Pedra dels Sacrificis de Mas Bou

Amagada dins una espessa selva de brucs i sureres, aquesta pedra d'aspecte primitiu, plantada sobre un terra de sauló típic de les Gavarres, crida força l'atenció, malgrat que l'entorn on es troba està poblat de menhirs i dolmens, megàlits amb els que potser no desentona però que són tota una altra història.

La imaginació popular hi ha volgut veure una 'pedra dels sacrificis', visió que no se'ns fa estranya perquè al damunt hi té conformat un plat còncau de perímetre oval ressaltat artificialment amb una sortida cap a un extrem en forma de canaló, ideal, doncs, per recollir la sang d'un hipotètic sacrifici, però encara més adequat per recollir el líquid, possiblement oli o vi, resultant d'una mòlta o premsat.

La idea del premsat es veu reforçada per l'existència de dos profundes incisions verticals i paral·leles situades en un costat, que recorden sense cap mena de dubte el parell d'encaixos vists sovint en aquestes pàgines en relació amb bases de premsa de biga.

Per acabar-ho de corroborar faltaria només la presència d'un contrapès, una pedra solta que hauria de tenir un forat al mig o uns encaixos laterals on encastar l'altre extrem vertical de la premsa, però que al tractar-se d'un accessori fàcilment transportable és normal que hi falti.

A poca distància hi ha una altra roca amb la superfície aplanada i rebaixada, potser un plat per moldre gra.

El més difícil és saber en quina època s'hauria donat forma a aquestes pedres amb la finalitat que els hi suposo, però m'inclino per l'època medieval, molt posterior per exemple a l'espectacular dolmen de Mas Boussarenys, situat només a uns 500 m en línea recta, o del menhir de l'estació de Bell-lloc, a 1 km.

Dolmen de Mas Boussarenys

Es molt fàcil anar-hi amb bicicleta seguint la via verda de Girona a Sant Feliu de Guíxols, a les proximitats de Sta Cristina d'Aro, a l'alçada de l'estació de Bell-lloc/Font Picant prendrem la direcció de Bell-lloc, Uns 150 m després de la font Picant, davant el rètol de Bell-lloc, cal tombar a la dreta i seguir la pista de terra 1.200 m, llavors prendrem un camí a l'esquerra, direcció N, uns 150 m més.
A l'esquerra un corriolet portaria a la Font dels Caçadors però ens enfilarem per la dreta pel mig del bosc seguint un rastre que, amb una mica d'encert, ens portarà fins a la pedra.
Coordenades: 41º 49.909' N  2º 59.489' E

Serra de Pedrós (Oliola)

A l'oest del poble d'Oliola, a la comarca de la Noguera, s'estèn una carena allargassada de llevant a ponent que es coneix com Serra de Pedrós, el nom li ve d'un casal en ruïnes situat en un punt dominant, aquí els rocs estan tan escampats per tota la cresta i fins i tot serveixen de sòcol al propi mas que el nom de Pedrós està plenament justificat. Can Pedrós exhibeix tota la pinta de ser una sala o castell medieval.

A la Noguera no és difícil localitzar elevacions amb presència de vestigis medievals, vilatges o castells avui desapareguts però que han deixat un registre petri de les antigues tasques agrícoles que s'hi realitzaven. Pedrós no m'ha decebut, és molt semblant a Grialó, Bensa o la Serra de Castellar. Aquesta darrera, situada en el mateix terme municipal, és amb la que mostra més paral·lelismes.

Per anar-hi sortirem d'Oliola en direcció a ponent i deixarem el cotxe al peu de la serra, ran de les ruïnes d'una casa, després de 3.8 km de pista. La fletxa senyala el punt d'inici d'una excursioneta que es pot fer en 1 hora i mitja o 2 hores màxim.

Voltem les restes de la casa pel darrera i prenem en direcció O. un sender molt marcat que tot seguit es bifurca, escollim la branca dreta que en 10 minuts ens porta planejant per la banda obaga fins a un coll amb un petit camp, que voregem per l'esquerra i continuem avall per un camí carreter que baixa fent un revolt. 
Hem de fer atenció a un sender que surt a la dreta molt abans d'acabar la baixada. El nou camí faldeja de pla i en el mapa veureu que ens porta fins el punt A.

A l'extrem d'un replà enfilat dalt de roques, s'obre un dipòsit rectangular de 3.10 x 1.60 m x 1.40 m de fondo, molt gran, però semblant a alguns trulls o cups localitzats a la Serra de Castellar, encara que aquest no mostra cap boixa o brocal visible que doni a l'exterior, tot i trobar-se al caire del petit cingle. 

