El Noguer (Tavertet)

Fa uns parell d'anys ja vaig fer una ressenya en un altre blog sobre unes enigmàtiques roques properes a Tavertet (Osona). Avui recullo aquí, resumida, la mateixa ressenya d'aquest element arqueològic poc conegut però summament curiós.
El Noguer és una masia situada en un pintoresc bressol penjat sobre els cingles de Balà, amb vistes al pantà de Sau i al poble de Tavertet. 
L'edifici actual és producte de reformes fetes en diferents èpoques, una d'elles  el 1668, però es troba documentat des del 1138. Ens desplacem fins allà perquè en uns camps propers al Noguer en Quirze Parés va observar unes "Enigmàtiques roques... amb forats i canaletes artificials, Dalt d'una hi ha una pica buidada, i petjes per pujar-hi...Significació? L'ignorem; deuen ser treballs remotíssims, de moltes centúries enrera" .

Aquestes roques es troben a un tir de pedra de la casa. Formen un grup envoltat i cobert de força vegetació, afavorida per l'aigua d'un rec que hi passa a tocar.
Per sobre del darrer revolt abans d'arribar a la casa trobem a terra, a peu pla, tres forats ben visibles i al costat hi ha força herba que potser tapa altres relleus artificials. Més amunt cal fixar-se en dues roques separades uns dotze metres, la més gran queda encastada a la dreta d'un marge, quan ens la mirem per la banda de sota té una alçada inabastable però un cop remuntat el marge no arriba als tres metres, s'hi puja gràcies a tres petges buidades a la roca i un relleix a mig aire. L'anomenaré roca B. Al damunt hi ha diversos forats, alternats els de 18 cm amb els de 6 cm de diàmetre, en total n'he comptat cinc de grossos i sis de petits, tot i que una heura ufanosa n'amaga indubtablement d'altres. 

Roca B

L'altra roca, diguem-li roca A, mirada pel costat de més amunt fa un metre i mig d'alçada i es puja en rampa. A dalt és plana i sota les branques que mig la tapen s'endevina una plataforma quadrada rebaixada d'uns 2.5 metres de costat que decanta per un séc a una pica excavada de 75 per 47 cm. A un costat de la plataforma hi ha dos forats d'uns 18 cm i encara hi ha dos grossos forats més, un dintre del requadre i l'altre fora. Pel costat per on hem pujat fa un rebaix molt visible en forma de graó allargassat, que penso que no és exactament un graó si no que feia de prestatge per algun recipient.

Roca A

                                     

Entre les roques que formen el conjunt es poden identificar diverses terrassetes anivellades per murs de pedra seca, ara tot molt cobert de bardisses i heures. 
L'explicació és que servien de base per bastir-hi premses de vi del tipus més antic, anomenat premses de biga, anteriors a les premses de cargol, que són les que amb diferents variants s'han utilitzat fins fa poc. Les premses de biga ja s'utilitzaven a l'antiguitat clàssica i funcionaven "premsant" amb una llarga biga o perxa d'uns 6 m de llarg aproximadament que a manera de palanca actuava sobre una sèrie apilada de "cofins" o esportins de brisa, tot plegat sustentat per una estructura de fusta ben encaixada en els forats de la roca. El raïm havia estat trepitjat prèviament a la mateixa plataforma quadrangular abans de passar, convertit en brisa, a la premsa. La palanca es feia amb l'ajut de contrapesos de pedra o bé d'un cabrestant. En el cas del Noguer la biga podia haver "volat" cap a la banda contrària de la rampa d'accés.
Sembla doncs que a l'Edat Mitjana hi havia aquí algun tipus d'explotació de la vinya i que les terrassetes que hi ha entremig possiblement la sustentaven. 
En Jordi Bolòs comenta referint-se a aquells temps la "possible coexistència dels ceps i de les parres amb altres conreus..., trobem esments d'arbres pels quals s'enfilen les parres. Molts cops, un arbre feia de suport viu de la vinya.....una sèrie d'espècies que poden ésser plantades amb els ceps (ametller, figuera) o casades amb la vinya (figuera, noguer, auró, pollancre, salze i sobretot om)" 
No puc evitar pensar en el tipus d'arbres que creixen allà mateix avui dia: aurons, freixes i oms.

