Tina de Can Fèlix

No és fàcil trobar aquesta tina, perduda enmig d'un bosc molt poc transitat. Es tracta del Racó de la Vall, a la banda S de la carena de Grevalosa, a Castellfollit del Boix (Bages). La casa més propera, Cal Fèlix, és una completa ruïna i està a més de 400 m de distància.

Només els senglars semblen viure aquí una festa diària, han deixat rastres per tot arreu i fins i tot, el dia que hi vaig anar, se'm van creuar un parell pel davant tan tranquils.

Es una construcció aïllada amb una tina enrajolada de 2.4 m de diàmetre, a dins hi ha aigua i no s'aprecia bé la fondària que deu ser d'uns 3 m aproximats. La construcció és quadrada de fora, de pedra lligada amb una argamassa argilosa, els cantons estan aixecats amb carreus més grossos i escairats, però actualment força erosionats de la base.



Al costat de llevant hi ha una barraca annexa que, a jutjar per les restes d'embigat, havia tingut dos nivells. Dins la barraca hi dona el brocal, consistent en la típica roca foradada, que actualment és visible només en part, mig colgada com està pel nivell del terra.

Tots els sostres eren del tipus inclinat de teules, però ja no en queda cap, afectats per l'incendi de l'octubre del 1980.

Davant l'accés superior hi ha el peu de premsa de la següent imatge.

Per anar-hi partirem de l'indret de Grevalosa (veure entrada anterior), lloc on hi ha un encreuament de pistes. Seguim la que baixa cap el S durant 1 km, punt en el que surt a l'esquerra un camí de carro que planeja uns 700 m , passa per una rastellera d'arnes (atenció a les abelles) i acaba a Cal Fèlix, Al final del pla d'oliveres cal baixar uns pocs metres i reprendre la mateixa direcció enmig del bosc unes 500 passes més.
Coordenades: 41º 41.264' N  1º 40.023' E

Grevalosa

Sta Cecília (o St Marc) de Grevalosa és una capella rural sense culte que conserva poca cosa del romànic original però que encara es manté dreta i en bon estat. La seva situació, a l'extrem d'una carena amb domini d'àmplies vistes, havia estat també la seu d'un castell de Grevalosa del que avui no en queda res.

Mirant cap a la vessant S de la carena, a poca distància de la capella, hi ha les restes d'una gran tina de 3.8 m de diàmetre, encabida en una construcció de planta quadrada i de força alçada, en forma de torre adossada al cingle.

La profunditat del dipòsit no es pot apreciar però tan sols arribés als 3.2 m de fondo estaríem parlant d'una cabuda de 300 càrregues, quasi 35.000 litres. En tot cas una capacitat elevada que dubtem que fos mai curulla perquè això vol dir que el raïm abocat aquí correspondria a una extensió d'unes 71 quarteres de vinya, o sigui uns 30 camps de futbol, i no oblidem que som dalt d'una carena amb vessants molt dretes per on seria laboriós arrossegar la verema.

Al costat s'aprecien alguns graons i la forma general de la rampa que permetia accedir a la base. Donant-li la volta per sota arribarem a veure el brocal pel costat de ponent.

Hi ha també restes de parets d'una edificació que era més aviat estreta i no gaire gran. Un mas o un celler?

La visita a Grevalosa no pot acabar sense donar un cop d'ull al que queda de l'ermita de St Miquel, les seves restes es troben 500 a llevant de Sta Cecília, també dalt de la carena, voltades de matolls.

El més interessant d'aquesta església és l'estil rústic i primitiu de la capçalera, com correspon als seus orígens pre-romànics, del s IX, la resta de l'edificació són afegits posteriors.

Grevalosa es troba dins el terme de Castellfollit del Boix (al Bages). L'accés és molt fàcil des del mateix poble de Castellfollit, on cal prendre una pista recentment eixamplada i apta per tota mena de vehicles, que pren la direcció N fins dalt del pla de Mas Palomes on cal girar a l' O.

De passeig pel Cafè de les Set Portes

La balma popularment batejada com el Cafè les Set Portes (en irònica referència a les Set Portes de Barcelona) forma una visera que s'estén en forma de llarga mitja lluna i dona sopluig a una sèrie extensa d'habitacions accessibles per diversos portals.

Davant mateix s'estén l'antic quintà, poblat de pollancres i encatifat d'herba, que fan de l'indret un atractiu racó, freqüentat per ciclistes i gent que surt a còrrer o a passejar des de les proximitats del poble de Casserres, al Berguedà. 

La balma, que encara conserva molts dels elements típics d'un mas amb els seus corrals, va ser habitada fins els anys 30 del segle passat, tal com recorda la memòria popular, o possiblement fins més tard i tot.

