Sant Miquel de Vilaclara

Us imagineu un cup construït en el lloc de l'altar d'una església del més pur estil romànic?. Aquest és el cas d'una de les més curioses mostres de tines obrades de Catalunya.
Les arquacions llombardes del sXI i la cúpula en quart d'esfera d'aquest absis són els únics signes delators de l'origen romànic del que un dia va ser l'església de St Miquel de Vilaclara. Per la resta d'elements arquitectònics costaria molt destriar aquesta construcció de les ruïnes de can Guixà, la masia bastida al seu costat i que, al finalitzar el culte, va acabar inserint l'església a les seves pròpies dependències i destinant-li els cups.

Així, ocupant la base del mateix absis hi trobem un cup de mida comú, com si la mirada pràctica del seu constructor hagués visualitzat el seu encaix perfecte. Contigu hi havia un segon cup, al centre de la nau, però ara està totalment reomplert de l'enderroc del sostre i ben just s'endevina. Les seves mides eren similars a les del primer, que fa aproximadament 3,10 m de diàmetre per 2,50 de fons.
Aquests cups, estan folrats amb cairons i excavats en el tipus de roca sobre la que es va aixecar St Miquel : conglomerats montserratins. Les boixes es troben dins un túnel subterrani, amb volta, excavat al costat dret de l'absis (per la banda de fora).

L'aprofitament de l'estructura romànica per bastir-hi elements de finalitat vinícola no acaba aquí. En el lloc de l'entrada primitiva, de la que es distingeix encara una arcada adovellada i posteriorment tapiada, el mateix sentit pràctic hi va encabir (imatge següent) una pica lateral i la sortida de tres brocals de boixa rodons. 

La nau de l'església està partida per una arcada actualment tapiada, si donem tota la volta a les ruïnes de can Guixà i ens enfilem per una rampa per accedir a l'altra banda de l'arcada, ens trobem que aquella mitja nau està ocupada per un cup molt gran, dividit en tres sectors i la seva sortida és justament els tres brocals que hem vist abans. El diàmetre d'aquest cup és d'uns 4 m i la fondària d'uns 3,20 m, per tant li calculem una capacitat de 330 càrregues, a les que encara hauriem de sumar la capacitat dels cups de l'absis, en el supòsit improbable de que treballessin conjuntament i al màxim rendiment.

Podria ser que els masos veïns de cal Maset i cal Maceter explotessin en part aquestes instal·lacions, però no els de més lluny, doncs a can Mata, a 700 m a vol d'ocell de St Miquel, ja tenien els seus propis cups, també visibles avui sota les ruïnes.

Es pot opinar sobre la manca de pietat que va permetre modificar tant radicalment un edifici religiós amb molts segles a l'esquena, però havent vist el munt de capelles romàniques que han acabat fent de galliner o de corral, en aquest cas encara podem valorar que l'esperit pragmàtic dels pagesos de can Guxà els portés a bastir-hi una obra que requereix un bon nivell d'imaginació i d'enginy, per això considero ben recomanable la visita. S'hi accedeix des de la gasolinera que hi ha a la sortida del túnel del Bruc, anant en direcció a Barcelona. A l'inici de l'esplanada on hi ha la gasolinera surt una pista que al cap de 1 km et deixa al peu de Vilaclara. Es dins el terme del Bruc (Anoia).

Més informació:
Catalunya Romànica, vol XIX  Penedès-Anoia, p 384.

http://patrimonimuntanyenc.blogspot.com.es/2009/06/sant-miquel-de-vilaclara-el-bruc.html

Tines de Puigventós

Les interessants tines medievals de Puigventós es troben al SO. de Serrateix (Berguedà). Estan excavades dalt d'un rocam on hi trobem també altres vestigis, com uns forats a la paret oest que deurien suportar l'embigat de fusta d'unes construccions desaparegudes.

Una de les tines té un diàmetre de 2 m per 90 cm de fondo, a la vora hi ha una altra cavitat de dimensions similars, està oberta per un costat i el seu interior comunica per un conducte amb una tercera de més petita, de 1.5 x 1.2 m, que queda al mig del conjunt. Aquesta darrera escapça l'extrem d'una de les cinc sepultures d'una antiga necròpoli.

Tombes com les que aquí trobem són corrents en aquesta zona, les més notòries les del Castellot de Viver, un indret amb el que Puigventós guarda certes similituds.

