Serra del Castellar (II): la casa forta

Prosseguint pel camí del GR-3 a partir de l'església romànica de Sta Maria (veure la ressenya anterior), arribarem al peu de la gran casa del Castellar (Oliola, Noguera). Construïda a base d'afegits de diversa època. Destaca especialment la part més antiga, bastida amb blocs ciclopis ben tallats. Aquest tipus de parets ciclòpies s'estenen per tots els voltants, fins i tot els amplis bancals que l'incendi ha deixat al descobert estan aixecats sobre parets amb pedres d'aparatoses dimensions.

Pocs metres a l'oest de la casa, emmascarades per la pallissa i antigues dependències, hi ha les restes de la casa forta de la Serra del Castellar, una construcció que els historiadors daten del s XII, tot i que no hi ha documentació al respecte. Al peu d'aquests vestigis hi ha un doble trull, amb una de les cavitats pràcticament colgada de terra. L'aspecte general és similar als trulls que es troben 900 m al NE, sota la fortificació.

el doble trull de la casa forta de la Serra

Però aquest trull no es troba sol, a poques passes es va edificar un trull o cup obrat no gaire gran, enrajolat amb lloses de pedra basta, sense envernissar.

El casal del Castellar s'aixeca parcialment sobre una roca en la que ja hi deuria haver antigues construccions. Si més no una de les ampliacions va obligar a fer una gran arcada per no engolir un altre trull picat a la roca, de modestes dimensions i que té el brocal canalitzat cap a un dipòsit de l'interior de la casa.

Tinc la sospita de que hi ha un tercer trull rupestre dissimulat entre les parets d'un antic cobert que ara és pràcticament impenetrable pels arços que hi creixen. 

Però a més, podem trobar altres curioses construccions, com un albelló, o canalització subterrània, de 25 m de llarg, que s'obre a una gran rasa dins la zona afectada per l'incendi. O bé aquest altre curiós canal:

i això és una tomba o un simple abeurador ?:

No acabariem mai, el cas és que dalt d'aquest serrat hi ha restes suficients per entretenir-se una estona. I que no totes, però sí les més antigues, em permeto suposar-les pròpies d'un poblament força important de la serra durant l'Edat Mitjana.
En seria una mostra més la base de premsa de biga localitzada molt més a l'est, a mitja vessant,...

Serra del Castellar (I): el castell

La Serra del Castellar és una llarga carena boscosa que s'estèn de SO a NE a llevant de Ponts i que conserva en els seus punts més alts un dels llegats més ignorats i alhora més interessants d'aquesta part del país.
Quan tenia mig enllestida aquesta ressenya, fa tan sols vuit dies, un incendi es va estendre des del sud afectant el tros de terreny que em proposava tractar, dins el terme d'Oliola, a la Noguera. Els bombers van impedir que l'església de Sta Maria de la Serra en sortís malparada, però la resta d'estructures que veurem han quedat en bona part ennegrides i plenes de cendra. La majoria de les fotos que segueixen són de poc abans de l'incendi.

trull B

L'accés és una petita excursió. Cal prendre primer la carretereta que uneix Vilanova de l'Aguda (a l'entrada del poble direcció Sta Perpètua) amb el restaurant Can Valls, PK 124 de la carretera C-14 Ponts-Basella (veure ressenya Pujanxeric). A 2.10 km de Vilanova i a 2.20 km del restaurant el sender GR-3 travessa molt dissimulat la carretera, cal seguir les marques blanc-i-vermelles, carenejant en direcció a ponent. 

