La Coma del Trull

Les restes de l'esglèsia romànica de Santa Maria d'Aguilar del Sunyer, a Montmajor (Berguedà), mostren avui aquest aspecte ruïnós. L'obra original és del s XI o XII encara que la torre ciclòpia, que inicialment era una torre de vigilància, és del XIII o XIV. La torre va acabar servint de campanar, però el s XVIII va ser destruïda a causa del Decret de Nova Planta de Felip V. Llavors es va construir una nova església a poca distància.

Quan es tracta de trobar elements del passat ja oblidats sovint la toponímia ve al nostre auxili, així és com em va cridar l'atenció la Coma del Trull, un nom situat en el mapa un xic més al nord d'aquest conjunt d'Aguilar, que feia suposar l'existència d'algun artefacte relacionat amb la verema o amb l'oli, qui sap si de l'època de l'església-castell. 

Seguint uns 500 m una llengua de bosc que avança entre camps de conreu al nord-oest de les ruïnes de Santa Maria, s'arriba finalment al trull, que en aquest cas és una antiga tina de vetust aspecte ja deteriorada pel pas del temps.

D'estructura exteriorment quadrada, s'aixeca un metre de terra al costat mateix del camí, construïda amb grossos carreus ara molt erosionats, que sobre-alcen un interior rodó sense enrajolar, de 2.15 m de diàmetre. La part més baixa està excavada a la roca però no sabem el fondo, perquè l'enderroc de la coberta ha caigut a dins.

Al costat mateix unes restes de paret fan pensar en una barraqueta annexa, que no vol dir que el brocal s'hi trobés aquí, doncs al costat oposat de la tina hi ha un rectangle excavat al terra de 1.50 per 1.70 m, molt cobert de vegetació, que és un altre possible candidat a haver ubicat el brocal.

Per la banda de dins hi trobem diverses marques: en una meitat hi ha tres incisions verticals allargassades i al costat diametralment oposat el que hi veiem són tres forats rodons. Un brescat o una tapa descansaven per tant sobre tres travessers de fusta que hi havia encaixats a la paret interna, enlloc de descansar sobre un relleix circular com passa en molts altres casos.

Per accedir a Santa Maria d'Aguilar cal prendre la carretera que de Cardona porta a Montmajor i a l'alçada del PK 4.5 trencar cap a ponent, passant per la casa del Sunyer.

La Sala (Navàs)

Entre St Cugat del Racó i St Pere de les Cigales, a Navàs (Bages) s'estèn un epicentre d'interès arqueològic i històric en el que és possible trobar vestigis de gairebé qualsevol època: se n'han trobat de neolítics, ibèrics, romans, medievals,.. i molts d'ells força curiosos. A Torcularium i al blog germà de la Mirada de l'Ôliba ja n'hem fet ressenyes oportunament, podeu trobar-hi per exemple la Cova del Lladre, les Tines de St Pere, les dels Caus, el molí d'oli de Sallés, etc. Sembla que havia existit també un convent dit de Puigmaçò, del que ara no queda a penes rastre. 

La permanència continuada de vida i activitat en aquesta àrea la deurien facilitar l'aigua d'algunes fonts, que segons els patrons de consum actuals trobem escassa, però que bé deuria ser suficient. Actualment encara raja una font, amagada entre densa vegetació, damunt mateix de la balma del Racó o de la Sala.

La balma antigament també estava habitada, no queden parets al davant (probablement desmuntades per aprofitar-ne els carreus per les masies veïnes) però es poden identificar fàcilment alguns graons en una roca i uns relleus al terra que es correspondrien amb l'encaix de la polleguera d'una porta. Sobre la pètria barbacana hi trobem un rec que desvia l'aigua de la font cap a una vora i alhora impedeix que regalimi l'aigua de pluja cap a l'interior.

A tocar de la balma hi ha la casa de La Sala i entremig una construcció paredada que guarda al seu interior unes tines que avui, quan plou, s'omplen d'aigua però que originalment eren de vi. Estan excavades a la roca i es nota que la paret que les envolta va ser afegida molt desprès perquè un tinardó queda ficat a sota del traçat de la paret. Més que un tinardó deuria tractar-se d'un funyador per xafar el raïm, al costat hi veiem la pròpia tina, d'un diàmetre més gran i unes escales picades a la mateixa roca que baixen a trobar el brocal.

