El cupet de la nuclear d'Ascó

En Francesc Roma té un do. No s'explica de cap més manera que tot passant per la carretera, a prop de la central nuclear d'Ascó, és fixés en una roca que treia el cap per sobre d'un camp d'oliveres i decidís acostar-s'hi a veure què hi havia. A primer cop d'ull la troballa pot semblar poc espectacular: un forat de poc més d'un metre de diàmetre per mig metre de fondo. Podria ser un cocó per recollir aigua o un munt de coses més, però l'he volgut incloure aquí perquè hi ha detalls que el fan sospitós d'haver servit per xafar el raïm. En primer lloc la seva ubicació és extremadament similar a un munt de casos ja vists en aquest blog, queda dalt d'un roc com si aspirés a tenir més fondària per fer-hi una boixa per baix, tot i que cal dir que de boixa no n'hi ha. A prop del roc s'hi veuen uns retalls fets a la roca que havien d'esta-hi relacionats, el mateix forat en té altres forats petits com satèl·lits al voltant, un detall observat en moltíssimes tines excavades de molt més al nord. Finalment, donant la volta cap sota el roc, s'hi coneixen les restes d'empedrat d'un curt caminet d'accés i sobretot les parets d'una barraca.

Per tot aquest conjunt d'elements queda clar que aquest era un indret de treball i que el forat rodó no és una simple cadolla artificial. La qüestió seria més aviat si va servir per trepitjar-hi raïm, o bé per alguna altra activitat agrícola. Una opció és que servís per contenir oli (actualment els camps que hi ha a sota són d'oliveres), però en aquest cas hi trobem a faltar un plat de mola.
Ho deixo aquí, però la seva importància radica sobretot en la zona on es troba, a tocar de l'Ebre, i això ens obre les portes a investigar en una comarca de la que fins ara no haviem conegut cap artefacte d'aquest estil.

Coordenades: 41º 11.905' N  0º 33.571' E

Cup d'Huguets (Pinell de Solsonès)

Tant l'he vist escrit Huguets com Auguets, el nom correspon a una casa de pagès situada al costat de la carretera de Sanaüja a Solsona, a 7 km aproximadament de Sanaüja però en terme municipal de Pinell. A l'altre costat de l'asfalt el mapa de ICGC hi situa un topònim: El Cup, sense senyalar cap estructura concreta. No podia deixar d'esbrinar quin era aquest cup que donava nom a la contrada. La protagonista és una cavitat rodona cavada la roca, oberta en un lloc desavinent i perdedor allunyat més de 300 m de la casa en línia recta, al costat d'un camí ja perdut i enmig d'una llenca de bosc entre camps de conreu. 

Fa 3 metres de diàmetre però com que està plena d'aigua és difícil precisar-ne la fondària, clavant un tronc en el fons fangós m'ha donat 1'15 m.

El topònim d' El Cup no em permet descartar el seu ús com a dipòsit per fermentar el most, però les seves característiques em fan dubtar, no hi ha una boixa ni encaixos d'un brescat, ni un follador, només destaca una pica de 80x48 cm i 20 cm de fons en el costat més proper al camí, que no sembla adequada per ubicar-hi una premsa. Però tampoc seria el primer cas de cup de vi sense boixa que hem vist. En qualsevol cas és una estructura prou curiosa com per deixar-ne constància.

Coordenades: 41º 55.729' N  1º 19.181' E 

Castell de Llobera

El municipi solsonenc de Llobera, amb un poblament escàs i cent per cent dispers, deu el seu orígen a l'indret on s'aixeca l'antic castell i l'església de St Pere, construccions que apareixen documentades ja en el s XI, quan es cita com a senyors uns parents del bisbe d'Urgell. Més tard uns altres membres de la nissaga Llobera participaran en la conquesta de Balaguer i de Lleida. La història d'aquest llinatge i del castell està explicada en el volum XIII de Catalunya Romànica, on també hi trobem escrit que fins fa pocs anys en aquesta construcció (el castell) hi havia la sala de les arcades, un pis superior i unes golfes, tot cobert per una teulada a doble vessant. Veient les fotos que apareixen en aquell volum, aparegut l'any 1982, ens adonem que des de llavors encara han caigut unes quantes parets més i que a aquest ritme en pocs anys tot quedarà reduït a una pila de rocs.
La nostra visita però, l'ha motivat la curiositat per una petita construcció de planta rodona que hi ha a la banda exterior del vell camí que mena fins el costat del castell, tal com diu Jordi Bolòs en l'obra citada.

