Castell de Llobera

El municipi solsonenc de Llobera, amb un poblament escàs i cent per cent dispers, deu el seu orígen a l'indret on s'aixeca l'antic castell i l'església de St Pere, construccions que apareixen documentades ja en el s XI, quan es cita com a senyors uns parents del bisbe d'Urgell. Més tard uns altres membres de la nissaga Llobera participaran en la conquesta de Balaguer i de Lleida. La història d'aquest llinatge i del castell està explicada en el volum XIII de Catalunya Romànica, on també hi trobem escrit que fins fa pocs anys en aquesta construcció (el castell) hi havia la sala de les arcades, un pis superior i unes golfes, tot cobert per una teulada a doble vessant. Veient les fotos que apareixen en aquell volum, aparegut l'any 1982, ens adonem que des de llavors encara han caigut unes quantes parets més i que a aquest ritme en pocs anys tot quedarà reduït a una pila de rocs.
La nostra visita però, l'ha motivat la curiositat per una petita construcció de planta rodona que hi ha a la banda exterior del vell camí que mena fins el costat del castell, tal com diu Jordi Bolòs en l'obra citada.

La 'petita construcció' es localitza mirant des de l'esplanada del castell cap el costat de migdia. Donant-li la volta per baix es confirma que es tracta d'un antic cup excavat a la roca amb una paret sobre-alçada a tot el volt. En el marge rocós hi ha indicis d'un cobert que arrecerava la boixa, en resten els encaixos de l'embigat del sostre, que s'arrengleren fins un grapat de metres més enllà del cup.

Un altre forat proper ens crida també l'atenció, es tracta d'una cavitat rodona buidada en un ressalt de roca. En aquest cas ni boixa ni cap altre detall ornamenten el cup. Probablement l'anterior i aquesta són estructures d'èpoques diferents i qui sap si també amb funcions diferents.

Sabem que dipòsits semblants a aquest darrer s'han fet servir per conservar aglans en remull, tema que algun dia haurem de revisar amb més profunditat. Segons diverses fonts orals aquesta era una pràctica habitual en aquesta part del Solsonès.

Fins aquí els elements del costat del castell, jo els anomeno grup I dels cups del castell de Llobera. Però a les rodalies hi ha encara una sorpresa, cal desplaçar-se uns 200 m cap a l'oest i baixar un tros per la falda solella de la carena per ensopegar dos altres tines o cups en una roca, per damunt d'uns alts marges obrats amb pedra desbastada. 

Els cups són de mides similars, l'un fa un diàmetre de 1.90 m l'altre 1.75 m. Tot i que a dins hi creixen bardisses i un jove roure, es pot mesurar una profunditat total de 2.5 m.

Una de les boixes encara és visible en forma d'un simple forat en el ressalt de roca, mentre que la boixa veïna ha facilitat una fractura que s'ha estès de dalt a baix, com es pot veure a la foto anterior.

Aquest que anomeno grup II del castell de Llobera s'assembla a d'altres que els estudiosos han adjudicat a l'Edat Mitjana. Un detall a destacar és la presència d'encaixos per un brescat en els dos perímetres, i també un retall rectangular al terra, que recorda el que hi ha entre les dues tines de St Andreu de cal Pallot, al Berguedà, i que s'ha associat a la presència d'una premsa.

Acabada l'exploració encara he pogut veure una tina més, obrada en pedra, al costat de can Llavall i davant de l'església de St Pere, però en aquest cas les heures cobreixen de tal manera la construcció que no deixa veure gaires detalls.

Llobera és interessant per molts altres motius, el camí asfaltat surt de l'Hostal del Boix, en el km 47 de la carretera de Solsona a Guissona.

Feixes de la Sala

Una pedra amb relleus plantada de canto al bell mig d'un replà d'alzines del terme d'Artés (Bages) va fer posar mans a l'obra un equip d'Arqueologia conduït per la Mireia Vila, del Museu de la Història d'aquesta localitat. 