Amb el leitmotiv d'una excursió per la zona sempre es pot treure el nas a alguna de les diverses tines de vi excavades a la roca en època imprecisa i que abunden a la comarca, fins el punt de que gairebé a prop de cada mas n'hi havia alguna.
Així abans d'acostar-nos a la balma trobem Can Ripés, una casa construïda tota ella damunt una plataforma rocosa. Les Tines de Can Ripés són dues cavitats de costat, de 1.8 i 2.6 m de diàmetre, situades a 30 m a ponent de la casa i a 12 m del camí. Un dels dipòsits servia per piar el raïm i l'altre per fermentar el most resultant.

A prop de la Balma de les 7 Portes hi ha la petita presa de la Bassa de Cal Xoriguer i, enfilada a l'altre costat, la casa d'aquest nom. A Cal Xoriguer hi trobem una altra tina excavada al peu de l'edifici, aquest cop amb l'encaix d'una antiga tapa desapareguda. 

Bibliografia,
Dues guies itineràries descriuen rutes que passen per la balma:

• Joan M. Vives. Patrimoni rural i pedra seca. Cossetània, 2011
• Josep M. Rossinyol: El Berguedà. Itineraris de descoberta. Farell, 2005

Hi ha una entrada dedicada al Cafè de les Set Portes en el blog del Josep Mauri: Indrets Oblidats

Cal Victor

Cal Victor és un dels masos en ruïnes menys coneguts del Parc de St Llorenç i Serra de l'Obac. Tota la construcció d'aquest petit mas gira al voltant d'una tina central de 2.2 m de diàmetre i 3.2 m de fondo. Les parets interiors de l'edificació parteixen de l'exterior rodó del dipòsit.
Hi ha una segona tina, el cos quadrat de la qual sembla postís, com afegit més tard en un lateral. S'accedeix a les dues per una mateixa rampa exterior.

Les dimensions de la casa són modestes en comparació amb el volum de les tines i si afegim la necessitat de reservar un espai al celler i un altre a guardar les eines hem de concloure que més que una casa Cal Victor era un conjunt de tines "habitades".
(27.8.16: després d'una segona visita, aquest cop acompanyat per el Jordi Montlló i la Laura Bosch, encara em reafermo més en la impressió de que no era un mas habitat permanentment. L'absència d'un forn de pa, el no trobar indicis d'una llar de foc i l'escàs espai habitable en comparació amb el volum que ocupen les dues tines, fan pensar en una ocupació temporal, probablement durant el temps de la verema i poca cosa més. Llàstima que no s'hagi trobat documentació per assegurar-ho).

L'edifici queda enlairat dalt d'una carena entre dos torrents que desemboquen a la vall del Flequer pel costat S. (terme de Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages).

Al davant hi veiem uns apilotaments de rocs, són les restes d'una construcció que podria més antiga que Cal Victor i de la que aquest en seria tan sols l'hereu, edificat durant la febrada de l'expansió de la vinya.

Darrera de la casa s'eleva un petit turó totalment voltat de marges alts que delimiten nivells concèntrics de terreny. Al capdamunt hi hauria pogut haver una dependència d'aquella construcció pretèrita, una torre encastellada aquí dalt tindria bones vistes, però potser faig volar massa la imaginació i els rocs dispersos de dalt de tot només són indicis de més feixes estretes, escalades fins el cim.

Em temo que actualment no hi ha cap accés fàcil per anar a Cal Victor. No us puc recomanar el camí que jo he fet perquè m'he obert pas tot pujant pel dret entre densa vegetació. Per tant els interessats s'hauran d'ajudar del mapa i de les coordenades : 41º 41.742' N 1º 55.669' E

Tines de la Solella de Can Prat

Al costat d'una pista que comunica diversos masos al N del terme d'Odena (Anoia), trobem aquest conjunt amb dues tines de les que en diem a peu de vinya. Com acostuma a passar han perdut la teulada, però en aquest cas encara es conserva l'enrajolat interior dels dos dipòsits rectangulars, amb mides de 2.8 x 2 m i 2.2 x 1.6 m .

Es una edificació de línies rectes, cobert annex i sostres de teula a una vessant. La seva forma de volums quadrats que perseguien la solidesa, contrasta amb les abundants barraques de pedra seca i de planta rodona que hi ha a la zona i que paradoxalment han conservat millor el seu sostre de lloses en falsa cúpula. 

Les tines aïllades no són rares a l'Anoia, una mostra més de que eren una solució estesa per una àmplia franja de la Catalunya Central.

Coordenades: 41º 38.988' N 1º 39.230' E

Tina de la Costa de Cal Costa

El nostre país és ple de petites serres i turons que han obligat a aquells que vivien de la terra a treure profit de les costes més pedregoses. La vinya conjuntament amb l'olivera són els conreus que s'han vist tradicionalment més abocats a estendre's per les pendents mentre que era més pràctic dedicar les planes als cereals, farratges i fruiters. Per això ara trobem cups o tines antigues penjades en llocs sorprenents.

