Cal Jueu i el Ginebral

A Rellinars no es coneixen gaires casos de tines aïllades, aquesta n'és una. Queda per damunt les feixes de Cal Jueu, en el límit nord del terme, el que vol dir també en el límit administratiu de la comarca del Vallés Occidental i a frec amb el Bages.

Es una tina curiosa perquè d'una banda apareix com una construcció rodona però pel costat de sota una edificació annexa s'hi adhereix amb una paret sobreposada plana, trencant l'harmonia de la torreta que hagués pogut ser totalment circular. Precisament en la fractura d'aquesta línia circular és per on la tina es troba més malmesa i enderrocada. L'annex, d'àmplies proporcions i d'almenys dos pisos d'alçada també se n'ha anat en orris deixant el conjunt amb un aspecte de ruïna absoluta.

Cal Jueu és un nom curiós per una casa de pagès, desconeixem el seu orígen, en tot cas l'any 1956 ja era casa abandonada i sense sostre, tot i que les seves feixes encara es conreaven.

Cal Jueu, que no era molt gran, té l'encant de la simplicitat.

Pel costat E. hi ha una tina adossada a la que s'abocava el raïm exteriorment i de la que probablement es treia el vi en un cobert lateral al que s'accedia per un portal interior de la casa. Aquesta part potser va quedar inutilitzada temps abans de que s'abandonés la vivenda, perquè el portal es va tapiar.

Cal Jueu no queda gaire lluny del Ginebral, una altra casa de Rellinars que havia tingut més importància i extensió de terreny. En destaquen algunes estructures perifèriques com un enorme dipòsit d'aigua que havia de servir per regar els horts, un pou i també cinc tines adossades a llevant de la vivenda i que es troben ara molt cobertes de bardisses.

A la foto de sota podem observar una de les tines de costat amb el típic perfil de torre quadrada amb sostre a una vessant. Tenia també  una rampa o escala d'accés ara poc visible per la vegetació i la molsa que la tapen.

L'accés a cal Jueu és llarg es faci per on es faci. Una manera és des de Vallhonesta (St Vicenç de Castellet) per la pista que puja a la Serra i continua cap el Ginebral.

Coordenades de la tina aïllada de Cal Jueu: 41º 39.600' N 1º 54.700' E

Tines dels Ermitanets

Dalt de tot de la Serra dels Ermitanets, a 500 m d'altura, més enlairada encara que les veïnes Balmes Rojes, hi ha aquesta construcció que ens sorprèn per la seva ubicació encastellada. Es tracta d'un grup de dues tines amb dependències adossades.

Les dues tines tenen un diàmetre semblant d'aproximadament 2.5 m, però per fora una és rodona i l'altra quadrada. Totes dues han perdut la teulada, estan unides tangencialment i s'accedia des del camí a la part de dalt per una àmplia rampa artificial situada a la banda nord, rematada per uns pocs graons finals al peu de cada una de les finestres per on s'abocava el raïm.

A la banda de migdia i de llevant almenys dos recintes coberts completaven el conjunt, tot i que ara ja no tenen sostre i l'espai serveix d'àrea d'aturada pels excursionistes i de defensa contra el vent.

Tenint en compte el context en que es va edificar és una obra d'envergadura, com bona part de les tines aïllades d'aquesta part del país. Si afegim que les vinyes havien de trobar-se forçosament a una altitud inferior i que calia traginar la collita costa amunt, tot el que fa referència a aquesta construcció es resumeix en una paraula: esforç.

Perquè doncs no es van construir un tros més avall?. Penso que hi té molt a veure la proximitat d'un bon camí que permetés traginar després el vi cap els nuclis de població. Deuria ser més important estalviar-se esforç en aquest trajecte que no pas en la collita. Portar el raïm pot semblar més pesat que portar el vi, però sospito que la verema antigament era un treball col.lectiu, s'ajuntaven els braços de diferents pagesos, primer tots fent la vinya de l'un i després tots fent la vinya de l'altre fins haver acabat i seguint l'ordre de vinya més soleia a vinya més baga. En canvi el vi un cop fermentat és cosa de cadascú i com que molt probablement eren remences és probable que casa seva, o allà on fos que el portessin, quedés lluny. Els dels Ermitanets tan podien haver-lo traginat fins a Rocafort com a Vacarisses o Manresa, posem per cas.