Que es tractava d'una estructura vinícola no hi ha dubte, les tines d'aquest tipus abunden pels voltants i fins i tot hi abunden d'una manera poc comú trulls o bases de premsa de biga que tenen una antiguitat com a mínim alt-medieval, com és el cas del l'Horta del Soler, de Puigmaçó, de La Sala I i de La Sala II. L'aigua potser anava justeta però de vi no en faltava.

A la tina encerclada per una paret cal afegir una altra que queda fora del recinte i que fins fa poc lluïa un volt d'herbes i bardisses força notable, però la tasca incansable d'en Ramon i en Jaume Corominas han permès deixar al descobert l'autèntica dimensió d'aquest artefacte.

Un cop s'ha vist net del terra de la colgava aquesta tina mostra visible la boixa i fins i tot un canal de pedra d'interpretació dubtosa, a no ser que hagués estat afegit en un re-aprofitament posterior de la tina com a dipòsit d'aigua pel rec dels camps.

Unes escales d'accés han sortit també a la vista picades en el marge de roca.

I per acabar-ho d'adobar la que potser haurem d'anomenar Base de Premsa III de La Sala, doncs una nova estructura d'aquest tipus ha aparegut sota terra al costat mateix de les tines.

Querol I i II

A frec de les granges de Querol hi ha excavades a la roca un grup de cinc tombes i una tina de 1.80 m de diàmetre, ara molt coberta de terra i vegetació. La tina es deuria construir temps després de que les tombes quedessin buides i fossin el testimoni de que la roca era fàcil de treballar, de fet les tombes es consideren d'un període medieval entre els s IX i XII, mentre que la tina podria haver estat construïda entre els s. XIII i XIV.

En un altre punt de Querol, uns metres més enllà del corral i enlairada sobre de la pista, hi ha una roca més o menys plana de sobre i partida per una estreta canal, on podem observar dues tines més, plenes de brossa, i al seu costat una espessa mata de vegetació que amaga altres relleus.

A poques passes, a l'altre banda del séc que fa la canal, la roca va ser rebaixada uns quants cm a tot l'ample d'una extensió ara coberta d'herba, on a jutjar pel seu perímetre podem creure que antigament hi havia aquí o bé una premsa (que per sortir a la llum caldria que es netegés de terra), o bé una simple plataforma rebaixada per el trepig del raïm directament amb els peus.

L'indret és frontera entre dos províncies, fins al punt de que la primera de les tines i les tombes queden dins del terme de Navès (Solsonès) i les altres estructures dins el terme de Montmajor (Berguedà).

Querol es troba a 500 m dels Casalots.

Coordenades: (41º 59.128' N 1º 42.002' E).


(Aquesta ressenya és extracte de la publicada el desembre del 2012 a La mirada de l'òliba sota el titol Pegueroles: indrets del passat rural).

Cal Trasquet

Cal Trasquet és una casa aïllada situada a poca distància de St Martí de Pegueroles, al municipi de Navès (Solsonès). Davant mateix de la casa s'aixeca una massa pètria que destaca d'un tros lluny. Anys enrere, coberta com estava d'espessa vegetació no era possible saber les sorpreses que amagava. El William i la Montse, els actuals propietaris, es van cuidar de desbrossar i netejar la roca per deixar a la vista tota una sèrie de relleus: uns esgraons a la mateixa pedra ens porten al capdamunt, notòriament enlairat sobre els camps inferiors i on destaquen una tina i una gran concavitat, comunicades entre sí i, a més, un rebaix quadrangular que probablement era el trull o àrea de trepitjar el raïm.

Al mateix bloc petri trobem, desdibuixades pel pas dels temps i dissimulades pels líquens, unes creus fosques que acaben els seus extrems amb uns peus triangulars. Aquest estil de creu va fer que fossin qualificades de visigòtiques per uns arqueòlegs que van allotjar-se a la casa temporalment. 

Visigòtiques vol dir dels segles VI o VII, si les tines fossin de la mateixa època estaríem parlant de tines de vi molt antigues. És clar que no és obligat que tines i creus coincidissin en el temps, passa sovint que una mateixa roca ha estat utilitzada en èpoques diferents per deixar-hi rastres diversos. 
Es possible però que aquestes creus senyalin el domini de l'Església sobre el vi que s'hi produïa. El vi era un producte del que l'Esglèsia d'aquells temps apreciava tenir-ne el control.

Si caminem una mica en direcció al bosc anirem a parar a El Trasquet Vell, com és conegut un altre rocam que hi ha a poca distància, voltat d'alzines. Com veiem a la imatge es coneixen els típics encaixos de biga i el relleix de la teulada, semblants als d' Els Casalots.