Així que en el marc de les intervencions que es realitzen a la Torre del Serrat de la Cabra d'Or, molt propera a aquest indret, es va excavar fa pocs dies els voltants del que acabaria per revelar-se com un contrapès de premsa antic. 

Però els resultats han anat sorprenentment més enllà, ja que han sortit a la llum una sèrie de murs i estances del que podria haver estat, potser, un hàbitat o un centre de producció agrícola alt-medieval o de l'Antiguitat tardana, datació que la ceràmica trobada encara ha de confirmar.

part de dalt , al començament

Però m'estimo més que la Mireia Vila ens ho expliqui amb les seves paraules:

En aquest indret diverses persones ens havien cridat l'atenció sobre la presència d'un gran bloc de gres treballat. Es trobava mig cobert, però els encaixos que afloraven a la superfície feien pensar en un contrapès de presa de biga o trull. 

Es té constància que durant l'Antiguitat i l'Edat Mitjana aquests ginys es feien servir per premsar raïm i olives, essent substituïts en època moderna per les premses de gàbia i cargol central que podem trobar encara a moltes masies. 

La sorpresa ha estat descobrir que aquest contrapès formava part d'una edificació rural. En el moment de bastir-la, el contrapès ja no servia i es va reaprofitar com a pedra per a la construcció dels murs, els quals es trobaven assentats directament sobre la roca natural.

De moment s'ha posat al descobert un àmbit, d'uns 3 x 6 metres, possiblement una habitació de treball. Presenta dues fases d'ocupació diferenciades:
1- en un primer moment va funcionar com un únic espai
2- posteriorment va ser compartimentat en dos per mitjà de la col·locació d'un sòcol de mig metre d'alt fet de grans blocs de pedra, amb dos senzills graons que permetien salvar la diferència d'alçada entre ambdós espais.

escales, fase 2

Les troballes consisteixen bàsicament en fragments d'atuells de ceràmica de cuina, sobretot olles. L'estudi dels materials ha d'acabar de confirmar la cronologia, però és molt possible que ambdues fases d'ocupació siguin anteriors a l'any 1000.

l

Un sondeig realitzat a la part nord-est de l'àmbit ens ha permès detectar l'existència d'altres murs, bo i confirmant que l'àmbit excavat formava part d'una construcció més gran i complexa. 

Haurem d'esperar l'any que ve per seguir descobrint més elements d'aquesta interessant construcció, on podriem trobar  més evidències de producció de vi. Més peces que ens acostin al nostre objectiu d'explicar el poblament de la Vall d'Artés en el passat.

Tant el text com bona part de les fotos d'aquesta ressenya són de Mireia Vila.

Coscollosa

Dalt el cim del tossal de St Cristòfol, a 3 km a l'O de Guissona i a 3 km al N de Concabella, hi ha els vestigis amagats entre la vegetació d'un poblat anomenat Coscollosa. Al punt més enlairat hi ha el basament d'una torre quadrada (damunt hi ha plantat un piló geodèsic) i per tot arreu s'hi veuen parets i alguns relleus picats a la roca.

Les notícies més antigues del castellum Coscoliose el situen en el s XI, quan es va reconquerir pels cristians un territori que ja tenia precedents de poblament sota domini musulmà.
Alguns poblats d'aquell moment, situats generalment dalt de tossals, s'han mantingut habitats fins avui, com La Morana, Gra o Bellveí, mentre que uns altres han quedat reduïts a una pila de rocs, com el de Mallabecs, Sta Blanca, o aquest de Coscollosa.

Entre les ruïnes s'aprecia una estructura excavada en un marge rocós orientat a migdia que senyala l'existència d'una activitat de transformació agrícola ja en època medieval. Es tracta d'un dipòsit circular comunicat per un regueró amb un altre de quadrat que té en el fons una pica rodona per acumular el solatge d'un líquid, suposadament most.

Un altre dipòsit, escapçat per un costat, es localitza a quatre metres de l'anterior, en el mateix caire del marge. També té un buidat semi-circular en el fons per decantar els sòlids.

