Contrapès del carrer de St Jaume

El carrer de St Jaume d'Horta d'Avinyó està format per unes quantes cases situades al límit del terme d'Avinyó (Bages). En aquest indret apareixen un grapat de topònims com la font de St Jaume, torrent de St Jaume,..., que fan suposar que antigament en el mateix lloc que hi ha el carrer, hi havia hagut una capella dedicada a aquest sant. 

Si més no el poblament de l'indret ve de lluny com ho testimonia el contrapès de premsa que em mostra en Damià Vendrell en el pati de casa seva.

Els acolorits llibres medievals fets a mà que ara es guarden gelosament a les grans biblioteques, com el de l'Escorial Beatus, mostren sovint el disseny esquemàtic de premses antigues. La següent imatge vol ser una al·legoria presidida per la divinitat en la qual es representa la Premsa de Déu, de la que raja el most de la bondat humana producte de la labor dels àngels i els sants. 

En el detall apreciem que la premsa acaba amb un cargol vertical subjectat al terra per un contrapès, el qual seria una pedra similar a la que té en Damià a casa seva o a la que vàrem veure a la darrera entrada (la Plana).

A dins de casa, encastada en una paret, en Damià hi té encara una altra pedra curiosa, que ancorada al terra hauria servit per encaixar els dos pals verticals de la part central del mecanisme.

A Avinyò encara hi ha altres pedres semblants, per exemple la que trobem llençada a la vora d'un camp, uns 6 km al nord de la població. En aquest cas no es tractaria pròpiament d'un contrapès sinó d'un suplement per guiar dos dels pals verticals d'una altra premsa, amb un disseny possiblement diferent.

A la població veïna d'Artés es pot veure en el Museu local un altre contrapès, que va ser recollit a la zona. Si a més hi afegim el jaciment de les Feixes de la Sala ens adonarem de que en aquesta part del país ha hagut una presència significativa de la vinya des de fa moltes centúries.

Contrapès de la Plana

Els contrapesos són un element clau per comprendre la història dels mecanismes emprats en la verema. Són elements que s'associen majoritàriament a l'època romana i medieval, encara que deurien tenir continuïtat fins més tard. En trobem sobretot al Pirineu i Prepirineu i per tota la Catalunya Vella, encara que sovint no se'ls hi presta atenció. 

La pedra que ara veurem es troba en el Moianès, concretament dins el terme de Sta Maria d'Oló, davant de la casa que avui és la seu de la Fundació la Plana.  

Aquest sòcol o contrapès no estava situat originalment en aquest indret, va ser portat des d'un serrat que hi ha més a llevant, per tant no el podem vincular directament amb el poblament i sagrera que existia el sXII al voltant de la capella de la Sta Creu de la Plana, que està tan sols a unes desenes de metres, casualment al mig d'una vinya.

L'Albert, de la Plana, comenta que en el punt on va ser trobada no s'hi coneixen altres estructures que cridin l'atenció, excepte alguns marges perduts entre el bosc. De totes maneres sempre seria possible fer-ne una prospecció més intensa perquè ell recorda perfectament el punt exacte de la troballa.

Es una peça d'envergadura, no gaire fàcil de traslladar, durant el transport es va fracturar però tot i així la seva geometria es pot apreciar amb nitidesa. 

Hi ha diverses maneres d'interpretar la utilització d'una pedra d'aquest tipus. El següent croquis mostra un mecanisme hipotètic-segons Martzluff i Mas a Premses i vinyes d'Andorra (1992)-. 

La Plana és a tocar de St Joan d'Oló, un grup de cases situat a mig camí entre Sta Maria d'Oló i Horta d'Avinyó. Coordenades: 41º 50.915' N  2º 0.705' E

Feixes de la Sala

Una pedra amb relleus plantada de canto al bell mig d'un replà d'alzines del terme d'Artés (Bages) va fer posar mans a l'obra un equip d'Arqueologia conduït per la Mireia Vila, del Museu de la Història d'aquesta localitat. 

Així que en el marc de les intervencions que es realitzen a la Torre del Serrat de la Cabra d'Or, molt propera a aquest indret, es va excavar fa pocs dies els voltants del que acabaria per revelar-se com un contrapès de premsa antic. 

