Can Roca (Casserres)

Aquí tenim una base de premsa de biga com les que a l'Edat Mitjana eren força comuns, almenys en el Berguedà, on malgrat l'erosió i la destrucció encara se'n poden localitzar una quinzena, però pot ser que se'n descobreixin més a mida que se'n vagi divulgant la seva curiosa forma.

La de Can Roca es troba al costat mateix de la casa, que com ja diu el nom, es troba edificada damunt d'un aflorament rocós. En un extrem d'aquest rocam trobem en sots-relleu una plataforma quadrangular de 3.3 x 2.9 m amb una sèrie de forats perifèrics que sustentaven l'estructura de la palanca de fusta. La part més baixa és la més erosionada, pel que no es pot determinar si havia una cavitat per recollir el most.

Als voltants hi ha altres foradets i en el pati de la pròpia casa, davant la porta, es veuen uns reguerons artificials indicatius d'un habitatge anterior al Can Roca actual. 
A la banda S., sota el marge de roca s'identifica una tina de 2.5 m de diàmetre, però està molt plena d'aigua i fullaraca, no se'n poden precisar gaires detalls més. 

L'inventari patrimonial de Casserres ens diu també que "Per informació oral sabem que a la part septentrional de la masia hi ha d'haver una altra tina, però la vegetació n'impedeix la seva visualització".
Can Roca queda per sobre de la Riera de Clarà, no gaire lluny de la Tina del Clot del Batlle. S'hi accedeix per una pista que surt a mà esquerra de la carretera de Gironella a Casserres, just abans d'arribar al viaducte.

Base de premsa de biga de la Casanova

La Casanova (a tocar el km 11 de la carretera de Tavertet) ja no té res de nova, fa dècades que està abandonada i coberta de vegetació, no passaran gaires anys més perquè s'acabi d'ensorrar del tot. En Quirze Parés, en el seu conegut llibre (1) menciona com a data de construcció el 1784, tot i que el nº que figura a la llinda sembla més un 1794. 

En el mateix llibre també diu que "A sota la Casa Nova, en una gran pedra, hi ha dos forats cilíndrics, 3 bassetes molt petites i una canaleta de desguàs (?)".  L'interrogant o la perplexitat acompanyen sovint a Parés quan troba forats a les roques per diferents racons del Collsacabra.
En Francesc Roma, que ja hi ha estat, m'acompanya fins a la gran pedra. Aviat hi trobem una explicació, el que sustentaven els forats era un aparell força més antic que la pròpia casa: un trull medieval o premsa de biga que podria tenir fins a 1000 anys d'antiguitat.

En els forats rodons que s'observen a la foto s'apuntalava l'arbre (dos pals verticals) que treballava a pressió. A l'altre costat del quadrilàter de color clar hi a un altre forat allargat o basseta on es recolzava l'altre arbre, el que aguantava la tracció del braç de palanca. Transversalment a aquests arbres es situava la palanca o biga que pressionava el raïm ensacat i ubicat en el centre del quadrilàter.

Es de preveure que a poca distància dels forats rodons hi havia un contrapès on es fixava el mecanisme de torn o de cargol que permetia baixar l'extrem de la biga. 

Per fer-nos una idea més gràfica ens pot il·lustrar aquesta imatge extreta d'un Beatus medieval. Cal només comprendre que en el nostre cas la zona de trepig era el quadrilàter blanquinós de roca i que a banda i banda hi anaven encaixats els pals drets de l'estructura.

El most rajava cap a un costat per un regueró. Es el rec en forma de Y que s'endevina a la dreta de la propera foto.

(1) Quirze Parés. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Rafael Dalmau Editor, 2001

Fontelles del Mas (II): base de premsa

No gaire lluny de les tines de l'entrada anterior, 120 m cap el NE, hi ha una roca on antigament s'hi van modelar una plataforma artificial per bastir-hi una estructura de fusta a l'estil de les premses de biga que fins el s XX es van emprar per premsar olives, però que a l'Edat Mitjana es feien servir també per premsar raïm, amb unes dimensions més reduïdes, tot això abans de que es posessin de moda les premses de cargol.

