Trull de Les Vendranes

En David Hernàndez (a la foto) em va acompanyar fa uns mesos a veure una curiosa troballa a les Vendranes, una casa de pagès situada dins els límits del Parc Natural de St Llorenç i l'Obac. 

La Montserrat i el Martí, que des de fa dècades hi passen llargues jornades amb família, van mostrar-nos amb tota cordialitat les tines de vi i altres dependències. Però l'element més interessant és una estructura de pedra que temps abans amb prou feines treia el nas sota un munt de terra. Intrigats, fa uns tres anys van començar a gratar el terra del seu voltant. Després de dedicar-hi moltes hores a excavar el resultat és el que veiem a les imatges, una construcció que recorda molt els trulls d'oli de Can Valls o de Can Robert.

El que ara queda a la vista és només una part del conjunt primitiu, hi falten per exemple un plat de mola i la mola, probablement retirats quan s'hi va deixar de fer oli. 

Els dos dipòsits tenen mides diferents, el gran té un diàmetre de 92 cm per 60 cm de fondo (o 20 rajoles de circumferència per 2 de fondo) i el petit fa 46 cm d'ample per 60 cm de fondo (o 10.5 rajoles de circumferència per 2 de fondo).

Aquests dipòsits enrajolats no estan comunicats entre ells. Segons el funcionament que s'ha suposat en altres casos (vegeu Can Robert) aquí hi hauria d'haver un mecanisme per premsar la pasta, però també pot ser que la premsa fos un altre element desaparegut i que el dipòsit més gran servís només per decantar l'aigua de l'oli, aquest seria retirat de la superfície amb un cassó i abocat en el dipòsit petit.

El líquid sobrant passava per un canaló que travessa una paret de 39 cm i aboca en una basseta rectangular obrada amb maons (mides: 132 x 95 cm  d'ample x 64 cm de fondo). Per l'altre cap aquesta basseta té un altre forat per on es pot buidar.

En el marge del costat es veu un tros de paret residual, indici d'un recinte que ho tancava tot.

Vinculat de sempre al terme de Vacarisses, el mas de les Vendranes apareix documentat ja en el s XV i va continuar la seva activitat pagesa fins entrada la segona meitat del segle XX. Per desgràcia no hi ha res que ens senyali el moment d'aquest ampli període en que el trull va ser construït, tot i que el gruix de terra que el cobria i el seu aspecte vetust fan pensar en que podria ser anterior al 1800.

Trull de Cal Planés

Es troba a tocar les cases del Samuntà, un petit nucli del terme de Súria, on hi podem arribar seguint la ruta patrimonial del Samuntà (1), que permet observar diversos elements interessants com construccions de pedra en sec, un dolmen, una necròpoli medieval i aquest mateix trull, que està obert i és de lliure accés.
Un cop siguem al Samuntà veurem un plafó informatiu situat al costat de l'almàssera, que és com s'anomena el recinte d'un molí d'oli.

Es conserven tots els seus elements: l'interior presenta dos nivells comunicats per unes escales, en una banda hi ha el propi trull i a la part baixa la premsa.

Com que es tracta d'un molí de sang el motor era un ase que feia girar un braç connectat a un arbre vertical que alhora arrossegava la mola cilíndrica sobre un plat còncau de pedra.
El funcionament és idèntic al del molí de Vila-ramó (post anterior). En un fogonet s'escalfava aigua que s'anava tirant damunt la pasta d'oliva. La pasta era retirada i ficada dins els esportins o cofins d'espart, de forma discoïdal, que podem veure a primer terme a la següent foto.

Tot seguit els cofins plens es duien a la premsa de cargol per ser espremuts a força de braços, tal com representa el dibuix de més avall (extret del plafó informatiu).

El suc tèrbol que en sortia anava a una basseta de decantació on per diferència de densitat es separava finalment l'aigua de l'oli verge.

(1) La ruta del Samuntà, amb sortida i final a Súria, està senyalitzada amb els colors blanc i verd dels senders locals ( http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2640527 ). Una variant més curta, de 2h 30', la podeu trobar en el llibre de Joan M. Vives"Patrimoni rural i pedra seca" Cossetània Ed., 2011.

Si ho preferiu es pot arribar directament amb vehicle fins el Samuntà des del km 4 de la carretera de Súria a Castelladral. 

Molí d'oli de Vila-ramó

Gaià, al Bages, és un terme amb un bon nombre de cases disperses de llarga història. La Vall de Vila-ramó, per exemple, és una masia imponent que pren el nom de l'antic indret de la vila Ramione, documentat ja des del 1120.

La Montserrat Vall m'havia convidat feia temps a veure aquest molí d'oli privat, però fins fa molt poc no havia tingut l'oportunitat d'acostar-m'hi. Es troba en una de les dependències de la casa, conservat en perfecte estat fins el punt que avui, si convingués, encara se'l podria fer funcionar.