Però els resultats han anat sorprenentment més enllà, ja que han sortit a la llum una sèrie de murs i estances del que podria haver estat, potser, un hàbitat o un centre de producció agrícola alt-medieval o de l'Antiguitat tardana, datació que la ceràmica trobada encara ha de confirmar.

part de dalt , al començament

Però m'estimo més que la Mireia Vila ens ho expliqui amb les seves paraules:

En aquest indret diverses persones ens havien cridat l'atenció sobre la presència d'un gran bloc de gres treballat. Es trobava mig cobert, però els encaixos que afloraven a la superfície feien pensar en un contrapès de presa de biga o trull. 

Es té constància que durant l'Antiguitat i l'Edat Mitjana aquests ginys es feien servir per premsar raïm i olives, essent substituïts en època moderna per les premses de gàbia i cargol central que podem trobar encara a moltes masies. 

La sorpresa ha estat descobrir que aquest contrapès formava part d'una edificació rural. En el moment de bastir-la, el contrapès ja no servia i es va reaprofitar com a pedra per a la construcció dels murs, els quals es trobaven assentats directament sobre la roca natural.

De moment s'ha posat al descobert un àmbit, d'uns 3 x 6 metres, possiblement una habitació de treball. Presenta dues fases d'ocupació diferenciades:
1- en un primer moment va funcionar com un únic espai
2- posteriorment va ser compartimentat en dos per mitjà de la col·locació d'un sòcol de mig metre d'alt fet de grans blocs de pedra, amb dos senzills graons que permetien salvar la diferència d'alçada entre ambdós espais.

escales, fase 2

Les troballes consisteixen bàsicament en fragments d'atuells de ceràmica de cuina, sobretot olles. L'estudi dels materials ha d'acabar de confirmar la cronologia, però és molt possible que ambdues fases d'ocupació siguin anteriors a l'any 1000.

l

Un sondeig realitzat a la part nord-est de l'àmbit ens ha permès detectar l'existència d'altres murs, bo i confirmant que l'àmbit excavat formava part d'una construcció més gran i complexa. 

Haurem d'esperar l'any que ve per seguir descobrint més elements d'aquesta interessant construcció, on podriem trobar  més evidències de producció de vi. Més peces que ens acostin al nostre objectiu d'explicar el poblament de la Vall d'Artés en el passat.

Tant el text com bona part de les fotos d'aquesta ressenya són de Mireia Vila.

Contrapès i trullet de la Torre de Valldans

La Valldans s'estèn allargassada a llevant de Ponts, entre la Serra de Castellar al S i el pas de la carretera a la Seu d'Urgell al N. S'entra fàcilment en aquesta vall des d'una pista que parteix de la Plaça del Portalet de Ponts i passa per sota l'alt i flamant aqüeducte del Canal Segarra-Garrigues. Tot just sobrepassat el canal surt a l'esquerra un trencall que ens portaria a St Pere de Ponts, per damunt d'aquest trencall, dalt d'un turó emboscat, s'aixeca la Torre de Valldans, o el que en queda, edificada en el cim mateix, sobre una peanya rocosa.

No es coneix cap document que parli d'aquesta construcció, pel que no en podem saber la datació, tot i que s'ha pensat que podria estar relacionada amb el proper castell de Ponts, que és del s X.
Penso, però, que la torre no era un simple punt de guaita. Uns certs indicis de paret s'estenen al costat S, encara que també podrien ser posteriors a la construcció original, però podem concloure que en aquest lloc s'hi realitzaven també tasques de tipus agrícola com correspondrien a un habitatge continuat, almenys això es pot deduir de la presència d'una pica molt tapada de terra, un probable trullet de modestes dimensions, amb una gran pedra al damunt amb uns acanalaments treballats a cada banda, senyal de que es tractava d'un contrapès com els utilitzats en les premses medievals, tot i que no puc precisar si era destinat al premsat de raïm o d'olives.

Coordenades de la torre: 41º 54.762' N 1º 12.128' E,

Vilaclara (Castellfollit del Boix)

Dins la propietat de Can Prat, a Castellfollit del Boix (Bages) hi ha l'indret de Vilaclara (que no s'ha de confondre amb St Miquel de Vilaclara, de El Bruc), on campanyes arqueològiques han tret a la llum un assentament agrícola de l'època de transició entre l'eclipsi de l'imperi romà i els inicis de l'edat mitjana, s. VII i VIII dC.