Aquestes premses de biga antigues permetien en una fase posterior al trepig, premsar la brisa i acabar d'escòrrer el most per obtenir una producció més alta, encara que la qualitat resultant d'aquesta segona fase no fos tan bona. La de Fontelles del Mas és un exemplar, encara que força erosionat, d'aquesta mena de premses medievals.
La disposició de la biga o palanca era transversal a la roca, estava encavallada dalt de dos arbres o parells de pals verticals, un d'ells encaixat en aquestes regates que veiem en primer pla. Per sota d'aquestes regates un travesser permetia ancorar els pals de manera que no sortissin enlaire cada vegada que la palanca els estrebava amunt.

A l'altra banda de la roca hi ha disposats quatre forats que sustentaven un altre arbre sobre el que la palanca actuava a pressió i no patia tant el risc de ser descalçat. Entremig queda una plataforma rebaixada on es situava una pila de cofins d'espart omplerts de raïm i amb una tapadora a sobre, al damunt hi actuava la pressió de la biga i el suc que regalimava anava a parar a un extrem de la plataforma per on baixava i es recollia en un biot o pica, funció que en el cas present realitzava una cavitat rodona al peu del rocam. Aquesta cavitat té un diàmetre de 1.5 m i prefigura les tines circulars excavades en roca que coneixem d'altres bandes.

A l'entorn més proper hi ha mig amagats sota les alzines els marges que delimiten les velles feixes de la vinya.

Val la pena considerar la possibilitat d'incloure el conjunt de les Tines de Fontelles del Mas i d'aquesta base de premsa (o trull de vi) com un element patrimonial a protegir i a incorporar-lo a una ruta sobre el llegat del vi a àrea de Torruella, on hi ha altres vestigis que mereixen igualment consideració: la Vinya del Guitarra o les tines de l'Obac o el Potiner, etc.

Per accedir-hi cal seguir el mateix camí que per anar a les tines (anterior entrada)

Trulls de la Fuliola (Balaguer)

En un rocam allargassat que sobresurt entre els camps de la partida de la Fuliola (Balaguer) hi ha un conjunt d'antigues estructures excavades que fins ara es mantenien inèdites. L'indret figura amb el nom de Trulls de la Torre del Julio en el catàleg arqueològic de la Generalitat.

El conjunt era doncs un centre de producció de vi en una època probablement baix-medieval. En destaquen els grans dipòsits, la forma rotunda de les dues cavitats on donen els respectius brocals i especialment una plataforma, que baixa en lleugera pendent cap a un dels dipòsits i que al punt més alt té uns forats per a l'encaix del mecanisme de fusta d'una premsa accionada a palanca. Un dels trulls amida 2.50 x 1.80 x 0.90 m, el segon 3.10 x 1.60 x 0.70 m, els dos junts cubiquen 6.500 litres de cabuda màxima i cadascun buida per un brocal a un biot de 1 m de costat x 0.50 m de profunditat.

Al costat de la base de premsa, hi ha un tercer trull, de 2.30 x 2 m, molt ple de terra i sense comunicació aparent amb els altres dipòsits.

Amb la voluntat d'enjardinar el lloc s'hi han fet créixer plantes tipus iuca, si la propietat s'hi avingués no hauria de ser difícil netejar les estructures per poder-les estudiar millor i tornar a deixar l'indret tant o més atractiu que abans.

El nom de la Fuliola es correspon amb el d'un vilatge que va ser feudatari del monestir de Poblet. Tant aquests trulls, com la paret amb encaixos que es troba darrera la tanca d'una finca, 170 m a llevant,... 

...com els vestigis de les Roques de Berlé, localitzables 450 m a ponent i descrits en el post anterior, és molt possible que tinguessin relació amb aquell petit poblat, actualment desaparegut.

Els trulls de la Fuliola, com els de Montmur, són prou interessants com per que se'ls hi dediqui un estudi que permeti catalogar-los, datar-los com cal, i fins i tot que arribin a formar part de rutes senyalitzades.

