Tines del Camí del Companyó

Són un parell de tines rodones, pràcticament bessones, situades a peu de pista però actualment voltades d'una espessa massa de vegetació que dificulta copsar-ne els detalls. Una barraca de planta rectangular adossada pel costat de sota guarda ambdues boixes. Tant la barraca com les tines han perdut el sostre. Amb diàmetres de 2.30 m i 2.37 m cubicaven 24.860 litres en total.

Inventariada per en Miquel Ballbè l'any 1993.
L'accés és el mateix que per anar a la veïna tina del Companyó, situada una mica més al nord.

Tina del Companyó

Es tracta d'una tina sola amb una barraca de planta trapezoïdal adossada a la part del darrera, la contrària a la sortida del brocal, que queda emmarcat en pedra però desprotegit.

Té un diàmetre de 2.30 m per 2.40 m de fondo, no conserva el sostre i està enrajolada per dintre com totes les de la zona. La part superior està construïda amb pedra seca sense argamassa.

Es una de les tines del Parc Natural de St Llorenç. Apareix publicada tant en el llibre d'en Ballbè com en el del Consorci, en aquest darrer amb la foto intercanviada amb les Tines del Camí del Companyó, que es troben a 200 m.

Es fàcilment visible en un revolt, sobre el marge esquerre del camí que va de les Balmes Rojes, o dels Ermitanets cap baix el Sot de l'Infern, a trobar la pista que porta del Pont de Vilomara a Mura.

Tina de l'Enric

Bonica mostra de tina aïllada enmig del bosc, que conserva encara el sostre i que queda un xic amagada en un indret poc transitat del Parc Natural de St Llorenç, a poca distància de la tina Solitària del post anterior.

Un cos central rodó bastit amb pedres i morter de calç era flanquejat per dos coberts annexes de pedra seca, dels que en una banda resta encara un tros de mur de poc més de 1 m d'alçada i a l'altra costat només uns rengles de pedres, indicis d'altres murs.

L'interior enrajolat fa un diàmetre de 2.60 m i una fondària de 2.80 m comptant des del graó interior, on es recolzava el brescat. No es pot observar la boixa, colgada com està de terra i vegetació.

El nom d'aquesta tina no és el del pagès que la menava sinó de qui li va mostrar a en Miquel Ballbè, que la va incloure en el seu inventari del 1993, una època que el bosc estava molt més esclarit que ara. Actualment rep poques visites però val la pena acostar-se a aquesta i a la seva veïna Solitària per copsar el profund canvi paisatgístic que ha sofert l'entorn en cosa d'un segle, en que s'ha passat d'un medi totalment humanitzat en el es feinejava la vinya entre barraques i marges de pedra seca, a un espès bosc poblat per senglars i feristeles.

Queda per damunt del mateix camí d'anar a la tina Solitària, però uns metres més enllà, tot just per sobre del revolt que fa al travessar el torrent.
Coordenades: 41º 41.392' N  1º 56.311' E

Tina Solitària (Pont de Vilomara i Rocafort)

Dins l'entorn del Parc Natural de Sant Llorenç i envoltada totalment pels arbres, aquesta tina Solitària de nom merescut, no es veu fins que un no s'hi troba a menys de deu passes.

Consisteix en un únic cos rodó que ha perdut el sostre. La boixa dona directament a l'exterior, sense indicis de cap barraca adossada. L'interior està enrajolat i a dins hi creix la vegetació, les mides són de 2 m de diàmetre per 2.80 m de fondo, té doncs una capacitat màxima de 9122 litres.

Accés: la pista que va del Pont de Vilomara a Mura després de passar de llarg el Racó del Boines es bifurca: una branca segueix pel Sot de l'Infern, però prendrem la de l'esquerra que puja paral·lela al Torrent del Còdol Llarg, a 625 m de la bifurcació cal internar-se de pla cap a l'esquerra per un vell camí carreter embrossat que al cap de 250 m,, abans de travessar el torrent, deixarem per un trencall a la dreta que puja suau i que abandonem 30 passes més amunt per internar-nos en el bosc cap el costat dret uns 30 m més.

Forma part del recull d'en Miquel Ballbè.