Entre tosques parets de pedra seca que delimiten les estances destaca un dipòsit rectangular, que és la única peça del conjunt en que les pedres estan unides amb morter. Se suposa que la seva utilitat era de recollir el most del primer premsat o trepig del raïm.

Es van trobar també algunes pedres de basta factura que havien servit de suport a premses de biga o bé de contrapès de les mateixes. Malgrat tot, l'indret exacte on hi deuria haver el torculum o premsa no ha estat identificat.

Vilaclara era per tant una explotació agrícola dedicada a l'obtenció de vi o oli, que va funcionar durant el període que es correspon amb la davallada de l'Imperi romà, moment històric encara poc conegut que segons paraules d'en Jordi Gibert, arqueòleg que ha estudiat aquest i altres jaciments de la Catalunya central, és possible identificar un model de poblament rural caracteritzat per assentaments que presenten diversos àmbits associats a un espai obert i on la producció de vi constitueix una de les especialitzacions que defineixen la seva orientació econòmica principal.

Bibliografia:

J. Enrich, J. Enrich, L. Pedraza. Vilaclara de Castellfollit del Boix. Arqueoanoia edicions, 1995

J. Gibert. L'Alta Edat Mitjana a la Catalunya central (s VI-XI). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat. Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics n XIII (2012) p 353-385

Contrapesos de premsa

Vilaclara del Prat (Castellfollit del Boix, Bages)

Per poder interpretar qualsevol element del paisatge necessitem un patró on encaixar els seus principals trets, sinó la nostra atenció aviat es desvia cap a allò que ens resulta més familiar i deixem de banda la resta.

Pedres com les d'aquestes imatges són molt comuns, tot i que són força ignorades, però al seu voltant hi havia hagut una certa activitat relacionada amb la verema en èpoques medievals o potser anteriors.

Sant Genís (Puig-reig, Bages)

Les d'aquesta pàgina han estat fotografiades a tocar d'algunes masies del Berguedà o el Bages però n'hi ha a moltes altres contrades. Per exemple en el magnífic blog d'en Jordi Casamajor en trobem de retratades a l'Alt Urgell, clicar aquí, i en el Torcularium ja n'hem vist a Bagà o Aguilar de Segarra, per exemple.

Hem de suposar que són de presència ordinària per tota aquesta banda del Mediterrani, per exemple Michel Rouvière, en un recent article, interpreta les de la regió francesa d'Ardèche, interpretació que no difereix de la que han donat altres estudiosos, com els germans Ramon i Jaume Corominas a casa nostra (veure la bibliografia del final).

Els arqueòlegs no dubten de que aquestes pedres amb forma poc o molt lobulada i amb un forat al mig, serien contrapesos de premses antigues o bé elements de sosteniment de premses de fusta transportables.

El Soler (Navàs, Bages)

En Francesc a les Feixes Noves (Sagàs, Berguedà)

La Vila (Talamanca, Bages)

La Tatgera (Talamanca, Bages)

Bibliografia:

*R. Corominas i J. Corominas, Estudi de diferents peces de pedra de probable època medieval i utilitat desconeguda, L'Erol nº48, 1995

*A. Fàbrega, Contrapesos de premses de biga a la Catalunya Central, Dovella 106, 2011

*M. Rouvière. Bassins et ouvrages rupestres en Ardèche méridionale, bulletin nº 7 de la Société Géologique d'Ardèche, gener 2014.

Els Peus de Déu de Bagà

St Martí del Puig

A les proximitats de Bagà, a l'Alt Berguedà, hi ha una sèrie de pedres disperses amb unes peculiars incisions, que dins la tradició folklòrica de la zona són conegudes com a Peus de Déu. A Andorra n'hi ha d'altres del mateix estil que es coneixen popularment amb el nom de Cadira del Diable. Tant la petja divina com la diabòlica s'uneixen doncs per donar un sentit mític a uns elements des-ubicats en un paisatge desmemoriat.

