St Pere del Mont i Cal Conco

En els límits de Castellfollit del Boix amb Aguilar de Segarra (Bages) i enlairades dalt d'una carena, hi ha les ruïnes de St Pere del Mont. 

St Pere havia estat un priorat i alhora una parròquia de la que es té notícia des de l'any 1102 fins a finals del s XV. Durant aquell temps apareix vinculada tant amb el monestir de la Portella, al Berguedà, com amb un castell molt més proper, el de Grevalosa.

Actualment només resten dempeus unes llenques de mur i ...

... l'arc apuntat d'una petita cripta que hi havia sota el presbiteri, on abans de l'any 1936 s'hi van trobar un parell de sarcòfags que van anar a parar al Museu de Manresa.

Al costat de migjorn i per la banda de fora es visible una tomba antropomorfa excavada a la roca amb l'encaix evident d'una coberta.

Sabem que a l'Edat Mitjana hi havia formada a l'entorn de l'església una sagrera amb algunes cases. Però avui només podem citar dues construccions veïnes: la masia de Can Pere Vila i les ruïnes de Cal Conco (a la imatge), on anem a donar una ullada.

El que més destaca de Cal Conco és la seva tina amb barraca adossada.

Tina i barraca són de factures netament diferenciades: la barraca és senzilla, de pedra seca i amb un sostre en falsa cúpula, com les típiques barraques de vinya del Bages;...

... en canvi la tina mostra un estil més quadrat i rectilini, amb una teulada inclinada de teules suportada per bigues de fusta.

Moltes tines que hem vist enganxades a una altre edifici marquen una línia de separació força nítida, però en aquest cas el constructor va preferir "cosir" les dues parets aprofitant un mateix pilar de carreus. La pendent de la teulada prolonga la seva trajectòria formant una línia obliqua a la paret de la tina. Però tot i la sensació d'unitat que aquests detalls aporten, la tina funcionava com una estructura del tot independent, amb l'accés exterior i mirant cap a la banda del darrera. La boixa tampoc dona a dins la vivenda sinó a l'interior de la barraca.

Les modestes dimensions del mas i la seva penosa decadència, en comparació amb l'excel·lent estat en que es troba la tina, em fan creure que va continuar sent utilitzada per la verema temps després de que cal Conco hagués quedat deshabitada.

He tingut notícia d'aquesta construcció gràcies al blog de Catalunya Medieval, d'en Ricard Ballo i Montserrat Tañà, on hi podeu trobar també descrita la ruta d'aproximació des de Castellfollit del Boix.

Coordenades: 41º 42.670' N 1º 39.166' E

Tines de la Posa

La d'avui és una construcció poc corrent entre les tines del Bages que trobem allunyades del mas. El més habitual és que presentin els seus dipòsits en una estructura aèria, amb un accés superior que es feia a l'aire lliure i només els brocals quedaven a recer d'un cobert o barraca tancada. 

En canvi aquesta és una construcció que vista de fora sembla una casa normal amb planta i pis i un porxo a l'entrada. 

Però la planta baixa està ocupada íntegrament per tres grans tines circulars mentre que el pis mostra un ampli espai cobert que podia acollir còmodament el tragí de la verema, el trepig el raïm i el premsat.

A la fitxa que en fa la web de 'Bages, terra de vins' hi llegim:
L'edificació presenta deficiències a la teulada principal. La teulada del porxo que segurament servia per aixoplugar els carros quan anaven a carregar el vi, està en molt males condicions.
A l'interior s'hi pot observar la boca de les tres tines i una gran premsa amb tots els seus elements, amb uns dibuixos gravats i que data de l'any 1870.

Año 1870

L'obertura de cada tina queda reduïda a uns forats en el terra del pis, inferiors en mides al diàmetre del dipòsit respectiu. Per les dimensions de l'edifici (4 x 12 m) podem deduir que cadascun dels tres dipòsits alineats té un diàmetre aproximat d'uns 3.5 m. i la fondària també depassa de poc els 3 m.

