Cup del Pujol (Torrefeta i Florejacs)

A "les Cases de la Serra", un enclavament de Torrefeta situat al N de Sanaüja (Segarra), hi trobem el mas del Pujol, i a poca distància, a l'altre cap del turó, l'església romànica de Sant Pere del Pujol, del s. XI.

Equidistant de la casa i l'església s'aixeca una curiosa construcció que a primer cop d'ull podria passar per una torre de guaita, però no ho és ni de bon tros. Tot i el seu aspecte monumental es tracta d'un cup de vi. Aquesta 'torre' quadrada, de 3 m de costat, s'eleva 4 m de terra (originalment encara era més alta) i, a més ho fa en un punt lleugerament enlairat, cosa que els veremadors no deurien agrair gaire a l'hora d'arrossegar-hi les portadores o els coves.

Crida l'atenció sobretot l'escala de pedra, a base de carreus grans, desbastats i apilats en sec, sense argamassa de cap mena. Els 11 imponents graons, ara una mica desballestats, s'estenen al llarg de 4.25 m horitzontals per arribar a una alçada de 1.90 m. El cup s'obre mig metre per damunt de les escales i està cobert per un un trespol o envà horitzontal, amb un retall quadrat al mig per on abocar la verema. Per dins no està enrajolat sinó que és de pedra polida, conformant un pou rodó de 2 m de diàmetre. 

Però el que més xoca és la ubicació al caire d'un marge de roca. Per evitar que el brocal els hi quedés massa alt van haver d'aprofundir dins la roca encara 1.55 m, assolint així els 4 m. de fondària. Cal dir que una relació entre fondària i diàmetre de 2:1 no és gens habitual.

Amb tot i això la boixa encara els hi va quedar tan enlaire com el cap d'una persona, just per sota la teulada del cobert situat a la base del petit cingle.

Sembla que hauria estat més assenyat construir el cup adossat al marge i no a sobre. L'accés hauria estat gairebé a peu pla i no haurien fet falta ni escales ni excavar la roca. Llavors fins i tot la capacitat (13.000 litres - 107 càrregues) podria haver estat superior fent amb menys esforç un dipòsit una mica més ample i no tant fondo, per exemple 2.5 x 2.8 m, unes mides més 'normals'. Però és gràcies a totes aquestes 'anomalies' que el cup atreu la mirada.

Es coneix perfectament la ubicació de la premsa, encastada a la paret, al costat mateix de la boixa. A la imatge es pot apreciar el relleu buidat en part a la roca i en part obrat amb pedra tallada.

Els coberts que arreceraven la premsa i la boixa estan edificats amb pedres irregulars, de molt diversa mida i apilades en sec. Algunes d'aquestes pedres són força grans seguint una manera de fer habitual en aquesta zona, on hi hem trobat marges amb rocs molt voluminosos, d'uns quants centenars de quilos.

Per anar al Pujol cal sortir de Sanaüja en direcció a Solsona i prendre un trencall asfaltat a l'esquerra indicat 'Bancal 4.4 km / Casanova'. poc després veurem a l'esquerra el camí de la casa amb una cadena que barra el pas als vehicles.

Coordenades:  41º 53.835' N  1º 19.060' E

Cups de la Vinya del Maçaners

En aquesta època de l'any la Segarra és un mosaic de colors verd i groc vius, el conreu gairebé exclusiu del cereal i ocasionalment de la colza abasten tota la vista. Però no sempre ha estat així, fins els voltants de la Guerra Civil qualsevol que s'hagués enfilat a la torre d'un castell segarrenc hauria contemplat un paisatge bigarrat de tons molt més diversos, entre els que no hi faltava la coloració encesa de la vinya a la tardor.
A la Segarra la fil·loxera va arribar més tard que a d'altres bandes, no hi havia pressa en replantar amb peus americans, però quan va ser l'hora els altres territoris que havien volgut tornar a la vinya ja ho havien fet i els pagesos segarrencs van trobar que el vi ja no era tan rentable degut a l'excés d'oferta, de manera que es van abocar al blat i l'ordi que avui dominen el paisatge.

