Malgrau

(foto: Ferran Faja)

Malgrau és un altre mas en ruïnes que va ser construït pensant en la vinya, l'indici més clar d'aquesta vocació és la seva ubicació acostada a un gran marge de roca natural que li serveix per distribuir els dos nivells de treball que requereixen les tines.

A la foto anterior es veu una paret construïda en dues fases, la de la dreta es correspon amb l'exterior de la tina més arrambada a la roca, d'interior rodó. L'extensió cap a l'esquerra és una segona tina, d'interior rectangular, que s'ha esberlat i escampat tot el seu enrajolat per terra. La boixa de la primera és visible, orientat cap a l'interior de la casa.

Les dependències del mas s'estenien al llarg d'una feixa delimitada per sota per un marge artificial de pedra i per dalt pel graó de roca natural que he comentat abans. Al peu del marge de pedra es distingeix una altra boixa (imatge de la dreta) corresponent a una tercera tina, no gaire profunda i sense rajoles.

 

A la mateixa feixa on hi ha els compartiments de la casa hi ha una mena de bassa dividida en dos sectors i una mica més al sud veiem esculpits en el ressalt rocós els encaixos per l'embigat d'un cobert que podria ser anterior a les altres dependències.

Malgrau s'amaga entre el bosc a prop d'una pista que surt en direcció S de St Cugat del Racó (Navàs, Bages) cap a Argensola.
Coordenades: 41º 53.290' N 1º 48.900' E

La Guixola

Dalt d'un petit serrat, dins el terme de St Salvador de Guardiola (Bages), hi trobem dues curioses construccions ben properes, ben diferents i cadascuna al cim d'un turó. La més destacable és la torre de telegrafia òptica de la Guixola, notable edifici que conserva les quatre parets i un ample fossar, de clara funció defensiva, que li dona la volta.
La telegrafia òptica, inventada a França durant la Revolució, va ser adoptada a Catalunya per a ús exclusivament militar i governamental a mitjans del s XIX amb la intenció de prevenir i reprimir les insurreccions carlistes que sovintejaven a l'època. El sistema funcionava per la visió a distància de senyals fetes amb uns pals articulats situats a la part més enlairada de la torre i que s'accionaven per un mecanisme de transmissió a politges. Aquesta Torre de la Guixola formava part d'una xarxa que enllaçava Manresa amb Can Massana, on empalmava amb la línia més important que comunicava Barcelona amb Lleida. Com he dit, només es podien fer servir pels estaments militars i polítics, no per a fins econòmics ni socials de cap altra mena.

Un cop donada una ullada a la torre podem acostar-nos fins a les restes de la Guixola, situades a l'altre turó i mig amagades dins el bosc. Es tractava, segurament, d'un mas petit, encara que l'estat de ruïna avançada no facilita fer-ne una descripció acurada. Hi ha dependències amb sostre de volta, escales, cossos adossats,... i molt d'enderroc. Les parets són de pedra nua, sense escairar, l'absència d'estuc hi dona una aparença vetusta, en qualsevol cas ...

els detalls constructius denoten una dedicació plena a la vinicultura. Tres tines es distribueixen de forma irregular i amb capacitats també dispars. Havien estat enrajolades però la majoria dels cairons han estat sostrets.

Aquest lloc, molt proper a la civilització, malgrat el bosc que l'envolta, és poc conegut però mereix la visita de qualsevol ment curiosa interessada en el patrimoni. S'hi pot arribar des del PK 11.1 de la carretera BP-1101 a l'alçada de Cal Cots (indicador d"Eugassada Montserrat a 1km") i trencar tot seguit a la dreta entre cal Cots i la casa veïna, 300 m després, en una bifurcació, seguir per la dreta fins a creuar una línia elèctrica de 3 fils, on cal remuntar a peu la costa fins dalt el coll.