A la base del turó i en el seu extrem oriental hi ha les ruïnes de la casa de St Cristòfol, que deu tenir el seu orígen en el s XVI, després de que el turó hagués quedat despoblat, fet que els historiadors situen entre els s XIV i XVI. A mig camí entre la casa i els vestigis de la carena (a 140 m dels trulls anteriors i a 80 m en línea recta de la casa) hi trobem encara un altre dipòsit o trull rectangular amb unes mides de 210 x 170 cm d'ample x 80 cm de fondo. No s'hi veu cap brocal que doni a l'exterior.

Res impedeix creure que hi pugui haver altres dipòsits similars amagats entre els rocs i la malesa, normalment els trulls d'aquesta mena no acostumen a estar sols.
De la mateixa època (s XI) s'han datat una bona quantitat de vilatges i necròpolis situats a la plana segarrenca propera a Guissona, molts dels quals deurien tenir també trulls de vi però que han desaparegut amb el temps en bona part degut a l'ampliació i rompuda de nous camps de conreu.

Per arribar-hi cal travessar primer el petit nucli de St Martí de la Morana, a on s'accedeix des del km 17 de la carretera de Concabella a Guissona. Per anar fins a St Cristòfol cal seguir 1.5 km un camí que de St Martí pren primer direcció O i després gira cap el NO.

Trull de Teuladells

A ponent del poble de Gra hi ha les restes de l'antic priorat de Sta Maria de Teuladells o de Teuladella. La primera notícia escrita és l'any 1180, quan en Ramon de Gra, a més d'entregar-hi el seu cos, hi va fer donació d'un hort i quatre vinyes.

Està situada al mig d'un camp de conreu flanquejat per dues illes de bosc, en la del costat N. hi havia la necròpoli, ara en part malmesa, i a la del costat S. les dependències de l'antic monestir del que només queden unes piles de rocs.
A poques passes d'aquests rocs hi ha dos retalls a la roca que es creu que corresponen a un trull de vi medieval.

Les dues cavitats que el formen estan molt plenes de terra i vegetació i no es veu si estan comunicades per dins, si fos així la petita podria haver recollit el vi ja que no s'observa cap brocal que aboqui a l'exterior. La profunditat tampoc s'aprecia però no pot depassar el metre, perquè aquest és el gruix de la roca. L'amplada en cm apareix indicada en el croquis anterior.

Des del km 15 de la carretera de Guissona a Concabella (Segarra) seguirem 800 m en direcció O. per una pista que passa pel costat mateix de l'església.

Ruta de les tines del castell de Castellar (I): el castell

El castell de Castellar s'aixeca damunt una massa rocosa a l'extrem d'una llarga carena entre la Riera de Grevalosa i la Riera de Maçana, dos cursos paral·lels que desaigüen a la Riera de Rajadell. 
Per la vall que ha obert aquesta última riera hi passen encaixonats l'Eix Transversal i la via del tren de Barcelona a Lleida. De sempre ha estat una ruta estratègica, la del Camí Ral que anava a Cervera per Manresa i Calaf. Per aquí han passat exèrcits invasors i de reconquesta, i tota mena de transeünts i mercaderies. 
El castell s'enlaira dominant tot aquest tràfec. Està documentat del 938, però possiblement ja hi havia hagut alguna cosa molt abans. Ningú millor que la Roser Parcerisas per guiar-nos en una amena visita per les seves dependències mentre ens explica sucosos detalls sobre els conflictes que s'hi van viure, que no són pocs, degut sobretot a la incontinència temperamental dels successius castlans. 
La visita guiada al castell té un preu irrisori i es fa cada segon diumenge de mes entre les 10:00 i les 13:00. (La Roser Parcerisas a més d'una persona encantadora és autora del llibre 'Mil anys d'història. El castell de Castellar'. 2013. Ajuntament d'Aguilar de Segarra).

Pel que fa al tema d'aquest blog cal destacar diversos elements, el primer és la tina rupestre que hi ha excavada en unes roques properes, per sobre de la font de la imatge. Es de poca capacitat però té el disseny típic d'aquesta mena d'artefactes. Al seu costat són visibles alguns encaixos per l'embigat d'algun petit cobert desaparegut.

