De passeig pel Cafè de les Set Portes

La balma popularment batejada com el Cafè les Set Portes (en irònica referència a les Set Portes de Barcelona) forma una visera que s'estén en forma de llarga mitja lluna i dona sopluig a una sèrie extensa d'habitacions accessibles per diversos portals.

Davant mateix s'estén l'antic quintà, poblat de pollancres i encatifat d'herba, que fan de l'indret un atractiu racó, freqüentat per ciclistes i gent que surt a còrrer o a passejar des de les proximitats del poble de Casserres, al Berguedà. 

La balma, que encara conserva molts dels elements típics d'un mas amb els seus corrals, va ser habitada fins els anys 30 del segle passat, tal com recorda la memòria popular, o possiblement fins més tard i tot.

Amb el leitmotiv d'una excursió per la zona sempre es pot treure el nas a alguna de les diverses tines de vi excavades a la roca en època imprecisa i que abunden a la comarca, fins el punt de que gairebé a prop de cada mas n'hi havia alguna.
Així abans d'acostar-nos a la balma trobem Can Ripés, una casa construïda tota ella damunt una plataforma rocosa. Les Tines de Can Ripés són dues cavitats de costat, de 1.8 i 2.6 m de diàmetre, situades a 30 m a ponent de la casa i a 12 m del camí. Un dels dipòsits servia per piar el raïm i l'altre per fermentar el most resultant.

A prop de la Balma de les 7 Portes hi ha la petita presa de la Bassa de Cal Xoriguer i, enfilada a l'altre costat, la casa d'aquest nom. A Cal Xoriguer hi trobem una altra tina excavada al peu de l'edifici, aquest cop amb l'encaix d'una antiga tapa desapareguda. 

Bibliografia,
Dues guies itineràries descriuen rutes que passen per la balma:

• Joan M. Vives. Patrimoni rural i pedra seca. Cossetània, 2011
• Josep M. Rossinyol: El Berguedà. Itineraris de descoberta. Farell, 2005

Hi ha una entrada dedicada al Cafè de les Set Portes en el blog del Josep Mauri: Indrets Oblidats

Can Roca (Casserres)

Aquí tenim una base de premsa de biga com les que a l'Edat Mitjana eren força comuns, almenys en el Berguedà, on malgrat l'erosió i la destrucció encara se'n poden localitzar una quinzena, però pot ser que se'n descobreixin més a mida que se'n vagi divulgant la seva curiosa forma.

La de Can Roca es troba al costat mateix de la casa, que com ja diu el nom, es troba edificada damunt d'un aflorament rocós. En un extrem d'aquest rocam trobem en sots-relleu una plataforma quadrangular de 3.3 x 2.9 m amb una sèrie de forats perifèrics que sustentaven l'estructura de la palanca de fusta. La part més baixa és la més erosionada, pel que no es pot determinar si havia una cavitat per recollir el most.

Als voltants hi ha altres foradets i en el pati de la pròpia casa, davant la porta, es veuen uns reguerons artificials indicatius d'un habitatge anterior al Can Roca actual. 
A la banda S., sota el marge de roca s'identifica una tina de 2.5 m de diàmetre, però està molt plena d'aigua i fullaraca, no se'n poden precisar gaires detalls més. 

L'inventari patrimonial de Casserres ens diu també que "Per informació oral sabem que a la part septentrional de la masia hi ha d'haver una altra tina, però la vegetació n'impedeix la seva visualització".
Can Roca queda per sobre de la Riera de Clarà, no gaire lluny de la Tina del Clot del Batlle. S'hi accedeix per una pista que surt a mà esquerra de la carretera de Gironella a Casserres, just abans d'arribar al viaducte.

Sant Martí de Balaguer (Viver i Serrateix)

St Martí de Balaguer es troba enfilat dalt d'un puig entre St Joan de Montdarn i la Riera de Navel, al S. del Berguedà. Fent companyia a la capella romànica del s XII havia existit una casa actualment en ruïnes coneguda com Balaguer Vell. 

Pel que fa al tema d'aquest blog hem de destacar sobretot l'encast d'una premsa esculpit en negatiu al peu del petit cingle sobre el que s'aixeca la capella. Una figura en forma de creu com aquesta es troba també a St Joan de Montdarn, a 1.5 km a l'E. Totes dues van ser definides per Ramon i Jaume Corominas en un article de fa 20 anys com a premses verticals de cargol descendent encaixades a la roca.