La 'petita construcció' es localitza mirant des de l'esplanada del castell cap el costat de migdia. Donant-li la volta per baix es confirma que es tracta d'un antic cup excavat a la roca amb una paret sobre-alçada a tot el volt. En el marge rocós hi ha indicis d'un cobert que arrecerava la boixa, en resten els encaixos de l'embigat del sostre, que s'arrengleren fins un grapat de metres més enllà del cup.

Un altre forat proper ens crida també l'atenció, es tracta d'una cavitat rodona buidada en un ressalt de roca. En aquest cas ni boixa ni cap altre detall ornamenten el cup. Probablement l'anterior i aquesta són estructures d'èpoques diferents i qui sap si també amb funcions diferents.

Sabem que dipòsits semblants a aquest darrer s'han fet servir per conservar aglans en remull, tema que algun dia haurem de revisar amb més profunditat. Segons diverses fonts orals aquesta era una pràctica habitual en aquesta part del Solsonès.

Fins aquí els elements del costat del castell, jo els anomeno grup I dels cups del castell de Llobera. Però a les rodalies hi ha encara una sorpresa, cal desplaçar-se uns 200 m cap a l'oest i baixar un tros per la falda solella de la carena per ensopegar dos altres tines o cups en una roca, per damunt d'uns alts marges obrats amb pedra desbastada. 

Els cups són de mides similars, l'un fa un diàmetre de 1.90 m l'altre 1.75 m. Tot i que a dins hi creixen bardisses i un jove roure, es pot mesurar una profunditat total de 2.5 m.

Una de les boixes encara és visible en forma d'un simple forat en el ressalt de roca, mentre que la boixa veïna ha facilitat una fractura que s'ha estès de dalt a baix, com es pot veure a la foto anterior.

Aquest que anomeno grup II del castell de Llobera s'assembla a d'altres que els estudiosos han adjudicat a l'Edat Mitjana. Un detall a destacar és la presència d'encaixos per un brescat en els dos perímetres, i també un retall rectangular al terra, que recorda el que hi ha entre les dues tines de St Andreu de cal Pallot, al Berguedà, i que s'ha associat a la presència d'una premsa.

Acabada l'exploració encara he pogut veure una tina més, obrada en pedra, al costat de can Llavall i davant de l'església de St Pere, però en aquest cas les heures cobreixen de tal manera la construcció que no deixa veure gaires detalls.

Llobera és interessant per molts altres motius, el camí asfaltat surt de l'Hostal del Boix, en el km 47 de la carretera de Solsona a Guissona.

Els cups de la Manresana

El que segueix és una còpia parcial d'una ressenya que vaig publicar fa tres anys en el blog La mirada de l'òliba. L'incloc aquí perquè penso que no podia quedar fora d'un blog tan especialitzat en el tema com aquest. 

La Manresana és avui un petit grup de cases conegut sobretot per la silueta de la seva magnífica torre, fàcilment visible des de Prats del Rei (Anoia). 

Malgrat la seva modèstia aquest indret ha estat protagonista destacat en diversos moments de la història, per exemple durant la Guerra de Successió. Però avui recularem molt més enrere en el temps:

Els cups presents pels volts de la Manresana no estan ben datats del tot. Sabem que poc abans de l'any 1000 tot això era frontera i terra de ningú. El conreu de la vinya es deuria anar escampant un cop instal·lats els senyors feudals i temps després de que haguessin arribat els pagesos pioners, que van deixar també mostres abundants d'hàbitats i necròpolis (1).