A Bagà se n'han detectat a la banda de Matallops i a St Sebatià, el poble antic de Bagà. Aquesta darrera queda dins una propietat privada, però són de més fàcil accés la de Sant Martí del Puig i la de la Creu de l'Om.
Per acostar-se fins a St Martí cal sortir de Bagà per la carretera de Gisclareny i a 4.5 km prendre la pista a la dreta que hi porta. La pedra, amb la marca del que sembla una petjada, es troba al costat de l'absis.
La Creu de l'Om és una casa situada a la dreta a 1 km de Bagà prenent la direcció de Coll de Pal. En aquest cas el Peu de Déu és al costat oposat de la carretera i a prop del revolt (imatge de sota).

Els estudiosos les han interpretat com a peus de premsa o contrapesos de premses de vi. El cas de la Creu de l'Om n'és un cas inequívoc.

La de St Martí fa pensar en altres petjes similars que no sé si s'els hi pot adjudicar aquesta funció, com el cas d'una pedra anomenada la Petja del Moro que es troba a les proximitats d'Alpens (Lluçanès).

Les Coromines (Aguilar de Segarra)

Les Coromines és un nucli de pagesies situat al límit d'Aguilar de Segarra (Bages). A menys de 300 m passa la divisòria amb l'Anoia i el terme de Prats de Rei. A poca distància d'aquest nucli es troben els vestigis d'un mas alt-medieval, que els arqueòlegs consideren interessantíssim, destacant les restes d'un hàbitat, un grapat de sepultures i especialment unes estructures o relleus destinats a l'elaboració de vi.
Per la ceràmica trobada s'han diferenciat quatre nivells, els més antics correspondrien als finals de l'època romana o al moment de transició de l'antiguitat tardana a l'alta edat mitjana. Però hauria tingut una ocupació posterior durant els s IX i X, que és de quan datarien les sepultures.

Alçat:

Planta:

Aquests vestigis s'estenen resseguint un rocater al llarg d'una línia de bosc que separa actualment uns camps de cereal. Els relleus que avui són visibles a simple vista, d'aquella part que té relació amb l'elaboració del vi, tenen la disposició que veiem en el croquis: una mena de dipòsit amb les dimensions d'una banyera gran, excavat dins els que ja és una cubeta rebaixada uns quants pams; ...

 una altra cubeta quadrangular rebaixada mig pam on hi trobem una pedra amb forma...
i uns forats adients al suport d'una premsa de biga,...

i uns metres més enllà una altra cavitat rectangular, de poca fondària, amb algun forat i una canaleta que apunta cap a la zona de la premsa.

Adossada a la paret de llevant d'aquestes estructures hi deuria haver una construcció, possiblement un hàbitat, segons es desprèn d'un encaix de biga ben visible.

No sabem el perquè d'aquesta distribució ni de com funcionava el procés, el que si sembla clar és que la pedra que hi ha a la part central formava part d'una base de premsa.

A poques passes de les estructures anteriors hi ha un grup de cinc sepultures i a uns 100 m hi torna a haver més sepultures. 

No gaire lluny, a Seguers (Anoia), que queda a 800 metres a vol d'ocell, tornem a trobar sepultures i una altra possible base de premsa de biga.

Per anar a les Coromines cal prendre la sortida 110 de l'Eix Transversal on posarem el comptaquilòmetres a 0. No anar cap a St Pere Sallavinera, seguir en canvi pel lateral uns 900 m fins a travessar l'Eix per un pont i, tot seguit, girar a l'esquerra, al cap de 1.8 km girar a la dreta, creuem la via per un pont i seguim recte deixant a la dreta un trencall a Prats del Rei, el següent trencall a l'esquerra porta a les Coromines (indicat). Travessem el nucli de masies i entrem de dret al bosc per una pista sense asfaltar, prenem la primera bifurcació a la dreta i la segona a l'esquerra, quan el comptaquilòmetres ens marqui 5.2 tindrem a l'esquerra la línia boscosa on hi ha el jaciment, entre camps de conreu.

Coordenades: 41º 43' 10.40" N  1º 35' 20.00" E

Bibliografia:
La informació sobre aquest indret prové dels arqueòlegs Daura i Galobart, de Manresa, que al seu torn van recollir informació de l'excavació efectuada per Jordi i Joan Enrich l'any 1978. Veure A. Daura, J. Galobart, J. Piñero: L'Arqueologia al Bages, 1995, p 201-202