Aquesta construcció resta aïllada i apartada de qualsevol dels possibles masos dels que en pogués dependre, en una vessants costeruda, embardissada i sense camins. Només s'hi accedeix pujant per un rastre que han deixat els animals i algun caçador. Pertany al terme d'Odena (Anoia), encara que deuria estar vinculada més probablement a alguna masia de Castellfollit del Boix, com Cal Pessetero, Can Regordosa, Can Prat o d'altres que ja han aparegut en aquest blog: Cal Costa o Cal Paleta, per exemple.

Es una tina solitària de dimensions notables, rodona de dins i encabida en una edificació de planta exteriorment quadrada de gran alçada, que ha perdut la teulada i les rajoles interiors. Els angles externs del cos principal estan bastits amb carreus grossos ben escairats. 

Al costat de llevant hi va ser adossada una petita barraca, avui envaïda per la vegetació. No és possible veure la boixa, enterrada molt probablement sota el terra i l'enderroc de la barraca. 

Es troba al N. del terme d'Odena, mirant a migdia, un bon tros per sobre el torrent que baixa de Cal Costa. Coordenades: 41º 39.158' N  1º 38.826' E

Can Roca (Casserres)

Aquí tenim una base de premsa de biga com les que a l'Edat Mitjana eren força comuns, almenys en el Berguedà, on malgrat l'erosió i la destrucció encara se'n poden localitzar una quinzena, però pot ser que se'n descobreixin més a mida que se'n vagi divulgant la seva curiosa forma.

La de Can Roca es troba al costat mateix de la casa, que com ja diu el nom, es troba edificada damunt d'un aflorament rocós. En un extrem d'aquest rocam trobem en sots-relleu una plataforma quadrangular de 3.3 x 2.9 m amb una sèrie de forats perifèrics que sustentaven l'estructura de la palanca de fusta. La part més baixa és la més erosionada, pel que no es pot determinar si havia una cavitat per recollir el most.

Als voltants hi ha altres foradets i en el pati de la pròpia casa, davant la porta, es veuen uns reguerons artificials indicatius d'un habitatge anterior al Can Roca actual. 
A la banda S., sota el marge de roca s'identifica una tina de 2.5 m de diàmetre, però està molt plena d'aigua i fullaraca, no se'n poden precisar gaires detalls més. 

L'inventari patrimonial de Casserres ens diu també que "Per informació oral sabem que a la part septentrional de la masia hi ha d'haver una altra tina, però la vegetació n'impedeix la seva visualització".
Can Roca queda per sobre de la Riera de Clarà, no gaire lluny de la Tina del Clot del Batlle. S'hi accedeix per una pista que surt a mà esquerra de la carretera de Gironella a Casserres, just abans d'arribar al viaducte.

Tines de les Arnes

Aquesta vegada ens hem endinsat amb la companyia d'en Francesc Brunet en els boscos de l'antic terme del castell Torroella, a la dreta del Cardener, per donar una nova ullada a antigues estructures a peu de vinya que s'amaguen en aquesta porció del municipi de Navàs (Bages). Algunes d'elles, les més interessants, ja havien estat ressenyades en aquest blog, com per exemple les tines de l'Obac, Fontelles del Mas i tina del Munt.

La casualitat ens ha portat davant una construcció inèdita que es troba en un entorn de velles arnes de vímet trenat, d'aquí l'improvisat nom de Tines de les Arnes.

Es tracta de dues tines força grans excavades a la roca, la principal ubicada dins d'una construcció amb porxo i sostre de teules inclinat. 

A l'interior hi veiem un doble embigat, un per suportar la teulada i l'altre al nivell de l'entrada, Per sota d'aquest tenim la tina de 3 m de diàmetre, amb les parets lliscades de morter i, tapant-la, un trespol amb un forat quadrat al mig. Actualment entre el trespol i l'embigat més baix s'hi guarden trastos d'apicultura. 

En un dels brancals de la porta, per la part de fora, hi ha gravades sèries d'incisions verticals, que servien per comptar les portadores que hi arribaven o per fer les parts en cas de que la tina donés servei a diferents vinyaires.
Per la part de fora d'aquesta construcció, que encara es manté en bon estat, hi ha una cavitat excavada igualment a la roca, una mica embardissada i despullada de qualsevol coberta o paret. El seu interior no està estucat, com és el cas de la primera tina, ni s'hi veuen tampoc senyals de suport d'un brescat. En un costat s'endevinen uns graons per entrar-hi. El diàmetre és de 2.80 m i la profunditat fins a la sortida del brocal 2.90 m.