El cup de cal Rabassaret

Una manera d'acostar-se a la Manresana és des del PK 3.7 de la carretera que va dels Prats a Igualada. Davant de cal Passada s'agafa una pista de terra sense indicadors que ens durà a través dels camps. El cup de cal Rabassaret es troba en unes roques a l'esquerra d'aquesta pista, al costat d'un pla boscós, a 600 m de la carretera.
Té aspecte d'antic, però està força sencer, fa un diàmetre i una profunditat d'uns 2 metres i una sèrie de forats que el circumden. No hi ha senyals de premsa i segurament la verema es xafava sobre un empostissat de fusta. També pot ser que els forats del voltant sostinguessin les columnes d'una teulada o coberta de fusta. A la part baixa encara és visible la boixa.

Cup de Boladeres

Seguint la mateixa pista uns 200 m més enllà arribem a les ruïnes de can Boladeres. El cup està senyalitzat amb un petit rètol a peu de camí, cal saltar un parell de marges per arribar-hi. 

També és rodó i d'unes dimensions similars al del Rabassaret, però aquest té al costat una segona cavitat que probablement servia per xafar el raïm. El forat de sortida està molt engrandit per l'erosió de les parets.

Cups de can Sala 

Es troben a 200 m en línea recta al S de la torre de la Manresana i a 40 m escassos al N de can Sala. L'indret és visible des de la pista gràcies a un rètol informatiu que en dona detalls.
Formen un conjunt de dos cavitats independents, una de rodona, força conservada, d'uns 2 m de diàmetre per 1.50 m de fondo, i al costat un altre possible cup (encara que també podria haver tingut una funció diferent), una mica peculiar, de base quadrangular, parets molt llises i una mena de cúpula interior amb un forat d'accés quadrat. Llàstima que es troba esberlat per la fractura del marge.

Més cap al S, prop de cal Seuba hi ha dos llocs amb vestigis de poblament del segles IX o X. Prop d'aquestes necròpolis els arqueòlegs hi van trobar senyals de possibles bases de premsa. Avui la zona està tan atapeïda de bosc i matoll que gairebé no s'hi passa. 

Un altre vestigi de construccions antigues es pot veure al peu de la roca on s'aixeca La Masia, a uns 700 m de can Sala seguint el camí de ca l'Espanyol.

Cup de cal Mensa

Canviem totalment de direcció, Cal Mensa queda al N de la Manresana, cal travessar la carretera d'Igualada i a 330 m hi ha la casa. El cup és a la part del darrera, uns 50 m cap a llevant, en un ressalt sota unes alzines. El lloc no està gaire net però el cup es pot veure bé, fa uns 2.10 m de diàmetre i de fondo, tot i que hi ha un bon gruix de terra que ha permès arrelar una alzina.

(1) Tots aquests cups apareixen citats a Catalunya Romànica, Vol. XIX, Penedès-Anoia, J. Enrich , i Vol. XI ,Bages, A. Mazcuñan i F. Junyent, (Digec). 

L'obra mereix ser consultada per acabar de fer-se càrrec dels vestigis d'època medieval propers a la Manresana.

Cup de Carbonells

En un indret de l'antic terme de Llanera (incorporat el 1968 a Torà, Segarra), hi ha situats l'un al costat de l'altre els masos de Pinyol i Carbonells. En un planet de roca a poques passes de Carbonells fa poc anys hi creixia un arbre dins una cavitat força plena de terra, però la curiositat dels propietaris els va portar a buidar l'antic cup excavat fins a deixar-lo net tal com apareix a les imatges: un dipòsit circular de 1.85 m de diàmetre per 1.75 m de fondo, amb 5 forats satèl·lits. Aquests forats deurien sostenir els pilars de fusta d'una coberta en l'època que el cup funcionava.

L'aprofitament enginyós d'una esquerda natural va permetre als antics usuaris estalviar-se la feina d'excavar l'accés al brocal. Uns graons encaixats entre les parets de l'esquerda permetien baixar fins el brocal per on treien el vi a conveniència.

Per anar fins a Pinyol i Carbonells cal situar-se a la carretera que surt al N de Torà i va a Ardèvol. A uns 10.3 km de Torà i a 1 km d'Ardèvol surt una pista indicant la direcció Soldevila. Es passa entre el complex de granges i coberts de Soldevila i 1.4 km després s'arriba a Carbonells.