Una qüestió més difícil és la dels forats de la roca B, que com a talaia no tindria gaire sentit en un context agrícola i que reclama la interpretació d'algú més versat que jo.

Autors esmentats:
Quirze Parés "La despoblació rural i les masies del Collsacabra", 1985, Dalmau Editor.
Jordi Bolòs. "Els Origens medievals del paisatge català". 2004. Institut d'Estudis Catalans, p. 325

El Pla de l'Horta

Com diu una cançó dels 'Manel'...

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,

viuria en un Imperi, tindríem un esclau,

i àmfores al pati plenes d'oli i vi 

i una estàtua de marbre dedicada a mi.

I no solament a Roma, en època imperial també a les afores de Gerunda (Girona) ens hauriem pogut passejar entre mosaics, columnes i dòlia plenes d'oli i vi. Com és el cas d'aquesta vil·la de la perifèria urbana de Sarrià de Ter, propera a l'antic traçat de la Via Augusta.

La vil·la romana del Pla de l'Horta és la més ben conservada de l'àrea gironina. Ocupant una extensió d'uns 8000 m2 era tant una vivenda com el centre d'un fundus, o finca dedicada a l'explotació agrària. Edificada ja en el s I a C, es va mantenir amb reformes periòdiques fins més ençà de la desaparició de l'imperi. En Decimus Caluidius Aurflianus, un propietari que hi va viure durant el s II, podia disfrutar de diversos menjadors o sales dedicades a l'oci i a les relacions socials, patis, una font monumental (nimfeu), canalitzacions d'aigua, uns elaborats banys, etc..

Hi trobem també diverses estructures productives de caràcter agrícola, entre les que destaquen les dedicades a l'obtenció del vi. Les dues grans rodones que es veuen al terra, a la imatge següent, es corresponen amb les respectives premses o torcularia.

En aquestes grans premses podem dir que es realitzava el segon premsat, el primer seria un xafat amb el peus. Inicialment el most obtingut circulava per un canal cap el celler on era recollit en dòlies ceràmiques per a la seva fermentació. Però després es va afegir entremig un sistema de filtrat, el most anava a parar a un dipòsit (lacus) que connectava amb un segon per tal d'aïllar el pòsit.

La conservació del jaciment passa per un pla de restauració que es va endegar amb les noves intervencions iniciades l'any 2008 i que compten també amb un projecte de museïtzació que preveu afegir una coberta de protecció pel conjunt de les ruïnes, delimitar un itinerari de visita i posar-hi plafons informatius. De moment, però, ens hem de conformar amb una mirada des de fora la tanca.

Més informació:
L. Palahí, J.M.Nolla: El Pla de l'Horta, una vil·la suburbana d'època romana.
llibre que es pot demanar a l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

Tina de Cal Guinard

Cal Guinard era un mas situat a mig camí entre Viver i St Joan de Montdarn (Berguedà), del que ara no en queda res, excepte un roc proper que sobresurt enmig del paisatge i que al capdamunt hi té buidat una dipòsit i alguns forats, presumibles indicis d'una torre medieval. No massa lluny havien existit altres masos, ara també desapareguts, com Cal Bornac, la Fou, o Vilaterrans. Vinculada amb algun d'aquests masos estava aquesta tina que veiem a la imatge. 

L'interior de la tina està ple de l'enderroc de les parets i la coberta. Malgrat tot, la boixa ubicada en un lateral destaca perfectament. Les mides interiors eren de 1.7 m d'ample per 2 m de fondo.

Coordenades: 41º 58.071' N  1º 47.889' E

Tina de la Vileta

Modesta tina de la mena excavada a la roca. Sembla ser que força antiga, a jutjar per l'acusada erosió que s'ha menjat el lateral on hi havia la boixa. Possiblement contemporània d'altres de properes, com les que es troben a les rodalies del Castellot de Viver.
Per reaprofita-la va ser tancada de nou amb un prim envà de maons.