Al cap de 2 km de caminar, una mitja hora, passarem pel costat mateix del primer trull (que anomeno trull B) excavat a la roca, uns 200 m abans d'arribar a l'església romànica de Sta Maria. El trull mostra en el lateral un rebaix aplanat que deuria servir per trepitjar el raïm.

trull B

Aquí on som, enfilades dalt mateix de la carena, hi ha les restes d'una extensa fortificació de la que se'n desconeix el nom i la datació, construïda amb carreus grans ben desbastats i arrenglerats en línies precises i rectes. La única ressenya que hem trobat és la de J. Bolós i M. Gabriel a la p 377 del vol XVII, Noguera, de Catalunya Romànica, que deixa oberta la qüestió del seu orígen.

Amb l'incendi ha quedat exposada amb detall la distribució de les estances d'aquesta fortificació al llarg d'una extensa longitud de la carena. Entremig destaca la següent roca, plena de forats i encaixos, damunt la qual sembla que hi va haver enlairada una torre. 

Les clapes clares posen de manifest l'acció erosiva del foc sobre la roca sorrenca.

Enfilats dalt d'aquesta roca veurem amb facilitat fins a 4 trulls a la nostra falda, l'anterior i tres més, un d'ells de curiosa forma pentagonal:

trull A, pentagonal

trull C, volcat a la pendent

trull D , al mateix nivell que l'A i el B, més al nord

Una llarga peça rectangular d'aquesta fortificació queda una mica més al nord de la roca-torre i al seu costat hi trobem el dipòsit o trull de més capacitat de tots (trull E), que segueix la tònica dels altres, de forma allargada i poca fondària (un d'ells fa 2.80 x 1.40 m i 0.90 de fondo), amb clares similituds amb els trulls de Flix de Balaguer, de Cal Ferrer, o els més propers de Pujanxeric.

trull E

Un incendi té la majoria de les vegades causes humanes i deixa sempre una cicatriu lamentable en el paisatge. Sembla mentida que tractors i màquines agrícoles, amb lo cares que són, no tinguin manera d'evitar que en surtin espurnes que encenguin la palla, com aquesta vegada. En qualsevol cas sap greu pels animals que hi hauran deixat la pell, però la vegetació, si la deixem fer, es tornarà a estendre i la pluja rentarà en bona part la cendra i el sutge. Ara, però, que molts vestigis han quedat a la vista es podria aprofitar per fer-ne un estudi complert. Com en el cas d'aquesta construcció, a 50 m de la paret N de l'església, que podria ser contemporània tant de la fortificació com de la immediata casa forta de la Serra, que veurem al proper post.

Pujanxeric

Pujanxeric es troba dalt d'un turó, molt a prop d'on coincideixen els municipis de Tiurana, Oliola i Vilanova de l'Aguda, però situada a dins d'aquest darrer terme, a la comarca de la Noguera.


A pocs metres de les seves parets podem veure una tina excavada arran del marge, amb una forma que no és ben rectangular ni rodona.

Però no és la única, ben a prop, però una mica amagada entre magraners silvestres, se'n troba una altra de més estreta i menys fonda. La primera fa 2.20 x 1.75 m x 1 m de fons, la segona 2.50 x 1.30 m x 0.6 de fons.

Totes dues tenen boixa però no s'observa  cap graó ni encaix per un brescat.
Per les seves característiques s'assemblen molt a les tines de la propera Serra del Castellar, que visitarem en una propera entrada.

Pujanxeric es distingeix fàcilment per l'alta antena que té al costat, enfilada darrera mateix de la gran esplanada del restaurant de Can Valls, al PK 124 de la carretera C-14, entre Ponts i Oliana.

St Andreu de Cal Pallot

Des de temps antics a les rodalies de Cal Pallot, a Puig-reig (Berguedà), hi havia hagut un poblament del que ens han pervingut vestigis diversos. A tocar St Andreu hi veiem primerament una sèrie de tombes picades en els blocs de roca del davant, alguns d'ells capgirats cap per avall. En una vora del camí que baixa a la propera Riera de Merlès trobarem el que està considerat un molí fariner medieval i, a la llera aigües avall, les marques deixades per una de les múltiples rescloses que s'escampaven al llarg d'aquest curs fluvial.