Per anar-hi prendrem el mateix camí de les Roques de Berlé.
Coordenades: 41º 47.338' N  0º 44.974' E

Serra del Castellar (III): la base de premsa

Aquesta plataforma rebaixada artificialment a la roca ens recorda per les seves dimensions i característiques altres bases de premses de biga que ja hem vist, per exemple la del Forn de Vidre, a Viver. Per la banda de sota s'hi amaga una petita balma amb parets que separen dos reduïts espais i que no es pot descartar que estès relacionada amb l'ús de la premsa quan era activa.

Per arribar-hi no hi ha bon camí, la vaig trobar baixant pel dret verticalment des del punt on l'incendi (que no ha afectat l'entorn de la premsa) va ser sufocat dalt de la carena, més o menys a la mateixa vertical d'on hi ha el trull E, el més oriental.

1.- casa de Valldans

2.- casa forta del Castellar

A, B, C, D, E.- trulls de la Serra del Castellar

3.- base de premsa de biga

L'evident diferència que hi ha entre aquesta estructura amb els trullets rupestres que hi ha a dalt la carena, ens fa suposar que es corresponen a èpoques diferents, presumiblement més anterior aquesta premsa que els trulls. Davant la incògnita se'ns obre l'opció d'imaginar un ventall d'escenaris on els pagesos de la zona podrien haver treballat en condició d'esclaus (època romana) o de lliberts o serfs (Edat Mijana), en un entorn no tant dominat pel bosc com pels petits conreus i amb un tipus de visió de la vida molt allunyat del nostre.

Després del que hem vist a les darreres tres ressenyes no m'estranyaria que a la Serra del Castellar hi hagués altres artefactes històrics emparentats amb la verema que esperen ser descoberts.

Base de premsa del Serrat del Vent

Ha estat descoberta fa molt poc al sud del terme de Moià per en Francesc Roma, que l'ha publicat amb el nom de Premsa del torrent de la Fàbrega en el seu blog Patrimoni Existencial.
Inicialment només es podien comptar bé un parell de forats, un cop treta la pols han quedat a la vista un total de 6 forats, que hem de pensar que suportaven una estructura força robusta.
El plat, lleugerament trapezial, abocava el most en un sentit perpendicular a l'eix dels sis forats, que havia de ser en bona lògica també l'orientació de la palanca de la premsa.

Sobta la ubicació d'aquest artefacte, en plena zona boscosa lluny de qualsevol mas, els més propers són al NO. la Saleta (un mas fortificat que l'any 1315 s'anomenava Mas de la Torre) i la Coma, al NE, a gairebé un km a vol d'ocell tots dos. Val a dir que la capella de St Jaume de la Coma està documentada ja en el s X, edat que no m'estranyaria que fos la mateixa de la premsa.

Roca del Gríngol

Arribar-se fins a la Cova d'en Pere és un petit passeig pels excursionistes que pugen fins el tossal de la Baltasana, el mirador més enlairat de les Serres de Prades (1203 m). L'espectacular balma, amb múltiples dependències i racons que inciten a ser explorats, havia estat ocupada per un antic mas del que avui se n'ha perdut el nom.

L'arcada de l'entrada encara conserva gravada a la llinda una data que sembla dir 1875. Però diversos indicis fan pensar en una ocupació més antiga. Segurament els encaixos de les bigues daten de molt abans, ...

... igual que el solc a l'extrem superior de la visera, que desviava l'aigua de pluja

I a prop de la Cova d'en Pere, en un punt aturonat de la carena, enmig el bosc, hi ha la Roca del Gríngol, un modest Cavall Bernat envoltat de roques. L'estrany nom del Gríngol no sabem de què li ve, però la tradició la suposa obra d'un fornit i valent personatge llegendari que tenia aquest nom.

Entre dues de les roques veïnes hi ha una mena de passadís ascendent amb marques molt evidents d'haver-hi hagut encastada una estructura de fusta ara desapareguda. Un cop a dalt ens adonem d'un plat de silueta trapezoïdal rebaixat a la roca un pam, amb dos forats en un extrem i una sortida acanalada a l'altre cap.

Interpretem aquest relleu com una base de premsa primitiva accionada a palanca i que alhora aprofitava el plat trapezoïdal com a zona de trepig del raïm abans del premsat final.
El que sorprèn més és que el most que sortís per l'estria de l'extrem d'aquesta plataforma havia de saltar una bona alçada per poder ser recollit a sota.