Localització: a 250 m a llevant de la carretera de Viver i a 250 m al N de la Vileta, en el bosquet que separa uns camps. Terme de Viver i Serrateix (Berguedà).   41º 57.226' N  1º 49.161' E

Tina de cal Sord

La tina de cal Sord mostra pràcticament cobertes per les heures i la vegetació les restes dels murs que la resguardaven, tot i que no és una tina obrada en pedra sinó picada directament a la roca. Les seves dimensions interiors són de 2 m de diàmetre per 3 m des del graó del brescat fins el fons.
Es un dels molts exemples que trobem disseminats per tot el terme de Viver i Serrateix (Berguedà), que es trobaven fora dels masos, construïts al llarg d'èpoques diverses.
Es troba a 100 m en línia recta al NO de la casa, a la qual s'hi arriba per una pista que des de la carretera de Navàs a Viver passa primer per les cases de Carmona i cal Paraire.

Coordenades: 41º 55.783' N 1º 48.791' E

Tina de les Costes d'Albesa

Tina excavada en roca d'uns 2.40 m de diàmetre, amb un graó circular a un pam de fondària amb els quatre típics encaixos per un brescat. Està molt plena de terra i herba.


La boixa és un forat simple poc treballat. A la mateixa paret en la vertical damunt la boixa hi ha un forat, possiblement per sustentar una teuladeta. I al peu de la boixa hi ha una pedra vertical treballada d'utilitat desconeguda.


El nom de les Costes d'Albesa s'ha improvisat en funció de la seva situació geogràfica, a mitja costa entre cal Sord i la casa d'Albesa (pronunciada Obesa).
Està situada dalt d'una roca per sobre d'una vella pista sense trànsit que passa a mitja alçada del Sot de Cal Sord.

Coordenades de la tina: 41º 55.836' N  1º 48.429' E

Una imatge del mas d'Albesa és la que tenim aquí sobre. És a dalt de la carena o Serra de St Feliu, en terme de Viver i Serrateix (Berguedà). Les seves arrels històriques s'enfonsen com a mínim fins el s XII. Actualment està deshabitada i buida, encara que té una nova teulada per evitar el seu enfonsament. A les seves proximitats s'hi va trobar una necròpoli amb 15 tombes medievals corresponents a dos periodes diferents.
En Jordi Bolós, a la p 527 vol. XII de Catalunya Romànica, s'hi refereix dient que l'edifici medieval que ens ha pervingut fa pensar que a Albesa no hi havia només el mas d'un pagès pobre.
Els elements de la verema localitzats a la zona, com ara la tina anterior, les premses de biga Albesa I i Albesa II, premses i tina de Casa en Mas II i d'altres que encara esperen ser publicats, ens diuen que l'activitat al voltant de la vinya hi era present des de temps medievals i ha persistit fins a època recent.

Separades de la casa uns pocs metres hi ha un conjunt de 3 tines obrades, hores d'ara ja en estat ruïnós, amb un cobert on donaven les tres boixes i un altre cobert per a la premsa. La data 1831 apareix en una cantonada.

Tines de les Sitges (Montclar)

Es aquest un dels espècimens més destacables dins de la categoria de tines picades a la roca. Al seu voltant s'havia construït una àrea de treball força elaborada, que tenia també una part feta de fusta però que només n'ha pervingut l'esquelet rocós.

Aprofitant un caos de blocs dispersos en una pendent es va construir aquesta interessant estructura: dues tines circulars excavades dalt d'un bloc de difícil accés que queda separat d'un marge de roca per un passadís en pendent on buiden els respectius brocals.

Les boixes tenen dissenys diferents, possiblement com a conseqüència d'haver estat fetes en moments també diferents. Una d'elles mostra senyals d'haver estat protegida per una porta amb frontisses.

L'accés a les tines, situades en un roc aïllat, només era possible a través d'una passarel·la de fusta, a sota de la qual quedava el passadís de les boixes, que molt probablement era tot cobert gràcies a un embigat que es sustentava en una sèrie de rebaixos fets a la roca a ambdós costats del corredor.

Aquest corredor cobert deuria quedar tancat per una porta o barrera, almenys a la part alta, on un altre encaix situat a la paret de pedra així ho dona a entendre.

Una de les tines fa 2.60 m d'ample, i la petita 1.80 m. Com es pot apreciar a les imatges, totes dues tenen un cèrcol rebaixat al seu voltant que servia de graonet pel brescat. 