A prop del portal d'entrada del castell veurem una tina de rajols de dimensions notables, és a tocar la plaça del Mirador, indret on en ocasions senyor i vassalls havien debatut sobre terres i tributs. Des d'aquí es veu serpentejar la vall amb tot el feix de vies de comunicació que la ressegueix.

Un cop hem passat el portal, al costat dret del pati interior i arran de terra, una boixa en forma pedra foradada delata l'existència d'una altra gran tina rera la paret.

Són molt simptomàtics els senyals de canvi que es produeixen en el moment que el senyor deixa de ser resident i el castell funciona com una masoveria entregada a la productivitat directa de la terra (i de retruc de la vinya). Així és que el que havia estat un espai amb tant de caràcter com la sala gòtica es transforma en celler: 4 cups de planta rectangular ocupaven fins fa poc la meitat de l'estança, actualment han estat enderrocats per restaurar l'espai original.

Abans d'acabar la visita, se'ns apareixerà entre penedit i colèric l'espectre de Seguí, antic senyor de Castellar, que ens farà un retrat de la seva forassenyada nissaga. 
Al final podem arribar-nos fins a la rectoria que hi ha al costat del castell i que també ha estat restaurada. Veiem un altre cup a l'esquerra de l'entrada. Des de la sala veïna es pot accedir a l'interior d'aquest cup, que ha estat seccionat per un costat amb la intenció de mostrar-nos l'enrajolat.

De la sortida 120 de la C-25 (Eix Transversal) anirem per una carretera (N-141g), que un cop passat el nucli de Castellar, punt quilomètric 3, deixarem per prendre un camí rural que al cap de 200 m trenca cap el Molinot Vell i s'enfila cap el castell (indicat). La pista que hi puja és apta per qualsevol vehicle. 

En els propers posts faré la ressenya d'unes quantes tines boscanes, mig amagades entre la vegetació, que es troben entre el Molinot Vell i el castell: són les Tines de la Font del Vicari, de la Vinya del Jeroni i del Bosc de Camins.

Can Roca (Casserres)

Aquí tenim una base de premsa de biga com les que a l'Edat Mitjana eren força comuns, almenys en el Berguedà, on malgrat l'erosió i la destrucció encara se'n poden localitzar una quinzena, però pot ser que se'n descobreixin més a mida que se'n vagi divulgant la seva curiosa forma.

La de Can Roca es troba al costat mateix de la casa, que com ja diu el nom, es troba edificada damunt d'un aflorament rocós. En un extrem d'aquest rocam trobem en sots-relleu una plataforma quadrangular de 3.3 x 2.9 m amb una sèrie de forats perifèrics que sustentaven l'estructura de la palanca de fusta. La part més baixa és la més erosionada, pel que no es pot determinar si havia una cavitat per recollir el most.

Als voltants hi ha altres foradets i en el pati de la pròpia casa, davant la porta, es veuen uns reguerons artificials indicatius d'un habitatge anterior al Can Roca actual. 
A la banda S., sota el marge de roca s'identifica una tina de 2.5 m de diàmetre, però està molt plena d'aigua i fullaraca, no se'n poden precisar gaires detalls més. 

L'inventari patrimonial de Casserres ens diu també que "Per informació oral sabem que a la part septentrional de la masia hi ha d'haver una altra tina, però la vegetació n'impedeix la seva visualització".
Can Roca queda per sobre de la Riera de Clarà, no gaire lluny de la Tina del Clot del Batlle. S'hi accedeix per una pista que surt a mà esquerra de la carretera de Gironella a Casserres, just abans d'arribar al viaducte.

Base de premsa de biga de la Casanova

La Casanova (a tocar el km 11 de la carretera de Tavertet) ja no té res de nova, fa dècades que està abandonada i coberta de vegetació, no passaran gaires anys més perquè s'acabi d'ensorrar del tot. En Quirze Parés, en el seu conegut llibre (1) menciona com a data de construcció el 1784, tot i que el nº que figura a la llinda sembla més un 1794. 