La mola cònica de la foto girava sobre el plat rodó o sotamola per la tracció d'un animal que donava voltes amb els ulls tapats. En un racó hi ha un fogó amb xemeneia, on s'escalfava aigua fins que era ben bullent, llavors una persona l'abocava sobre la massa d'olives triturada per la mola. Quan la mula o l'ase, que coneixia el protocol de memòria, sentia acostar-se a la persona amb l'aigua s'aturava i un cop la persona havia acabat continuava donant voltes.

A la xemeneia del fogó encara es poden llegir les inicials de l'avi de la Montserrat: E.V. (Enric Vall) i l'any: 1926.

Però ja s'havia començat a desfer olives abans, el 1908, any que es va comprar una premsa que encara es pot veure en un racó, amb els cofins d'espart on s'ensacava la pasta resultant de la molta. 

El líquid que sortia de la premsa anava a parar a un xupet amb dos cavitats on es separaven per la diferent densitat, l'oli de l'aigua.

Del residu del premsat o morques se'n podia treure encara utilitat, per exemple barrejat amb cendra es podia fer sabó.
Algunes cases de la zona portaven fins aquí les seves olives per fer l'oli, segons la qualitat de la collita se n'obtenia més o menys i els de Vilaramó se'n quedaven la part que haguessin pactat.

A la part de fora de la casa hi ha una mola i un plat de pedra de les mateixes característiques, corresponen al trull que tenien a Can Boixeda, de la mateixa propietat, en terme de Fonollosa, a l'altre cap del Bages.

La Montserrat Vall m'explica que a Can Boixeda hi havia també una premsa semblant a la de Vilaramó i es feia servir tant per l'oli com pel vi.

El trull de Can Robert

L'any 1918 a Can Robert hi va fer estada el poeta Joan Salvat- Papasseit. Era un temps en que la penicil·lina no havia estat descoberta i als malalts de tuberculosi se'ls hi receptava repòs i aire pur. Durant aquells mesos de convalescència Salvat Papasseit va escriure alguns poemes, com el de La casa que vull, molt conegut per la cançó que en va fer més tard en Lluís Llach (punxar aquí).
Però Can Robert no té vistes al mar com a la cançó, sinó que es troba a peu de muntanya. Pels excursionistes de vella fornada Can Robert era un punt de pas summament familiar en una de les rutes més clàssiques cap a St Llorenç del Munt, sobretot abans de que les urbanitzacions s'estenguessin pels faldars de la Mola.

Encara que per les rodalies hi ha una necròpoli que senyala una ocupació alt-medieval, no trobem documentat el mas fins l'any 1768,
Aquestes pedres mostren les restes del vell trull, situat enmig del bosc, a uns 370 m al SO de la casa, en un estat de ruïna que sintonitza amb la precarietat que presenta també Can Robert actualment.

Avui el trull es troba net i encerclat per una tanca de travesses de fusta. La Diputació hi ha col·locat un panell explicatiu del paper que va tenir la producció d'oli en aquesta zona i un dibuix de com funcionava el conjunt, amb la premsa actuant dins un dels dos dipòsits.

Podem comparar clarament aquestes restes amb el trull de Can Valls, situat ben lluny d'aquí, al peu del Montseny. Tots dos casos segueixen un mateix patró, del que anirem coneixent altres exemples més endavant.

Per anar a Can Robert cal prendre una pista que uneix la Torre de l'Àngel (km 7,2 de la carretera Terrassa - Talamanca) amb el carrer Boixaderes de la urbanització Can Solà del Pla, a Matadepera (Vallès Occidental).

Trull de Can Mata del Racó

L'entorn de St Pau d'Ordal (Penedès), està poblat de vinyes i farcit de barraques de pedra seca, en canvi no tenim notícia de que sovintegin gaire les estructures excavades en roca. Per això sorprèn encara més la presència d'aquest antic enginy al costat mateix de Can Mata del Racó, resta d'alguna vella indústria tradicional.

A la fitxa dedicada a Can Mata dins l'inventari del patrimoni cultural de la Diputació es menciona de passada aquest artefacte qualificant-lo de trull d'oli. Però no se n'ha conservat documentació específica i a l'actual propietari de la finca no li consta amb seguretat ni la funció ni l'antiguitat, tot i que li han arribat comentaris de que podria ser fins i tot d'època romana. De tota manera la casa apareix citada per primer cop el s XII, sembla lògic doncs suposar que el trull tingui com a màxim aquesta mateixa edat.

El plat de sotamola que apareix a primer terme es troba molt proper a la roca que veiem amb el forat d'un encaix. Si és que hi havia un travesser que anava des de l'encaix fins a trobar-se amb un eix que pujava vertical des del centre del plat no hauria quedat gaire espai perquè un animal fes girar la mola sobre aquest plat, a no ser que fos un animal petit o bé hi hagués un mecanisme més elaborat del que a primer cop d'ull sembla. 

Fos com fos van tenir molta feina a configurar la roca amb diversos replans i concavitats. Una interpretació completa d'aquest conjunt encara se'ns escapa, potser un cop netejat de terra es podria fer una anàlisi més acurada.