L'època que es van construir ens és desconeguda i no en tenim cap documentació. Malauradament els pagesos de fa segles veien en aquests artefactes, malgrat la feinada que tenien en fer-los, uns estris necessaris però intrascendents, que un cop finalitzada la seva utilitat podien quedar perfectament oblidats, com així ha passat.

La casa més propera és el tercer mas que apareix amb el nom de Les Sitges en aquestes pàgines. Dels altres un es troba a Castelladral i l'altre a Viver, però en aquells casos és un nom adquirit recentment que no guarda relació amb les tines (més comunament la relació amb tines dona el topònim Trulls o Trullols). En canvi en el d'avui desconeixem d'on li ve el nom. Queda en terme de Montclar (Berguedà) i precisament és anant de Casserres a Montclar que prendrem un trencall que indica la direcció a Viver i seguint-lo 2 km més trobarem, a l'esquerra, les Sitges.

Les tines queden dins un tancat fet per que el bestiar no prengui mal al caure entre els blocs escampats. Cal doncs demanar permís a la casa per poder-hi accedir.

42º 0.588' N 1º 46.666' E

Sta Margarida de Sagàs

L'esglesieta de Sta Margarida, d'una gran simplicitat, es troba voltada de bosc en un indret en el que només alguns boletaires i caçadors s'hi atansen de tan en tant. L'oblit impera, però no la ruïna, perquè malgrat tot encara es manté sencera i que per molts anys duri. Es veu que amb un orígen pre-romànic ja existia amb tota seguretat l'any 988 i que amb petites reformes (no té absis ni res que cridi l'atenció) s'ha anat aguantant fins arribar als nostres dies.
Ara la trobem solitària, però abans no deuria ser-ho tant: a les proximitats hi ha abundants indicis d'haver-hi hagut una casa o vàries, uns ermots propers en delaten els quintars, i també unes quantes feixes per aquí i per allà. No massa lluny uns quants rocs dispersos podrien haver estat les parets d'aquestes hipotètiques cases i fins i tot, dalt d'un peculiar turonet, hi ha un sot com els que deixen les cates furtives dels buscadors de tresors. De fet els rocs que s'hi veuen podrien haver estat el basament d'una antiga torre, però ves a saber, tot està molt desfet i ple de vegetació.
No hi falta la tina, que estava excavada en la roca arran de terra amb una mica de mur al volt. Està plena de terra i fulles però el seu paper sembla haver estat el de pou d'aglans en remull com els que es troben pel Berguedà i sobretot al Lluçanès, només cal compara-la amb d'altres que anirem veient properament.

Per arribar-se a Sta Margarida de Sagàs, cal prendre el mateix camí que porta a Xiulans, però sense trencar cap aquesta casa ni cap els Plans sinó seguir recte fins un punt situat a uns 2 km de la carretera, on cal internar-se dins el bosc cap a la dreta.

Coordenades: 42º 3.552' N  1º 57.530' E

Hi ha una història que no té relació amb la vinya ni amb l'oli però sí amb Sagàs. Es veu que als inicis de la conquesta romana va ser enviat a la Península el cònsol Marc Porci Cató amb la missió d'acabar de sotmetre els pobles que hi habitaven. Els bergistans ocupaven una extensió imprecisa entre el riu Segre i l'actual Lluçanès i no era un poble fàcil de pacificar. El cronista Titus Livi (*) explica que El cònsol, desprès de l'ensurt per la rebel·lió dels bergistans va donar ordres de desarmar a tots els hispans d'aquesta banda de l'Ebre. Aquest fet els hi va resultar tan intolerable (als íbers) que molts es van treure la vida ells mateixos, perquè aquell poble indòmit estava convençut de que la vida sense armes no era tal. Quan es va informar d'això al cònsol va convocar als representants de totes les ciutats i els hi va dir: 'El no revoltar-vos va en interès vostre tant com nostre, doncs fins ara la rebel·lió sempre ha suposat més dany pels hispans que feina per l'exèrcit romà. La única manera d'evitar que això passi és aconseguir que no sigui possible la revolta. I ho vull aconseguir pel mètode més suau. Ajudeu-me també vosaltres en aquest desig amb els vostres consells, cap consell seguiré més gustosament que aquell que vosaltres mateixos em doneu'. Com que van guardar silenci, va dir que els hi donava uns dies per reflexionar. Convocats a una segona reunió tampoc van dir res i llavors, en un sol dia, va enderrocar els murs de totes les ciutats, marxà contra els que encara no s'havien sotmès i a mida que arribava a cada comarca se li entregaven tots els pobles que hi habitaven. La important i opulenta ciutat de Segèstica fou la única plaça que el cònsol va haver de rendir amb l'ajuda de mantellets i parapets.
Aquesta inflexible Segèstica no ha estat mai localitzada, tot i que s'ha suposat que podria ser l'antecessora de l'actual Sagàs (Berguedà). Si es tractés realment de Sagàs, un indret on buscar Segèstica seria als voltants d'on segles després es va construir Sta Margarida, però no hi ha indicis d'una 'important i opulenta ciutat', a no ser que Titus Livi, que coneixia personalment a Cató, tingués interès en exagerar la importància de l'enemic derrotat, que potser no era tan opulent però sí molt tossut.

