Oliola

La tranquil·litat és un dels signes d'identitat d'Oliola, poble de la Noguera de 73 habitant que forma el nucli capital d'un terme de més de 8500 hectàrees. Actualment el cultiu majoritari de cereal i unes quantes oliveres amaga el que en altre temps era un paisatge agrícola molt més variat i en el que la vinya tenia una presència molt més rellevant.

Cal enfilar-se fins a la part alta, entre l'església i el castell per trobar-hi dos cups que he volgut ressenyar sobretot pel fet de tenir una data gravada. El més destacable dels dos es troba annex, però separat uns metres, de la casa de la qual depenia. 

Es una estructura circular, en forma de torreó, de notables dimensions.

La boixa o brocal destaca especialment al trobar-se emmarcada entre pedres molt ben treballades, la que fa de llinda té escrit al mig un 1783 molt definit, encara que al costat esquerre hi ha gravats uns símbols menys evidents, vists d'aprop sembla que diguin  Z6.

L'accés superior està tancat amb una porta, però que si l'obrim no ens deixarà veure gran cosa, només un sostre d'encanyissat i la corda que encara penja al mig. L'interior resta amagat sota una pila de branques i noses.

Molt a prop de l'anterior hi ha un altre cup, adossat a una roca, que tenia l'accés per un caminet en rampa, ara molt cobert de vegetació, que s'enfilava en cornisa des del camí que porta al castell.

Encara que el marc de la boixa tingui un acabat molt més vetust que el del cas anterior, la data que hi ha gravada és força posterior: 1874.

La coberta ha desaparegut i actualment la construcció queda arranada al nivell d'un forat quadrat, el que servia per abocar-hi el raïm.

El trencall d'Oliola es troba a  2.7 km de Ponts, anant en direcció a Artesa.

Tina del Collet dels LLadres

La més contemporània de les tines aïllades de Fontelles del Mas (n'hi havia una tina també dintre les dependències de la casa) queda avui abandonada al costat d'uns camps, tan coberta de bardisses que no ha estat possible calcular-ne la capacitat ni observar la boixa. 

Les seves línies són força modernes, ben escairada, de parets arrebossades, rodona per dins i per suposat enrajolada. Va ser construïda possiblement ja dins el s XX, encara que ningú la recorda activa. 

La incloc aquí per mostrar la continuïtat temporal que representa respecte a la premsa de biga i les tines que hem vist a les dues darreres entrades, i pel fet de tractar-se d'un exemplar aïllat al mig de la vinya. 

L'element que crida més l'atenció és una llarga rampa per accedir a un nivell prou alt per abocar el raïm.

També és especialment atractiva, des de l'òptica de la pedra seca, la gran barraca rodona que hi ha a escassos metres.

Les dues construccions es veuen des del camí de Fontelles del Mas, 400 m al N de la casa.

Coordenades: 41º 53.086' N  1º 41.135' E

Fontelles del Mas (II): base de premsa

No gaire lluny de les tines de l'entrada anterior, 120 m cap el NE, hi ha una roca on antigament s'hi van modelar una plataforma artificial per bastir-hi una estructura de fusta a l'estil de les premses de biga que fins el s XX es van emprar per premsar olives, però que a l'Edat Mitjana es feien servir també per premsar raïm, amb unes dimensions més reduïdes, tot això abans de que es posessin de moda les premses de cargol.

Aquestes premses de biga antigues permetien en una fase posterior al trepig, premsar la brisa i acabar d'escòrrer el most per obtenir una producció més alta, encara que la qualitat resultant d'aquesta segona fase no fos tan bona. La de Fontelles del Mas és un exemplar, encara que força erosionat, d'aquesta mena de premses medievals.
La disposició de la biga o palanca era transversal a la roca, estava encavallada dalt de dos arbres o parells de pals verticals, un d'ells encaixat en aquestes regates que veiem en primer pla. Per sota d'aquestes regates un travesser permetia ancorar els pals de manera que no sortissin enlaire cada vegada que la palanca els estrebava amunt.