A un costat de la necròpoli hi destaquen superposades algunes sitges i un parell de dipòsits més que deurien ser tines de vi, si ho jutgem per l'encaix que hi ha entre les dues i que té tota la pinta d'haver sustentat una premsa.

Estem davant d'una de les mostres recurrents d'estructures vinícoles superposades a cementiris medievals. En aquest cas la necròpoli es creu que era de voltants de l'any 1000.
Del rocater on hi ha les tombes sembla ser que s'hi va extreure la pedra per construir l'església durant el s XII, en substitució d'una anterior, i s'ha suggerit que les tines podrien ser d'aquell mateix moment, quan el cementiri ja no mereixia el respecte dels constructors.
De les tres cavitats que conformen aquesta estructura ja hem comentat que la central es deuria correspondre amb una premsa, a un costat hi ha un forat circular, mig ple de terra i aigua, de 1 m de diàmetre i a la tina més gran, de 1,60 m de diàmetre per 1 m de fondo, s'endevina una probable boixa que ara no té sortida exterior, però que és de suposar que donava o bé a un marge ara terraplenat al fer-hi el camí, o bé a una altra cavitat que estaria plena de terra actualment sota el mateix camí.

Una vil·la Gamissans és documentada del 1312 i podia haver ocupat l'indret on ara hi ha Cal Pallot, a 130 m de St Andreu. En un cobert de la casa es conserva encara, tal com mostren les imatges, una premsa de cargol amb la data gravada de 1870.

Cal Pallot està a 5 km per pista de la primera rotonda que hi ha després de la sortida 83 de la carretera C-16 de Manresa a Berga.

Museu Molí dels Bouillons (Provença)

Aprofitant una visita al turístic poble de Gòrda (Gordes), a la Provença, no està de més acostar-se fins aquest museu o Moulin des Bouillons. L'edifici, bastit el XVIII, s'aixeca sobre una estructures molt antigues que ja feien de molí el s I a C.
Hi trobem tres premses d'èpoques diverses, la darrera és un espectacular torculum, o premsa del s XVI, de 10 m de llarg.

Es conserva també el plat on es feia la primera fase de molta de les olives sota l'acció d'unes moles arrossegades a sang. Per les tasques del trull, potser per escaldar els cofins d'espart, es feia servir aigua que naixia en el mateix recinte d'una surgència del subsol i era canalitzada per un rec que ja havia estat excavat a la pedra durant l'època romana.
Després de l'interessant espai de les premses antigues el museu compta amb una col·lecció d'objectes exposats que ens descriuen la història de l'oli d'oliva i el seu paper en les religions i en la cultura mediterrània, inclosa la seva transformació en sabó, com el conegut sabó de Marsella, o el seu precursor, el sabó d'Alep, actualment encara fet a Síria de manera artesana.

L'accés al Moulin des Bouillons es troba senyalitzat a la sortida de Gòrda per la mateixa ruta de les Bories (veure aquí) amb rètols de Musée Moulin de l'Huile et du Vitrail.

Vilaclara (Castellfollit del Boix)

Dins la propietat de Can Prat, a Castellfollit del Boix (Bages) hi ha l'indret de Vilaclara (que no s'ha de confondre amb St Miquel de Vilaclara, de El Bruc), on campanyes arqueològiques han tret a la llum un assentament agrícola de l'època de transició entre l'eclipsi de l'imperi romà i els inicis de l'edat mitjana, s. VII i VIII dC.

Entre tosques parets de pedra seca que delimiten les estances destaca un dipòsit rectangular, que és la única peça del conjunt en que les pedres estan unides amb morter. Se suposa que la seva utilitat era de recollir el most del primer premsat o trepig del raïm.

Es van trobar també algunes pedres de basta factura que havien servit de suport a premses de biga o bé de contrapès de les mateixes. Malgrat tot, l'indret exacte on hi deuria haver el torculum o premsa no ha estat identificat.