Malgrat tot és possible trobar vestigis del passat vitícola força interessants. Un bon exemple és aquest de la Vinya del Maçaners, situat en un indret enlairat i solitari del terme de Biosca, apartat de qualsevol masia.

Al llarg d'un aflorament rocós que separa uns camps de cereal hi trobem dos cups. Al costat del més visible, obrat amb pedra, destaca una gran roca amb encaixos per encabir l'embigat d'un cobert annex, ara ensorrat. El dipòsit està enrajolat i fa aproximadament 2.3 m de diàmetre per una fondària similar.

Sota la gran roca del costat hi ha una balma baixa de sostre a on dona el brocal del cup (a la Segarra és més corrent dir-ne cup que tina).  No és un brocal gaire treballat, un senzill forat amb un tub i ja està.

Aquest primer cup està íntegrament obrat amb carreus ben disposats. En canvi el segon, situat a 25 m, és un dipòsit totalment excavat a la roca. Te un diàmetre de 1.9 m x 1.6 m de fondo, amb una boixa igualment senzilla i sense cap detall que vagi més enllà d'una ruda austeritat.

A la sortida de Biosca en direcció Solsona cal prendre el trencall a la Mesquita (indicat). Un cop hi arribem el camí trenca a la dreta passant entre les diverses construccions d'aquesta bonica masia i pren la direcció S fins que 800 m després la pista s'enfila fent ziga-saga fins a morir en un camp. Davant mateix veurem l'aflorament rocós amb les estructures que he comentat.
Al passar per la Mesquita al costat mateix del camí veurem un cup que va funcionar fins la dècada dels anys 1950. Després de 60 anys la premsa encara roman en el mateix lloc.

Coordenades: 41º 50.384' N  1º 22.919' E

Trull de Les Vendranes

En David Hernàndez (a la foto) em va acompanyar fa uns mesos a veure una curiosa troballa a les Vendranes, una casa de pagès situada dins els límits del Parc Natural de St Llorenç i l'Obac. 

La Montserrat i el Martí, que des de fa dècades hi passen llargues jornades amb família, van mostrar-nos amb tota cordialitat les tines de vi i altres dependències. Però l'element més interessant és una estructura de pedra que temps abans amb prou feines treia el nas sota un munt de terra. Intrigats, fa uns tres anys van començar a gratar el terra del seu voltant. Després de dedicar-hi moltes hores a excavar el resultat és el que veiem a les imatges, una construcció que recorda molt els trulls d'oli de Can Valls o de Can Robert.

El que ara queda a la vista és només una part del conjunt primitiu, hi falten per exemple un plat de mola i la mola, probablement retirats quan s'hi va deixar de fer oli. 

Els dos dipòsits tenen mides diferents, el gran té un diàmetre de 92 cm per 60 cm de fondo (o 20 rajoles de circumferència per 2 de fondo) i el petit fa 46 cm d'ample per 60 cm de fondo (o 10.5 rajoles de circumferència per 2 de fondo).

Aquests dipòsits enrajolats no estan comunicats entre ells. Segons el funcionament que s'ha suposat en altres casos (vegeu Can Robert) aquí hi hauria d'haver un mecanisme per premsar la pasta, però també pot ser que la premsa fos un altre element desaparegut i que el dipòsit més gran servís només per decantar l'aigua de l'oli, aquest seria retirat de la superfície amb un cassó i abocat en el dipòsit petit.

El líquid sobrant passava per un canaló que travessa una paret de 39 cm i aboca en una basseta rectangular obrada amb maons (mides: 132 x 95 cm  d'ample x 64 cm de fondo). Per l'altre cap aquesta basseta té un altre forat per on es pot buidar.

En el marge del costat es veu un tros de paret residual, indici d'un recinte que ho tancava tot.

