Malgrau

(foto: Ferran Faja)

Malgrau és un altre mas en ruïnes que va ser construït pensant en la vinya, l'indici més clar d'aquesta vocació és la seva ubicació acostada a un gran marge de roca natural que li serveix per distribuir els dos nivells de treball que requereixen les tines.

A la foto anterior es veu una paret construïda en dues fases, la de la dreta es correspon amb l'exterior de la tina més arrambada a la roca, d'interior rodó. L'extensió cap a l'esquerra és una segona tina, d'interior rectangular, que s'ha esberlat i escampat tot el seu enrajolat per terra. La boixa de la primera és visible, orientat cap a l'interior de la casa.

Les dependències del mas s'estenien al llarg d'una feixa delimitada per sota per un marge artificial de pedra i per dalt pel graó de roca natural que he comentat abans. Al peu del marge de pedra es distingeix una altra boixa (imatge de la dreta) corresponent a una tercera tina, no gaire profunda i sense rajoles.

 

A la mateixa feixa on hi ha els compartiments de la casa hi ha una mena de bassa dividida en dos sectors i una mica més al sud veiem esculpits en el ressalt rocós els encaixos per l'embigat d'un cobert que podria ser anterior a les altres dependències.

Malgrau s'amaga entre el bosc a prop d'una pista que surt en direcció S de St Cugat del Racó (Navàs, Bages) cap a Argensola.
Coordenades: 41º 53.290' N 1º 48.900' E

St Pere del Mont i Cal Conco

En els límits de Castellfollit del Boix amb Aguilar de Segarra (Bages) i enlairades dalt d'una carena, hi ha les ruïnes de St Pere del Mont. 

St Pere havia estat un priorat i alhora una parròquia de la que es té notícia des de l'any 1102 fins a finals del s XV. Durant aquell temps apareix vinculada tant amb el monestir de la Portella, al Berguedà, com amb un castell molt més proper, el de Grevalosa.

Actualment només resten dempeus unes llenques de mur i ...

... l'arc apuntat d'una petita cripta que hi havia sota el presbiteri, on abans de l'any 1936 s'hi van trobar un parell de sarcòfags que van anar a parar al Museu de Manresa.

Al costat de migjorn i per la banda de fora es visible una tomba antropomorfa excavada a la roca amb l'encaix evident d'una coberta.

Sabem que a l'Edat Mitjana hi havia formada a l'entorn de l'església una sagrera amb algunes cases. Però avui només podem citar dues construccions veïnes: la masia de Can Pere Vila i les ruïnes de Cal Conco (a la imatge), on anem a donar una ullada.

El que més destaca de Cal Conco és la seva tina amb barraca adossada.

Tina i barraca són de factures netament diferenciades: la barraca és senzilla, de pedra seca i amb un sostre en falsa cúpula, com les típiques barraques de vinya del Bages;...

... en canvi la tina mostra un estil més quadrat i rectilini, amb una teulada inclinada de teules suportada per bigues de fusta.

Moltes tines que hem vist enganxades a una altre edifici marquen una línia de separació força nítida, però en aquest cas el constructor va preferir "cosir" les dues parets aprofitant un mateix pilar de carreus. La pendent de la teulada prolonga la seva trajectòria formant una línia obliqua a la paret de la tina. Però tot i la sensació d'unitat que aquests detalls aporten, la tina funcionava com una estructura del tot independent, amb l'accés exterior i mirant cap a la banda del darrera. La boixa tampoc dona a dins la vivenda sinó a l'interior de la barraca.

Les modestes dimensions del mas i la seva penosa decadència, en comparació amb l'excel·lent estat en que es troba la tina, em fan creure que va continuar sent utilitzada per la verema temps després de que cal Conco hagués quedat deshabitada.

He tingut notícia d'aquesta construcció gràcies al blog de Catalunya Medieval, d'en Ricard Ballo i Montserrat Tañà, on hi podeu trobar també descrita la ruta d'aproximació des de Castellfollit del Boix.

Coordenades: 41º 42.670' N 1º 39.166' E

Cal Victor

Cal Victor és un dels masos en ruïnes menys coneguts del Parc de St Llorenç i Serra de l'Obac. Tota la construcció d'aquest petit mas gira al voltant d'una tina central de 2.2 m de diàmetre i 3.2 m de fondo. Les parets interiors de l'edificació parteixen de l'exterior rodó del dipòsit.
Hi ha una segona tina, el cos quadrat de la qual sembla postís, com afegit més tard en un lateral. S'accedeix a les dues per una mateixa rampa exterior.

