Cal Doro

La silueta de les dues premses de Cal Doro ha suggerit tota mena d'interpretacions en els esporàdics transeünts que passen per la carretera de Navel. Alguns, impactats per les enormes creus, han especulat amb algun tipus d'assentament eremític o similar, però no es tracta de res d'això.

Malgrat la vegetació que envaeix progressivament l'indret, val la pena acostar-s'hi i observar de prop aquests notables relleus i descobrir-ne el seu autèntic sentit.

Com us poden dir els mateixos veïns de St Vicenç de Navel sobre aquesta roca hi havia el mas de Cal Doro, que tenia en la producció de vi el seu principal recurs. Dins les suposades creus hi havia encaixades dues premses verticals de cargol. Les premses quedaven sota una teulada o cobert, com en donen testimoni els encaixos de biga que hi ha a la paret. El pas del temps i el foc van donar compte dels coberts i del propi mas, del que avui només en queda una pila de rocs escampats sota els esbarzers i l'espesa catifa de fenals. 

Sorprèn que havent-hi només una tina es necessitessin dues premses, però de conjunts amb més d'una premsa de costat ja n'hem vist a d'altres bandes del mateix terme de Viver i Serrateix: a Carmona o a Cal Sant, per exemple.

Damunt de la roca, a pocs metres d'on hi havia la façana de la casa, hi trobem la tina que us deia, excavada a frec del marge, amb el brocal esculpit en un curiós rebaix al costat mateix de la "creu" més sencera. 

La tina mostra un graó interior per assentar-hi l'entramat de fusta o brescat on es xafava el raïm amb els peus, el premsat era una fase posterior per acabar d'escórrer el suc de la brisa. 

Perifèrics a la tina hi ha altres forats on es recolzaven els suports d'una coberta en bona part feta de fusta.

A la revista L'Erol de l'any 1995 ja es va publicar un article explicant el significat d'aquestes siluetes cruciformes. Els interessats poden també donar una ullada als diversos indrets publicats en aquest blog sota l'etiqueta Premses verticals.

S'arriba a cal Doro per la carretera de Serrateix a Cardona. Si la seguim en aquest mateix sentit ens serà molt més fàcil veure la roca amb les premses damunt mateix de la carretera, passat el trencall a Valldeperes i poc abans d'arribar a Navel.

Coordenades: 41º 55.973' N  1º 43.773' E

Can Vinyes

Si la fil·loxera va representar una greu sotragada a la prosperitat de la vinya a la Catalunya Central de finals del s XIX, la despoblació rural, que va intensificar-se amb la industrialització de les dècades 50, 60 del s XX, en va ser el cop de gràcia. Masos sense llum ni aigua corrent que havien de viure allunyats d'uns ingressos i d'uns estàndards de vida que a ciutat ja eren comuns es van veure abandonats de sobte, deixant un escampall de ruïnes que en pocs anys seran més objecte de l'arqueologia que del record, com serà el cas de Can Vinyes.

Ubicada en una carena oberta a perspectives de Montserrat, Can Vinyes té una existència secular de la que en sabem poca cosa però de la que el seu nom ja ens avança que la vinya en va tenir un paper protagonista. Les 7 tines que hi ha (una d'elles dubtosa) en són els elements que criden més l'atenció i al seu entorn les barraques de pedra seca proliferen.

Com a indici de la seva antiguitat la casa mostra unes quantes espitlleres repartides pel seu perímetre, especialment a la banda de llevant, per on passava el camí en direcció a la Serra i cap el Camí Ral de Barcelona a Manresa.

En aquesta mateixa banda de la masia trobem aquest plat de molí d'oli amagat sota l'enderroc d'una dependència enlairada,  ...

... i al costat un gran dipòsit que no sabem que contenia però que no mostra senyals d'haver estat enrajolat ni impermeabilitzat. 

Potser aquest dipòsit és una tina inacabada, en tot cas a tocar, però interior a la casa, sí que hi ha una tina enrajolada. 

A la fitxa sobre Can Vinyes, dins l'inventari del patrimoni cultural de St Vicenç de Castellet realitzat per Mª del Agua Cortès, diu que tot i que no ho hem vist, ens han explicat que hi ha un espai soterrani a la casa, inaccessible actualment degut a l'estat de ruïna, en el que hi ha un gran dipòsit d'oli de pedra de grans dimensions (aproximadament 3m per 80 cm en el que els masovers de la casa es guardaven les escorrialles de la premsada d'oli que feien per la gent que els hi encarregaven, és a dir, que es quedaven sense dir-ho als propietaris.