A la base de la penya, pel seu costat més bac, hi ha les parets que tancaven una balma, que no és segur que guardin relació amb les tasques que s'havien realitzat en el rocam de sobre. De fet, altres marques a la Roca del Gríngol indiquen que hi havia hagut algun tipus de cobert de fusta adosat a la banda més soleia. L'aire rupestre de tots aquests vestigis fa pensar que estaven relacionats més amb el mas troglodític de la Cova d'en Pere que no pas amb altres masos propers.

El moment històric en que dalt d'aquest indret enlairat a 1170 m, s'hi feia una producció de vi per medis tant rudimentaris, havia de ser, sospito, un segle més atemperat climàticament que no pas l'època més recent en que s'hi va explotar una certa indústria del gel, com ho proven els pous de glaç dispersos entre la vegetació.

L'accés a la Baltasana, Cova d'en Pere i Roca del Gríngol és molt fàcil des de la vila de Prades (Baix Camp), encara que a mí m'agrada més l'excursió pel barranc del Titllar. Tots aquests itineraris es troben descrits abundosament per la xarxa, però per una inclinació personal per les guies-llibre us recomano la d'Ignasi Planas: Les Muntanyes de Prades, Cossetània Edicions, 2001, i la de
Rafael López-Munné A peu per les comarques de Tarragona, vol. V, Arola Editors, 2009

Vallferosa

Amb els seus 30 m d'alçada es coneguda com la torre medieval més alta de Catalunya, i malgrat les tempestes de la història es manté en un estat de conservació inaudit, tenint en compte que no s'hi han fet retocs des del s XI i que la major part de les torres similars van ser víctima del ressentiment de Felip V contra les defenses militars dels catalans. 

Fins fa poc se suposava la seva construcció en el s X, temps de la repoblació cristiana de les terres reconquerides als sarraïns. Però recentment la datació per C14 d'unes bigues de fusta han fet replantejar aquesta antiguitat i avui es considera del s VIII, cosa que la situa de ple en la pròpia època sarraïna.

Que la torre sigui sarraïna o si més no inspirada en l'estil andalusí no treu que el poblament d'aquesta Vallis Frausa dati de temps encara més reculats, ho demostra la presència pel seu entorn de restes ibèriques i romanes.
Al peu de la torre s'estenia el poble de Vallferosa amb la seva església de St Pere, que va restar habitat fins a la Guerra Civil. Després i durant dècades les cases i l'església van anar caient en la ruïna i Vallferosa es va convertir en un racó oblidat on rarament s'hi acostava cap foraster.

Però avui és possible arribar-se amb vehicle fins al costat mateix de la torre partint d'un trencall senyalitzat de la carretera vella de Torà a Solsona. L'accés s'ha adequat a les visites i els turistes atrevits poden pujar per l'interior fins dalt del terrat de la torre i admirar l'enginy dels seus constructors. Però si hi voleu pujar no hi aneu amb talons alts.

Si resseguim l'únic carrer del poble més enllà de les parets de l'església trobarem diversos elements que ens poden cridar l'atenció i fixant-nos concretament en els que són objecte d'aquest blog, veurem al final del carrer dos cups picats a la roca, els Cups de Can Vilalta, un de rodó i al costat un altre de quadrat tapat i ple d'enderrocs.

Més interessant encara i per dessota de les roques que fan de suport d'aquests cups, podem distingir la plataforma d'un antic plat de piar el raïm, amb uns petits encaixos per bastir l'arbre d'una premsa de biga.

Alguns l'han suposat del s IV, però no hi ha cap prova. Com hem dit en altres ocasions respecte a artefactes similars, tant podrien ser d'època romana com medieval, o dit d'una altra manera: poden ser medievals però arrossegant un disseny que ja es feia servir en temps dels romans.

Trull de Sallés

Aquest molí d'oli esculpit a la roca es troba a poca distància del mas Sallés (o Cellers), molt a prop del monestir romànic de St Cugat del Racó o de Salou, en terme de Navàs (Bages), on abunden les troballes interessants d'aquesta mena.

El podem considerar dividit en dues parts: la primera la forma aquest cercle on a tracció animal es feien rodar uns corrons per efectuar un primer premsat en fred de les olives.
Interpreto la segona part com el basament d'una premsa on s'efectuava un segon premsat.