Vinculat de sempre al terme de Vacarisses, el mas de les Vendranes apareix documentat ja en el s XV i va continuar la seva activitat pagesa fins entrada la segona meitat del segle XX. Per desgràcia no hi ha res que ens senyali el moment d'aquest ampli període en que el trull va ser construït, tot i que el gruix de terra que el cobria i el seu aspecte vetust fan pensar en que podria ser anterior al 1800.

Trull de Cal Planés

Es troba a tocar les cases del Samuntà, un petit nucli del terme de Súria, on hi podem arribar seguint la ruta patrimonial del Samuntà (1), que permet observar diversos elements interessants com construccions de pedra en sec, un dolmen, una necròpoli medieval i aquest mateix trull, que està obert i és de lliure accés.
Un cop siguem al Samuntà veurem un plafó informatiu situat al costat de l'almàssera, que és com s'anomena el recinte d'un molí d'oli.

Es conserven tots els seus elements: l'interior presenta dos nivells comunicats per unes escales, en una banda hi ha el propi trull i a la part baixa la premsa.

Com que es tracta d'un molí de sang el motor era un ase que feia girar un braç connectat a un arbre vertical que alhora arrossegava la mola cilíndrica sobre un plat còncau de pedra.
El funcionament és idèntic al del molí de Vila-ramó (post anterior). En un fogonet s'escalfava aigua que s'anava tirant damunt la pasta d'oliva. La pasta era retirada i ficada dins els esportins o cofins d'espart, de forma discoïdal, que podem veure a primer terme a la següent foto.

Tot seguit els cofins plens es duien a la premsa de cargol per ser espremuts a força de braços, tal com representa el dibuix de més avall (extret del plafó informatiu).

El suc tèrbol que en sortia anava a una basseta de decantació on per diferència de densitat es separava finalment l'aigua de l'oli verge.

(1) La ruta del Samuntà, amb sortida i final a Súria, està senyalitzada amb els colors blanc i verd dels senders locals ( http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2640527 ). Una variant més curta, de 2h 30', la podeu trobar en el llibre de Joan M. Vives"Patrimoni rural i pedra seca" Cossetània Ed., 2011.

Si ho preferiu es pot arribar directament amb vehicle fins el Samuntà des del km 4 de la carretera de Súria a Castelladral. 

Molí d'oli de Vila-ramó

Gaià, al Bages, és un terme amb un bon nombre de cases disperses de llarga història. La Vall de Vila-ramó, per exemple, és una masia imponent que pren el nom de l'antic indret de la vila Ramione, documentat ja des del 1120.

La Montserrat Vall m'havia convidat feia temps a veure aquest molí d'oli privat, però fins fa molt poc no havia tingut l'oportunitat d'acostar-m'hi. Es troba en una de les dependències de la casa, conservat en perfecte estat fins el punt que avui, si convingués, encara se'l podria fer funcionar.

La mola cònica de la foto girava sobre el plat rodó o sotamola per la tracció d'un animal que donava voltes amb els ulls tapats. En un racó hi ha un fogó amb xemeneia, on s'escalfava aigua fins que era ben bullent, llavors una persona l'abocava sobre la massa d'olives triturada per la mola. Quan la mula o l'ase, que coneixia el protocol de memòria, sentia acostar-se a la persona amb l'aigua s'aturava i un cop la persona havia acabat continuava donant voltes.

A la xemeneia del fogó encara es poden llegir les inicials de l'avi de la Montserrat: E.V. (Enric Vall) i l'any: 1926.

Però ja s'havia començat a desfer olives abans, el 1908, any que es va comprar una premsa que encara es pot veure en un racó, amb els cofins d'espart on s'ensacava la pasta resultant de la molta. 

El líquid que sortia de la premsa anava a parar a un xupet amb dos cavitats on es separaven per la diferent densitat, l'oli de l'aigua.

