Tina de Casa en Mas I

Oberta en una codina plana a tocar de les escasses ruïnes de Casa en Mas (Viver, Berguedà) resta aquesta tina molt plena de terra i rocs però amb la seva coberta en forma de barraca, ben sencera. La tina és revestida de rajola i té graó per sustentar un brescat. Les mides són 2.5 m de diàmetre per aproximadament 2.8 m de fons.

Entre el marge rocós on està buidada la tina i una altra roca s'hi ha format un raconet amb cert encant que ha servit per construir un celler o cobert on dona la boixa, amb un sostre de volta estesa entre les dues parets de roca.

Aquesta disposició de la tina arran d'un marge on a pocs metres hi ha desplaçada una altra roca, la trobem en molts altres llocs. El passadís que queda al mig s'aprofitava per fer-hi un cobert poc o molt rudimentari, que no sempre s'ha conservat i que servia de celler i guardava la premsa.

Per arribar-se a Casa en Mas cal un tot terreny o caminar un bon tros. Del km 7.70 entre Navàs i Viver surt un camí que passa per Carmona i després de cal Paraire travessa la riera de la Codina. A l'altre costat s'uneix amb una altra pista que en direcció S portaria a cal Sord, però que prendrem en direcció N (dreta) i la seguirem uns 1.400 m fins a trobar un trencall a l'esquerra que s'enfila en direcció oposada. El prendrem fins que dalt la carena trobarem l'indret que cerquem.

Base de premsa de biga de St Genís de Massadella

Aquest exemplar inèdit es troba situat en els camps de sota St Genís de Massadella (veure post anterior), inclinat al costat mateix d'un camí i a poca distància de la carretera.
Està partida i escapçada per dos costats, no sabem si a causa de l'obertura del camí. De totes maneres s'identifica perfectament el plat rebaixat o calcatorium i dues marques o stipites del suport de la biga.
L'origen d'aquests artefactes, o si més no l'origen del seu disseny, es remunta als grecs, tot i que en aquest cas el podem suposar medieval. Malgrat el desconeixement general que n'hi ha a casa nostra es troben escampats per tota l'àrea de cultura vinícola d'influència mediterrània, d'Israel a Portugal.

Coordenades: 41º 54.730' N  1º 51.134' E

Tines de St Genís II (Navàs)

Sant Genís de Massadella és alhora una capella d'orígen romànic i un gran casal situat entre els km 3 i 4 per sobre de la carretera que comunica Navàs amb Serrateix, encara dins el terme del primer municipi però a frec del segon. 

El nord del Bages i el Baix Berguedà resulten indistingibles en el paisatge i també pel que fa al llegat vitícola que aquí tractem. La majoria les cases entre els termes d'Espunyola, al Nord, i de Navàs, al Sud, tenien en el seu moment una o vàries tines, d'antiguitat diversa i molt sovint tallades a la roca. 

A St Genís no podia pas ser diferent, a 300 m a l'est de la capella hi ha aquest parell, que han estat netejades recentment per l'amic Isidre Vinyas, gran enamorat del territori i de la vinya.

Es tracta de dues tines, una al costat de l'altra però que no estan comunicades i que tenen boixes independents. El diàmetre de la gran fa 2.30 m i el de la petita 1.40 m, la fondària aproximada és de 1.50 m en totes dues. 

Tina i premsa del Puig de Salla

La construcció d'aquesta tina es va fer aprofitant les pedres que havien format part de l'enrunat mas del Puig, situat al costat mateix i del que ara només resta una part de la seva planta, de reduïdes dimensions.
Segons dades del Montbordó la tina té un diàmetre de 2.7 m i un fondo de 3.75 m , està folrada amb els habituals cairons envernissats i actualment no es veu la boixa, possiblement amagada per la vegetació que hi creix al seus peus.
Per baixar el marge on es troba hi ha excavats uns graons a la roca i a l'altre costat trobem l'encaix esculpit de la premsa vertical, que darrerament havia servit per arrecerar una vella arna de vímet.
Es visible a peu de premsa la disposició corbada que tenia la planta del seu cobert.

Aquest interessant conjunt és dins el terme de Viver i Serrateix. Una pista que surt del km 8.7 de la carretera de Navàs a Viver ens porta a la finca de Salla, on és millor preguntar perquè a partir d'aquí cal travessar algunes tanques.

