28 de febrer, 2014

La vall del Flequer (IV): tines d'en Ricardo


Les tines d'en Ricardo, situades a tocar la llera del torrent, formen un grup de 6 tines i 2 barraques disposades en una renglera adaptada al terreny. Segueixen el patró constructiu de totes les de la vall, són circulars amb forma de torre, la meitat inferior enrajolada per dins estava edificada amb pedra unida amb morter de calç, la part superior, lliure de rajols, estava construïda amb pedra seca. El sostre és de lloses superposades en nivells que s'anaven tancant progressivament.



Les barraques guardaven la sortida del brocal o boixa de les tines, on hi havia encastada una aixeta que acabada la feina els pagesos s'enduien. També hi podia haver prestatges o la premsa. A vegades la barraca aprofita per paret la roca del marge, com passa en aquest cas, on a més trobem una coberta força àmplia en forma de volta.


El diàmetre de les tines és variable, però al estar folrades de cairons quadrats de 40 cm de costat feia que, si es volia evitar emprar mitjos cairons, la circumferència fos generalment múltiple de 40 cm, i la fondària també. Així sovintegen els diàmetres pròxims a 1,80 m, 2 m o 2,30 m , que es corresponen amb circumferències de 14, 16 i 18 rajols, respectivament.


Les capacitats a la vall del Flequer varien entre els 7.100 litres de la tina més petita d'en Ricardo i els 19.100 litres de la propera tina del camí del Flequer. Tant sols al grup de l'Escudelleta es podien elaborar més de 100.000 litres de vi. A l'acabar la ruta de la vall, haurem vist en poc tros i entre totes les tines una capacitat productiva acumulada de més de 220.000 litres.
El concepte de tines al mig de la vinya, tot i que no és exclusiu d'aquesta zona com s'ha dit sovint, és en aquesta àrea del Bages on va prendre unes característiques arquitectòniques més singulars.




27 de febrer, 2014

La vall del Flequer (III): tines de l'Escudelleta


Les tines de l'Escudelleta formen un grup que seria mereixedor de tres estrelles si aquí féssim com les guies Michelin, doncs per elles soles ja val la pena fer el viatge. S'afegeix a l'interès etnològic que ja tenen de per sí el que hagin estat netejades i restaurades i l'entorn estigui endreçat, fent que turísticament també tinguin un valor destacable.


Són 11 tines amb 7 barraques repartides d'una manera imaginativa sobre el relleu de la riba del Flequer, formant tres grups. El primer d'ells el constitueixen quatre tines, dues de les quals comparteixen barraca, que està ubicada sota la plataforma d'accés a l'entrada superior de les tines. la tercera tina del grup té la barraca a la banda oposada i la quarta, la més gran s'hi accedeix per una rampa i té una barraca lateral més petita. El segon grup el formen sis tines arrenglerades, compartint barraca tres de elles, i el tercer grup és una tina separada amb la seva barraca respectiva.



A dins d'aquestes barraques es pot distingir, a més de les boixes, algun prestatge i les restes del que havia estat la premsa, de la que ara només en queda l'eix de fusta i en un estat molt desgastat...


... i la pedra que feia de base, que va ser tristament rebentada per poder-se endur el cargol de ferro, que va ser venut a preu de ferralla.



26 de febrer, 2014

La vall del Flequer (II): Tines del Tosques


Seguint els indicadors, a poc tros de les tines d'en Bleda, anirem a sortir a les tines d'en Tosques, que han estat publicades també amb el nom de Bleda II.
Abans, però, passem per una barraca restaurada que és una mostra més del nivell atès en aquesta zona en construccions de pedra seca.


Aquest conjunt el formen quatre tines, seguint totes el model general de donar la sortida per una boixa resguardada cadascuna dins de la seva respectiva barraca. De les quatre barraques la segona trenca la simetria al ser rodona i no quadrada, però aquest fet més aviat millora l'estètica del conjunt. El sistema constructiu és idèntic al de les tines d'en Bleda i de la resta de la vall.