A l'altra banda de la roca hi ha disposats quatre forats que sustentaven un altre arbre sobre el que la palanca actuava a pressió i no patia tant el risc de ser descalçat. Entremig queda una plataforma rebaixada on es situava una pila de cofins d'espart omplerts de raïm i amb una tapadora a sobre, al damunt hi actuava la pressió de la biga i el suc que regalimava anava a parar a un extrem de la plataforma per on baixava i es recollia en un biot o pica, funció que en el cas present realitzava una cavitat rodona al peu del rocam. Aquesta cavitat té un diàmetre de 1.5 m i prefigura les tines circulars excavades en roca que coneixem d'altres bandes.

A l'entorn més proper hi ha mig amagats sota les alzines els marges que delimiten les velles feixes de la vinya.

Val la pena considerar la possibilitat d'incloure el conjunt de les Tines de Fontelles del Mas i d'aquesta base de premsa (o trull de vi) com un element patrimonial a protegir i a incorporar-lo a una ruta sobre el llegat del vi a àrea de Torruella, on hi ha altres vestigis que mereixen igualment consideració: la Vinya del Guitarra o les tines de l'Obac o el Potiner, etc.

Per accedir-hi cal seguir el mateix camí que per anar a les tines (anterior entrada)

Fontelles del Mas (I), les tines

Abans tot això eren vinyes, la frase escoltada moltes vegades es fa també present quan li demano a l'avi Samuel de Fontelles del Mas (Cardona, Bages) si recorda haver vist funcionar les tines que hi ha enmig del bosc, 600 m a vol d'ocell cap el SO de la casa. Però no, no hi ha memòria de la darrera vegada que es van fer servir, i encara menys de quan es van construir.

De fet, el conreu de la vinya en aquest tros de muntanya es remunta potser a 1000 anys enrere. A les proximitats d'aquesta masia  hi ha un conjunt summament interessant que ens descriu la manera de fer vi en diferents èpoques. Per això hi dedicaré vàries entrades. La d'avui tractarà del grup de 6 tines aïllades que queden al costat solei de la carena, aprofitant el desnivell del terreny i un aflorament rocós que va permetre contruir-les mig excavades dins la roca i mig sobre-alçades amb paret de pedra.

Estan repartides de manera poc ordenada i mirades pel cantó de sobre no criden massa l'atenció. Malgrat l'abandonament en que es troben es veu encara l'interior enrajolat, dues són de planta quadrangular, les altres circulars de dins i quadrades de fora. 

Els diàmetres oscil·len entre 2.60 i 2.75 m en les tines A, D i F. La C és més petita, d'uns 2.30 m d'ample. La B fa 3.75 x 2.50 m i la E 3.30 x 2.50 m. 

Però no podem calcular prou bé la capacitat total, bardisses i enderrocs tapen els fons de les tines, tot i que no hauria de ser difícil netejar-les, cosa que crec que s'hauria d'aconseguir per poder-les mostrar com es mereixen.

La fesomia del conjunt es torna més interessant vist pel costat de sota. La roca que les sustenta exhibeix tot tipus de relleus que antigament havien quedat a resguard d'uns coberts dels que ara resta poca cosa. D'esquerra a dreta tenim sota les tines F i E els indicis d'un d'aquests coberts, però només queden dues filades de pedres. A la roca hi ha el relleu de les respectives boixes.

La part més curiosa de tot el conjunt és una barraca, entaforada en la pendent, que encara conserva el sostre i que després d'un petit vestíbul dona accés a un túnel que s'endinsa roca endins un grapat de metres. 

Aquest corredor, íntegrament picat a la roca, podria haver servit de celler però a la vegada resol l'accés a la boixa de la tina C, situada al fons del túnel.

Sota la tina B hi havia un cobert amb almenys dues dependències, les bigues reposaven a la paret rocosa, els relleus en aquesta zona són força notables 

El més profund el marca l'encaix d'una premsa de cargol que fa 2.40 m d'alçada i els braços de la creu 1.45 m d'ample, arribant a 1 m el fondo de paret rebuidat.

Al peu d'aquesta cavitat hi ha un plat on recolzava la gàbia de la premsa.

No em consta cap data vinculada amb la construcció d'aquest conjunt, però per l'aparença no deu trobar-se massa allunyada en el temps a un altre exemple similar: el de les tines de Can Reixes de Castelladral, on hi ha gravat un 1792. per tant podem creure que aquestes daten també del XVIII i segurament van rutllar fins l'entrada de la fil·loxera. De totes maneres les tines de Fontelles del Mas no van fer res més que donar continuïtat a la presència secular de la viticultura en aquest mateix indret, com demostra una base de premsa, o llit de trull, que veurem properament.