A la part de fora de l'edificació hi ha cinc tines, tres d'elles formant un sol rengle, del que només dues conserven la teulada, tenen cada una un diàmetre de 2.15 m per un s 2.40 m de fondo.

Les altres dues es troben enfront de les anteriors, aixecades a diferent nivell l'una de l'altra i no conserven el sostre. Totes dues fan 2.30m de diàmetre, la més alta amb 3.20 m de fondo des del graó del brescat, l'altra 2.80 m.

Per anar-hi des de St Vivenç de Castellet cal pujar carrer Poeta Maragall fins dalt, seguir cap el Raval del Clot i cap a la Serra. Can Vinyes és a 350 m al S de les ruïnes de la casa de la Serra.

Tines del Camí de Vallhonesta

Si pujem a Sant Jaume de Vallhonesta des de la riera de la Sta Creu de Palou passarem pel costat mateix d'aquesta construcció que conté dues tines quadrades de costat, d'uns 2 x 2 m de base i 2 m d'altura, impermeabilitzades amb un folre de cairons.
Es una més de les tines aïllades de la zona, el seu estat de conservació és ruïnós i bona part de les seves parets estan cobertes d'heura.

Tota l'estructura ha perdut la teulada, a l'igual que la barraca gran que hi havia adossada. Hi ha encara una segona barraca amb el sostre enfonsat.

Es localitza fàcilment uns 400 metres més amunt de les restes de l'Oliva.

Coordenades: 41º 40.704' N  1º 54.407' E

Tines de la Casanova de St Jaume

La major part dels que s'endinsen decidits en la ruta de les tines que parteix del Pont de Vilomara (Bages) cap a Mura o el Farell poques vegades s'aturen a la Casanova de St Jaume, malgrat que el seu grup de tines bé mereix una ullada, ja que algun dels seus elements no desmereix de la resta de tines de la vall.

Aquesta falta d'atenció ha fet que es trobin en un llastimós estat d'abandonament, una densa vegetació espinosa les està devorant de mica en mica i ja només una de les estructures conserva sencera la teulada.
Precisament aquesta de la teulada i una seva veïna, totes dues també circulars de fora, mantenen una posició central dins el rengle de 8 unitats que formen el conjunt. Semblen ser les dues més antigues, perquè en aquestes hi recolzen les parets les altres més pròximes i així successivament fins els extrems.

En un d'aquests extrems n'hi ha tres de quadrangulars encabides dins un mateix cos rectangular, dues d'elles compartint una mateixa porta i la tercera com una unitat independent. Revoltant per sota l'edificació podem accedir a on hi havia les barraques annexes, ara totes derruïdes, i arribar fins a les dues úniques boixes visibles entre les bardisses, de les que la corresponent a la tina amb sostre està tancada encara amb una porteta metàl·lica.

A l'altra punta de la filera n'hi ha tres de rodones, molt enderrocades.
Les dimensions de les rectangulars són de 2 x 1.60 m, la rodona més gran, amb sostre, fa 2.50 m de diàmetre per 2.80 m de fondo i la seva veïna 1.80 m x 2.80 m. Les altres tres tines restants no les he pogut mesurar degut al seu estat.
Si es netegés tot el volt de vegetació sortiria a la llum un conjunt summament digne, tot i que ja sabem que les que estan al costat de les cases no atrauen la curiositat de l'excursionista de la mateixa manera que les que estan perdudes enmig del bosc.

La Casanova es troba 2 km després del Pont de Vilomara, al costat del camí que surt del carrer Farell en direcció a Mura (Bages).

Tina de l'Oliva

La de l'Oliva, tot i no haver estat restaurada, manté una de les més atractives estampes que podem trobar en una tina individual dins la ruta de les tines de les Valls del Montcau, contrastant fortament amb l'estat ruïnós de la casa de l'Oliva, que es troba al costat mateix i de la que poca cosa queda que valgui la pena destacar.

Tenim davant una estructura circular amb una coberta amb pocs desperfectes i que només ha perdut la teulada de la barraca annexa. Les mides de la part enrajolada interior són de 2.70 m de diàmetre per 2.80 m de fondo.

La barraca adossada, que no es troba tan sencera com la tina, era força àmplia, cosa que sobta per una tina sola que a més a més es troba a tocar d'una casa.