Cups de la Vinya del Maçaners

En aquesta època de l'any la Segarra és un mosaic de colors verd i groc vius, el conreu gairebé exclusiu del cereal i ocasionalment de la colza abasten tota la vista. Però no sempre ha estat així, fins els voltants de la Guerra Civil qualsevol que s'hagués enfilat a la torre d'un castell segarrenc hauria contemplat un paisatge bigarrat de tons molt més diversos, entre els que no hi faltava la coloració encesa de la vinya a la tardor.
A la Segarra la fil·loxera va arribar més tard que a d'altres bandes, no hi havia pressa en replantar amb peus americans, però quan va ser l'hora els altres territoris que havien volgut tornar a la vinya ja ho havien fet i els pagesos segarrencs van trobar que el vi ja no era tan rentable degut a l'excés d'oferta, de manera que es van abocar al blat i l'ordi que avui dominen el paisatge.

Malgrat tot és possible trobar vestigis del passat vitícola força interessants. Un bon exemple és aquest de la Vinya del Maçaners, situat en un indret enlairat i solitari del terme de Biosca, apartat de qualsevol masia.

Al llarg d'un aflorament rocós que separa uns camps de cereal hi trobem dos cups. Al costat del més visible, obrat amb pedra, destaca una gran roca amb encaixos per encabir l'embigat d'un cobert annex, ara ensorrat. El dipòsit està enrajolat i fa aproximadament 2.3 m de diàmetre per una fondària similar.

Sota la gran roca del costat hi ha una balma baixa de sostre a on dona el brocal del cup (a la Segarra és més corrent dir-ne cup que tina).  No és un brocal gaire treballat, un senzill forat amb un tub i ja està.

Aquest primer cup està íntegrament obrat amb carreus ben disposats. En canvi el segon, situat a 25 m, és un dipòsit totalment excavat a la roca. Te un diàmetre de 1.9 m x 1.6 m de fondo, amb una boixa igualment senzilla i sense cap detall que vagi més enllà d'una ruda austeritat.

A la sortida de Biosca en direcció Solsona cal prendre el trencall a la Mesquita (indicat). Un cop hi arribem el camí trenca a la dreta passant entre les diverses construccions d'aquesta bonica masia i pren la direcció S fins que 800 m després la pista s'enfila fent ziga-saga fins a morir en un camp. Davant mateix veurem l'aflorament rocós amb les estructures que he comentat.
Al passar per la Mesquita al costat mateix del camí veurem un cup que va funcionar fins la dècada dels anys 1950. Després de 60 anys la premsa encara roman en el mateix lloc.

Coordenades: 41º 50.384' N  1º 22.919' E

Ruta de les tines del castell de Castellar (I): el castell

El castell de Castellar s'aixeca damunt una massa rocosa a l'extrem d'una llarga carena entre la Riera de Grevalosa i la Riera de Maçana, dos cursos paral·lels que desaigüen a la Riera de Rajadell. 
Per la vall que ha obert aquesta última riera hi passen encaixonats l'Eix Transversal i la via del tren de Barcelona a Lleida. De sempre ha estat una ruta estratègica, la del Camí Ral que anava a Cervera per Manresa i Calaf. Per aquí han passat exèrcits invasors i de reconquesta, i tota mena de transeünts i mercaderies. 
El castell s'enlaira dominant tot aquest tràfec. Està documentat del 938, però possiblement ja hi havia hagut alguna cosa molt abans. Ningú millor que la Roser Parcerisas per guiar-nos en una amena visita per les seves dependències mentre ens explica sucosos detalls sobre els conflictes que s'hi van viure, que no són pocs, degut sobretot a la incontinència temperamental dels successius castlans. 
La visita guiada al castell té un preu irrisori i es fa cada segon diumenge de mes entre les 10:00 i les 13:00. (La Roser Parcerisas a més d'una persona encantadora és autora del llibre 'Mil anys d'història. El castell de Castellar'. 2013. Ajuntament d'Aguilar de Segarra).

Pel que fa al tema d'aquest blog cal destacar diversos elements, el primer és la tina rupestre que hi ha excavada en unes roques properes, per sobre de la font de la imatge. Es de poca capacitat però té el disseny típic d'aquesta mena d'artefactes. Al seu costat són visibles alguns encaixos per l'embigat d'algun petit cobert desaparegut.