Les tines i les sepultures apareixen descrites per en Jordi Bolòs al volum XII, Berguedà, de Catalunya Romànica (Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985), p 532, on es mencionen de passada altres tines medievals que hem pogut localitzar i que també anirem presentant.

S'accedeix per un trencall que surt de la carretera de Serrateix a Cardona, 1.5 km passat el monestir de Serrateix. Queden enlairades a la dreta, poc abans d'arribar al mas Santamaria, voltades de bosc.

Tina de Bechs

La de Bechs és una tina excavada en roca que ens demostra que quan estan netes, endreçades i en condicions les tines, dins de la seva condició rústica, ens poden cridar l'atenció per la seva forma i presència, a més de l'interès purament etnològic.

Es troba a 60 m al SE de Bechs, una casa situada al límit del terme de Viver i Serrateix amb el de Puig-reig, 

Tal com s'aprecia a la imatge la paret circular que s'aixeca per sobre de la part excavada està feta amb grossos carreus treballats i encaixats amb traça i amb calç a les juntures. La disposició de les pedres que ara la coronen, com si fossin merlets, no estaven originalment situades aquí. Quan fa anys es va netejar l'interior van aparèixer diverses pedres que deurien formar part d'una coberta actualment inexistent.

Segons les marques internes de la base, i segons opinió del mateix propietari, sembla que inicialment hi havia una tina més petita que posteriorment va ser eixamplada i enlairada amb la paret que ara veiem. És força habitual veure que amb els segles i sense canviar de lloc les tines es van anar transformant i adequant a les noves necessitats com un fenomen viu.

El diàmetre interior és de 3 m i l'alçada 2.5. La boixa dona a una pica exterior, a la base d'un tros de paret de roca rebaixat.

Al costat de la tina gran hi ha dues cavitats més, una de poca fondària, de 17 a 30 cm, que comunica amb l'altra de 1 m de fondo. Aquesta dona a l'exterior per un conducte al nivell del fons de 35 cm de llarg.

La família dels actuals propietaris va adquirir Bechs l'any 27 de la passada centúria i ells ja mai van veure que s'utilitzés aquesta tina. En canvi a l'interior de la casa hi ha una altra tina que fins fa 60 anys encara es va fer servir. Llegim en un comentari de la revista Montbordó del 2002 que aquesta de dins la casa està gairebé totalment picada a la roca, té forma circular i està enrajolada. L'enllosat de l'habitació situada just sobre la tina, a la primera planta de l'habitatge, fa pendent cap a la part central, on hi ha l'accés superior, es tracta d'una obertura rectangular de 60x60 cm de llum de la qual actualment no es conserva la tapa. La boixa dona als baixos de la casa.
Pels voltants de la casa es poden veure també algunes bases de premsa com aquesta.

Actualment a Bechs es dediquen a la cria tradicional de porcs i a la comercialització d'embotits i carn, també per internet.
Trobareu la masia seguint una pista senyalitzada que arrenca de la carretera de Viver a Puig-reig, en un punt on travessa el torrent d'Escardívol. Està indicat.

Plat de molí d'oli de les Sitges (Viver)

La zona d'aquest mas de Viver i Serrateix, conegut el s XVII com Portella i actualment com les Sitges, és densa en vestigis antics, per exemple hi ha una necròpoli medieval a poca distància i encaixos en una roca.
A poques passes d'on hi ha les tines de la ressenya anterior podem veure senyals que fan pensar que aquest era el punt on es concentraven fa uns segles les tasques d'elaboració dels derivats agrícoles. És el cas d'aquest plat de molí d'oli esculpit en la mateixa roca mare.
Ens hem d'imaginar el pal central, que havia de fer d'eix del gir de l'animal que feia voltar la mola. No són massa habituals però hem vist casos similars, en trobareu alguns sel·leccionant l'etiqueta Plats de molí d'oli.

Tines de les Sitges (Viver i Serrateix)

Una filera de vàries tines s'estén a 130 m a l'E de les Sitges, una casa que es lloga per turisme rural i que s'hi accedeix des del km 8.8 de la carretera de Navàs a Serrateix. Es distingeixen fàcilment en vista aèria.
Formen dos grups contigus força interessants, el primer és de dues cavitats: una de 2.4 m de diàmetre i l'altra de 1.3, amb fondàries respectives de 2.3 i 1.9 m. La petita no és del tot rodona, té una paret plana, la que dona a la tina gran. L'enrajolat de la petita difereix de totes les del conjunt per les seves mides: 20x20 i 20x10 cm enlloc de 40x40.
No estan comunicades entre elles i tenen boixes independents que donen a una barraca inferior construïda amb volta, on és possible veure que la part inferior d'aquestes dues tines està picat a la roca.