S'hi pot accedir per diverses pistes, una d'elles és la que surt del Palà de Torruella (entre Manresa i Cardona), passa per sota la casa de l'Obac i continua en direcció a Comabella. 

Coordenades: 41º 52.670' N  1º 40.709' E

Pedra dels Sacrificis de Mas Bou

Amagada dins una espessa selva de brucs i sureres, aquesta pedra d'aspecte primitiu, plantada sobre un terra de sauló típic de les Gavarres, crida força l'atenció, malgrat que l'entorn on es troba està poblat de menhirs i dolmens, megàlits amb els que potser no desentona però que són tota una altra història.

La imaginació popular hi ha volgut veure una 'pedra dels sacrificis', visió que no se'ns fa estranya perquè al damunt hi té conformat un plat còncau de perímetre oval ressaltat artificialment amb una sortida cap a un extrem en forma de canaló, ideal, doncs, per recollir la sang d'un hipotètic sacrifici, però encara més adequat per recollir el líquid, possiblement oli o vi, resultant d'una mòlta o premsat.

La idea del premsat es veu reforçada per l'existència de dos profundes incisions verticals i paral·leles situades en un costat, que recorden sense cap mena de dubte el parell d'encaixos vists sovint en aquestes pàgines en relació amb bases de premsa de biga.

Per acabar-ho de corroborar faltaria només la presència d'un contrapès, una pedra solta que hauria de tenir un forat al mig o uns encaixos laterals on encastar l'altre extrem vertical de la premsa, però que al tractar-se d'un accessori fàcilment transportable és normal que hi falti.

A poca distància hi ha una altra roca amb la superfície aplanada i rebaixada, potser un plat per moldre gra.

El més difícil és saber en quina època s'hauria donat forma a aquestes pedres amb la finalitat que els hi suposo, però m'inclino per l'època medieval, molt posterior per exemple a l'espectacular dolmen de Mas Boussarenys, situat només a uns 500 m en línea recta, o del menhir de l'estació de Bell-lloc, a 1 km.

Dolmen de Mas Boussarenys

Es molt fàcil anar-hi amb bicicleta seguint la via verda de Girona a Sant Feliu de Guíxols, a les proximitats de Sta Cristina d'Aro, a l'alçada de l'estació de Bell-lloc/Font Picant prendrem la direcció de Bell-lloc, Uns 150 m després de la font Picant, davant el rètol de Bell-lloc, cal tombar a la dreta i seguir la pista de terra 1.200 m, llavors prendrem un camí a l'esquerra, direcció N, uns 150 m més.
A l'esquerra un corriolet portaria a la Font dels Caçadors però ens enfilarem per la dreta pel mig del bosc seguint un rastre que, amb una mica d'encert, ens portarà fins a la pedra.
Coordenades: 41º 49.909' N  2º 59.489' E

Serra de Pedrós (Oliola)

A l'oest del poble d'Oliola, a la comarca de la Noguera, s'estèn una carena allargassada de llevant a ponent que es coneix com Serra de Pedrós, el nom li ve d'un casal en ruïnes situat en un punt dominant, aquí els rocs estan tan escampats per tota la cresta i fins i tot serveixen de sòcol al propi mas que el nom de Pedrós està plenament justificat. Can Pedrós exhibeix tota la pinta de ser una sala o castell medieval.

A la Noguera no és difícil localitzar elevacions amb presència de vestigis medievals, vilatges o castells avui desapareguts però que han deixat un registre petri de les antigues tasques agrícoles que s'hi realitzaven. Pedrós no m'ha decebut, és molt semblant a Grialó, Bensa o la Serra de Castellar. Aquesta darrera, situada en el mateix terme municipal, és amb la que mostra més paral·lelismes.

Per anar-hi sortirem d'Oliola en direcció a ponent i deixarem el cotxe al peu de la serra, ran de les ruïnes d'una casa, després de 3.8 km de pista. La fletxa senyala el punt d'inici d'una excursioneta que es pot fer en 1 hora i mitja o 2 hores màxim.