(*) Titus Livi, Ab urbe condita (Història de Roma), llibre XXXIV.

Tina de Puig-oliu III

Es tracta d'un exemple que ens pot servir de model per descriure el tipus habitual de tina excavada en roca. D'unes mides aproximades de 2 m d'ample per 2 de fondo, fa un cèrcol de dos dits de fondària rebaixat a tot el volt i amb quatre encaixos oposats 2 contra 2, que servien per sustentar un entramat de fusta que se'n deia brescat perquè recordava el dibuix de la bresca de mel. Sobre el brescat es xafava el raïm i el most es deixava fermentar dins la tina.

Es buscava la proximitat al marge per facilitar el rebaix de la roca on ubicar el brocal de sortida del vi, del brocal se'n deia boixa perquè originalment es feia servir un tronc de boix per tapar el forat.
Al peu de la boixa ocasionalment hi trobem un biot, com en el cas present, que recollia el vi que s'hauria perdut a l'omplir els bots, uns sacs de pell que s'utilitzaven pel transport.
En alguns casos, com en aquest, davant la tina hi trobem una altra roca i entre una i altra hi ha un corredor, a vegades amb altres encaixos. En aquesta tina de Puig-oliu III en el corredor deuria haver alguna porta o cobert que resguardés l'indret.

La ubicació de les tines rupestres, o sigui excavades a la roca, gairebé sempre és enmig de rocaters que en el seu moment quedaven al costat mateix de la vinya i per tant allunyades del mas.
En una àmplia àrea on  s'estenen les roques sorrenques de gres, la presència d'aquests artefactes és tan comú que sobta el desconeixement general que se'n té, malgrat que havia de representar en el seu moment la solució més habitual a la verema, essent la vinya un conreu de presència tan extensa i tan tradicional dins l'economia de Catalunya.

Ja he fet ressenya de les tines de Puig-oliu I i II. La III es troba a uns 90 m en línia recta al sud de les anteriors, fàcilment accessible des de la masia de Carmona, a Viver i Serrateix (Berguedà).

Coordenades: 41º 56.143' N  1º 49.566' E

Tines de Cal Mestre

A la de la imatge l'anomenem tina cal Mestre II. Es tracta d'una rupestre típica, amb el seu dipòsit envoltat de les quatre queixalades habituals on encabir-hi un entramat de fusta i amb un important rebaix lateral de la paret externa de roca, allà a on dona la boixa, al peu de la qual hi trobem un biot oval, ple d'aigua a la foto següent.

Situada a 200 m a llevant de Cal Mestre, prop de la carretera que de Casserres (sortida pel carrer del Camí de Cardona) porta a St Joan de Montdarn.

A cal Mestre hi tenen una altra tina, que en diem cal Mestre I i que no està excavada sinó obrada amb pedres grosses i bastes. Aixecada en un marge, al costat de l'era de la casa, fa un diàmetre de 2.20 m per 2.60 m de fondo. L'interior està nu de cap enrajolat, tot i que algun tipus d'estanqueitat havia de tenir. 