Aquesta construcció no és citada per en M. Ballbè ni pel Consorci de les Valls del Montcau en els seus llibres respectius, tot i que no queda gens amagada i és de fàcil accés, només cal consultar la ruta que trobareu punxant aquí.

Tines del Torrent de la Font de la Rovira

Entaforada a la capçalera del torrent que li dona nom, al fons de la mateixa clotada on hi ha les tines del Malpas i en la vertical de les Balmes Rojes, trobem aquesta construcció aïllada que conté dues tines simètriques, cadascuna amb una planta quadrada de 1.80 m de costat. L'alçada no la puc precisar perquè no he pogut localitzat les boixes. La part superior està tapada per un envà horitzontal que només deixa una obertura per tancar amb una tapa quadrada, amb aquest sistema s'estalviaven de posar-hi una capa de fang per segellar la tina en el moment de la fermentació del most. Però significa també que havien de fer servir per força una premsa, ja que no hi ha cabuda per un brescat.

S'hi accedeix sense gaire complicacions remuntant el camí que voreja la torrentada des d'un revolt de la pista que talla el mateix torrent a les proximitats de la Font de la Rovira, per sota de les tines del Malpas. 

Coordenades: 41º 41.466' N 1º 55.006' E

Tines de l'Olla o del Racó dels Manresans

Sota les llargues viseres de roca dels contraforts de Puig-Gili (Pont de Vilomara i Rocafort, Bages) s'hi van obrar diverses construccions entre les que hi ha les Balmes Rojes, que ja coneixem, i aquesta balma del Racó dels Manresans on hi trobem, ja fora de l'aixopluc de la balma, les tines de l'Olla, batejades així per en Miquel Ballbè a principis dels anys 90 de la passada centúria. Una olla vella trobada en el mateix indret en va inspirar el nom.

El conjunt el formen cinc tines: a primer terme ens criden l'atenció dues de planta rodona que encara conserven el sostre, seguidament una edificació de planta rectangular ocupada per dues tines d'interior quadrat i finalment, per sobre de les anteriors, n'hi ha una altra de rodona molt deteriorada. 

La capacitat total d'aquest grup volta les 447,28 càrregues de vi (54.300 litres). Aquest volum implica una superfície de vinya associat d'unes 105.5 quarteres aproximades, o sigui unes 31 hectàrees o unes 44 vegades el camp de joc del Barça, segons els rendiments habituals (4,24 càrregues per quartera), però tot en un terreny abrupte i costerut. Cal suposar també que el rendiment dels ceps no deuria ser gaire alt tenint en compte el poc gruix de terra que hi ha sobre d'un sòl tan pedregós i, per tant, l'extensió podria haver estat superior en el supòsit de que  les tines s'haguessin omplert del tot, cosa que dubto. 

En qualsevol cas el que més xoca és que el centre productiu d'aquesta extensió de 44 camps de futbol quedés penjat aquí, a 40 m de la balma en un pendent esquerp i d'accés complicat, si més no tal com estan avui els camins, que de fet no n'hi ha.

La proximitat d'altres nuclis dedicats a la verema com les Balmes Rojes, les tines del Malpas, els Ermitanets i les que deuen haver desaparegut, fan pensar que l'extensió de vinya dotava a aquestes clotades d'un panorama completament agrícola i domesticat, radicalment diferent de la boscúria i salvatgia actuals. Només les tines, les barraques i els indicis de feixes entre els pins han restat com fòssils d'aquell passat.

Afegeixo que em sorprèn com en aquesta zona no es veuen brots d'arbres fruiters entre el bosc, ni cirerers, ni ametllers o magraners, dels que sí en trobem exemplars silvestres en altres bandes on hi ha tines, degut a la costum de tenir-ne a prop de les antigues vinyes. Ni tampoc es veuen brots d'ullastres o oliveres. Potser la febre vinícola pre-filoxera va arraconar qualsevol altre conreu.

