El Putxot

Com un poble fantasma enmig del bosc, les ruïnes del Putxot ens transmeten aquell aire d'oblit i decadència que un artista romàntic apreciaria plasmar sobre un escenari turmentós.

Un reguitzell de cases, totes de pedra i envaïdes pels matolls s'arrengleren sense teulada al llarg del carrer del Sol, l'únic carrer d'aquest raval sense església ni escola que arreplegava un total de deu cases a un quilòmetre i mig de Castellnou de Bages. En el seu moment més viu, al s XIX, l'entorn no era dominat pel bosc sinó per la vinya i l'escassa riquesa de les deu families depenia sobretot del vi.

Aquest rústic carrer és producte del sistema de rabassa morta, petits pagesos accedien al conreu de la vinya per un contracte que els permetia treballar-la mentre els ceps fossin vius i que, a canvi, havien d'entregar al propietari de la terra una part de la collita. Com ha explicat Llorenç Ferrer, en indrets de difícil accés, com aquest del Putxot, cedir la terra a rabassa morta volia dir també resoldre el problema de la vivenda, aquí l'amo va construir uns renglera de cases per poder allotjar de cop a tot un seguit de parcers.

Val la pena dedicar una estona a passejar-se entre els portals, arcades, escales, voltes i detalls diversos de Cal Guenyo, Cal Pau Florit, Cal Pere Ros, Cal General, Cal Tinoi Petit, Ca la Coloma, Cal Menjabacallà, Cal Mateu, Cal Nofre del Putxot i Cal Caricas, un conjunt arquitectònic que convindria consolidar per evitar que desaparegui definitivament.

Res no es pla, tot és montanya

tot és sec, aigua no hi ha,

sols els vinyats en cultivan

i un xic de blat per menjar

Pel que fa a les tines n'he comptat 16 pel cap baix, la majoria d'elles es troben en un rengle davant Cal Menjabacallà, on n'hi ha de quadrades i de rodones, però força tapades de bardisses. Algunes boixes encara són visibles a l'interior dels edificis adossats.

D'altres tines es troben darrera les cases (al costat mateix de la pista), totes eren enrajolades encara que actualment falten molts dels cairons.

La fil·loxera va acabar inexorablement amb el Putxot, l'abandó va ser definitiu.

Perquè el poble no abandonen

ja que Deu no ha respectat

el pa i vi que cullien

i sols la fam ha deixat?...

La barraca que veiem a continuació va ser la vivenda del darrer habitant, Josep Soladriguez (Saladrigues?), conegut com el Guenyo, que hi va viure fins el 1950. La barraca, molt ben conservada, espaiosa i confortable, mereix també la visita.

los vinyats abandonats

creixen salvatges i es moren

uns vellets sols hi ha quedat

l'un a l'altre s'aconsolen.

Els versos s'han extret del poema Lo Putxot de Josep Puig Castelló. 

A l'inici de la urbanització La Figuerola, al costat del nucli vell de Castellnou, surt indicat cap a ponent un ample camí que hi porta.