A la part de dalt de la roca hi diversos forats que sustentaven columnes de fusta, segurament per bastir alguna dependència de l'antic habitatge.

En un costat es reconeix una estructura d'obra, ara enrunada. La runa tapa una concavitat a la paret de pedra de la que per ara no m'ha estat possible donar una explicació, potser hi havia la premsa?. 

Davant d'El Trasquet Vell, dissimulades per la vegetació, apareixen dues tines més, que per ser interpretades i valorades com cal s'haurien de buidar i netejar de la terra que contenen.

La casa de cal Trasquet està dedicada actualment al turisme rural. Si hi aneu deixeu-vos assessorar pel William i la Montse i en sortireu gratament satisfets.

(Aquesta ressenya va ser publicada el desembre del 2012 a La mirada de l'òliba sota el titol Pegueroles II: cal Trasquet).

Pedra del Solei de La Coma

A la mateixa zona que la Pedra de Pomanyà trobem aquesta roca batejada amb el topònim de l'indret: Pedra del Solei de La Coma.

La pedra està molt inclinada, a la part superior distingim la plataforma que era pròpiament la base d'una premsa de biga. La meitat inferior mostra uns curiosos recs que no sé interpretar. Penso que el conjunt està incomplert.

La posició basculada, com una barca a la sorra, ens diu que tampoc es troba en el lloc d'origen i que es deuria esllavissar ja fa molt de temps. Tot plegat ens aferma en la suposada antigor dels treballs realitzats sobre aquesta mena de roques que es corresponen amb el tipus de premses de vi que es feien servir a l'antiguitat clàssica i que a Catalunya, les que es coneixen, són habitualment considerades medievals.

Accés: a Monistrol de Calders (Moianès), davant de la masia de La Coma, tombem pel camí de llevant i 1 km després ens aturem, aquí la intuïció ens ha de portar pel dret, pel mig del bosc i baixant un petit cingle pel rastre més fàcil i evident. El punt de referència definitiu és una barraca ubicada uns metres per sota la nostra pedra i que figura a la Wikipedra amb el nº 6665. 

Coordenades: 41º 46.635' N 2º 2.342' E

(Aquesta ressenya és un extracte de l'escrit publicat el novembre del 2012 al blog La mirada de l'òliba titulat Premses antigues a Monistrol de Calders)

Pedra de Pomanyà

En una sortida de fa dos anys dedicada a la pedra seca a Monistrol de Calders, ens vàrem trobar davant unes pedres de bones dimensions que presentaven el perfil que estem acostumats a veure més sovint en al nord del Bages o al Berguedà, es tractava de velles bases de premses de biga.

La pedra està clarament desplaçada de la seva disposició original, que deuria ser més ben falcada en el terra i òbviament amb la part plana del tot horitzontal. Els encaixos verticals situats a cada extrem ens acaben de confirmar la similitud amb altres bases que ja coneixem, es tracta dels punts d'ancoratge dels dos arbres oposats de la màquina, el de tracció i el de compressió.  

Li devem la troballa al Gustau Erill, bon coneixedor de la zona. Per anar-hi cal prendre la pista que surt de la carretera de Calders, on hi ha el pont de la riera de la Golarda, en direcció a La Coma, al cap de 2 km, en una bifurcació, prendrem el primer trencall a la dreta i tot seguit a l'esquerra cap a la pedrera de Pomanyà. A 700 m de la bifurcació, tot recte amb la línia que ens marca el que havia estat una presa, enfilem la pendent i sota els pins trobarem la pedra (41º 46.277' N 2º 1.735' E).

(Aquesta ressenya és un extracte de l'escrit publicat el novembre del 2012 al blog La mirada de l'òliba titulat Premses antigues a Monistrol de Calders).

Els Casalots (Navès)

Al mig del que podem considerar l'istme de Pegueroles, entre Cal Santpare i Querol (terme de Navès, al Solsonès) hi ha unes roques voltades de camps per tots costats excepte per una llengua de bosc que s'hi atansa pel NE. El nom que hi trobem en el mapa és Els Casalots. Les coordenades són 41º 59.328' N. 1º 39.714' E.

Es tracta d'una sèrie d'àmplies codines ajuntades, la més interessant de les quals és la que queda sota l'ombra dels arbres. Tota l'àrea mereix ser explorada amb atenció: la paret que dóna a migdia està plena de forats i relleus, tal com mostra el croquis de dalt.