Voltem les restes de la casa pel darrera i prenem en direcció O. un sender molt marcat que tot seguit es bifurca, escollim la branca dreta que en 10 minuts ens porta planejant per la banda obaga fins a un coll amb un petit camp, que voregem per l'esquerra i continuem avall per un camí carreter que baixa fent un revolt. 
Hem de fer atenció a un sender que surt a la dreta molt abans d'acabar la baixada. El nou camí faldeja de pla i en el mapa veureu que ens porta fins el punt A.

A l'extrem d'un replà enfilat dalt de roques, s'obre un dipòsit rectangular de 3.10 x 1.60 m x 1.40 m de fondo, molt gran, però semblant a alguns trulls o cups localitzats a la Serra de Castellar, encara que aquest no mostra cap boixa o brocal visible que doni a l'exterior, tot i trobar-se al caire del petit cingle. 

Encara que podria haver servit de cisterna és més probable que fos un trull d'oli o potser de vi, perquè al seu voltant hi ha demarcat un espai que havia d'estar reservat a feines agrícoles d'algun tipus. Encara avui oliveres silvestres poblen l'entorn.

Aquest curiós replà on hi ha el dipòsit, està terraplenat artificialment, el seu perímetre en planta té una forma irregular allargassada, de 9 x 24 m, En algunes vores, per contrarestar la pendent natural del terreny, s'aixequen murs de contenció bastits amb rocs irregulars, amb el mateix estil que una llarga paret que delimita tot el recinte pel costat de muntanya. A la part interna del replà s'endevina sota l'herba el sòcol d'alguns murs antics.

Baixem pel dret fins a sortir a una pista que s'enfila a poc a poc fins arribar dalt de la carena, per on retornarem sense camí per la mateixa cresta en direcció a les parets de Can Pedrós, visibles fa estona.

Abans però, mirant cap a migdia trobarem aquest curiós trull. Es troba al punt B del mapa, està excavat a la roca però amb un volt de parets que el sobre-alcen lleugerament i un sostre que encara es conserva amb un forat quadrat al mig.

Tot i que no n'he pogut prendre les mides, calculo que la seva envergadura no s'allunya gaire de la del trull anterior, però aquest exemplar sí que té boixa, i molt evident, com es pot veure a les imatges.

Pocs metres després ens trobem amb un altre trull que no passa desaparcebut, de contorn irregular i sense coberta. La boixa es localitza a peu de roca i orientada cap a l'O.

En una vora hi trobem un canaló amb una mena de tap en forma de tascó.

I ja som a Can Pedrós, passades les ruïnes d'aquest antic casal, la carena fa un pla amb extenses panoràmiques, passem després pel costat d'una caseta de construcció moderna i seguim carena enllà fins a sortir al costat d'una altra construcció d'aspecte antic. 

Es conserven dempeus alguns murs que pel seu disseny intern fan pensar que suportaven planta i pis.

Encara que en la major part és un munt d'enderrocs, es pot deduir que hi havia diverses estances i que aquesta edificació no era un simple corral, sinó una vivenda, de la que ens ha pervingut al voltant també diversos vestigis, com aquesta pica tombada i aquest dipòsit rectangular, que ens evoquen una economia d'aire medieval.

Seguim el camí fins que s'ha separat de la cresta, llavors ens hem d'enfilar uns metres fins el fil de la carena i allà, molt amagat entre la vegetació, hi ha el trull D, del que a la imatge següent només veiem el forat de la boixa, el dipòsit queda darrera la roca. les seves mides interiors són les d'un rectangle de 2.50 x 1.80 m x 0.70 de fondo aproximat.

A l'àrea propera a aquest trull hi ha feixes i replans mig amagats pel bosc, sobretot cap a la banda N., on hi hem vist també una possible sitja excavada i restes de murs que tal vegada no eren només de marges.

En fi, un recorregut en el que els experts en el món medieval hi tindrien moltes coses a dir.

Arribats novament al collet del camp podem tornar fàcilment al vehicle en 12 minuts seguint aquest cop el fil de la carena.

Unes quantes coordenades:
punt d'inici de la caminada: 41º 52.118' N  1º 8.508' E
trull A: 41º 52.148' N  1º 7.802' E
trull B: 41º 52.213' N  1º 7.609' E
trull C: 41º 52.208' N  1º 7.654' E
trull D: 41º 52.185' N  1º 8.024' E