19 de gener, 2017

Cova dels cups


Enfilada en una raconada del Montsant i a poc més d'una hora de Margalef es troba la Cova dels Cups, una cavitat que guarda en el seu interior dos dipòsits de fermentació d'aspecte no massa antic. Feia temps que la tenia marcada com un indret pendent d'anar-hi, però ha estat en Joan Mª Vives qui ha donat l'empenta que calia al convidar-nos al Francesc Roma i a mi a fer finalment aquesta excursió tant de temps ajornada.


La cavitat és una balma suficientment fonda com per donar aixopluc a aquests dos cups, que fan uns 2 m de costat per 1.2 m de fondo. Tota l'obra és feta de pedres lligades amb un morter que conté una elevada component de guix, L'interior no està enrajolat amb els típics cairons, el seu lloc l'ocupen maons massissos. No hi ha brocal de cap mena, és de suposar que treien el suc amb galledes.

Que els dipòsits eren cups i no una altra cosa ens ho confirmen uns trossos de fusta, restes de la vella premsa vertical que hi havia en un racó. En un lloc bac, boscós i tan costerut com aquest, es fa estrany que hi podés haver vinya en un temps relativament no gaire llunyà. Fins i tot costa trobar indicis de feixes a prop de la cova, encara que de murs i parets n'hi ha en abundància un tros més avall de la clotada. Però no podem creure que pugessin el raïm fins aquí dalt, la vinya havia d'estar a tocar i això és el que més sorprèn.


La Cova dels Cups és poc o molt coneguda pels excursionistes habituals del Montsant i apareix en diverses guies i publicacions. Generalment s'hi va per baix remuntant el Barranc de la Coma Negra. La ruta que hem fet nosaltres permet pujar fins dalt la carena i baixar per St Salvador en un temps de marxa d'entre 3.5 i 4 hores, itinerari que podeu trobar a https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11513660.


16 de gener, 2017

El cupet de la nuclear d'Ascó


En Francesc Roma té un do. No s'explica de cap més manera que tot passant per la carretera, a prop de la central nuclear d'Ascó, és fixés en una roca que treia el cap per sobre d'un camp d'oliveres i decidís acostar-s'hi a veure què hi havia. A primer cop d'ull la troballa pot semblar poc espectacular: un forat de poc més d'un metre de diàmetre per mig metre de fondo. Podria ser un cocó per recollir aigua o un munt de coses més, però l'he volgut incloure aquí perquè hi ha detalls que el fan sospitós d'haver servit per xafar el raïm. En primer lloc la seva ubicació és extremadament similar a un munt de casos ja vists en aquest blog, queda dalt d'un roc com si aspirés a tenir més fondària per fer-hi una boixa per baix, tot i que cal dir que de boixa no n'hi ha. A prop del roc s'hi veuen uns retalls fets a la roca que havien d'esta-hi relacionats, el mateix forat en té altres forats petits com satèl·lits al voltant, un detall observat en moltíssimes tines excavades de molt més al nord. Finalment, donant la volta cap sota el roc, s'hi coneixen les restes d'empedrat d'un curt caminet d'accés i sobretot les parets d'una barraca.


Per tot aquest conjunt d'elements queda clar que aquest era un indret de treball i que el forat rodó no és una simple cadolla artificial. La qüestió seria més aviat si va servir per trepitjar-hi raïm, o bé per alguna altra activitat agrícola. Una opció és que servís per contenir oli (actualment els camps que hi ha a sota són d'oliveres), però en aquest cas hi trobem a faltar un plat de mola.
Ho deixo aquí, però la seva importància radica sobretot en la zona on es troba, a tocar de l'Ebre, i això ens obre les portes a investigar en una comarca de la que fins ara no haviem conegut cap artefacte d'aquest estil.


Coordenades: 41º 11.905' N  0º 33.571' E

03 de novembre, 2016

Tina de l'Obaga de Cal Carlos


La vall que forma el torrent de Valldòria, a ponent de Rajadell (Bages) és un racó de món deshabitat des de fa qui sap quant de temps, només a la part alta de la vall hi romanen les restes d'una masia abandonada, cal Carlos, ara engolida per la vegetació. A uns 500 m a vol d'ocell d'aquestes ruïnes, però més al N i a l'altra riba del torrent, hi hem localitzat un exemplar isolat de tina.


L'estructura és de base quadrada, acostada a la pendent per facilitar l'accés a la part superior, l'alçada arriba als 5 m i l'amplada exterior és 3.30 x 3.60 m. El dipòsit té un diàmetre de 2 m i una fondària estimada de 3.2 m útils més els 40 cm que s'alça un rengle de rajoles per sobre el sòcol del brescat.