El nom de la Posa ve d'una casa situada a 800 m de camí, més arruïnada avui dia que aquest edifici de les tines. Pertany al terme municipal d'Avinyó.

Coordenades: 41º 52.335' N   2º 0.064' E

Tines Entre Dues Valls

Es un dels grups de tines a peu de vinya que tan abunden dins el Parc de St Llorenç - l’Obac i la seva àrea d'influència, en aquest cas dins el terme del Pont de Vilomara i Rocafort.

En Miquel Ballbè les va batejar amb el peculiar nom d’Entre Dues Valls per la seva ubicació enlairada, entre la Vall del Flequer i la Vall de St Jaume. Quan les va publicar en el seu llibre hi va incloure una foto de juliol del 1991 on es veuen força lliures de vegetació, però avui en canvi passen inadvertides, la zona està poblada per un atapeït bosc de pins que les fa invisibles i potser per això les tines ja no van sortir en el recull publicat pel Consorci de les Valls del Montcau l’any 2005. Afortunadament, a l’hora de buscar-les, el terrassenc David Hernández ens ho ha donat mastegat al publicar-ne la localització exacta en un post recent del seu blog Amagatalls de St Llorenç.

Són un parell de tines de perímetre circular, d'iguals dimensions, amb una capacitat de 6.800 litres a cadascun dels dos dipòsits enrajolats. Els sostres, encara ben conservats, formen una falsa cúpula a base de llosses encavalcades.

 

Al fer-ne la ressenya en Ballbè va incloure un croquis d’Andreu Vilanova que m’ha servit per afegir-hi la secció de les barraques annexes. Les he distingit amb les lletres A, B i C. Una d’aquestes barraques té planta i pis (A i B) assolint la mateixa alçada que les tines. 

Com és habitual en aquests casos el cos obrat amb pedra que guarda els dipòsits va ser construït en una fase primerenca com una edificació acabada per donar-li la convenient solidesa i a continuació s’hi van afegir les construccions adossades, deixant una delatora línia entre tines i barraca.

En tots tres recintes, “A B i C”, el sostre és de volta. 

Per poder accedir al recinte “A” hem hagut d’apartar un grapat d’arítjols i matolls secs que tapaven tota l’entrada, ja reduïda en bona part per la terra esllavissada del marge.

A dins s'observa un curiós detall: una mena de xemeneia que comunica amb el pis superior.

Les boixes de les respectives tines sobresurten de les parets internes de les barraques A i C.

 

El d’Entre Dues Valls és un conjunt que no està gens malament i es manté força sencer, malgrat que el seu aparent bon aspecte és enganyós, perquè s’asseu en un marge parcialment terrós i això ha fet sortir algunes esquerdes que podrien fer perillar la seva integritat. Ara que encara s'és a temps i tenint en compte que està sota la tutela del Parc, només caldria una senzilla consolidació per afermar el grup i assegurar-ne la salvaguarda.

S'hi pot anar fent una ruta temàtica a partir de la Casanova de St Jaume, seguir per la pista que passa per les tines de la Lluca i de Rata-pinyades fins arribar a una cruïlla a sota de l’indret del Racó dels Manresans. Cap a la dreta continua cap a les BalmesRojes i Serra dels Ermitanets i per l’esquerra remunta cap a la carena del Puig Gili. Prenem aquesta darrera direcció i en un revolt a 900 m de la cruïlla trobem a l’esquerra una barraca ensorrada, a la següent raconada hi ha les tines, tot i que cal entrar unes passes dins el bosc per veure-les bé. La pista baixa per l’altra costat de la carena fins a les Tines del Ricardo, des d’on també s’hi pot anar.