En el mateix llibre també diu que "A sota la Casa Nova, en una gran pedra, hi ha dos forats cilíndrics, 3 bassetes molt petites i una canaleta de desguàs (?)".  L'interrogant o la perplexitat acompanyen sovint a Parés quan troba forats a les roques per diferents racons del Collsacabra.
En Francesc Roma, que ja hi ha estat, m'acompanya fins a la gran pedra. Aviat hi trobem una explicació, el que sustentaven els forats era un aparell força més antic que la pròpia casa: un trull medieval o premsa de biga que podria tenir fins a 1000 anys d'antiguitat.

En els forats rodons que s'observen a la foto s'apuntalava l'arbre (dos pals verticals) que treballava a pressió. A l'altre costat del quadrilàter de color clar hi a un altre forat allargat o basseta on es recolzava l'altre arbre, el que aguantava la tracció del braç de palanca. Transversalment a aquests arbres es situava la palanca o biga que pressionava el raïm ensacat i ubicat en el centre del quadrilàter.

Es de preveure que a poca distància dels forats rodons hi havia un contrapès on es fixava el mecanisme de torn o de cargol que permetia baixar l'extrem de la biga. 

Per fer-nos una idea més gràfica ens pot il·lustrar aquesta imatge extreta d'un Beatus medieval. Cal només comprendre que en el nostre cas la zona de trepig era el quadrilàter blanquinós de roca i que a banda i banda hi anaven encaixats els pals drets de l'estructura.

El most rajava cap a un costat per un regueró. Es el rec en forma de Y que s'endevina a la dreta de la propera foto.

(1) Quirze Parés. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Rafael Dalmau Editor, 2001

Fontelles del Mas (II): base de premsa

No gaire lluny de les tines de l'entrada anterior, 120 m cap el NE, hi ha una roca on antigament s'hi van modelar una plataforma artificial per bastir-hi una estructura de fusta a l'estil de les premses de biga que fins el s XX es van emprar per premsar olives, però que a l'Edat Mitjana es feien servir també per premsar raïm, amb unes dimensions més reduïdes, tot això abans de que es posessin de moda les premses de cargol.

Aquestes premses de biga antigues permetien en una fase posterior al trepig, premsar la brisa i acabar d'escòrrer el most per obtenir una producció més alta, encara que la qualitat resultant d'aquesta segona fase no fos tan bona. La de Fontelles del Mas és un exemplar, encara que força erosionat, d'aquesta mena de premses medievals.
La disposició de la biga o palanca era transversal a la roca, estava encavallada dalt de dos arbres o parells de pals verticals, un d'ells encaixat en aquestes regates que veiem en primer pla. Per sota d'aquestes regates un travesser permetia ancorar els pals de manera que no sortissin enlaire cada vegada que la palanca els estrebava amunt.

A l'altra banda de la roca hi ha disposats quatre forats que sustentaven un altre arbre sobre el que la palanca actuava a pressió i no patia tant el risc de ser descalçat. Entremig queda una plataforma rebaixada on es situava una pila de cofins d'espart omplerts de raïm i amb una tapadora a sobre, al damunt hi actuava la pressió de la biga i el suc que regalimava anava a parar a un extrem de la plataforma per on baixava i es recollia en un biot o pica, funció que en el cas present realitzava una cavitat rodona al peu del rocam. Aquesta cavitat té un diàmetre de 1.5 m i prefigura les tines circulars excavades en roca que coneixem d'altres bandes.

A l'entorn més proper hi ha mig amagats sota les alzines els marges que delimiten les velles feixes de la vinya.

Val la pena considerar la possibilitat d'incloure el conjunt de les Tines de Fontelles del Mas i d'aquesta base de premsa (o trull de vi) com un element patrimonial a protegir i a incorporar-lo a una ruta sobre el llegat del vi a àrea de Torruella, on hi ha altres vestigis que mereixen igualment consideració: la Vinya del Guitarra o les tines de l'Obac o el Potiner, etc.

Per accedir-hi cal seguir el mateix camí que per anar a les tines (anterior entrada)