Encara que podria haver servit de cisterna és més probable que fos un trull d'oli o potser de vi, perquè al seu voltant hi ha demarcat un espai que havia d'estar reservat a feines agrícoles d'algun tipus. Encara avui oliveres silvestres poblen l'entorn.

Aquest curiós replà on hi ha el dipòsit, està terraplenat artificialment, el seu perímetre en planta té una forma irregular allargassada, de 9 x 24 m, En algunes vores, per contrarestar la pendent natural del terreny, s'aixequen murs de contenció bastits amb rocs irregulars, amb el mateix estil que una llarga paret que delimita tot el recinte pel costat de muntanya. A la part interna del replà s'endevina sota l'herba el sòcol d'alguns murs antics.

Baixem pel dret fins a sortir a una pista que s'enfila a poc a poc fins arribar dalt de la carena, per on retornarem sense camí per la mateixa cresta en direcció a les parets de Can Pedrós, visibles fa estona.

Abans però, mirant cap a migdia trobarem aquest curiós trull. Es troba al punt B del mapa, està excavat a la roca però amb un volt de parets que el sobre-alcen lleugerament i un sostre que encara es conserva amb un forat quadrat al mig.

Tot i que no n'he pogut prendre les mides, calculo que la seva envergadura no s'allunya gaire de la del trull anterior, però aquest exemplar sí que té boixa, i molt evident, com es pot veure a les imatges.

Pocs metres després ens trobem amb un altre trull que no passa desaparcebut, de contorn irregular i sense coberta. La boixa es localitza a peu de roca i orientada cap a l'O.

En una vora hi trobem un canaló amb una mena de tap en forma de tascó.

I ja som a Can Pedrós, passades les ruïnes d'aquest antic casal, la carena fa un pla amb extenses panoràmiques, passem després pel costat d'una caseta de construcció moderna i seguim carena enllà fins a sortir al costat d'una altra construcció d'aspecte antic. 

Es conserven dempeus alguns murs que pel seu disseny intern fan pensar que suportaven planta i pis.

Encara que en la major part és un munt d'enderrocs, es pot deduir que hi havia diverses estances i que aquesta edificació no era un simple corral, sinó una vivenda, de la que ens ha pervingut al voltant també diversos vestigis, com aquesta pica tombada i aquest dipòsit rectangular, que ens evoquen una economia d'aire medieval.

Seguim el camí fins que s'ha separat de la cresta, llavors ens hem d'enfilar uns metres fins el fil de la carena i allà, molt amagat entre la vegetació, hi ha el trull D, del que a la imatge següent només veiem el forat de la boixa, el dipòsit queda darrera la roca. les seves mides interiors són les d'un rectangle de 2.50 x 1.80 m x 0.70 de fondo aproximat.

A l'àrea propera a aquest trull hi ha feixes i replans mig amagats pel bosc, sobretot cap a la banda N., on hi hem vist també una possible sitja excavada i restes de murs que tal vegada no eren només de marges.

En fi, un recorregut en el que els experts en el món medieval hi tindrien moltes coses a dir.

Arribats novament al collet del camp podem tornar fàcilment al vehicle en 12 minuts seguint aquest cop el fil de la carena.

Unes quantes coordenades:
punt d'inici de la caminada: 41º 52.118' N  1º 8.508' E
trull A: 41º 52.148' N  1º 7.802' E
trull B: 41º 52.213' N  1º 7.609' E
trull C: 41º 52.208' N  1º 7.654' E
trull D: 41º 52.185' N  1º 8.024' E

Base de premsa de biga de la Soleia d'Escardívol

Es una mostra senzilla i alhora totalment clàssica de trull medieval: una cubeta central plana de perímetre més o menys quadrat, enfonsada uns pocs centímetres i amb una pendent que a través d'un angle permetia recollir el most en una pica situada en el lateral més baix.
Per donar una idea de les proporcions, a la foto hi apareix l'Amadeu, propietari de la finca, a qui he d'agrair que deixés altra feina per acompanyar-me molt amablement fins el lloc de la premsa.

Hem d'imaginar un robust travesser o biga, orientat perpendicularment al sentit de la pendent i sostingut per dos parells de columnes de fusta o arbres. Un d'aquest arbres, el que era encabit dins els dos forats que a la imatge de sobre veiem a primer terme, rebia la força de compressió de la biga. L'altre forat, l'allargassat, falcava l'arbre que havia de resistir la tracció cap enlaire de l'altre extrem de la biga, que actuava com una gran palanca al pressionar la pila de cofins plens de raïm que hi havia ubicats al centre de la cubeta.

Aquesta màquina servia per acabar d'escórrer el suc de la brisa acumulada després d'un primer trepig fet amb els peus, molt probablement en aquest mateix espai quadrangular.