Del residu del premsat o morques se'n podia treure encara utilitat, per exemple barrejat amb cendra es podia fer sabó.
Algunes cases de la zona portaven fins aquí les seves olives per fer l'oli, segons la qualitat de la collita se n'obtenia més o menys i els de Vilaramó se'n quedaven la part que haguessin pactat.

A la part de fora de la casa hi ha una mola i un plat de pedra de les mateixes característiques, corresponen al trull que tenien a Can Boixeda, de la mateixa propietat, en terme de Fonollosa, a l'altre cap del Bages.

La Montserrat Vall m'explica que a Can Boixeda hi havia també una premsa semblant a la de Vilaramó i es feia servir tant per l'oli com pel vi.

Tina de Comauba

L'estructura de la imatge s'aixeca en un punt de la carena de Comauba, al costat mateix d'un camí que baixa cap el torrent de Can Padró i les tines de l'entrada anterior.

Precisament amb aquelles tines comparteix alguns detalls constructius, bàsicament un perímetre de figura mig quadrada i mig rodona. El dipòsit en canvi és totalment rodó.

No hi ha cap barraca annexa i el brocal dona directament a l'exterior sense cap protecció especial.

Podem anar-hi des de St Vivenç de Castellet, on caldrà pujar carrer Poeta Maragall fins dalt i continuar cap el Raval del Clot. Passada aquesta barriada, 1 km després d'un revolt amb una torre elèctrica, anant per la pista de la Serra, trobarem un trencall a la dreta que seguirem tot carenejant 500 m fins a trobar el baixador a la dreta que ens durà a la tina. 
Coordenades: 41º 39.660' N 1º 53.569' E  

Tines del Torrent de Can Padró

Situat en terme de Castellbell i el Vilar, el Torrent de Can Padró és un afluent del Llobregat que a mig recorregut es veu interromput per diverses pedreres i fins i tot per una circuit automobilístic, de manera que en el seu curs més alt resulta d'accés poc avinent. Es aquí on trobem aquesta construcció que afegim a la llarga llista de tines a peu de vinya del Bages. 

En destaca un tret peculiar: els dos dipòsits independents, enrajolats i de 2.4 m de diàmetre, estan encabits cadascun dintre una estructura de planta meitat rodona meitat quadrada, la part arrodonida és la que mira cap a l'interior d'un mateix cobert o recinte de treball situat a la part superior.

La teulada dels dipòsits era de teules, del tipus inclinat a una vessant, però actualment ha desaparegut igual que el del recinte annex.
Dins aquest recinte encara es pot identificar la meitat d'un peu de premsa partit.

Les boixes donen directament a l'exterior, protegides únicament per una capelleta quadrada feta de lloses. La seva disposició trenca la simetria de tot el conjunt, una boixa apunta directament al torrent mentre que l'altra apunta cap a un costat, en la direcció que baixa l'aigua.

Per arribar-hi podem fer el mateix camí que trobarem al proper post sobre la Tina de Comauba. 

De moment us deixo les coordenades d'aquesta:   41º 39.640' N  1º 53.380' E

Ruta de les tines del castell de Castellar (IV): tines del Bosc dels Camins

El darrer conjunt de tines aïllades d'aquesta ruta és una estructura que reprodueix el mateix patró constructiu de les Tines de la Vinya del Jeroni: obra d'una sola peça amb una única entrada superior i teulada a dues vessants (desapareguda). Les úniques diferències a destacar són l'absència d'una rampa (innecessària perquè la pendent del terreny ja salva l'alçada) i que de tines només n'hi ha dues.

Els dipòsits fan 2.50 m de diàmetre. Cada brocal dona dins de cadascuna de les meitats en que es divideix el cobert que hi ha a la part baixa de la construcció.

De la pista principal que puja al castell hem trencat abans per un camí des d'on ens hem enfilat per veure les Tines de la Vinya del Jeroni, seguint de pla el mateix camí en direcció S. arribarem fàcilment fins el Bosc dels Camins.

Coordenades: 41º 43.140' N  1º 38.040' E