En canvi el segon grup està íntegrament obrat amb carreus desbastats de bona mida i argamassa, les dels cantos són pedres escairades i treballades. Una feina ben acabada, sens dubte. Són tres tines, les dels extrems fan 2.5 m de diàmetre i la del mig 2.3, totes tres tenen 2.7 m de fondo.

Les boixes donen a dues estances inferiors, una més petita que guarda encara el cargol de la premsa i la pedra de la base. Tant aquest habitacle com el contigu tenen el sostre ensorrat a causa de l'incendi del 94, que va cremar les bigues.

Més informació: Montbordó 27, butlletí del Patronat d'Amics de Serrateix, any 2002

Tines de la Barraca

La Barraca és el nom d'una pagesia del terme de Viver i Serrateix que actualment es dedica als productes ecològics derivats de l'aviram. Però antigament tota aquesta àrea havia estat conreada de vinyes i fins l'incendi del 1994 era habitual veure ceps silvestres que creixien enmig del bosc.
Hi ha dos grups molt propers de tines, una tina sola, rodona, la meitat esculpida en la roca i sobrealçada amb una paret circular de pedra i morter, que fa 1.9 m de diàmetre i està folrada de cairons envernissats. Entre les dues primeres filades de cairons hi ha un graó de suport pel brescat. No es conserva la coberta però sí els quatre pilars que la sustentaven.

La boixa és visible dins un sot excavat en un lateral.

A poques passes hi ha una construcció paralel·lipèdica de parets arrebossades on destaquen dues petites finestres i dues boixes resguardades dins uns marcs de pedra.

En el nivell superior del marge observem l'entrada de dues tines rodones de 2.3 m de diàmetre per 2.4 m de fondo, enrajolades, amb graó pel brescat  i amb la coberta desapareguda.
.

No ho podem assegurar però dona la impressió que la primera tina, la solitària, ja deuria existir quan es van voler construir aquestes dues. Llavors és quan la primera va ser sobrealçada, es va enrajolar i totes tres van treballar conjuntament, amb una capacitat de 200 cargues aproximades en total.
Qui sap si les tres eren arrendades a parcers, com passava sovint al Bages, doncs a la casa de la Barraca ja tenen dues altres tines pròpies, a l'exterior, construïdes a un metre de la façana, també rodones i amb una capacitat d'unes 140 cargues entre les dues.

Es va a la Barraca per una pista senyalitzada que arrenca de la carretera de Viver a Puig-reig i que segueix el torrent d'Escardívol amunt, més enllà de Bechs. Les tines queden 40 m al sud de la casa.

Més informació: Montbordó 27, butlletí del Patronat d'Amics de Serrateix, any 2002

Tines de ca n'Escaiola

Es pot dir que totes les masies de Talamanca, al Bages, van explotar la vinya durant l'època bona de finals del s XIX. Ca n'Escaiola no n'és una excepció.
Les que apareixen a les imatges estan al costat del camí d'accés. Es el que en Ferrer i Alós anomena tines al voltant del mas, per distingir-les de les tines enmig de les vinyes, distinció de matís, perquè en el fons la diferència està en que a les primeres la vigilància del vi es podia fer des del mateix mas, però pel que fa a l'explotació estaven igualment en mans de parcers que pagaven un tant a la hisenda.
A ca n'Escaiola hi ha dos grups, d'aquest que veiem a les fotos encara es poden distingir bé les dimensions, una tina rodona i una rectangular (180cm de diàmetre l'una i 160 cm de costat l'altra) sense coberta i folrades amb cairons, cadascuna dins d'una estructura independent de planta quadrada construïda amb pedra i morter. Al costat hi ha les restes d'una barraca.

L'altre grup es troba més a prop de la casa i al costat NE, dues tines unides en un únic cos rectangular, de les que només resta la part inferior, molt deteriorades i plenes de runa.
Formant part de l'edificació hi ha encara dues tines més, al costat NO., aquestes tenen un tapiat d'obra on hi hauria d'haver la zona de trepig, i només una obertura quadrada a terra i en el centre dona accés a l'interior. Per tant servien només per fermentar i guardar el vi, el xafat s'havia de fer exclusivament en una premsa.