Molí d'oli de Canudes del Tossalet

Un conjunt de tres elements excavats a la roca relacionats amb la producció d'oli es localitzen al nord de Canudes del Tossalet, del terme de l'Espunyola (Berguedà). Consisteixen en un plat de molí d'uns 2 m de diàmetre exterior que contenia una mola accionada a tracció animal. La mola es troba actualment servint de base circular a una creu plantada al mig del cementiri d'Esglesiola, a 400 m cap el S. en línia recta.

Els altres dos elements són sengles dipòsits allargassats, de 3 x 1.7 m el més tapat de terra i de 3.5 x 1.5 m el més buit, la màxima fondària perceptible d'aquest darrer és de 1.3 m. Tots dos queden arran del marge de roca, malgrat això no s'observa cap brocal de sortida, ni cap encaix per un entramat de fusta.
S'ha suposat que podien servir de dipòsit de decantació i s'han datat del s XVI, l'època en que es va construir la casa de Canudes.
Estructures d'aquest tipus allargassat no són massa corrents al Berguedà i em fan pensar, per les mides i falta de boixa, en el dipòsit fotografiat dins la ressenya sobre Mas d'Huguets, a la Segarra.
El conjunt és fàcilment localitzable a la banda de ponent del camí d'accés a la casa, a l'alçada del km 4 de la carretera BV-4131, entre Casserres i l'Espunyola. Al costat hi ha l'enderroc d'un forn de teules.
Coordenades:  42º 1.432' N  1º 47.721' E

Museu Molí dels Bouillons (Provença)

Aprofitant una visita al turístic poble de Gòrda (Gordes), a la Provença, no està de més acostar-se fins aquest museu o Moulin des Bouillons. L'edifici, bastit el XVIII, s'aixeca sobre una estructures molt antigues que ja feien de molí el s I a C.
Hi trobem tres premses d'èpoques diverses, la darrera és un espectacular torculum, o premsa del s XVI, de 10 m de llarg.

Es conserva també el plat on es feia la primera fase de molta de les olives sota l'acció d'unes moles arrossegades a sang. Per les tasques del trull, potser per escaldar els cofins d'espart, es feia servir aigua que naixia en el mateix recinte d'una surgència del subsol i era canalitzada per un rec que ja havia estat excavat a la pedra durant l'època romana.
Després de l'interessant espai de les premses antigues el museu compta amb una col·lecció d'objectes exposats que ens descriuen la història de l'oli d'oliva i el seu paper en les religions i en la cultura mediterrània, inclosa la seva transformació en sabó, com el conegut sabó de Marsella, o el seu precursor, el sabó d'Alep, actualment encara fet a Síria de manera artesana.

L'accés al Moulin des Bouillons es troba senyalitzat a la sortida de Gòrda per la mateixa ruta de les Bories (veure aquí) amb rètols de Musée Moulin de l'Huile et du Vitrail.

Trull de Sallés

Aquest molí d'oli esculpit a la roca es troba a poca distància del mas Sallés (o Cellers), molt a prop del monestir romànic de St Cugat del Racó o de Salou, en terme de Navàs (Bages), on abunden les troballes interessants d'aquesta mena.

El podem considerar dividit en dues parts: la primera la forma aquest cercle on a tracció animal es feien rodar uns corrons per efectuar un primer premsat en fred de les olives.
Interpreto la segona part com el basament d'una premsa on s'efectuava un segon premsat.

Els detalls més precisos requeririen d'un estudi que desconec si s'ha fet mai però que l'indret sens dubte mereix, tal com es pot jutjar per les imatges.

L'accés és molt senzill doncs només el separen 140 m de la carretera i 120 m de la casa de Sallés.

Puigdoure

La casa de Puidoure, situada dins el Parc de Sant Llorenç del Munt- Serra de l'Obac, havia format part de la parròquia de Santa Creu de Palou, juntament amb Matarrodona, el Farell i el Putget, masies que havien tingut totes elles un auge important durant el s XVIII gràcies a la producció de vi.

 

Dins l'estructura de l'edifici, que es troba en un estat de progressiu esfondrament, es conserven encara dos cups enrajolats amb cairons envernissats, un dels cups rodó i l'altre quadrat.

En un cobert enrunat s'observa a la roca de conglomerat l'encaix d'una premsa vertical en forma de creu.

Podria haver estat tant de vi com d'oli i aquí hauria pogut haver-hi el trull de la casa, perquè a pocs metres, i servint de taula de pic-nic pels excursionistes, hi trobem una pedra de molí aixecada sobre el plat de molí, un cèrcol fet de lloses de pedra que tenen forma de sector circular.

Puigdoure es troba seguint la pista que surt al final del carrer de Sant Pere Regalat del Pont de Vilomara (Bages) i que passa per Sta Creu de Palou i el Farell.
Coordenades: 41º 40.291' N  1º 56.552' E