Ha estat inclosa en els dos llibres que s'han publicat sobre les tines a peu de vinya del Bages (el d'en Ballbé i el del Consorci de les Valls del Montcau). Però es podria objectar que es troba edificada al costat de la casa i no a peu de vinya.
Per dir que aquesta tina es trobava enmig de la vinya caldria explicar que la casa de la Oliva es va edificar quan la tina ja existia, solitària. Però, en canvi, molt a prop hi trobem una altra construcció d'indubtable antiguitat amagada dins el bosc que mostra finestres amb forma d'espitllera, és doncs difícil justificar l'isolament de la tina quan són dues les construccions properes, la de la casa i la més antiga.
De fet en Ballbé no va defugir d'inventariar tines que estaven al costat del mas, o molt a prop, com la de la casa del Flequer o la de Can Padre. Personalment penso que el que va captivar en Ballbé de les tines d'aquestes valls va ser, més que la llunyania estricta del mas, la seva arquitectura en pedra seca i el fet d'estar mig perdudes en un entorn boscós, aspectes que encara ens sedueixen avui dia.

El correcte estat general en que es troba i el seu entorn la fan un punt d'aturada recomanable en qualsevol trajecte que, a peu o amb bici, s'enfili pel camí que puja cap a St Jaume de Vallhonesta des de la riera de la Santa Creu (terme de Rocafort i Pont de Vilomara -Bages-).

Coordenades: 41º 40.907'N  1º 54.287'E

Can Padre

Can Padre es troba al mig d'una de les rutes de tines del prolífic terme de Rocafort i Pont de Vilomara, a la vall de la Riera de la Santa Creu de Palou (Bages).

En aquest indret cal diferenciar tres sectors: una tina que ocupa la construcció coneguda com Can Padre Vell, una tina independent situada a pocs metres i les tines integrades dins la que era la pròpia casa.Pel que fa a l'edifici vell el veurem a peu de pista amb una façana sencera però sense teulada, de planta rectangular i que guarda un dipòsit rodó enrajolat de 2 m de diàmetre i una cabuda de 6300 litres aproximats.

Només cal desplaçar-se 20 m a l'O per trobar la tina aïllada, d'un estil similar a les altres tines de la vall, és a dir amb la part superior bastida amb pedra seca, sense morter, però en aquest cas molt coberta d'heures i havent perdut la teulada, que pel que sembla era a dues vessants.

De dins és rodona, amb un diàmetre de 2.50 m i una cabuda de 12.350 litres .

A la part baixa de l'estructura hi trobem les restes d'una barraca on dona la boixa, aquest habitacle té una forma molt irregular condicionada per les parets d'una segona barraca adjunta, de planta semicircular i de funció probablement independent de la resta.

Una aproximació fins a les ruïnes de la casa ens farà adonar de dues tines més, de planta quadrada, integrades a l'edifici, una d'elles restant un espai dins mateix de la cuina de la casa. Un tinardó de petites dimensions s'obre per la part de fora al costat d'una d'aquestes tines.

L'estat de Cal Padre és de ruïna absoluta i en pocs anys costarà treure'n l'entrellat de les seva estructura. La masia es troba al costat mateix de la pista que porta del Pont de Vilomara a la Sta Creu de Palou o a Mura.

Coordenades: 41º 40.868' N 1º 54.592' E

Tines I de La Rovira de la Bassa

Conjunt de 2 tines obertes a la roca que havien estat tancades dins un cobert de pedra del que només en queda alguna filada de carreus i dos pilars, però n'ha desaparegut tota la resta.

De les dues la més gran fa un diàmetre de 2.45 m i no està enrajolada, l'altra, amb un diàmetre de 1.75 m, sí que està folrada amb els cairons típics. Ambdues boixes aboquen a una trinxera picada a la roca de 1.65 m d'ample per 3 m de llarg que té unes escales esculpides per poder baixar. La ubicació de les boixes, habitualment sota el nivell de l'aigua que s'hi acumula, ens indica que les tines tenen una alçada útil de 1.85 m

Al costat resten vestigis d'una barraca o d'un habitacle amb les parets ja ensorrades, probable cobert on es guardava la premsa.
El més difícil és saber-ne la data de construcció, que ha de ser moderna, penso que no anterior al XVIII.

La Rovira de la Bassa és el nom de la casa situada a uns 100 en línia recta i s'hi accedeix prosseguint la ruta que passa pel costat de Bechs, en terme de Viver i Serrateix (Berguedà), masia que té també una interessant tina de la que ja hem fet ressenya.

Coordenades: 41º 58.178' N  1º 49.742' E