La ruta continua amb indicadors que senyalen la direcció de les tines de l'Escudelleta, el camí a partir d'aquí deixa de ser una pista per convertir-se en una agradable passejada dins el bosc de pins.
Veurem restes de les antigues feixes que havien suportat antigament la vinya. Creuarem algunes rases que canalitzaven l'aigua de la pluja i ens trobarem un clot supervivent dels que hi havia hagut per fer el caldo bordelès o dissolució de sulfat de coure i calç, utilitzada per sulfatar els ceps, en prevenció de les malures que provoquen fongs com el mildiu.


23 de febrer, 2014

La vall del Flequer (I): Tines d'en Bleda


L'arribada de la fil·loxera el s XIX va modificar radicalment el mapa de la distribució de la vinya a Europa i nord d'Àfrica. Un cop l'insecte va envair França, els països del sud van veure augmentar espectacularment la seva extensió de vinyes per compensar la demanda de vi. En el Bages, que va destacar dins de Catalunya per la seva elevada producció, es van conjuntar la vella idea de construir tines al costat de la vinya i una extraordinària traça adquirida amb les barraques de pedra seca, per donar com a resultat estructures d'una arquitectura popular bella i singular.



Les de la vall del Flequer restaven abandonades enmig del bosc quan en J.M. Soler i Bonet va donar a conèixer les que anomenem d'en Bleda i moltes altres es van anar re-descobrint després de la mà d'en Miquel Ballbé i Boada. Aquest ex-industrial de Terrassa i ex-alcalde de Matadepera, es va dedicar durant un temps a rescatar de l'oblit el patrimoni rural, primer de Matadepera i després dels altres municipis de les serres de St Llorenç del Munt i l'Obac.



Casualment el mateix any 1993 que a Artesa de Segre es publicava el treball sobre Els trulls de Vernet, a Manresa es presentava el llibre de Miquel Ballbé Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages, on es recollien fins a 32 casos de tines apartades del mas, acompanyats d'una presentació de l'historiador Llorenç Ferrer que contextualitzava el fenomen.

Interior de la barraca inferior amb la boixa
Són un parell de tines circulars disposades per poder-hi treballar a dos nivells, per una obertura del nivell superior s'hi feia entrar el raïm, es xafava, fermentava i finalment sortia pel nivell inferior, per una boixa ubicada dins d'una barraca, la mateixa on es guardaven les eines.
La meitat inferior de la construcció és de pedra unida amb argamassa i enrajolada per dins amb cairons envernissats, la meitat superior és de pedra seca amb un sostre que es tanca per aproximació de filades de lloses. Aquest sistema es repeteix en la majoria de les tines d'aquestes valls.


Al costat d'aquesta construcció es conserva una pedra que era la base d'una premsa vertical.

Aquestes d'en Bleda són les primeres que trobem al seguir la Ruta de les tines de la Vall del Flequer. que es pot fer a peu o amb bicicleta i que s'inicia en un aparcament que hi ha als pocs metres de començar la pista d'Oristrell, a 2.8 km de la rotonda del Pont de Vilomara en direcció a Rocafort. La ruta està senyalitzada.

Bibliografia:
J. M. Soler i Bonet. Barraques i tines, construccions per a la vinya. Dovella nº24. 1987


M. Ballbè i Boada. Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. 1993, aquesta edició està esgotada però existeix una versió actualitzada que signa el Consorci i que afegeix unes quantes tines més a la llista:
Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau. Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. 2005

J.M. Vives i Teixidó. Patrimoni rural i pedra seca. Cossetània edicions. Itinerari 12 , p 99

Punxar itinerari del blog Pedalant la gent s'entén  

22 de febrer, 2014

Puigdoure


La casa de Puidoure, situada dins el Parc de Sant Llorenç del Munt- Serra de l'Obac, havia format part de la parròquia de Santa Creu de Palou, juntament amb Matarrodona, el Farell i el Putget, masies que havien tingut totes elles un auge important durant el s XVIII gràcies a la producció de vi.

 

Dins l'estructura de l'edifici, que es troba en un estat de progressiu esfondrament, es conserven encara dos cups enrajolats amb cairons envernissats, un dels cups rodó i l'altre quadrat.
En un cobert enrunat s'observa a la roca de conglomerat l'encaix d'una premsa vertical en forma de creu.