Davant d'aquesta paret s'estén un pla de terra d'uns 380 m2 tot ell anivellat i sobre-alçat respecte al camp contigu per un marge alt de rocs grossos i vetustos. Hi ha abundants vestigis per aquí i per allà de parets enrunades. Si es gratés el terra apareixeria fàcilment a la vista la distribució de les edificacions que hi havia hagut.

A la part alta de la paret hi ha una sèrie de curioses regates que s'allarguen en contínua pendent fins a l'extrem del rocam, podrien haver servit de suport a una teulada que descansés sobre unes bigues encabides dins el rengle d'encaixos més grossos. Sota aquest rengle n'hi ha de més petits que sustentaven possiblement el sostre de l'habitatge. 
Arran de terra fa diverses concavitats, una d'elles emmarcada per un marc cisellat, l'indret d'una premsa?.

petita balma amb paravent

A la roca que queda a l'oest, la mateixa sota la que s'arrecera una balmeta que sembla artificial, hi ha altres senyals, com ara diversos sécs per repenjar-hi teules i algun graonet, molt desdibuixat, per enfilar-s'hi.

Tot plegat havia de formar un conjunt de construccions que a més de servir d'habitatge també incloïa dependències agrícoles, bàsicament destinades a l'explotació de la vinya. Una vella tina esberlada, situada a l'extrem de la codina, ens fa avinent aquest passat vinícola. Al costat 10 esgraons picats a la pedra remunten fins al capdamunt de la roca, on trobem una altra tina, aquesta en bon estat i neta, amb un diàmetre de 1.5 m i una fondària visible de 2.4 m. Es coneix perfectament un cèrcol interior on descansava el brescat, és a dir la trama de fusta damunt de la qual s'aixafava el raïm. A un costat d'aquesta tina sembla haver-hi una depressió, que plena de fullaraca com està, podria amagar una segona concavitat o potser es tractava de la ubicació d'una antiga premsa de biga.

Donant una volta pels rocs de la zona apreciarem una fornícula rectangular i vertical, hi havia posada la figura d'un sant que previngués dels mals a les collites?.

S'hi pot anar per diferents rutes, una opció és per la carretera Manresa-Solsona: passat Cardona s'agafa el trencall de Navès fins a Sorba, on es gira a l'esquerra per davant l'església i el cementiri, es passa pel costat de Querol (els indicadors diuen Carol) i a cal Santpare, on creua la carretera, es tomba a l'esquerra. Al cap de 400 m més, davant de Cal Fuster, una pista a l'esquerra porta als camps, aparqueu aquí mateix i tireu pel mig del bosc en direcció a una placa d'Àrea Privada de Caça, al cap de 250 m sereu a lloc.

(Aquesta ressenya és extracte de la publicada el desembre del 2012 a La mirada de l'òliba sota el titol Pegueroles: indrets del passat rural).

Base de premsa de Santamaria (Serrateix)

Aquest artefacte esculpit a la roca, una base de premsa de biga de tipus medieval, la vaig localitzar de casualitat en un indret de la capçalera de la Riera de Valldeperes que en els mapes apareix allunyat de qualsevol topònim. El nom de Santamaria es correspon amb una masia situada a uns 700 m en línia recta, però a 1.5 km de camí a peu. Potser amb una recerca acurada trobariem indicis d'una altra casa o hàbitat medieval situat més a prop de la premsa.

Al seu voltant abunden els marges alts que escalonen tota la pendent amb feixes no gaire amples.

El que la roca es trobi fracturada és el que m'ha permès veure d'un tros lluny els relleus artificials que delaten la premsa. No era de dimensions gaire grans. A l'extrem més definit hi trobem els stipites, dos forats paral·lels on s'ancorava un arbore de fusta que suportava una biga o praelum, la qual pressionava un gruix de cofins plens de raïm ubicats prèviament a la cubeta plana quadrangular de la part central de l'estructura. En aquest cas, a cada costat dels stipites hi ha també dos forats rodons que encaixaven uns contraforts de fusta per subjectar millor la verticalitat de l'arbore.

Una de les fractures de la roca ha seccionat el biot que recollia el most de la premsada, es coneixen clarament els cops de buril fets per la mà de l'home.

Es troba propera al punt mig de la línia recta virtual que uneix Can Savès amb Santamaria. Fàcilment accessible des de la carretera de Serrateix a Cardona, Passat Can Savès prendre una pista poc fressada a l'esquerra i dirigir-se a les

coordenades: 41º 55.858' N 1º 45.280' E