Coordenades: 41º 43' 57.85" N 1º 55' 54.87" E

Base de premsa de biga II de la Sala

Descoberta recentment a les proximitats de St Cugat del Racó, a 200 m en línea recta al sud de la casa de la Sala, molt propera a uns camps i a 300 m a vol d'ocell de la premsa nº1 de la Sala, de la que ja hem donat notícia.

Segueix el patró habitual d'un gran plat quadrangular on xafar el raïm, amb sortida lateral i encaixos perimetrals per suport de l'estructura de fusta que feia de premsa.
Aquesta és doncs la quarta que sabem que hi ha en poc tros, les altres són la del Soler, la de Puig-maçó i la nº1 de la Sala. Per tant una àrea molt rica en aquesta mena d'artefactes, que ajuntats amb els que coneixem del municipi veí de Viver i Serrateix sumen dotze.
Es podria doncs pensar en promocionar una ruta històrica de la verema, un itinerari a cavall del Bages i el Berguedà.

Santovà

Santovà és una masia situada a 2.8 km de Cardona a prop de la carretera que va a Serrateix. 

La casa figura el el Catàleg de béns protegits de la Vila de Cardona on es fa esment que la capella, o Mongia de Sant Thubà és de la segona meitat del s XIV i puntualitza que hi ha constància física de la posterioritat de la construcció residencial respecte de la capella, pel recolzament de la paret perimetral nord de la primera, sobre l’original de migdia de la segona. Aquest espai, abans d’aixecar-se la casa, hauria estat un lloc lliure, ja que quan al segle XVIII es va fer el celler de la casa per a situar els grans vaixells de vi, es van trobar les restes òssies dels monjos sepultats en aquell indret.

Al voltant de la casa i en tres direccions diferents s'aixequen a l'exterior 3 tines de vi, dues d'elles en forma de pou o petit cobert independent, l'altre ocupa tot un marge i té al costat una notable creu esculpida en sots-relleu a la paret de roca del costat, on hi havia encaixada una premsa vertical.
De les tines cobertes podem mostrar la de més avall, l'altra es troba ocupada per eines i instal·lacions pròpies del mas. Aquesta té cairons fets de teuleria però no són envernissats. La coberta és de pedra i la teulada de teules. Quatre pilars de pedra situats en els cantos fan la funció que en moltes altres fan uns muntants de fusta.

Opinem que l'encaix de la premsa, les tines i fins i tot l'oratori que hi ha a l'entrada de la propietat de cara a la carretera, deuen datar del moment de les reformes importants del casal, cap el 1727, data que figura en una llinda.
Per accedir bé al relleu amb creu de la premsa convé demanar-ho a la propietat.

Tina de Puigfarner

Aquesta tina apareix citada a l'obra Catalunya Romànica per en F.Junyent i A. Mazcuñan que la consideren una cisterna de la torre medieval de Puigfarner, torre que estava ubicada en un punt enlairat al costat de la masia del mateix nom, al límit del terme d'Aguilar de Segarra amb el de Prats de Rei.
Hi ha vàries raons per considerar-la una tina de vi. Està excavada en un marge per poder treballar a dos nivells, té boixa, i la seva capacitat és similar a la d'altres tines de les rodalies (de la Manresana, p ex). Amb la seva forma quadrada no difereix gaire d'algunes altres, com les de Salomons, per posar un cas.
A pocs metres hi ha uns relleus en una roca fracturada que fan pensar en l'encaix superior d'una premsa vertical.

Es pot comparar aquest retall de roca amb els relleus que coneixem relacionats amb antigues premses a Castelladral o a Claret, per veure que es tracta del mateix.

Claret

Castelladral

                                                                                                                                                         


Coordenades: 41º 42' 31.40" N 1º 33' 57.09"  

Claret (Torà)

Claret és un poble menut, tranquil i d'indubtable encant, pertanyent a la Segarra des de que el terme de Llanera de Solsonès va ser incorporat al municipi de Torà de Riubregós.
Només arribar a l'aparcament del poble una curiosa forma que mig sobresurt d'una façana ens saluda enlairada damunt una roca on també hi ha unes concavitats picades.