El sostre està parcialment enfonsat, sinó fos per això podriem qualificar de molt bo l'estat de conservació. No hi ha cap barraca adossada, la boixa surt a peu de paret sense protecció.


A poques passes hi ha les restes d'una barraca, probablement associada també a les tasques de la vinya en una època que ara sembla molt remota, vista la la massa vegetal que ho cobreix tot.


Per accedir-hi és convenient donar abans una ullada al mapa. De Castellfollit del Boix ens dirigim per pista cap a Grevalosa, però abans d'arribar-hi i un cop dalt de la carena prosseguim cap a Mas Palomes. A l'alçada del dipòsit que hi ha a prop d'aquesta casa surt un camí en direcció SE obstruït per troncs, anem pla i avall per aquest camí del Pas del Carlos i 100 m abans d'assolir el fons de la vall trenquem a l'esquerra per un vell camí carreter que seguim en direcció N fins a la cota 692 del mapa de l'ICGC.
Coordenades: 41º 41.902'N 1º 40.452'E 

28 d’octubre, 2016

Contrapès del carrer de St Jaume


El carrer de St Jaume d'Horta d'Avinyó està format per unes quantes cases situades al límit del terme d'Avinyó (Bages). En aquest indret apareixen un grapat de topònims com la font de St Jaume, torrent de St Jaume,..., que fan suposar que antigament en el mateix lloc que hi ha el carrer, hi havia hagut una capella dedicada a aquest sant. 


Si més no el poblament de l'indret ve de lluny com ho testimonia el contrapès de premsa que em mostra en Damià Vendrell en el pati de casa seva.


Els acolorits llibres medievals fets a mà que ara es guarden gelosament a les grans biblioteques, com el de l'Escorial Beatus, mostren sovint el disseny esquemàtic de premses antigues. La següent imatge vol ser una al·legoria presidida per la divinitat en la qual es representa la Premsa de Déu, de la que raja el most de la bondat humana producte de la labor dels àngels i els sants. 


En el detall apreciem que la premsa acaba amb un cargol vertical subjectat al terra per un contrapès, el qual seria una pedra similar a la que té en Damià a casa seva o a la que vàrem veure a la darrera entrada (la Plana).


A dins de casa, encastada en una paret, en Damià hi té encara una altra pedra curiosa, que ancorada al terra hauria servit per encaixar els dos pals verticals de la part central del mecanisme.


A Avinyò encara hi ha altres pedres semblants, per exemple la que trobem llençada a la vora d'un camp, uns 6 km al nord de la població. En aquest cas no es tractaria pròpiament d'un contrapès sinó d'un suplement per guiar dos dels pals verticals d'una altra premsa, amb un disseny possiblement diferent.


A la població veïna d'Artés es pot veure en el Museu local un altre contrapès, que va ser recollit a la zona. Si a més hi afegim el jaciment de les Feixes de la Sala ens adonarem de que en aquesta part del país ha hagut una presència significativa de la vinya des de fa moltes centúries.

27 d’octubre, 2016

Contrapès de la Plana


Els contrapesos són un element clau per comprendre la història dels mecanismes emprats en la verema. Són elements que s'associen majoritàriament a l'època romana i medieval, encara que deurien tenir continuïtat fins més tard. En trobem sobretot al Pirineu i Prepirineu i per tota la Catalunya Vella, encara que sovint no se'ls hi presta atenció. 
La pedra que ara veurem es troba en el Moianès, concretament dins el terme de Sta Maria d'Oló, davant de la casa que avui és la seu de la Fundació la Plana.  


Aquest sòcol o contrapès no estava situat originalment en aquest indret, va ser portat des d'un serrat que hi ha més a llevant, per tant no el podem vincular directament amb el poblament i sagrera que existia el sXII al voltant de la capella de la Sta Creu de la Plana, que està tan sols a unes desenes de metres, casualment al mig d'una vinya.
L'Albert, de la Plana, comenta que en el punt on va ser trobada no s'hi coneixen altres estructures que cridin l'atenció, excepte alguns marges perduts entre el bosc. De totes maneres sempre seria possible fer-ne una prospecció més intensa perquè ell recorda perfectament el punt exacte de la troballa.


Es una peça d'envergadura, no gaire fàcil de traslladar, durant el transport es va fracturar però tot i així la seva geometria es pot apreciar amb nitidesa. 
Hi ha diverses maneres d'interpretar la utilització d'una pedra d'aquest tipus. El següent croquis mostra un mecanisme hipotètic-segons Martzluff i Mas a Premses i vinyes d'Andorra (1992)-. 

La Plana és a tocar de St Joan d'Oló, un grup de cases situat a mig camí entre Sta Maria d'Oló i Horta d'Avinyó. Coordenades: 41º 50.915' N  2º 0.705' E