Podria haver estat tant de vi com d'oli i aquí hauria pogut haver-hi el trull de la casa, perquè a pocs metres, i servint de taula de pic-nic pels excursionistes, hi trobem una pedra de molí aixecada sobre el plat de molí, un cèrcol fet de lloses de pedra que tenen forma de sector circular.


Puigdoure es troba seguint la pista que surt al final del carrer de Sant Pere Regalat del Pont de Vilomara (Bages) i que passa per Sta Creu de Palou i el Farell.
Coordenades: 41º 40.291' N  1º 56.552' E



Plat de molí d'oli del Vilà


És un plat de molí d'oli abandonat al costat d'una pista del terme de Talamanca (Bages). Es troba pròxim a les restes de la casa del Vilà, de la que pràcticament no es reconeix res i només queden unes piles de rocs i una bonica barraca que fins ara no ha estat catalogada.


Anant de Rocafort a Mura, un cop travessada la riera cal prendre el primer trencall a l'esquerra i al cap de 1 qm, en un acusat revolt a la dreta, allà mateix, al costat dret, hi ha la pedra.




21 de febrer, 2014

Base de premsa de les Vinyasses


Una antiga base de premsa de biga, similar a d'altres que hi ha no gaire lluny, es pot localitzar a 370 m a vol d'ocell al SO. de la casa de les Vinyasses, a Viver i Serrateix (Berguedà) -veure entrada anterior-.
Es un tipus d'artefacte, que com ja hem comentat altres vegades té un orígen antiquíssim, que es feia servir en època romana i medieval i del que hi ha exemples repartits per tota l'àrea mediterrània, encara que no sempre correctament identificats.


Com acostuma a passar només queda la petja dels forats artificials de sustentació de l'estructura de fusta i de l'espai quadrangular rebaixat uns centímetres, on se suposa que es trepitjava el raïm abans de fer-lo passar per la premsa que hi havia allà mateix. Tot això bastit sobre el canto del marge, d'una manera semblant a la de Puigmaçó, però potser encara més clarament visible la funcionalitat de la seva disposició, doncs aquí podem interpretar el punt de recollida del most...


... i els vestigis del camí d'accés amb vores empedrades que apunta en direcció N., cap on es troben les restes de la casa i on ja hem dit que hi havia hagut una construcció antiga adossada a una paret de roca.


En aquest cas no hi ha senyals d'una tina propera, per tant o bé es transportava el most fins a les Vinyasses al llarg de gairebé 500 m de camí o bé hi havia una tina de fusta ubicada per allà mateix i que no ha resistit el pas del temps. La primera opció obliga a un tragí força llarg i incòmode, que no sembla massa probable, la segona opció, la d'una tina de fusta enmig de les vinyes en temps romans o medievals sembla una mica estranya, però potser no ho era tant.

Per anar-hi cal prendre la pista que surt del PK 11,8 de la carretera de Serrateix i segueix cap el S en direcció a la casa d'Albesa. Quan portem 2,1 qm de pista caldrà deixar el vehicle o la bicicleta i baixar la pendent de l'esquerra cap a una llenca de roca poblada de pins on s'endevinen des de lluny els forats d'aquesta estructura.

Veure:
E. Font, Antigues premses de biga a Viver i Serrateix. Montbordó nº 38. 2013

20 de febrer, 2014

Les Vinyasses


Les Vinyasses és una casa en ruïnes situada a prop de Viver (Berguedà), voltada de camps que encara es conreen i que té dues tines exteriors molt properes, la més curiosa de les quals, al meu parer, és la que figura a la imatge de dalt, petita i picada en part a la roca, amb una construcció quadrada al damunt feta de pedres poc o molt treballades que sembla que es fusionin amb la pròpia roca. La boixa queda resguardada tal com veiem a la foto dins una mena de finestreta orientada a ponent.
Es troba a 90 m al N de les ruïnes i al costat d'una feixa abandonada en un pla més baix. Les dimensions interiors són de 1.40 m de diàmetre per 1.60 m de fondària i no està enrajolada per dins.


En els camps de conreu propers no és difícil trobar-hi trossos de ceràmica gris del tipus medieval i en una paret de roca a 120 m de les ruïnes de la casa hi veiem marques de sustentació del que havia estat l'empostissat d'una construcció de fusta adossada.