Coordenades: 41º 41.327' N  1º 56.362' E

El cup de can Batista: tomba de'n Caracremada

A l'entorn de Castellnou de Bages hi havia hagut a mitjans del s XIX una gran extensió de vinya, hem vist per exemple el cas del Putxot. Encara ara algunes cases conserven importants conjunts de tines i notables cellers, però avui no parlarem d'això.

El de la imatge, el cup de can Batista, a primer cop d'ull no té res de particular i no ens hauria cridat gaire més l'atenció que els altres cups que hi ha en aquest sector del Bages sinó fos per una raó totalment aliena al vi. Aprofitant una reforma del nucli vell de Castellnou, es va voler dignificar també el cementiri situat al darrera de l'església de St Andreu i d'aquesta manera aquell vell cup sense utilitat que hi havia en un angle, enlloc d'enderrocar-lo se'l va convertir en fossar. Així és com hi van anar a parar les despulles d'un personatge singular: en Ramon Vila Capdevila "Caracremada".

Com ja és sabut, el maquis, una prolongació de l'enfrontament armat contra el franquisme conduït per antics milicians anarquistes de la Guerra Civil, s'havia anat esgotant fins que a inicis dels anys 60 només uns pocs homes de tossut idealisme eren capaços de resistir les contínues adversitats d'una forma de vida tan dura i marginal. La premsa i la propaganda del règim els tractava de 'bandolers' o 'terroristes' i com a tals foren perseguits i molts d'ells aniquilats, com és el cas d'en Josep Lluis Faceries, Quico Sabaté o el propi Ramon Vila.

En Ramon Vila és considerat el darrer maqui, o si més no el darrer en seguir lluitant fins a la seva mort, fet que va tenir lloc al ser sorprès per la Guàrdia Civil a la Creu del Perelló la nit del 7 d'agost de 1963.
Aquell any la Creu del Perelló era ja un mas abandonat, havia passat molt de temps des de que un dia de l'any 1945 la Benemèrita havia assassinat en el mateix indret els masovers Ramona Bessa i Mingo Rovira precisament per donar acollida i refugi als maquis.

El llunyà any 45 en que havien passat aquells tristos fets en Ramon no podia sospitar encara com ell mateix també acabaria mort davant d'aquella casa, es trobava llavors a França, on se'l coneixia com el capità Raymond, un reconegut i combatiu membre de la Resistència Francesa.

Havia nascut en el si d'una modesta família de pagesos de Peguera, al Berguedà, l'any 1908. Als 4 anys va cremar-se la casa on vivien, incendi en el que va morir la seva germana petita Carme i ell mateix en va sortir socarrat de la cara i d'una mà. La mala sort encara els empaitava quan vivint ja en el nou domicili de la Corba, a Castellar de Riu, un llamp va matar la seva mare. Llavors tenia en Ramon 14 anys.

Casa natal de Ramon Vila   (fotos de Francesc Roma)

Més tard, treballant a les mines de Fígols i a les colònies fabrils de l'Alt Llobregat, es va anar dotant d'un esperit rebel contra les injustícies i el caciquisme, que el va portar a la militància anarco-sindicalista i més tard als enfrontaments amb la Guàrdia Civil.
Era un tipus corpulent i introvertit, no se li coneix que hagués tingut cap companya. Un maqui que l'havia tractat (Josep Dot) deia d'ell que estava acostumat a viure de quatre arrels i un rosegó de pa, com les bèsties (...) Era la cosa més sorruda i dura que et puguis imaginar. La cara que tenia ja ho deia tot d'ell. La seva germana Pepeta el descrivia com un home de poques paraules, fort i valent, servicial i de gran cor.
Coneixia cada pam de terreny entre la frontera i la Catalunya Central. A França s'havia acostumat a fer saltar vies fèrries i línies elèctriques, a les que hi tenia una especial tírria .
L'any de la seva mort ja en feia més de 10 que tant el Partit Comunista com la CNT havien abandonat orgànicament la lluita armada. En plena paranoia de la guerra freda el règim de Franco era acomboiat pels EE. UU. com un bastió anti-bolxevic i les accions 'revolucionàries' dels maquis eren vistes amb incomoditat pels governs occidentals. Per tant els darrers mesos de la seva vida en Ramon Vila lluitava absolutament sol, recorrent llargues distàncies i sabotejant tenaçment línies d'alta tensió amb la pretensió ingènua de que això podia debilitar el règim. Buscat fins i tot a l'altra banda del Pirineu per la policia francesa ja no li quedaven gaires refugis on reposar tranquil. El seu amic i maqui retirat Marcel·lí Massana el va intentar convèncer de que ho deixés, però va decidir continuar amb el seu personal combat fins i tot més enllà de qualsevol esperança d'èxit o de rendició.