La premsa, en el seu moment havia de quedar sota una teuladeta o un cobert, com indica el forat de l'esquerra, on es recolzava un cap de biga, i les diverses regates de sobre la premsa que pretenien evitar que l'aigua de la pluja regalimés cap dins.

Del Balaguer Vell queden unes minses restes de parets i diversos rebaixos a la roca que feien d'escala o d'encaix per la polleguera d'una porta.

Entre aquestes restes hi ha el dipòsit d'una vella tina buidada també en part a la roca però avui curulla de tot l'enderroc que li ha caigut al damunt (imatge següent).

Hi ha una segona tina excavada que, plena de bardisses, s'amaga a la part alta i al costat de llevant de les feixes que baixen escalonades als peus de Balaguer Vell cap el SO. L'accés més fàcil és des de dalt la carena baixant una pendent rocosa que voreja el marge. Té una fondària d'uns 2.15 m i 2.40 m d'ample. Pel seu costat passava un vell camí, ara totalment perdut i embrossat. 

Referències:

R. Corominas, J. Corominas: Estudi de diferents pedres de probable origen medieval i d'utilitat desconeguda. L'Erol nº48, any 1995

L'Alzina de Merola

L'Alzina és una masia del terme de Puig-reig (Berguedà) que arrossega una llarga història, la trobem citada ja en un document del 1050 i el s XVIII va canviar de mans passant als avantpassats de l'actual propietari, en Joan Santmartí, vinyater del Bages, que és qui em fa un didàctic recorregut tot mostrant-me el seu esforç per trobar el just equilibri entre el preservar els elements rústecs originals i les reformes necessàries que està ultimant per fer de l'Alzina un allotjament rural amb al·licients eno-turístics.

Tal com acostuma a passar, l'edificació reflexa els canvis d'estil i ampliacions efectuades en diferents períodes de prosperitat. A l'entrar veig un portal amb una escala de pedra de graons circulars concèntrics que havia estat l'antiga entrada principal, un cop dalt de la primera planta diverses estances interiors porten llindes datades del XVII i sobretot del XVIII.

Aquests canvis soferts amb el temps es fan palesos també en les tines de vi, que es construïen o descartaven com envasos que caduquen per l'ús, fos per les esquerdes o per la dificultat de la neteja. 

L'Alzina ens il·lustra doncs sobre el vaivé de les edificacions rurals al llarg de mil anys i en especial dels cups o tines de vinificació, ja que tant en trobem d'inserides a la casa, de properes al mas com també d'aïllades, i tant d'excavades en roca com d'obrades i enrajolades. 
Primitivament hi havia almenys dues tines bessones buidades en un marge de roca del costat muntanya, la masia va créixer cap aquella banda cruspint-se el marge i les tines, de les que ara tot just s'endevinen les respectives concavitats en un racó interior de la casa. 
Però en el mateix racó hi dona la boixa una tercera tina que va ser excavada de nou al desaparèixer les dues antigues, està adossada a l'angle NO de la part de fora, tot i que ara està sitjada i no es pot veure bé.

Contemporània o no d'aquesta darrera hi ha una quarta tina que ha quedat a l'interior, coberta avui amb un vidre gruixut. 
Des de la planta alta sortim al pati, que queda a nivell, on hi havia fins fa poc un cobert amb dues tines més, més modernes, enrajolades, d'uns 3 m de diàmetre per 4 m de fondo. Les reformes han suprimit temporalment la coberta i ara presenten un aspecte de torreó inacabat. Els pilars que s'hi veuen, amb rocs interposats desordenadament entre pilar i pilar, aviat sostindran una coberta nova. Les boixes buiden a dins la casa.

Totalment externes a l'Alzina funcionaven encara 5 tines més obrades de la manera habitual, en un rengle repenjat a un marge per facilitar els dos nivells de treball, el superior accessible per un camí en rampa i l'inferior amb els corresponents brocals.

Tot i que la casa ha estat una masoveria des del s XVIII, no es pot descartar que aquest rengle de cinc servís per l'ús de rabassaires, que entregarien una part de la producció a la propietat.

Dins el conjunt les dues tines d'un extrem formen part d'un sol cos edificat de cop, amb les boixes emmarcades de manera similar.

La tercera tina constitueix un cos afegit, amb la boixa més baixa. Les dues més allunyades tornen a ser part d'un tercer cos, reforçat amb contraforts.