Coordenades: 41º 41.700' N  1º 54.238' E

Bibliografia: Miquel Ballbè. Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. 1993

Casassaies

Durant la postguerra l'àrea de Rocafort, al Bages, va ser un terreny abonat per les accions dels maquis. En aquest entorn d'esquerps relleus i recòndits amagatalls no era estrany trobar-hi masovers disposats a acollir els guerrillers, així durant l'any 1949 es van produir diverses escenes que semblen tretes d'un western.

Després del segrest del propietari del Flequer (narrat al post anterior), en Marcel.lí Massana i els seus es refugiaren a Casassaies, situada a tan sols una hora de camí del Flequer, potser perquè el que hauria esperat la Guàrdia Civil era just el contrari: que ja haguessin fugit lluny.
Es cert que la Benemèrita no esperava pas que hi fossin però no es va estar de complir amb els protocols de rigor i va anar a investigar la zona. El dia 4 de juliol, tres guàrdies es van presentar a Casassaies, el masover va fer l'orni però un dels guàrdies, Isidoro Pérez, va creure necessari fer un escorcoll a fons de la casa i va voler pujar aquestes escales cap el pis de dalt, on els maquis esperaven en silenci,...

... el guàrdia pagà car el seu cel, el mateix Massana li disparà una ràfega, sis bales el van travessar. Tot seguit s'inicià un tiroteig entre els guerrillers, encara dins la casa, i els dos guàrdies supervivents que van còrrer a protegir-se darrera unes roques. Al cap d'una estona el tiroteig cessà. Quan els guàrdia-civils ho consideraren prudent acudiren a l'interior per comprovar que els maquis ja havien fugit i que era tard per salvar la vida del seu company.

Amb els maquis va fugir també la família de masovers. No sé si van ser els darrers que hi van viure però la casa presenta ara un aspecte propi de dècades d'abandó. I això que havia estat una masia important.
Bona part de les dependències de la planta baixa s'estenen entre roques que van ser aprofitades per paret. A l'interior hi trobem tres tines, les més petites, una quadrada i l'altra rodona, ocupen una posició tan cèntrica que donen a entendre que Casassaies ja es va construir amb vocació vinatera. Una tercera tina, de gran diàmetre presenta la boixa cap a la sala d'entrada.

Davant per davant hi ha encara les restes d'una premsa de cargol amb l'any 1800 gravat a la fusta.

A la dovella del pòrtic d'entrada s'hi llegeix en canvi l'any 1801.

A l'exterior de l'edificació hi trobem, completament cobertes d'heura, dues interessants tines adossades a un marge.

Formen un conjunt del que val la pena destacar uns quants detalls. Les dues són rodones de fora, al peu de la primera tina hi ha la boixa desprotegida i enlairada del terra més d'un metre i per sota li sobresurt una curiosa llosa com un prestatge, tot plegat entapissat d'arrels i fullam.

A la segona tina un ampli contrafort li recolza tot el volt de la base, la boixa en aquest cas dona a una barraca amb sostre de lloses cavalcades en falsa volta.

Casassaies queda en un indret enlairat i poc avinent on cal anar-hi expressament. El dia que hi vaig anar, acompanyat d'en Francesc Brunet, vàrem seguir la pista que ressegueix la vall del Flequer per la seva esquerra hidrogràfica fins a trobar una bifurcació a 2.7 km de les tines d'en Ricardo, i allà vàrem continuar pel camí de la dreta.

Bibliografia:
Josep Clara. Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Rafael Dalmau, 2005

El Flequer (Rocafort)

Si fem la ruta de les tines de la Vall del Flequer, que és indubtablement una de les més recomanables de les que exhibeixen aquest tipus de patrimoni, ens podem arribar fins a la mateixa masia del Flequer, que es troba a la dreta hidrogràfica de la vall, 1 km més amunt de les tines del Ricardo,

Hi trobarem un bon grapat de tines més, dues d'integrades dins l'estructura de l'edifici, però n'hi ha tres que formen un grup separat. Son tres construccions cilíndriques de pedra en sec, adossades una al costat de l'altra i encastades en un marge que permet treballar a dos nivells. 