A qui li cridi l'atenció la telegrafia òptica pot trobar molta informació en el llibre La telegrafia òptica a Catalunya, de Lluís Len i Jaume Perarnau, editat pel mNACTEC i Ed Dalmau, l'any 2004.

Cal Pauet

Cal Pauet és tota ella una ruïna, però tres enlairades tines encara es mantenen com la part més sencera de tota l'edificació.

En una angle s'aixeca la torre de base quadrada que conforma l'exterior d'una tina, a la que un cop acabada s'hi van afegir la resta d'estructures, com la rampa d'accés a l'entrada superior i l'habitacle a on dona la boixa. 

Es aquest un racó amb sostre de volta que té a dins un dipòsit, de construcció recent, del que desconec la funció però que he trobat present també en altres casos, per exemple a les tines de Can Server.

Un cop a dalt de la rampa se'ns fan patents dues tines més ubicades al costat S.

Tot plegat està tan ple de vegetació que costa treure'n conclusions.

Per arribar-hi cal seguir la pista que puja des de Set-Rengs, masia de St Salvador de Guardiola (Bages), cap el Bosc de Les Valls (veure entrades precedents) i en una bifurcació desviar-nos avall i a la dreta, cap a la llera del torrent en el punt on comencen els camps de Cal Pere i Cal Pauet. Després caldrà vorejar aquests camps uns 120 m per enfilar-nos després pel mig del bosc.

Coordenades: 41º 40.640' N  1º 43.722' E

Les Valls

El Bosc de Les Valls resulta ser un escenari impensat per recórrer a la recerca d'una inimaginable col·lecció de construccions perdudes entre la boscúria i l'oblit general. De tant en tant, sota l'atenta mirada d'un excursionista curiós, una ruïna abandonada treu el nas entre els pins per suggerir-nos un passat rural que ara ens sembla molt i molt llunyà. 
A més de barraques i d'algun mas ensorrat el que més hi trobem són tines obrades amb pedra i fang.
A l'antiga casa de Les Valls mateix, n'hi ha un grapat.

Envoltant l'enrunada casa o bé formant part d'ella hi ha diversos conjunts amb formes constructives diverses. A l'angle NE hi trobem un parell de tines de planta exterior quadrada i interior circular, amb l'entrada orientada cap a llevant i una dependència annexa al costat de ponent i a un nivell més baix, a on donaven els brocals de sortida. Els hi falta la teulada, que era a una vessant.

Paral·lela a les anteriors n'hi ha una d'exterior rodó, també amb un annex a la part posterior, molt ensorrat. 

Un altre parell de tines es troben a l'angle SE, compartint una mateixa entrada i un mateix espai. Tenien sostre a dues vessants, inclinat cap els costats. Una rampa permetia pujar fins a l'entrada.

Entre els dos grups anteriors hi ha dues tines més, adossades a les dependències de la vivenda. I encara en podem veure a l'extrem O de les ruïnes una vuitena tina d'exterior rectangular (angle de paret de la foto següent). 

Finalment sembla ser que hi havia una novena, rodona, però que ara està completament en ruïnes i indistingible entre el munt d'enderrocs.

Aquest bosc ocupa una fondalada al S. del Pla de Fontanelles, a mig camí de Manresa i Igualada. 
(El mapa de l'ICC l'anomena Bosc de Set-Rengs però no és correcte, la propietat de Set-Rengs no arriba fins aquí i la gent de la contrada el coneix com Bosc de les Valls, encara que actualment és propietat de Fontanelles (Castellfollit del Boix)).