Les dimensions de la casa són modestes en comparació amb el volum de les tines i si afegim la necessitat de reservar un espai al celler i un altre a guardar les eines hem de concloure que més que una casa Cal Victor era un conjunt de tines "habitades".
(27.8.16: després d'una segona visita, aquest cop acompanyat per el Jordi Montlló i la Laura Bosch, encara em reafermo més en la impressió de que no era un mas habitat permanentment. L'absència d'un forn de pa, el no trobar indicis d'una llar de foc i l'escàs espai habitable en comparació amb el volum que ocupen les dues tines, fan pensar en una ocupació temporal, probablement durant el temps de la verema i poca cosa més. Llàstima que no s'hagi trobat documentació per assegurar-ho).

L'edifici queda enlairat dalt d'una carena entre dos torrents que desemboquen a la vall del Flequer pel costat S. (terme de Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages).

Al davant hi veiem uns apilotaments de rocs, són les restes d'una construcció que podria més antiga que Cal Victor i de la que aquest en seria tan sols l'hereu, edificat durant la febrada de l'expansió de la vinya.

Darrera de la casa s'eleva un petit turó totalment voltat de marges alts que delimiten nivells concèntrics de terreny. Al capdamunt hi hauria pogut haver una dependència d'aquella construcció pretèrita, una torre encastellada aquí dalt tindria bones vistes, però potser faig volar massa la imaginació i els rocs dispersos de dalt de tot només són indicis de més feixes estretes, escalades fins el cim.

Em temo que actualment no hi ha cap accés fàcil per anar a Cal Victor. No us puc recomanar el camí que jo he fet perquè m'he obert pas tot pujant pel dret entre densa vegetació. Per tant els interessats s'hauran d'ajudar del mapa i de les coordenades : 41º 41.742' N 1º 55.669' E

L'Alzina de Merola

L'Alzina és una masia del terme de Puig-reig (Berguedà) que arrossega una llarga història, la trobem citada ja en un document del 1050 i el s XVIII va canviar de mans passant als avantpassats de l'actual propietari, en Joan Santmartí, vinyater del Bages, que és qui em fa un didàctic recorregut tot mostrant-me el seu esforç per trobar el just equilibri entre el preservar els elements rústecs originals i les reformes necessàries que està ultimant per fer de l'Alzina un allotjament rural amb al·licients eno-turístics.

Tal com acostuma a passar, l'edificació reflexa els canvis d'estil i ampliacions efectuades en diferents períodes de prosperitat. A l'entrar veig un portal amb una escala de pedra de graons circulars concèntrics que havia estat l'antiga entrada principal, un cop dalt de la primera planta diverses estances interiors porten llindes datades del XVII i sobretot del XVIII.

Aquests canvis soferts amb el temps es fan palesos també en les tines de vi, que es construïen o descartaven com envasos que caduquen per l'ús, fos per les esquerdes o per la dificultat de la neteja. 

L'Alzina ens il·lustra doncs sobre el vaivé de les edificacions rurals al llarg de mil anys i en especial dels cups o tines de vinificació, ja que tant en trobem d'inserides a la casa, de properes al mas com també d'aïllades, i tant d'excavades en roca com d'obrades i enrajolades. 
Primitivament hi havia almenys dues tines bessones buidades en un marge de roca del costat muntanya, la masia va créixer cap aquella banda cruspint-se el marge i les tines, de les que ara tot just s'endevinen les respectives concavitats en un racó interior de la casa. 
Però en el mateix racó hi dona la boixa una tercera tina que va ser excavada de nou al desaparèixer les dues antigues, està adossada a l'angle NO de la part de fora, tot i que ara està sitjada i no es pot veure bé.

Contemporània o no d'aquesta darrera hi ha una quarta tina que ha quedat a l'interior, coberta avui amb un vidre gruixut. 
Des de la planta alta sortim al pati, que queda a nivell, on hi havia fins fa poc un cobert amb dues tines més, més modernes, enrajolades, d'uns 3 m de diàmetre per 4 m de fondo. Les reformes han suprimit temporalment la coberta i ara presenten un aspecte de torreó inacabat. Els pilars que s'hi veuen, amb rocs interposats desordenadament entre pilar i pilar, aviat sostindran una coberta nova. Les boixes buiden a dins la casa.

Totalment externes a l'Alzina funcionaven encara 5 tines més obrades de la manera habitual, en un rengle repenjat a un marge per facilitar els dos nivells de treball, el superior accessible per un camí en rampa i l'inferior amb els corresponents brocals.