Vilaclara era per tant una explotació agrícola dedicada a l'obtenció de vi o oli, que va funcionar durant el període que es correspon amb la davallada de l'Imperi romà, moment històric encara poc conegut que segons paraules d'en Jordi Gibert, arqueòleg que ha estudiat aquest i altres jaciments de la Catalunya central, és possible identificar un model de poblament rural caracteritzat per assentaments que presenten diversos àmbits associats a un espai obert i on la producció de vi constitueix una de les especialitzacions que defineixen la seva orientació econòmica principal.

Bibliografia:

J. Enrich, J. Enrich, L. Pedraza. Vilaclara de Castellfollit del Boix. Arqueoanoia edicions, 1995

J. Gibert. L'Alta Edat Mitjana a la Catalunya central (s VI-XI). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat. Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics n XIII (2012) p 353-385

La casa de la Valldans (Ponts)

Per la banda nord del Barranc de Valldans, a Ponts (la Noguera), s'estén un allargassat serrat de poca altitud dalt del qual una veta rocosa aflora de tant en tant formant un marge encarat cap a migdia. Encavalcades dalt d'aquesta espina dorsal hi ha les restes d'aquest curiós mas del que no he pogut trobar el nom (el mapa de l'ICC no en diu res i els masos veïns són ara granges amb rètols de "propietat privada, no entrar").
Només en queden algunes parets, però el que ha atret la meva atenció és que el centre de la construcció és ocupat per una tina buidada a la roca amb un cobert al damunt, ara ensorrat, gairebé indistingible de tota la resta de parets sense estuc.

Per unes escales picades a la mateixa roca s'anava des de l'interior de la casa fins a la part superior de la tina, o trull, com en diuen aquí. Per dalt estava tapat amb un enrajolat i només un forat quadrat, amb un encaix per la tapa, permetia accedir al contingut.

El diàmetre interior no l'he pogut mesurar però no era molt gran. La boixa és un simple tub que sobresurt a 1.50 m per sota l'extrem superior de la roca.

El millor camí és el que surt de Ponts per la plaça del Portalet i segueix per sota el pont del Canal Segarra-Garrigues, tot recte fins que l'asfaltat mor uns metres després de la Creu del Samarra, on cal continuar a peu paral·lelament al torrent uns 600 m més fins que divisem la casa enfilada a l'esquerra.

Coordenades: 41º 54.940' N  1º 13.220' E 

Sant Serni de la Salsa

A l'extrem d'una llarga i estreta carena propera al riu Baell hi trobem Sant Serni de la Salsa, una església del XII, conservada en un bonic entorn cuidat amb dedicació i afecte.

Encara que la Salsa pertany a Ogern i Ogern pertany al municipi de Bassella i per tant a l'Alt Urgell, els voltants de la Salsa són indistingibles paisatgísticament del Solsonès, de la frontera administrativa del qual dista tant sols 1 km en línea recta.

Entre d'altres elements destacables, com les tombes de darrera l'absis, hi trobem també una tina o trull excavat en el conglomerat, de 1.60 m de diàmetre i 1.30 de fondo, amb un graó segmentat per posar-hi una tapa o un brescat.

Aquest trull crida l'atenció per un tret inusual, una data gravada pel costat de la boixa sembla dir 178...(?)

O bé aquest detall va passar desapercebut als historiadors, cosa que costa de creure, o bé el van considerar un afegit molt posterior a l'origen del trull, perquè a la monumental obra 'Catalunya Romànica' (vol VI, pàg 159) hi llegim: Desconeixem l'època en que es feu aquest dipòsit. Hom pensa que fou excavat en el mateix període en què ho foren les tombes i quan fou construïda l'església, per tant, a l'alta edat mitjana. 