Per acostar-se al Racó dels Manresans podem fer servir l'itinerari del següent enllaç on hi ha les tines de l'Olla indicades a les proximitats d'un agut revolt: 
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7854565
des del revolt cal entrar uns metres dins el torrent i tot seguit remuntar per la nostra esquerra, sense un camí clar, fins a assolir la base de les tines.

Balmes Rojes

Les Balmes Rojes s'han convertit en un clàssic. El que hi trobem un conjunt d'edificacions dedicades a la verema i a l'obtenció de vi en un entorn tan insòlit fa que aquest indret sigui de visita ineludible per tots excursionistes seduïts pels indrets recòndits del Parc de St Llorenç del Munt i l'Obac.

Tan aviat com hi arribem les parets arrodonides de les tines ens donen la benvinguda, són dues de planta circular encaixades sota la llarga visera de conglomerat.
A l'interior podem observar els rajols envernissats habituals. Tenen un diàmetre similar de 2 m però amb alçades lleugerament diferents, amb una cabuda màxima de 7540 litres la primera i 6280 la segona.

Els brocals donen a una barraqueta intermèdia, de sostre pla, on era possible enfilar-se per una rampa i abocar el raïm a tots dos cups.

Tot seguit hi ha una construcció on hi podien desar les eines o bé tenir-hi els matxos amb els que traginaven la càrrega.
Segueix després una llarga balma protegida al davant per una paret, on hi veurem la tercera tina d'uns 8.800 litres de capacitat, una altra barraca i una senzilla base de premsa.

Més enllà de les balmes i a la mateixa alçada hi ha una estreta cornisa amb una alta columna obrada en pedra, darrer vestigi d'una antiga construcció molt alta però poc espaiosa, la finalitat de la qual desconeixem completament.

No sabem si les Balmes Rojes havien estat un habitatge troglodític abans de ser un actiu centre de treball enfocat la verema. Però encara que no es mantingués habitat de forma permanent el grau d'edificació que hi trobem és força important i sorprenent.



Però no són un cas aïllat, a les proximitats hi ha casos similars com la Balma del Racó dels Manresans, que veurem properament.














Passen per les Balmes Rojes diverses rutes que podeu trobar a la xarxa, us recomano per exemple l'enllaç  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7854565

Tines del Malpas

Entre les tines al mig de les vinyes de Catalunya destaquen especialment les que hi ha a les valls del Bages que miren a ponent de la Serra de l'Obac, concretament a banda i banda de la carena del Puig-Gili i les fondalades adjacents. En aquest entorn costerut i de mal transitar l'existència d'aquestes edificacions aïllades es justificava en una època en que els camins eren de bast i el transport era a llom d'animal. D'haver estat un terreny més planer i haver pogut traginar la collita amb carro potser no hauria fet falta edificar unes obres que van haver de requerir molt d'esforç, imaginació i traça en llocs que ara ens semblen inhòspits.

N'és un exemple aquest conjunt anomenat del Malpas, que conté només dues tines però amb una distribució de dependències, una sèrie de detalls constructius i una envergadura notables, tot i tractar-se d'un senzill centre productiu dedicat al vi, que actualment ha quedat amagat dins un dens bosc de pins i on els antics camins i les abundants feixes estan ja del tot coberts per la malesa. 

De la seva existència en teniem notícia per una ressenya en el llibre d'en Miquel Ballbè de l'any 93 (*), curiosament en la nova edició feta pel Consorci de les Valls del Montcau l'any 2005 d'aquesta construcció no se'n diu res, tot i que indiscutiblement mereix ser més coneguda i valorada. 

Una de les dues tines és de mida gran, 2.6 m de diàmetre per 2 m de fondària, encabida en una torre quadrada per fora.
Tenia una àmplia barraca annexa, abans coberta però ara sense teulada, on hi dona una boixa emmarcada amb pedres treballades, i en un racó un habitacle amb una peculiar entrada feta per aproximació de filades de pedres, amb un arc al damunt enlloc de la típica llinda plana.