No posseïa res. Els darrers dies tot el que ell tenia al món ho duia posat a sobre: la roba, les botes, menjar, un sac de dormir, alguns bitllets, una granada de mà, dues pistoles, un transistor, una lot, una navalla, una maquineta d'afaitar i un rebregat llibret de problemes matemàtics amb el que s'entretenia durant les hores mortes, poca cosa més.

Quan va ser sorprès per la Guàrdia Civil davant la Creu del Perelló no va tenir temps de disparar. Dos trets el van tocar: un primer a la cuixa i un altre que li va entrar per la regió cervical i va sortir pel pit. El darrer tret probablement el va matar a l'acte, en qualsevol cas el primer ja l'hauria mort igualment en cosa de mitja hora degut a l'hemorràgia. Va ser enterrat a Castellnou per defora el cementiri, sense taüt ni làpida ni res que en fes memòria, fins l'any 2000, en que al reformar el cementiri es van exhumar les seves restes, se'n va fer un estudi paleoantropològic i se'l va inhumar finalment dins de l'abandonat cup, que ara ha pres, amb la placa afegida, l'aire d'un tosc monument.

Des de Santpedor surt una carretera que porta al nucli vell de Castellnou, on hi podeu trobar un petit museu. Per arribar-nos fins a la Creueta o Creu del Perelló cal seguir els rètols que indiquen la direcció de la Torre de Castellnou i d'Argençola, la Creueta queda trencant a l'esquerra, 1.7 km després de passar pel costat de l'esvelta torre medieval.

El Putxot

Com un poble fantasma enmig del bosc, les ruïnes del Putxot ens transmeten aquell aire d'oblit i decadència que un artista romàntic apreciaria plasmar sobre un escenari turmentós.

Un reguitzell de cases, totes de pedra i envaïdes pels matolls s'arrengleren sense teulada al llarg del carrer del Sol, l'únic carrer d'aquest raval sense església ni escola que arreplegava un total de deu cases a un quilòmetre i mig de Castellnou de Bages. En el seu moment més viu, al s XIX, l'entorn no era dominat pel bosc sinó per la vinya i l'escassa riquesa de les deu families depenia sobretot del vi.

Aquest rústic carrer és producte del sistema de rabassa morta, petits pagesos accedien al conreu de la vinya per un contracte que els permetia treballar-la mentre els ceps fossin vius i que, a canvi, havien d'entregar al propietari de la terra una part de la collita. Com ha explicat Llorenç Ferrer, en indrets de difícil accés, com aquest del Putxot, cedir la terra a rabassa morta volia dir també resoldre el problema de la vivenda, aquí l'amo va construir uns renglera de cases per poder allotjar de cop a tot un seguit de parcers.

Val la pena dedicar una estona a passejar-se entre els portals, arcades, escales, voltes i detalls diversos de Cal Guenyo, Cal Pau Florit, Cal Pere Ros, Cal General, Cal Tinoi Petit, Ca la Coloma, Cal Menjabacallà, Cal Mateu, Cal Nofre del Putxot i Cal Caricas, un conjunt arquitectònic que convindria consolidar per evitar que desaparegui definitivament.

Res no es pla, tot és montanya

tot és sec, aigua no hi ha,

sols els vinyats en cultivan

i un xic de blat per menjar

Pel que fa a les tines n'he comptat 16 pel cap baix, la majoria d'elles es troben en un rengle davant Cal Menjabacallà, on n'hi ha de quadrades i de rodones, però força tapades de bardisses. Algunes boixes encara són visibles a l'interior dels edificis adossats.

D'altres tines es troben darrera les cases (al costat mateix de la pista), totes eren enrajolades encara que actualment falten molts dels cairons.