Aquest relleu, que ens pot fer pensar en els de Castelladral (ressenya anterior), correspon a la part superior d'una premsa vertical de vi, i el que té al damunt es tracta molt probablement d'un cup, mig excavat a la roca i mig obrat en pedra, que amb el temps ha quedat incorporat a les dependències de la casa i que avui fa una altra funció.

Endinsant-nos a Claret pel carrer més llarg passarem al costat d'una roca que té a dins una tina buidada, com una gegant pica baptismal.

La carretera de Claret s'inicia en un desviament a 2 km al nord de Torà, per la carretera vella d'anar a Solsona.

Turó de Castelladral

Sota el cim d'on s'aixecava el castell de Castelladral (Navàs -Bages) i a poca distància de l'església hi ha una llarga rastellera de relleus fets a la paret que estan sens dubte relacionats amb els cups enterrats que s'endevinen als seus peus.

Aquests relleus es corresponen amb les premses verticals, però d'estils diferents, que s'arreplegaven aquí juntes tot i que probablement cadascuna tenia un amo diferent.

Deuria ser més fàcil traginar el most fins aquí, encara que quedés enlairat, que no pas portar-lo a les cases, que entre els carrers estrets i que el poble fa pendent, no deuria ser gaire còmode. 

Per sobre de l'encaix de les premses sovint hi havia una teuladeta, com testimonien unes quantes V invertides que podem veure picades al roc. Els forats quadrats petits al costat sostenien una pota de suport d'aquesta teuladeta.

l'Obac Vell

Donant nom a la serra de l'Obac, que forma un tot amb St Llorenç del Munt, tenim aquesta antiga casa coneguda com l'Obac Vell. La més moderna de l'Obac Nou, que actualment pertany a la Diputació de Barcelona, es troba damunt del km 9.5 de la carretera de Terrassa a Rellinars, amb vistes a Montserrat i en el límit del terme de Vacarisses (Vallès Occidental).

L'Obac Vell es troba en el camí a la font de la Portella i a pocs minuts de l'Obac Nou, on cada cap de setmana s'arrepleguen multitud de ciclistes i transeünts que aprofiten l'actual local de la Ca la Pastora (antic forn de vidre) per prendre alguna cosa de menjar o beure.

La història de l'Obac és antiga, en època dels sarraïns ja existia una construcció que depenia del castell de Terrassa. Parets obrades amb opus spicatum en són testimoni. La casa es va anar ampliant, després la pesta negra, les guerres del francès i dels carlins han anat marcant fites dramàtiques. Però definitivament la vinya, juntament amb l'explotació del glaç i del vidre, van permetre la gran prosperitat de l'Obac i el 1786 van començar les obres de l'Obac Nou, que és gran i té dos pisos, un frontis ample i auster, gran entrada i immensa caixa d'escala, cosa rara en els masos d'aquesta contrada (segons descriu la Guia Monogràfica de St Llorenç del Munt del C.E. Terrassa, de 1936).

El 1836 l'Obac Vell va ser cremat pels carlins i quedà abandonat.

Si la vinya va ser important caldria veure també cups o premses importants. A la casa vella només s'observa, al costat d'una escala que no va enlloc, la boixa d'una tina que va quedar sota de parets aixecades amb posterioritat, potser durant la construcció de la torre, bastida el s 1719 com a defensa davant el bandolerisme de l'època. 

A una bona distància de la casa, on ara hi ha la urbanització d'Els Caus, hi ha la zona coneguda com Els Cupots. D'aquests cupots en resta un, el veiem a les imatges de més avall, els altres han estat enrunats o han quedat incorporats a les parcel·les de la urbanització. Per anar-hi des de l'Obac cal entrar a la urbanització i seguir en direcció Vacarisses fins a trobar-lo a la cantonada del Carrer Cupots.

És un cas clar de cup o tina enmig de la vinya, datable del s XVIII - XIX, moment d'auge de l'Obac. Està construït amb pedra basta unida amb argamassa i sense la perfecció estilística de les tines de Talamanca o Rocafort.

La part superior es troba molt derruïda i gual que l'obertura que servia per abocar-hi el raïm. A l'interior, rodó, no hi ha cairons envernissats i la boixa queda dins d'una entradeta emmarcada amb pedra treballada, de la que falta la llinda o la peça superior de l'arc.