Tot i que la casa ha estat una masoveria des del s XVIII, no es pot descartar que aquest rengle de cinc servís per l'ús de rabassaires, que entregarien una part de la producció a la propietat.

Dins el conjunt les dues tines d'un extrem formen part d'un sol cos edificat de cop, amb les boixes emmarcades de manera similar.

La tercera tina constitueix un cos afegit, amb la boixa més baixa. Les dues més allunyades tornen a ser part d'un tercer cos, reforçat amb contraforts.

Cap a ponent i dins el bosc hi ha una tina rupestre de la que ja he donat compte en una entrada anterior (veure aquí). 
Però no és l'únic exemplar aïllat, construïda enmig del que havien estat vinyes, muntanya amunt, hi ha la Tina de la Barraca de l'Alzina. La barraca es troba ara en ruïna absoluta, però a pocs metres, formant part d'una construcció igualment ensorrada, hi ha aquesta tina i un cobert annex.

Conté un dipòsit enrajolat gran, del que no podem precisar bé les mides perquè té un envà pla que el cobreix per dalt, deixant només una obertura quadrada al mig.

Finalment, al costat mateix, hi veiem aquests relleus a la roca que potser van tenir relació amb una antiga premsa, però per ara ens haurem de quedar amb la incògnita.

El trencall per accedir a l'Alzina es troba seguint des de Navàs (Bages) la carretera vella de Berga, 1.3 km després de travessar per sota l'autovia.

La Fassina (Castellfollit del Boix)

Tot i que a les industries actuals s'acostuma a distingir entre 'fàbrica' i 'oficina', la paraula officina en llatí vol dir el mateix que 'fàbrica', i de officina deriven paraules catalanes com fassina, que significa fàbrica o destil·leria d'aiguardent. 
Aquestes imatges corresponen a les ruïnes d'una casa, La Fassina, al voltant de la qual hi ha diverses construccions que ens indiquen clarament quina havia estat la principal activitat a la que es dedicaven els seus habitants.
La paret més oriental de la casa es correspon amb l'estructura més alta de tot el conjunt. S'hi troba una tina molt enlairada que donava a l'interior de la casa a través de dues boixes, encara visibles per sobre de l'entrada a una de les dependències. La boixa més alta probablement només servia de sobreeixidor, doncs es troba a poca profunditat. A la foto següent la tina queda a l'altra banda de la paret, per sota de la franja d'estuc blanc.

Aquesta entrada dona a una dependència amb sostre de volta al fons de la qual s'observa un desguàs que prové de dues altres tines.

 

Aquestes les trobem separades de la casa per un corredor d'uns 3 m d'ample, en una edificació amb una única entrada superior compartida.

A poca distància hi ha la següent construcció de base quadrada que conté una tina més, mig tapada per la vegetació.

Un possible accés a La Fassina és des de la sortida de Canyelles de la C-37 de Manresa a Igualada. A l'immediat encreuament de quatre carreteres prendre direcció Castellfollit i a uns 1300 m d'aquest punt trencar a la dreta per una pista.

Coordenades: 41º 40.476' N  1º 42.577' E

La casa de la Valldans (Ponts)

Per la banda nord del Barranc de Valldans, a Ponts (la Noguera), s'estén un allargassat serrat de poca altitud dalt del qual una veta rocosa aflora de tant en tant formant un marge encarat cap a migdia. Encavalcades dalt d'aquesta espina dorsal hi ha les restes d'aquest curiós mas del que no he pogut trobar el nom (el mapa de l'ICC no en diu res i els masos veïns són ara granges amb rètols de "propietat privada, no entrar").
Només en queden algunes parets, però el que ha atret la meva atenció és que el centre de la construcció és ocupat per una tina buidada a la roca amb un cobert al damunt, ara ensorrat, gairebé indistingible de tota la resta de parets sense estuc.

Per unes escales picades a la mateixa roca s'anava des de l'interior de la casa fins a la part superior de la tina, o trull, com en diuen aquí. Per dalt estava tapat amb un enrajolat i només un forat quadrat, amb un encaix per la tapa, permetia accedir al contingut.

El diàmetre interior no l'he pogut mesurar però no era molt gran. La boixa és un simple tub que sobresurt a 1.50 m per sota l'extrem superior de la roca.

El millor camí és el que surt de Ponts per la plaça del Portalet i segueix per sota el pont del Canal Segarra-Garrigues, tot recte fins que l'asfaltat mor uns metres després de la Creu del Samarra, on cal continuar a peu paral·lelament al torrent uns 600 m més fins que divisem la casa enfilada a l'esquerra.

Coordenades: 41º 54.940' N  1º 13.220' E