Els detalls més precisos requeririen d'un estudi que desconec si s'ha fet mai però que l'indret sens dubte mereix, tal com es pot jutjar per les imatges.

L'accés és molt senzill doncs només el separen 140 m de la carretera i 120 m de la casa de Sallés.

Base de premsa del Forn de Vidre

Dins de la tosca simplicitat que caracteritza les bases de premsa medievals, aquesta destaca perquè encara es manté neta, sencera i ocupa tota una roca que s'aixeca poc més d'un metre sobre el terra.  Es coneixen perfectament els encaixos corresponents a l'estructura de fusta i un plat o calcatorium d'uns 3 m de llarg, amb una silueta poligonal que ressegueix el perímetre de la roca.

A la imatge superior la presència de l'Isidre ens ajuda a copsar les dimensions de la roca.

Suposem que la feina del premsat es realitzava en dues fases, l'ample plat era zona d'un primer trepig del raïm i en una segona operació passava a ser espremut per la premsa de palanca ubicada en el mateix lloc. Al no haver cap pica de recollida el suc circulava cap a una vora oberta del plat on es recollia amb algun recipient ceràmic o de fusta.

He d'agraïr a la Salut i en Pep, de la masia d'Escardívol, l'estona que em van dedicar per mostrar-me aquesta i altres interessants peces del passat rural del Berguedà. L'hem anomenat del Forn de Vidre perquè aquest és el nom que tenia el mas més proper, situat 160 m més al N, on hi havia hagut un forn d'aquest tipus. Avui encara es possible trobar vidres menuts al voltant de les runes.
En el s XVII el mas del Forn de Vidre s'anomenava Torrent-Pregon Subirà, més avall hi havia Torrent-Pregon Jussà (actualment es diu La Barraca), tots dos prenien el nom del torrent proper i ambdós pertanyien a la família Escardívol (de Viver i Serrateix, Berguedà). Tant a Escardívol com a La Barraca ja els hi hem dedicat anteriorment dues respectives ressenyes.

Premses i tina de Casa en Mas II

La història d'aquest indret ens mostra tots els seus episodis en una sola imatge. La primitiva premsa de biga, amb els seus forats perifèrics a la vista i el plat quadrat al mig, va passar de moda, però en el mateix indret es va continuar conreant la vinya de manera que s'hi va esculpir una tina damunt d'on hi havia hagut la premsa medieval i en una roca veïna s'hi va encabir una nova premsa, ja del tipus vertical, que també va requerir de la mà del picapedrer.
Seria molt útil poder datar amb precisió el moment del canvi d'era que va representar aquesta transformació, però malauradament només podem fer suposicions. Els experts ens diuen que les premses de cargol es van anar imposant a partir del s XVII, tot i que el seu orígen és molt antic. En aquest cas, per la nitidesa de les seves línies, no crec que la tina i la premsa vertical siguin anteriors al XVIII.

La tina, de 2.30 m de diàmetre, mostra el graó del brescat a -60 cm i podria ser que alguns dels forats satèl·lits que l'envolten servissin de fonament als pilars d'una coberta. La boixa es troba a una bona fondària, uns 3.10  m, el que implica una capacitat de 10.000 a 11.000  litres.

L'encaix de la premsa està esculpit en un racó del marge, a unes trenta passes, distància que sumada a la irregularitat del terreny, no sembla gaire adequada per acostar el most fins dalt la tina, però les seves raons deurien tenir els de Casa en Mas, o els d'Albesa, doncs aquest conjunt es troba gairebé equidistant d'aquestes dues cases i no sabem de quina d'elles depenia.
Pertany al terme de Viver i Serrateix (Berguedà) i l'accés més planer és des de Casa en Mas (veure aquí), d'on queda a uns 300 m en direcció O, o bé des de la Base de premsa de biga II d'Albesa (aquí) des d'on caldrà desplaçar-se uns 350 m cap el N per una pista gens transitada i baixar després pel dret fins a una gran roca que destaca de lluny, tot intentant saltar els garrics, gatoses i troncs caiguts que ens barraran el pas.