Cap a ponent i dins el bosc hi ha una tina rupestre de la que ja he donat compte en una entrada anterior (veure aquí). 
Però no és l'únic exemplar aïllat, construïda enmig del que havien estat vinyes, muntanya amunt, hi ha la Tina de la Barraca de l'Alzina. La barraca es troba ara en ruïna absoluta, però a pocs metres, formant part d'una construcció igualment ensorrada, hi ha aquesta tina i un cobert annex.

Conté un dipòsit enrajolat gran, del que no podem precisar bé les mides perquè té un envà pla que el cobreix per dalt, deixant només una obertura quadrada al mig.

Finalment, al costat mateix, hi veiem aquests relleus a la roca que potser van tenir relació amb una antiga premsa, però per ara ens haurem de quedar amb la incògnita.

El trencall per accedir a l'Alzina es troba seguint des de Navàs (Bages) la carretera vella de Berga, 1.3 km després de travessar per sota l'autovia.

Tines de Cal Segarra de Baix

A jutjar per les transformacions que s'hi endevinen, a aquest parell de tines aïllades li podem suposar un prolongat temps d'ús al llarg de molt de temps, tot i que probablement no siguin anteriors a la veïna casa de Cal Segarra, que va ser edificada el XVIII..

Les mides dels dos dipòsits són molt similars, de 1.70 i 1.90 m de diàmetre, i es troben molt junts arran d'un marge rocós, on van ser excavats de dret a la roca. Com que estan molt coberts de l'enderroc de la teulada i de terra, no és possible veure el fons ni saber si estaven comunicats interiorment per algun forat. Només és visible una boixa, que dona a l'interior d'un cobert de pedra que tampoc té sostre. 

Que la paret de pedra que entorna les tines (de la que queda poc més de 1 m d'alçada per la part de dalt) va ser aixecada posteriorment a que fossin excavades, es pot deduir pel fet que la paret circular d'una de les tines encavalca el llavi de l'altra. 

Interiorment tenen una cornisa prima per sustentar un brescat, estan arrebossades i una d'elles mostra a la part alta una filada de cairons corbats, que no fan ni la mida ni el color dels típics cairons vidriats més moderns.
Els caires dels portals d'accés superior a les tines mostren un acabat menys polit que el dels caires del cobert inferior, suposadament més modern.

Aquest conjunt forma part de l'inventari patrimonial de Casserres (Berguedà). Sortint de Casserres pel Camí de Cardona es passa pel trencall indicat Alzina dels Colls (arbre monumental), situat a l'esquerra. A l'alçada d'aquest trencall, però a la dreta, surt un corriol que seguint-lo de pla porta al cap de 300 m fins a les tines.

Tina a la roca de l'Alzina de Merola

Hi va haver una època que al voltant d'aquesta tina rupestre hi havia estesa una extensió de vinya repartida entre petites feixes, rengles de pedres ben posades, caminets, escales, roques i un torrentet amb aigua, tot plegat ordenat com un jardí, que ara amb prou feines podem intuir perduts com estan tots els indicis entre el creixement natural i caòtic del bosc i l'herbei.

La tina n'és el vestigi més eloqüent encara que no pas l'únic. De totes maneres és una tina molt rudimentària, probablement medieval, sense senyals evidents d'haver tingut una coberta ni encaix per un brescat, i amb una boixa extremadament simple: un forat obert en un nivell baix del marge que es va repicar amb alguna eina però amb poc estil. 

Té un diàmetre de 1.70 m. Es coneix que l'han netejat i el fondo queda ara a -1.50m. Tenia doncs una capacitat màxima que rondava els 3.400 litres, però que no sabem si mai es va arribar a omplir, en tot cas podia recollir la verema d'una hectàrea i mitja a tot estirar.

L'Alzina de Merola és al S del terme de Puig-reig (Berguedà) i s'hi va des del PK 75.2 de la carretera vella de Navàs a Puig-reig (C-16z). 

La tina queda al costat esquerre d'una pista que s'endinsa en el bosc, a uns 250 m al SO de la casa, 

Coordenades: 41º 55.021' N  1º 52.536' E

Base de premsa de biga de la Soleia d'Escardívol

Es una mostra senzilla i alhora totalment clàssica de trull medieval: una cubeta central plana de perímetre més o menys quadrat, enfonsada uns pocs centímetres i amb una pendent que a través d'un angle permetia recollir el most en una pica situada en el lateral més baix.
Per donar una idea de les proporcions, a la foto hi apareix l'Amadeu, propietari de la finca, a qui he d'agrair que deixés altra feina per acompanyar-me molt amablement fins el lloc de la premsa.