Puigpedrós

La darrera vegada que vaig pujar a Puigpedrós va ser per localitzar un dels anomenats fornots o rocs foradats que en aquesta part de Catalunya són especialment freqüents (en podeu veure una ressenya punxant aquí).

A pocs metres del fornot i de l'hàbitat medieval que s'aixeca dalt d'aquest turó és possible trobar-hi l'àrea de premsat del raïm. Una roca conformada per la mà de l'home servia de base a una premsa de biga de la que ara en resten senyals tals com una cubeta plana de forma quadrangular (el calcatorium, que deien els romans), quatre forats d'uns 18 cm de diàmetre situats a prop dels vèrtex de la cubeta i unes regates verticals en el canto de la roca que es correspondrien amb l'encaix d'uns suports verticals de l'estructura de fusta.

Separada d'aquesta roca per una fractura de 30 cm d'ample continua el pla rocós amb restes del que sembla l'enderroc d'una construcció i indicis de relleus, tot plegat molt desfet.

En un article de Jordi i Joan Enrich i Jordina Sales, que recopila els fornots d'aquesta part del país (1), es menciona de passada aquesta àrea de premsat i la presència de dues tombes infantils excavades al costat. Podrien ser-ho però també podrien no ser tombes sinó uns altres encaixos de la mateixa estructura. Ho fa pensar la seva disposició tant propera i paral·lela al calcatorium.

Deixant de costat la premsa, Puigpedrós és un curiós indret, un turó coronat per cinc o sis roques entre pins i voltat de camps de conreu, situat a l'oest del castell d'Aguilar de Segarra (Bages), a l'altre costat del Torrent Bo. 

S'hi han detectat senyals de dues talaies, una de planta quadrada i una altra rodona, que estarien bastides damunt d'aquestes roques, per altra banda plenes de forats i dipòsits excavats. 

Referències:
(1) J.Enrich, J, Enrich i J, Sales: Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural

Cup de la Vinya del Quart de Cal Millet

Avui sembrats de colza però coneguts com la Vinya del Quart de Cal Millet, aquests camps s'estenen al peu de la propietat del mateix nom, en el terme de Torà (Segarra).  Es un cas més de cup construït enmig de la vinya. Aquest cop hi trobem gravada la data de 1873.

La barraca quadrada amb sostre a una sola vessant, típica d'aquests casos, es troba en estat ruïnós, a dins s'hi guarda un sol cup circular.

A la part inferior un celler amb volta de canó fa més interessant aquesta construcció. Una volta similar és la que vàrem trobar també sota els interessants cups de Cal Cuartaire, situats dins el mateix terme (veure aquí).

El camí de cal Millet surt a l'esquerra a 3.2 km de Torà anant en direcció a Solsona per la carretera vella.

Cups de Cal Paleta

S'ha dit sovint que les tines al mig de les vinyes són un fet únic, exclusiu d'una zona concreta del Bages i que no es troben enlloc més de Catalunya, cosa que un cop acomplerta la finalitat de màrqueting amb que s'ha fet l'afirmació convé desmentir-la, si més no per fer justícia a tots aquells altres llocs on el fet de tenir el cup a la vinya era norma estesa i d'això en poden donar fe força indrets de l'Anoia, el Berguedà, la Noguera, la Segarra i també del mateix Bages, però a l'altra punta de les Valls del Montcau, que és d'on s'ha fet el panegíric.

Així és com fa poc el propietari de Can Prat, a Castellfollit del Boix, abans de que jo li pregunti em comenta que a la seva propietat hi ha vuit cups escampats i en les finques veïnes de Cal Paleta i Regordosa uns altres tants, i senyalant aquests de Cal Paleta, que apareixen a les imatges diu: no els menava la propietat sinó que eren arrendats a uns parcers, la propietat només en rebia la part i les vinyes es trobaven un trosset més enllà (ara tot és camp de cereal).

Per tant és un cas com els de Rocafort i Talamanca, tot i que m'afanyo a dir que sense el virtuosisme de la pedra seca, aquí tota l'edificació és d'obra, de pedra i morter.