La boixa és una gran pedra escairada que travessa la paret i que es veu també pel cantó de dins.



Coordenades cal Mestre II: 41º 59.144' N  1º 47.890' E

Tina del Puixot

Quatre rocs perduts enmig del bosc és tot el que queda de la casa del Puixot, dalt d'una carena situada al S de les Esglèsies, un llogaret accessible des de la carretera de Navàs a St Cugat del Racó, o carretera del Mujal (Bages). 

En una zona propera i enlairada per damunt de les restes de la casa hi ha dues tines excavades a la roca, molt tapades de terra i pinassa i poc visibles malgrat la seva proximitat a la pista que passa per la carena.
Segueix l'esquema de tina gran de fermentació del most amb una tina secundària, o follador, per al trepig del raïm. Un petit forat, visible a un pam de fondària, connectava les dues cavitats.

El diàmetre de la més gran és de 250 cm i el de la més petita de 150 cm. Al voltant hi ha lleus indicis de que, sinó una paret, almenys sí un volt de pedres circumdava les tines, però fa de mal dir.

Xoca observar tines en aquest punt enlairat quan les encara anomenades Feixes del Puixot queden un bon tros més avall, en terreny més pla. Suposem que la mica de vinya que hi podia haver es trobava en aquesta part alta i només produïa vi per auto-consum de la casa.

Coordenades: 41º 53.177' N  1º 49.471' E

Tines de la Gravera de Roviralta

Aquest parell de tines situades a 100 m de la llera del Llobregat estan obrades dins una mateixa edificació, amb una entrada única i que havia tingut la teulada a dues aigües.

Adossades per la banda baixa de la pendent hi ha dos construccions, una d'elles també ensorrada de sostre i colgada de vegetació, l'altra en bon estat.

D'aquesta barraca auxiliar criden l'atenció les inscripcions gravades al pòrtic, la més curiosa és la de la llinda, amb un TONI CKOMaS força peculiar.

I n'hi ha una altra, il·legible, en una pedra encastada en un lateral.

Es troben a uns 250 m passades les Tines de Can Roviralta (entrada anterior), seguint la mateixa ruta.

Coordenades: 41º 43.097' N  1º 52.261' E

Tines de Can Roviralta

Grup notablement ben conservat de dues tines bessones circulars amb les seves barraques annexes. En una llinda s'hi llegeix l'any 1828.

A la part de sobre hi ha les obertures respectives, una d'elles conserva encara la porta de fusta. L'interior manté el típic folrat de cairons envernissats de 40 x 40 cm.

Accés: situats a la gran rotonda de Pont de Vilomara (Bages) cal prendre per sortida el camí que baixa cap a la resclosa i que ressegueix la vora del riu cap el N, fins que, a uns 1.700 m de la rotonda, trobarem aquest grup al costat mateix de la pista.

Coordenades: 41º 43.018' N  1º 52.397' E

Tines de Les Hortes

La tina es troba a la part de darrera de la casa de Les Hortes, adossada a una edificació construïda aprofitant el buit balmat d'unes grans roques cobertes de vegetació. Encara que sovint les balmes obrades són les construccions habitades antecessores de la casa que avui dia coneixem, en aquest cas és de suposar que la balma es va obrar conjuntament amb la tina, quan ja existia la casa, fent-se servir per les tasques agrícoles.

La tina, rodona, té el sostre mig enfonsat i molt cobert de vegetació. A la barraca-balma li falta també el sostre. Però malgrat un cert desori, els desperfectes del conjunt no són irreparables.

Davant per davant de l'anterior i enganxada al darrera de la casa hi ha una estructura alta i força robusta: una altra tina, de planta exterior poligonal que previsiblement tenia el brocal encarat cap a l'interior de la casa.

A la zona de Viladordis Les Hortes és coneguda com la Casa de la Por, la vox populi diu que els darrers estadants van marxar perquè en hores de quietud s'hi sentia sempre fressa i sorolls estranys 

Casa i tines queden en una vora del riu Llobregat, a la riba dreta, a sota mateix de Viladordis i encara dins el terme de Manresa, però pel canto d'un duro.

Coordenades: 41º 43.280' N  1º 52.078' E