Hem d'imaginar un robust travesser o biga, orientat perpendicularment al sentit de la pendent i sostingut per dos parells de columnes de fusta o arbres. Un d'aquest arbres, el que era encabit dins els dos forats que a la imatge de sobre veiem a primer terme, rebia la força de compressió de la biga. L'altre forat, l'allargassat, falcava l'arbre que havia de resistir la tracció cap enlaire de l'altre extrem de la biga, que actuava com una gran palanca al pressionar la pila de cofins plens de raïm que hi havia ubicats al centre de la cubeta.

Aquesta màquina servia per acabar d'escórrer el suc de la brisa acumulada després d'un primer trepig fet amb els peus, molt probablement en aquest mateix espai quadrangular.

Finalment el most recollit se l'enduien cap el celler on fermentava en bots o vaixells adients, fets de fusta. Estem parlant d'un mecanisme força antic i que en el cas pressent podria tenir fins a mil anys o més.

L'aspecte multicolor de la roca es deu a l'haver patit els efectes dels incendis que fa alguna dècada van assolar la zona. Com es pot veure aquesta roca sorrenca no n'és immune, les altes temperatures exfolien el gres i n'escrostonen els cairells, deixant molt erosionat qualsevol vestigi rupestre com aquest.

Dimensions: la cubeta fa 2.20  x 1.85 m, per una profunditat actual de 4cm, encara que la original havia de ser superior,

la pica de recollida del most fa 1m x 0.57m

els dos forats rodons 15 cm de diàmetre 

i l'allargassat 0.52 x 0.22 m

La localització no és senzilla, tot i que es troba a prop d'un altre artefacte similar, el del Forn de Vidre. Es millor acostar-s'hi des de La Barraca (Viver i Serrateix, Berguedà) cap dalt la carena i seguir per dalt d'aquesta cap el N , quan el camí deixa la part alta de la carena per tombar cap a l'esquerra cal seguir encara el fil de la carena pel mig del bosc unes 150 passes més i després baixar per un carener rocós a l'esquerra (O). La premsa es troba tot baixant aquest darrer estrep.

Coordenades: 41º 57.647' N  1º 50.064' E

Can Cervera

En el volum dedicat al Berguedà de l'obra Catalunya Romànica, a la p532, en Jordi Bolòs diu Aquests dipòsits cilíndrics, que sembla que, antigament, rebien el nom de trulls, probablement eren destinats a fer de premses del raïm. Algunes d'aquestes tines són d'època medieval,.... i més tard afegeix també n'hi ha una de força gran , prop del mas Servera,...
Per tant ens hem encaminat cap el mas Cervera (o Servera), que es troba en el veïnat de Navel.

Es tracta d'una tina doble, molt vetusta i erosionada, de manera que les dues cavitats apareixen fusionades en un 8 desdibuixat. El dipòsit més gran fa 1.90 m de diàmetre i l'altre 1.40 m, però a dins hi ha terra i uns rocs grossos que fan de mal mesurar la fondària real, que deuria voltar 1.60 m

Pel costat exterior del perímetre s'identifiquen uns forats rodons on presumiblement s'ancoraven els suports d'una coberta.

Al costat mateix hi ha un passadís que baixa en rampa entre parets de roca, on donen les boixes, o boixa, perquè només se'n pot veure una i amb prou feines. El que sí es veuen són diferents relleus artificials a ambdós costats del passadís, que havien d'aguantar alguna estructura de fusta que tant podia haver estat una simple porta com una rudimentària premsa.

Hi ha encara una altra tina enfilada dalt d'un marge de roca a 200 m de distància. La Tina II de Can Cervera apareix avui mutilada d'un costat i no sabem si originalment era una cavitat aïllada o bé era múltiple. El lloc va servir de pedrera durant un temps i l'extracció de pedra va fer retrocedir el marge fins a deixar només un dipòsit escapçat.

Can Cervera es troba a les proximitats de St Vicenç de Navel, a la carretera de Cardona a Serrateix, la primera de les tines és 80 m al sud de la casa, al costat del camí que portava a una font que avui ja no raja. La segona tina és a 70 m en línia recta al NE de la casa.

Coordenades: 41º 56.181' N  1º 43.944' E    i    41º 56.261' N  1º 44.006' E