Hi ha una segona tina a 30 m a ponent de la casa, amb una coberta de pedra ara ensorrada, feia 2.60 m de diàmetre i 2.70  de fondo i per dins era enrajolada amb cairons envernissats de 40 cm de costat, tot i estar també picada a la roca (imatge de sota).


Igual que l'altra tina, aquesta va ser publicada en l'inventari que va fer la revista Montbordó l'any 2001, on llegim que S'hi pot observar el graó pel brescat i les marques picades a la roca que eren utilitzades per col·locar-hi el suports donant-li més cabuda. La boixa dona a l'exterior.

Per arribar-s'hi es pot prendre la pista que surt del PK 11.8 de la carretera de Serrateix i que passa a prop de Sant Feliu, fins que 1.7 qm després, al costat d'una esplanada rocosa, cal baixar cap a l'esquerra on aviat trobarem els camps i les ruïnes de les Vinyasses.

18 de febrer, 2014

El Cau de la Guineu (Aguilar de Segarra)


Amb el curiós nom d' El Cau de la Guineu apareixen en el mapa les ruïnes d'un antic mas ubicat al límit del Bages amb l'Anoia, dins el terme d'Aguilar de Segarra i molt a prop de St Pere Sallavinera. 
Aquest mas estava adossat a una paret de roca de la que es va aprofitar la seva consistència per esculpir l'encaix d'una premsa vertical, als peus de la qual hi ha un cup de 2.2 m de fondo que tenia la sortida per una boixa ubicada dins una dependència inferior amb sostre de volta.



Al costat mateix d'aquest cup n'hi ha un altre de força més cabuda, amb un diàmetre d'uns 3 metres i de 3.2 m de fondària, igualment folrat amb els típics cairons envernissats de 40 cm de costat. A sota hi ha també una dependència que guarda el brocal corresponent i que deuria servir de celler.
Tot plegat recorda la disposició d'altres tines construïdes al Bages entre els s XVIII i XIX però les del Cau de la Guineu estaven integrades dintre del mas i no entre les vinyes. 
Encara que avui és tot una ruïna, les estructures corresponents a l'elaboració del vi ocupen una part tant gran del mas que gairebé podem pensar que tot ell va ser edificat amb la idea d'explotar la vinya.
En el mateix rocam on s'arrepenja l'edificació hem vist senyals de barrinades, això ens fa pensar que la seva construcció, o almenys l'ampliació, es deuria efectuar en el s XIX. Estariem doncs davant d'un mas que va aprofitar la febrada pre-filoxera per expandir-se, encara que això deuria durar poc.

Coordenades: 41º 44' 28.28" N  1º 35' 26.00" E

17 de febrer, 2014

La tina de l'Obac (Torroella -Navàs-)


No tinc constància de que aquesta tina hagi estat mai publicada ni formi part de cap recull patrimonial. I em sorprèn perquè és un exemplar força destacable, amb un diàmetre de 2.30 m i una fondària de 2 m buida pràcticament una roca solitària propera a la casa de l'Obac, dins de la raconada de Torroella, a la banda dreta del Cardener i dins els límits del terme de Navàs.
Acompanyant la pròpia tina una segona cavitat comunica amb la gran per un petit conducte situat al fons. Aquesta fa 1.05 m de diàmetre i té uns 50 cm de fondo.


La gran té a 60 cm de fondària uns encaixos força clars per sustentar un brescat. Curiosament a 1.10 m de fondo mostra un forat de sortida molt gros al que no li sé donar explicació perquè la boixa hauria d'estar al fons de tot, i així sembla endevinar-se per la part de fora de la roca, 90 cm més avall que el forat anterior i en la mateixa vertical.


La roca conserva uns graonets picats per poder accedir al capdamunt i, fora d'una heura que decora la roca per un costat i un petit esbarzer que creix a l'interior, el conjunt és manté acceptablement net i conservat, sense mostres excessives d'erosió. No hi ha senyals de que hagi tingut mai una coberta tot i que això no vol dir que no existís.


El castell de Torroella, molt proper, està documentat des del 966 i la vall ha d'haver estat habitada i treballada per pagesos des d'antic, per tant només una feina de recerca en els arxius podria donar indicacions de quan es va construir i fer servir aquesta notable mostra de la vinicultura històrica.