La boixa consisteix amb un simple tub de ferro que travessa la paret. En el morter empleat hi llegim un 1936 i a sota un 5 amb un gargot que no sabem si vol ser un altre numero o bé un intent matusser d'abreviar el mes de l'any. Entenem que aquesta va ser la data de la darrera intervenció o re-aprofitament d'aquest dipòsit, que indubtablement va ser excavat en una data molt anterior.

A la part de sota de la tina coberta hi trobem adossada una barraca amb la teulada caiguda que aprofitava la paret llisa de roca per encastar-hi les bigues i el marc de la porta.

S'hi pot anar fàcilment després de visitar la Tina del Potiner, llavors seguirem planerament la pista en direcció oposada a Vallbona, 700 m després enfilarem un trencall de pista a l'esquerra que en 700 m més hi passa pel costat.

Coordenades: 41º 51.717' N  1º 42.260' E

Tina de Cal Japot

El turó de Collbaix, el cim emblemàtic de St Joan de Vilatorrada i de Manresa, ens permet disfrutar d'unes dilatades vistes des de la seva privilegiada posició en el centre del Bages que bé justifiquen el que sigui tan transitat, no solament a través del GR·3 i els itineraris de l'Anella Verda de Manresa sinó també per una infinitat de camins i dreceres que creuen totes les seves vessants.
Al costat mateix d'un d'aquests camins, potser el més fressat de tots, hi ha les restes de la Tina de Cal Japot (41º 44.571' N 1º 46.883' E).

Es una tina rodona, de 2.40 m de diàmetre, molt enderrocada, que tenia construccions annexes, entre les quals una barraca amb el sostre encara sencer adossada al marge, queden també els fonaments d'una segona barraca quadrada i, a l'altre costat del camí de baixada, una tercera construcció completament desfeta. Per tant l'estat de conservació general és força deficient.

La de Cal Japot forma part d'un recull de tines (1) dut a terme el 2007 per un estudiant de Batxillerat, en Dani Calvo. D'aquest treball escolar en Dani treu les següents conclusions:

L'elaboració del vi en tines enmig de les vinyes és una forma insòlita, peculiar i exclusiva de tota la comarca del Bages i no únicament de la Vall del Flequer -a la zona est- com es creu actualment. Aquesta conclusió ve demostrada per les localitzacions de noves tines en diversos indrets del Bages i avalada i corroborada pel president del Centre d'Estudis del Bages i expert en l'estudi de la pedra seca, el senyor Albert Fàbrega,...

En Dani fa el pas de testimoniar la presència de tines aïllades més enllà de les Valls del Montcau, fent-la extensiva al conjunt de la comarca. Es un pas intel·ligent i el felicito, un cop aquí dalt del Collbaix és fa incomprensible com la tina de Cal Japot (vista a diari per un grapat d'esportistes i caminants que pugen al turó més emblemàtic de la capital del Bages) podia passar inadvertida als que van afirmar, amb la precipitació pròpia de l'entusiasme, que les tines enmig de la vinya de les valls del Montcau eren un fenomen únic a Catalunya. 

Afegeixo però que ampliar l'exclusivitat a tot el Bages també és quedar-se curt, perquè de pagesos disposats a veremar lluny del mas n'hi havia d'escampats per molts indrets, Noguera, Segarra, Baix Berguedà,..., àrees que tenen un tipus de terreny i unes costums comparables, per tant hauria estat una gran casualitat que fessin coincidir la distribució de tines aïllades amb una sola demarcació comarcal que el s XIX encara no existia i amb prou feines podia ser pronosticada, almenys per pagesos amb la vida molt lligada al seu tros. 

Per altra banda el construir tines al voral de les vinyes més allunyades per evitar traginar molestes càrregues per rutes llargues o dificultoses és una bona opció en terrenys trencats, dels que no en falten ni a dins ni a fora del Bages.

Puc entendre que amb els ulls de la il·lusió que provoca el descobriment d'allò que jutgem insòlit s'hagin qualificat d'"úniques" determinades construccions. No es pot negar que les tines de les Valls del Montcau (o de la vall del Flequer) tenen una notable personalitat, reforçada a més a més per l'entorn abrupte i boscós de la muntanya. Es correcte per tant que se les reivindiqui com un conjunt remarcable del nostre patrimoni. 

Però convé no deixar de banda la resta del país. Precisament el que s'intenta des d'aquest blog es ampliar la perspectiva a tot el fenomen, donant un cop d'ull al rastre que han deixat en qualsevol indret i en qualsevol època les estructures lligades a l'obtenció de vi per mitjans tradicionals.

(1) Dani Calvo Torralba. Una forma insòlita d'elaborar el vi. IES Joaquim Blume. curs 2007-2008.