Consta de dos cups quadrats oberts de dalt i dos cups més, amb un orifici quadrat d'accés, amb la meitat de capacitat que els anteriors. Aquesta divisió la trobem també en altres cups propers, potser per separar el vi blanc del negre. Annexes als cups hi ha dos coberts, un de gran on es guardava la premsa i un altre dividit en dos meitats on hi van a parar les boixes respectives dels dos cups grossos.

En la pròpia casa de Cal Paleta hi trobem integrats uns altres dos cups, amb els típics senyals d'encaix per l'empostissat de fusta.

No cal anar a parar molt lluny per veure enmig dels camps el que sembla una barraca quadrada, però que és un dels cups de Can Prat, aquest sense edificacions annexes.

Cal Paleta queda a 2.6 km a l'oest de Castellfollit del Boix, en direcció al Parc Eòlic de la Serra de Rubió.

Tines de la Bauma (Oristà)

Fins no fa gaire estaven colgades de terra, fenals i esbarzers, tot i que l'indret on es troben mereix ser més conegut i visitat.
En Roger Ballús i en Gerard Torras són dos actius amics de Sant Feliu Sasserra (Lluçanès) que, conscients del valor de l'entorn, restauren les fonts, arreglen camins i organitzen caminades populars pels voltants del poble. A la vista de l'abandó en que es troba l'indret de la Bauma, un antic mas troglodític de la riba esquerra del riu Bassí, n'han apuntalat el portal, han netejat l'accés i han buidat de terra i fang les dues tines.

Les dues tines de la Bauma són contígües però no estan comunicades, la gran té uns 2 m de diàmetre per un i mig de fondo aproximadament. En un lateral del marge de roca on està excavada mostra el típic caixó re-buidat on s'hi va obrir la boixa o forat de sortida i fa una pica rodona a la base. La petita té una fondària variable en funció de la pendent del terreny, la part més baixa fa just un pam.

.

Tot i que no s'observen senyals d'encaix d'un brescat ni d'una coberta, el fet de que tinguin boixa i estiguin excavada en un marge ens permet deduir que es tracta de tines de vi. O si més no, van ser excavades amb aquesta finalitat, encara que les tines eren un fenomen sempre viu i abans de deixar-les abandonades s'aprofitaven per l'ús que més convingués: pou d'aglans, cisterna d'aigua, sitja de gra, ...

El dibuix és de Pere Mestre i pertany a l'Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

A la Bauma s'hi pot anar per un trencall de la pista o camí veïnal que comunica Sant Feliu Sasserra amb la Torre d'Oristà. Queden dins el terme d'Oristà (Osona). Coordenades: 41º 57' 29.47"N  2º 02' 01.31"E

Cups de cal Cuartaire

Vistes des de lluny les ruïnes de cal Cuartaire poden semblar un castell en una illa voltada de camps d'ordi, dues torretes s'aixequen amb l'aparença de dues curtes torres de guaita. Encara hi ha una tercera enganxada a les parets encara dretes d'aquest perdut indret de la Segarra.

Però vistes de prop aquestes torretes no són tals sinó tres curiosos cups ben originals. Dos d'ells són quadrats per fora i rodó el del mig, però l'interior és idèntic en els tres casos: rodó i de petites dimensions, un metre de diàmetre aproximat i una fondària imprecisa perquè contenen part de l'enderroc, però que podem suposar de dos metres i escaig. Estan folrats de cairons.
A la imatge següent podem observar dos dels cups, amb en Ramon Torné i en Joan Irla, de Torà, que amablement me'ls van mostrar.

El fet que fossin aixecats enlaire i amb unes dimensions tan modestes, dins unes construccions individuals i separades, on cadascuna de les quals no deuria permetre que hi hagués a l'hora més d'una persona xafant la verema, fa d'aquests cups un cas ben peculiar i poc freqüent.

A la part inferior d'un dels cups hi podem veure el celler, construït amb carreus de molt diversa mida i sostre de volta, on hi donava directament el brocal a través d'un forat canalitzat.

A Cal Cuartaire s'hi arriba perllongant 500 m més la pista que porta fins a la casa del Solà i la revolta pel costat de sota, pista que surt del km 3,9 de la carretera Torà a l'Hostal Nou (LV-3005a).

