Rojas, nom del propietari que va convertir tot l'entorn en una mena de parc amb una eclèctica i bigarrada sèrie de manifestacions artístiques d'estils tan diferents com són el trencadís modernista, els moais o els tòtems indígenes de la Columbia Britànica, i on les tines no és l'element més discordant, ni de bon tros.

L'accés a Can Canals Nou (Can Rojas) es fa des del PK 1.5 de la carretera de St Joan a Calaf, perllongant el mateix camí que passa per la planta de Mafrica.