El millor camí per anar-hi és des del Palà de Torroella, entre Súria i Cardona, on tot just travessat el Cardener per un pont girarem a la dreta seguint la pista asfaltada que no abandonem fins a la bifurcació que hi ha passat Cal Perritxo, on a l'esquerra continua asfaltada cap El Coll i cap a la dreta, per on continuarem nosaltres, és de grava i la seguirem tot recte fins el fons de la vall, fent cas omís des d'ara dels trencalls que surtin a la dreta.
Per accedir a la roca cal demanar-ho a la casa, doncs es troba a l'interior del recinte on tanquen els cavalls.
Coordenades: 41º 52' 24.00" N 1º 41' 57.77"

16 de febrer, 2014

Les Coromines (Aguilar de Segarra)

Les Coromines és un nucli de pagesies situat al límit d'Aguilar de Segarra (Bages). A menys de 300 m passa la divisòria amb l'Anoia i el terme de Prats de Rei. A poca distància d'aquest nucli es troben els vestigis d'un mas alt-medieval, que els arqueòlegs consideren interessantíssim, destacant les restes d'un hàbitat, un grapat de sepultures i especialment unes estructures o relleus destinats a l'elaboració de vi.
Per la ceràmica trobada s'han diferenciat quatre nivells, els més antics correspondrien als finals de l'època romana o al moment de transició de l'antiguitat tardana a l'alta edat mitjana. Però hauria tingut una ocupació posterior durant els s IX i X, que és de quan datarien les sepultures.
Alçat:

Planta:

Aquests vestigis s'estenen resseguint un rocater al llarg d'una línia de bosc que separa actualment uns camps de cereal. Els relleus que avui són visibles a simple vista, d'aquella part que té relació amb l'elaboració del vi, tenen la disposició que veiem en el croquis: una mena de dipòsit amb les dimensions d'una banyera gran, excavat dins els que ja és una cubeta rebaixada uns quants pams; ...




 una altra cubeta quadrangular rebaixada mig pam on hi trobem una pedra amb forma...
i uns forats adients al suport d'una premsa de biga,...


i uns metres més enllà una altra cavitat rectangular, de poca fondària, amb algun forat i una canaleta que apunta cap a la zona de la premsa.



Adossada a la paret de llevant d'aquestes estructures hi deuria haver una construcció, possiblement un hàbitat, segons es desprèn d'un encaix de biga ben visible.
No sabem el perquè d'aquesta distribució ni de com funcionava el procés, el que si sembla clar és que la pedra que hi ha a la part central formava part d'una base de premsa.
A poques passes de les estructures anteriors hi ha un grup de cinc sepultures i a uns 100 m hi torna a haver més sepultures. 


No gaire lluny, a Seguers (Anoia), que queda a 800 metres a vol d'ocell, tornem a trobar sepultures i una altra possible base de premsa de biga.

Per anar a les Coromines cal prendre la sortida 110 de l'Eix Transversal on posarem el comptaquilòmetres a 0. No anar cap a St Pere Sallavinera, seguir en canvi pel lateral uns 900 m fins a travessar l'Eix per un pont i, tot seguit, girar a l'esquerra, al cap de 1.8 km girar a la dreta, creuem la via per un pont i seguim recte deixant a la dreta un trencall a Prats del Rei, el següent trencall a l'esquerra porta a les Coromines (indicat). Travessem el nucli de masies i entrem de dret al bosc per una pista sense asfaltar, prenem la primera bifurcació a la dreta i la segona a l'esquerra, quan el comptaquilòmetres ens marqui 5.2 tindrem a l'esquerra la línia boscosa on hi ha el jaciment, entre camps de conreu.
Coordenades: 41º 43' 10.40" N  1º 35' 20.00" E

Bibliografia:
La informació sobre aquest indret prové dels arqueòlegs Daura i Galobart, de Manresa, que al seu torn van recollir informació de l'excavació efectuada per Jordi i Joan Enrich l'any 1978. Veure A. Daura, J. Galobart, J. Piñero: L'Arqueologia al Bages, 1995, p 201-202