Grialó

Grialó, o Grealó com també l'anomenen, és el nom d'un castell, avui dia ensorrat i força oblidat, situat dalt d'un serrat amb bones vistes sobre una part del Segre mitjà, al costat del qual hi trobem també les ruïnes de Sant Miquel, una església de la que hi ha poques referències i de la que només resta una nau d'estil romànic, de finals del s XI o principis del XII.



Del castell podem veure un tros de torre cobert d'heures i unes quantes parets disperses. Al mig del conjunt destaca una una cisterna o trull de figura trapezial, tot ell excavat a la roca. Fan 3,40 m els costats llargs per 2,40 i 3,30 m els curts i per 1 m i escaig de fondo. Una boixa molt marcada en un costat, és el que ens fa pensar que enlloc de cisterna d'aigua va servir de trull o cup de vi.

Una de les cites més antigues de Grialó data del 1068, quan es fa donació d'una vinya al capellà de St Miquel. Per tant la vinya ja era present en aquest turó mil anys enrere.
Segons senyalen Manuel Gabriel i Jordi Bolós (1), Grialó és un castell amb possibles precedents musulmans, i jo em pregunto si la vinya va jugar algun paper en la reconquesta cristiana, o si sota l'islam s'havia deixat de conrear.

Un tros més avall hi ha un segon dipòsit de forma trapezial, més petit, obert en una roca basculada sobre la vessant que mira a migdia,. La seva utilitat és més dubtosa, doncs està molt ple de terra i vegetació i no li veiem brocal de sortida.

L'accés a Grialó es pot fer des de Colldelrat, un poble proper a la carretera que uneix Artesa i Ponts (Noguera). Cal prendre una pista que surt al nord del poble i seguir-la fins el peu del turó on hi ha el castell. Els darrers metres s'han de fer a peu per una costeruda pujada. 

Serveix per localitzar-lo una torre d'alta tensió que van aixecar al costat mateix d'aquests vestigis amb una obtusa manca de sensibilitat, de la que ja es lamentava en Jordi Mir fa trenta-set anys (2).

Referències:

(1) Catalunya Romànica, vol XVII, la Noguera, p 202

(2) J. Mir, Indrets de Catalunya, Llibre de Motxilla nº5, p 54. Publicacions Abadia de Montserrat.

Subirana

A Puigreig i no gaire lluny de Sta Mª de Merola hi ha aquesta casa de Subirana amb elements que delaten un passat força antic, com per exemple les peces que configuren les dues finestres altes i estretes com espitlleres, de la façana SE, que són clarament re-aprofitades de una edificació anterior.
A l'obra de referència Catalunya Romànica, en el seu volum dedicat al Berguedà, p 390, en Ramon Viladés ens diu que Tot i que es molt aventurat donar una opinió sobre aquest edifici sense estudiar-lo amb profunditat, el tipus de parament, tant per la seva forma com disposició no difereix del clàssic parament romànic del s XII.
La mateixa obra menciona també l'existència a redós d'aquesta casa de diverses sitges excavades. Entenc que es refereix a la tina que veiem a la imatge següent, que té una cavitat al costat, ara plena de terra, però que per similitud a la infinitat de casos que trobem en aquesta comarca i en les veïnes hem de suposar que es tracta del caixó excavat per fer-hi el brocal de la boixa.

La confusió amb sitges es molt corrent, símptoma de que s'han fet molt més treballs de camp i estudis relacionats amb els poblats dotats de sitges, com són els ibèrics, que no pas amb les tines aïllades, encara que aquestes són tant o més abundants.

Tina del camí de Subirana

Aquesta tina, íntegrament picada a la roca es troba en una vora de la pista que va de Sta Maria de Merola al mas Subirana, 300 m abans d'arribar a la casa (terme de Puig-reig , Berguedà).

El seu diàmetre és de 1,50 m. i al seu voltant hi ha una dispersió de rocs que podrien haver format part d'una coberta enfonsada. 

Es de probable origen medieval, si més no el grau avançat d'erosió en que es troba fa suposar-li una important antiguitat.

El seu allunyament del mas Subirana reforça la idea de que, almenys antigament, tenir la tina al mig de la vinya era la norma i no l'excepció.

Coordenades: 41º 56' 37.85" N  1º 51' 28.33" E