Potser sí, però em quedo amb la impressió de que pel perfecte allisat i aplomat de les parets, que fan pensar en l'ús d'algun tipus d'estri que servís de plantilla, l'excavació del trull encaixaria millor amb una manera de fer més moderna. I perquè no del s XVIII ?, la qual cosa no invalida que moltes altres tines siguin medievals i que la construcció de tines rupestres abastés un període molt extens.

A 400 m al nord d'Ogern (poble situat al PK 86.5 de la carretera C26 de Solsona a Bassella) cal prendre el camí de Serinyana i seguir els indicadors a la Salsa, on val la pena arribar-s'hi a peu, encara que sigui el darrer tram.

El Baridà

Allà on acaba la Cerdanya i el pas del Segre s'estreny per obrir-se després cap a l'Urgellet, s'estèn per les pendents de les dues vores, entre Andorra i el Cadí, el territori històric del Baridà. Un pont medieval connectava les dues ribes i al seu voltant va formar-se el poble de Pont de Bar fins que la riuada del 1982 va endur-se'n el que havia resistit durant segles: el pont i el poble.
El nou poble va ser refet un tros més avall amb peces prefabricades de formigó, enfilat sobre la carretera de la Seu. Poca gent s'hi atura, però és interessant veure el petit Museu de la vinya i el vi de muntanya.

Per les costes soleies del Baridà (Pont de Bar, Aristot, Castellnou de Carcolze) s'escalona un reguitzell d'estrets i penjats bancals que en una època de la que ens fa memòria el museu bona part de l'activitat dels pagesos estava dedicada a la vinya.

La pendent deixava poc espai on treballar de pla, o sigui que els ceps d'aquestes particulars vinyes sortien d'entre els rocs del mateix marge de pedra seca.

Actualment podem veure ceps silvestres deslliurats del control humà per les vores de la carretera, els marges i els vells camins, enmig de la malesa i la boscúria.

Contrapesos de premsa

Vilaclara del Prat (Castellfollit del Boix, Bages)

Per poder interpretar qualsevol element del paisatge necessitem un patró on encaixar els seus principals trets, sinó la nostra atenció aviat es desvia cap a allò que ens resulta més familiar i deixem de banda la resta.

Pedres com les d'aquestes imatges són molt comuns, tot i que són força ignorades, però al seu voltant hi havia hagut una certa activitat relacionada amb la verema en èpoques medievals o potser anteriors.

Sant Genís (Puig-reig, Bages)

Les d'aquesta pàgina han estat fotografiades a tocar d'algunes masies del Berguedà o el Bages però n'hi ha a moltes altres contrades. Per exemple en el magnífic blog d'en Jordi Casamajor en trobem de retratades a l'Alt Urgell, clicar aquí, i en el Torcularium ja n'hem vist a Bagà o Aguilar de Segarra, per exemple.

Hem de suposar que són de presència ordinària per tota aquesta banda del Mediterrani, per exemple Michel Rouvière, en un recent article, interpreta les de la regió francesa d'Ardèche, interpretació que no difereix de la que han donat altres estudiosos, com els germans Ramon i Jaume Corominas a casa nostra (veure la bibliografia del final).

Els arqueòlegs no dubten de que aquestes pedres amb forma poc o molt lobulada i amb un forat al mig, serien contrapesos de premses antigues o bé elements de sosteniment de premses de fusta transportables.

El Soler (Navàs, Bages)

En Francesc a les Feixes Noves (Sagàs, Berguedà)

La Vila (Talamanca, Bages)

La Tatgera (Talamanca, Bages)

Bibliografia:

*R. Corominas i J. Corominas, Estudi de diferents peces de pedra de probable època medieval i utilitat desconeguda, L'Erol nº48, 1995

*A. Fàbrega, Contrapesos de premses de biga a la Catalunya Central, Dovella 106, 2011

*M. Rouvière. Bassins et ouvrages rupestres en Ardèche méridionale, bulletin nº 7 de la Société Géologique d'Ardèche, gener 2014.