La fil·loxera va acabar inexorablement amb el Putxot, l'abandó va ser definitiu.

Perquè el poble no abandonen

ja que Deu no ha respectat

el pa i vi que cullien

i sols la fam ha deixat?...

La barraca que veiem a continuació va ser la vivenda del darrer habitant, Josep Soladriguez (Saladrigues?), conegut com el Guenyo, que hi va viure fins el 1950. La barraca, molt ben conservada, espaiosa i confortable, mereix també la visita.

los vinyats abandonats

creixen salvatges i es moren

uns vellets sols hi ha quedat

l'un a l'altre s'aconsolen.

Els versos s'han extret del poema Lo Putxot de Josep Puig Castelló. 

A l'inici de la urbanització La Figuerola, al costat del nucli vell de Castellnou, surt indicat cap a ponent un ample camí que hi porta.

Tina del Jaumà

El Jaumà és un mas abandonat de Castellnou de Bages, un territori ric en tradició vinícola encara que avui de vi ja no se'n fa. Però aquest és un clar testimoni del que anomenem tines a prop del mas, encara que arquitectònicament no té res que la diferencii de les tines al mig de les vinyes, que hem vist en altres bandes.

L'estructura és la típica torreta quadrada edificada a cavall d'un desnivell de terreny, amb una obertura centrada en el lateral oest a la que s'accedia per una rampa de pedra i argamassa. L'interior és rodó, de uns 2.50 m de diàmetre i una fondària visible de 3.20 m, estava enrajolada tot i que les rajoles han estat espoliades, i tenia un graó per l'entramat de fusta a -0.40 m.

Al costat oposat a la rampa, a la part baixa, hi ha una edificació adossada que guarda el brocal o boixa al seu interior, amb la data gravada de l'any 1873. No es conserva teulada a cap dels cossos descrits.

Aquesta construcció figura a l'inventari del patrimoni local descrita erròniament com un conjunt de dues tines, quan de fet només n'hi ha una. Segons la imatge que apareix en aquell inventari l'any 2007 encara conservava traces del portal d'entrada a l'edifici annex, però ara aquesta part està ensorrada.

La casa del Jaumà, una de les més antigues del terme, es troba avui completament enrunada. En el mapa de l'ICC apareix amb una grafia curiosa: El Geumar. 

La tina es troba en la transició d'un camp a un bosc, separada de la casa uns 30 metres.

Casa i tina estan situades a ponent del nucli vell de Castellnou de Bages.

Coordenades: 41º 50.007' N 1º 49.874' E 

Tines de cal Tomàs (Rellinars)

Aquest grup és un dels testimonis de tines destacables del terme de Rellinars (Vallès Occidental). Es troba a 300 m al S. de la masia de Les Cases, en un serrat proper a la carena del Camí Ral de Manresa, amb vistes al Castell de Bocs, el Paller de Tot l'Any i Montserrat.
Inicialment vaig les vaig anomenar "de les Cases", però després he vist que en Ramon Suades (1) les anomena més encertadament de cal Tomàs, ja que les tines de les Cases són les que hi ha integrades dins aquell mas i cal Tomàs havia estat probablement un altre mas, ara desaparegut, del que només en resta aquest grup de tines.
La línia que delimita el perímetre del Parc Natural de St Llorenç i l'Obac passa per allà mateix.

L'estat de conservació no es gaire bo. Hi ha dues tines, una de quadrada amb 2.30 m de costat interior i una altra de rodona de 2.5 m de diàmetre amb un arc de la finestra que s'aguanta en un equilibri precari. Ambdues tenen la coberta ensorrada. 

La rampa d'accés de la primera permet aprofitar el buit de sota per deixar-hi una dependència amb un sostre de volta.

Pel costat de llevant cadascuna tenia una edificació annexa de la que només en queden parets enderrocades. A pocs metres i pel costat de migdia hi ha també les restes del que devia ser una barraca independent de dos cossos.

Per anar-hi cal sortir de Rellinars pel carrer Emili Riera. El camí s'enfila per sota el tub que baixa aigua a la sínia de la fàbrica que hi ha al final d'aquest carrer.

Coordenades: 41º 38.343' N   1º 55.610' E