Una de les tines encara conserva el sostre en falsa cúpula, les altres dues tenien un sostre inclinat de teules no tan atractiu i, pel que es veu no tan durador, ja que un s'ha enfonsat. 

Malgrat no tractar-se d'unes tines al mig de la vinya, en Miquel Ballbè les menciona de passada en el seu llibre (*), com havia fet també ressenya de les tines de l'Oliva i de Can Padre , que no es troben aïllades, sinó al costat del mas.

Observades amb criteris merament constructius aquestes no difereixen gaire de les tines rodones i amb falsa cúpula de la mateixa vall i guarden un evident parentiu amb l'estil propi de les barraques de pedra seca de la comarca. Tampoc es poden destriar d'altres tines similars al voltant del mas de planta arrodonida, com les que hi ha a tocar de Casassaies, Oristrell, Pruners , Can Vinyes, les Generes o el Ventaiol. 

A més de l'interès patrimonial de tota la vall, el Flequer es conegut també en relació a uns fets ocorreguts l'any 1949. La finca era propietat d'en Pere Fontfreda, falangista, regidor i Inspector General de Mercados de Barcelona ciutat, mentre que el masover, conegut com Joan "el Llarg", era simpatitzant de la causa antifranquista. En aquell temps el Llarg i la seva família donaven sovint refugi als maquis de la colla de'n Marcel·lí Massana, considerat un dels més hàbils líders de la guerrilla. 

El 25 de juny el propietari es presentà per sorpresa a cal Flequer acompanyat d'un fill de 18 anys, Santiago, i d'un nebot de 11. També l'acompanyava en Jaume Casajoana, de Vilomara, amb qui pretenia tractar d'un assumpte de compra-venda de fusta. A quarts de dues, mentre es trobaven preparant un àpat al peu d'una alzina, aparegueren una dotzena d'homes armats amb metralletes.

Desprès d'un estira i afluixa, a quarts de sis de la tarda, el jove Santiago Fontfreda partí a peu cap el Pont de Vilomara, amb la intenció d'arribar-se fins a Barcelona. Havia rebut l'encàrrec dels maquis de tornar amb 100.000 pessetes, la xifra finalment pactada com a rescat per alliberar el seu pare i els altres dos que restaven segrestats per la guerrilla.
Aquella tarda els maquis i els presoners van passar l'estona jugant a cartes. En Massana participà en el joc, era un home amb facilitat de paraula, que defensava amb dignitat el seu paper de lluitador i li molestaven les connotacions de crueltat que implicava el nom de bandolero amb que el titllava el règim. Al vespre sortiren tots plegats de la casa per anar a refugiar-se a la muntanya, excepte el masover i la seva família que marxaren en direcció a França per estalviar-se posteriors represàlies de la Guàrdia Civil. Aprofitant un moment de descuit en Casajoana volgué fugir, però un raig de trets li ho va impedir deixant-lo lleument ferit al coll i a la cama.
L'endemà a les 11 del matí es presentà en Santiago portant les 100.000 pessetes. En Massana, satisfet perquè el noi havia actuat diligentment, alliberà tots els segrestats i els hi retornà el petit deute que havia contret durant el joc de cartes. Segons el propi Massana, a l'hora de separar-se, en Pere Fontfreda l'abraçà i li digué que malgrat ser ideològicament enemics considerava als maquis mereixedors de tot el seu respecte. Un gest pensat probablement per satisfer en Massana i evitar-se més disgusts en un futur.
En Jaume Casajoana va ser atès en una clínica de Manresa i els altres tornaren a Barcelona.
Però a la mateixa vall no tardarien gaires dies a haver-hi noves accions....

Bibliografia:
      Josep Clara. Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Rafael Dalmau, 2005
(*) Miquel Ballbè. Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, 1993