A prop del portal d'entrada del castell veurem una tina de rajols de dimensions notables, és a tocar la plaça del Mirador, indret on en ocasions senyor i vassalls havien debatut sobre terres i tributs. Des d'aquí es veu serpentejar la vall amb tot el feix de vies de comunicació que la ressegueix.

Un cop hem passat el portal, al costat dret del pati interior i arran de terra, una boixa en forma pedra foradada delata l'existència d'una altra gran tina rera la paret.

Són molt simptomàtics els senyals de canvi que es produeixen en el moment que el senyor deixa de ser resident i el castell funciona com una masoveria entregada a la productivitat directa de la terra (i de retruc de la vinya). Així és que el que havia estat un espai amb tant de caràcter com la sala gòtica es transforma en celler: 4 cups de planta rectangular ocupaven fins fa poc la meitat de l'estança, actualment han estat enderrocats per restaurar l'espai original.

Abans d'acabar la visita, se'ns apareixerà entre penedit i colèric l'espectre de Seguí, antic senyor de Castellar, que ens farà un retrat de la seva forassenyada nissaga. 
Al final podem arribar-nos fins a la rectoria que hi ha al costat del castell i que també ha estat restaurada. Veiem un altre cup a l'esquerra de l'entrada. Des de la sala veïna es pot accedir a l'interior d'aquest cup, que ha estat seccionat per un costat amb la intenció de mostrar-nos l'enrajolat.

De la sortida 120 de la C-25 (Eix Transversal) anirem per una carretera (N-141g), que un cop passat el nucli de Castellar, punt quilomètric 3, deixarem per prendre un camí rural que al cap de 200 m trenca cap el Molinot Vell i s'enfila cap el castell (indicat). La pista que hi puja és apta per qualsevol vehicle. 

En els propers posts faré la ressenya d'unes quantes tines boscanes, mig amagades entre la vegetació, que es troben entre el Molinot Vell i el castell: són les Tines de la Font del Vicari, de la Vinya del Jeroni i del Bosc de Camins.

De passeig pel Cafè de les Set Portes

La balma popularment batejada com el Cafè les Set Portes (en irònica referència a les Set Portes de Barcelona) forma una visera que s'estén en forma de llarga mitja lluna i dona sopluig a una sèrie extensa d'habitacions accessibles per diversos portals.

Davant mateix s'estén l'antic quintà, poblat de pollancres i encatifat d'herba, que fan de l'indret un atractiu racó, freqüentat per ciclistes i gent que surt a còrrer o a passejar des de les proximitats del poble de Casserres, al Berguedà. 

La balma, que encara conserva molts dels elements típics d'un mas amb els seus corrals, va ser habitada fins els anys 30 del segle passat, tal com recorda la memòria popular, o possiblement fins més tard i tot.

Amb el leitmotiv d'una excursió per la zona sempre es pot treure el nas a alguna de les diverses tines de vi excavades a la roca en època imprecisa i que abunden a la comarca, fins el punt de que gairebé a prop de cada mas n'hi havia alguna.
Així abans d'acostar-nos a la balma trobem Can Ripés, una casa construïda tota ella damunt una plataforma rocosa. Les Tines de Can Ripés són dues cavitats de costat, de 1.8 i 2.6 m de diàmetre, situades a 30 m a ponent de la casa i a 12 m del camí. Un dels dipòsits servia per piar el raïm i l'altre per fermentar el most resultant.

A prop de la Balma de les 7 Portes hi ha la petita presa de la Bassa de Cal Xoriguer i, enfilada a l'altre costat, la casa d'aquest nom. A Cal Xoriguer hi trobem una altra tina excavada al peu de l'edifici, aquest cop amb l'encaix d'una antiga tapa desapareguda. 

Bibliografia,
Dues guies itineràries descriuen rutes que passen per la balma:

• Joan M. Vives. Patrimoni rural i pedra seca. Cossetània, 2011
• Josep M. Rossinyol: El Berguedà. Itineraris de descoberta. Farell, 2005

Hi ha una entrada dedicada al Cafè de les Set Portes en el blog del Josep Mauri: Indrets Oblidats