Al costat de la tina gran n'hi ha una de rodona, més petita, de 1.4 m de diàmetre per 2.9 m de fondària. Aquesta tenia també una barraca adossada, al costat mateix de l'altra.

Entre totes dues tines totalitzen una capacitat d'uns 21.000 litres. 

Es troben dins el parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, en terme del Pont de Vilomara, per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Rojes. 
La pista revolta un morro fent una corba molt tancada, seguida al cap de 140 m d'una altra corba. Les tines es troben en la vertical d'un punt mig entre els dos revolts. Per on hi ha menys malesa i és més fàcil accedir és baixant per la banda del segon revolt.
Coordenades: 41º 41.478' N 1º 54.584' E

(*) M. Ballbè. Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. 1993

Nota: en un altre blog de la xarxa aquestes tines han estat publicades amb el nom de Tines de la Rovira, per desconeixement del nom donat per en M. Ballbè. Però convé no confondre-les amb unes Tines del Torrent de la Rovira que properament publicarem en aquestes pàgines.

Tina de Cal Fuster (Castelladral)

A la casa de Cal Fuster hi ha dues tines, actualment utilitzades com a cisterna pels seus estadants, una està integrada dins l'estructura de la pròpia casa i s'hi accedeix per una rampa exterior; l'altra, que hem de suposar més antiga, està separada cap a l'O, oberta en la roca viva i amb una paret que la protegeix per la banda més exposada.
La boixa s'obre un parell de metres per sota de la seu nivell superior.

Al llarg de la vall de la Riera d'Hortons, o Vall dels Gitanos, la presència d'elements d'aquesta índole excavats en roques són comuns, podem repassar des de la part més baixa a la més alta els casos del Picot del Roses, de les tines del Molar, les Comes, cal Sitges, cal Reixes, Carboners, cal Canet i la Masia.
Cal Fuster es troba al costat de la ruta descrita a Carboners.

Carboners III

Situades en el vèrtex del darrer revolt abans d'arribar a Carboners, invisibles des de la casa, hi ha un parell de tines del tipus excavat en roca que conserven part de l'obra de la coberta, però sense teulada.

Es difícil observar-ne gaires detalls perquè es troben molt envoltades de matolls i bardissa. Amb alguna dificultat es pot distingir una boixa al peu de la roca, ben emmarcada, com si hagués tingut una porteta.

Coordenades: 41º 54.387' N  1º 46.037' E 

Carboners I i II

Carboners és el nom d'una pagesia de l'antic terme de Castelladral, situada en un lloc avui desolat i abandonat, però on feixes aixecades amb pesats carreus ens diuen que l'activitat vitícola havia merescut una dedicació important. Entre les ruïnes de la casa no hem vist senyals de cap tina integrada a l'edificació, en canvi uns 50 metres de l'angle SO hi ha una construcció aïllada que ens ha atret.

Una barraca de planta quadrada d'uns 4.3 m d'ample té adossada a la banda que mira a l'O, una construcció cilíndrica de 3.2 m de diàmetre exterior, és una tina a la que s'accedeix per unes amples escales de pedra, fetes al costat mateix d'on tenia entrada la barraca.

L'interior tenia graó pel brescat i està enrajolat fins a una profunditat de 3 fileres de cairons, més avall està estucat.
L'enderroc i la vegetació no deixen veure la ubicació de la boixa, que suposem hauria de quedar dins de la barraca, perquè malgrat que la tina es troba propera a un marge rocós encara queda prou separada com per no creure que la part inferior estès excavada a la roca ni que el brocal donés a fora a través del marge.

El que si pensem que havia estat una tina excavada a la roca, tot i que tampoc hem trobat la boixa, és un dipòsit circular obert a pocs metres davant de les escales, molt tapat de terra i pinassa i on creix un pi.
Per poder-la distingir l'anomeno Tina II de Carboners.

L'accés es fa seguint la pista principal que ressegueix la Vall d'Hortons des de les colònies de Torroella (Navàs, Bages). Uns 900 m passat cal Fuster cal prendre la branca esquerra d'una bifurcació i remuntar una sotalada fent zig-zag.

Coordenades: 41º 54.358' N  1º 46.118'E