L'accés a la zona no és difícil, hi arriben pistes des de diferents indrets, però amb un recorregut una mica llarg. Podeu improvisar sobre un mapa l'aproximació que més us convingui sabent les
coordenades: 41º 40.950' N  1º 43.666' E

Tines de Cal Milà

Val la pena conèixer aquesta construcció, on el primer que ens crida l'atenció és la curiosa geometria de la seva planta. Com que no està feta aprofitant un desnivell que resolgui de manera natural la necessitat que tenen les tines de dos nivells de treball, el d'entrada a dalt i el de sortida a baix, es va haver de guanyar alçada amb enginy, dissenyant arquitectònicament escales i estructures que es superposen al costat de dos paral·lelepípedes units pel vèrtex, els quals són les 'torres' de la imatge de dalt i que contenen les corresponents tines. 
No és una estructura habitual, però tampoc és insòlita, veurem d'aquí uns dies un cas similar a Cal Pauet.

L'accés a la part superior es feia per unes escales que s'enfilaven per sobre d'altres dependències i deixaven a la part de sota un espai suficient per protegir una de les boixes. L'altra boixa no m'ha estat possible localitzar-la.

Les anomeno de Can Milà perquè aquest és el nom de les ruïnes més properes, tot i que es troben enmig del bosc, enlairades a mig camí entre aquesta casa i la de la Fassina.

A Can Milà hi ha dues tines més, de petites dimensions, integrades a la vivenda. Eren de planta rectangular i de poca cabuda en relació a les de més amunt.

Coordenades: 41º 40.454' N  1º 42.640' E

Tines de la Masia del Rauric

Ens refiem de com l'anomena el mapa de l'ICC: Masia del Rauric, que caldrà distingir del propi Rauric, més gran i situat a l'altra vessant de la serra. Es de suposar que el petit depenia del gran i quedava dins el seu termenal.

Del que resta en peus de la casa les parts més airoses són justament les edificacions corresponents a dos parells de tines circulars per dins i quadrades per fora. Un parell tenia coberta, ara desapareguda, a una sola vessant. L'altre parell era dins una construcció allargassada, que havia tingut teulada a dos vessants, que guardava les tines al mig i cadascuna buidava la boixa a una dependència situada als extrems. Aquestes dependències conserven el sostre de volta i algun prestatge.

La Masia del Rauric queda en un cap de serrat obert a àmplies vistes sobre Montserrat. Un camí que passa pel coll de Gallcanta comunica tots dos Raurics.

Coordenades: 41º 42.000' N 1º 45.033' E , terme de St Salvador de Guardiola (Bages)

El Cau de la Guineu (Aguilar de Segarra)

Amb el curiós nom d' El Cau de la Guineu apareixen en el mapa les ruïnes d'un antic mas ubicat al límit del Bages amb l'Anoia, dins el terme d'Aguilar de Segarra i molt a prop de St Pere Sallavinera. 

Aquest mas estava adossat a una paret de roca de la que es va aprofitar la seva consistència per esculpir l'encaix d'una premsa vertical, als peus de la qual hi ha un cup de 2.2 m de fondo que tenia la sortida per una boixa ubicada dins una dependència inferior amb sostre de volta.

Al costat mateix d'aquest cup n'hi ha un altre de força més cabuda, amb un diàmetre d'uns 3 metres i de 3.2 m de fondària, igualment folrat amb els típics cairons envernissats de 40 cm de costat. A sota hi ha també una dependència que guarda el brocal corresponent i que deuria servir de celler.

Tot plegat recorda la disposició d'altres tines construïdes al Bages entre els s XVIII i XIX però les del Cau de la Guineu estaven integrades dintre del mas i no entre les vinyes. 

Encara que avui és tot una ruïna, les estructures corresponents a l'elaboració del vi ocupen una part tant gran del mas que gairebé podem pensar que tot ell va ser edificat amb la idea d'explotar la vinya.

En el mateix rocam on s'arrepenja l'edificació hem vist senyals de barrinades, això ens fa pensar que la seva construcció, o almenys l'ampliació, es deuria efectuar en el s XIX. Estariem doncs davant d'un mas que va aprofitar la febrada pre-filoxera per expandir-se, encara que això deuria durar poc.

Coordenades: 41º 44' 28.28" N  1º 35' 26.00" E