Finalment el most recollit se l'enduien cap el celler on fermentava en bots o vaixells adients, fets de fusta. Estem parlant d'un mecanisme força antic i que en el cas pressent podria tenir fins a mil anys o més.

L'aspecte multicolor de la roca es deu a l'haver patit els efectes dels incendis que fa alguna dècada van assolar la zona. Com es pot veure aquesta roca sorrenca no n'és immune, les altes temperatures exfolien el gres i n'escrostonen els cairells, deixant molt erosionat qualsevol vestigi rupestre com aquest.

Dimensions: la cubeta fa 2.20  x 1.85 m, per una profunditat actual de 4cm, encara que la original havia de ser superior,

la pica de recollida del most fa 1m x 0.57m

els dos forats rodons 15 cm de diàmetre 

i l'allargassat 0.52 x 0.22 m

La localització no és senzilla, tot i que es troba a prop d'un altre artefacte similar, el del Forn de Vidre. Es millor acostar-s'hi des de La Barraca (Viver i Serrateix, Berguedà) cap dalt la carena i seguir per dalt d'aquesta cap el N , quan el camí deixa la part alta de la carena per tombar cap a l'esquerra cal seguir encara el fil de la carena pel mig del bosc unes 150 passes més i després baixar per un carener rocós a l'esquerra (O). La premsa es troba tot baixant aquest darrer estrep.

Coordenades: 41º 57.647' N  1º 50.064' E

Can Cervera

En el volum dedicat al Berguedà de l'obra Catalunya Romànica, a la p532, en Jordi Bolòs diu Aquests dipòsits cilíndrics, que sembla que, antigament, rebien el nom de trulls, probablement eren destinats a fer de premses del raïm. Algunes d'aquestes tines són d'època medieval,.... i més tard afegeix també n'hi ha una de força gran , prop del mas Servera,...
Per tant ens hem encaminat cap el mas Cervera (o Servera), que es troba en el veïnat de Navel.

Es tracta d'una tina doble, molt vetusta i erosionada, de manera que les dues cavitats apareixen fusionades en un 8 desdibuixat. El dipòsit més gran fa 1.90 m de diàmetre i l'altre 1.40 m, però a dins hi ha terra i uns rocs grossos que fan de mal mesurar la fondària real, que deuria voltar 1.60 m

Pel costat exterior del perímetre s'identifiquen uns forats rodons on presumiblement s'ancoraven els suports d'una coberta.

Al costat mateix hi ha un passadís que baixa en rampa entre parets de roca, on donen les boixes, o boixa, perquè només se'n pot veure una i amb prou feines. El que sí es veuen són diferents relleus artificials a ambdós costats del passadís, que havien d'aguantar alguna estructura de fusta que tant podia haver estat una simple porta com una rudimentària premsa.

Hi ha encara una altra tina enfilada dalt d'un marge de roca a 200 m de distància. La Tina II de Can Cervera apareix avui mutilada d'un costat i no sabem si originalment era una cavitat aïllada o bé era múltiple. El lloc va servir de pedrera durant un temps i l'extracció de pedra va fer retrocedir el marge fins a deixar només un dipòsit escapçat.

Can Cervera es troba a les proximitats de St Vicenç de Navel, a la carretera de Cardona a Serrateix, la primera de les tines és 80 m al sud de la casa, al costat del camí que portava a una font que avui ja no raja. La segona tina és a 70 m en línia recta al NE de la casa.

Coordenades: 41º 56.181' N  1º 43.944' E    i    41º 56.261' N  1º 44.006' E

St Vicenç d'Obiols

Obiols és una parròquia d'origen preromànic, de la que se sospita que ja existia un precedent en època visigòtica, s VII-VIII.
Es molt coneguda per la necròpoli que l'envolta, amb un nombre considerable de tombes escampades per tota l'esplanada rocosa on s'assenten l'església, la rectoria i la casa d'Obiols. Totes les tombes estan tapades però s'identifiquen fàcilment les siluetes. Només una d'antropomorfa, situada al peu de l'absis, apareix actualment buida de terra.

A partir de l'any 1959 l'església va ser sotmesa a una intensa labor de restauració que va permetre recrear el seu aspecte primitiu, amb els característics arcs de ferradura que podem veure avui dia.

A l'interior un dels elements que crida més l'atenció és una figura d'ocell o de colom excavada al terra que s'ha volgut identificar amb l'Esperit Sant. En Pere Cascante, arqueòleg i director de l'empresa gestora del monument, no descarta que es tracti d'un baptisteri preromànic.

En indrets medievals relacionats amb l'Església no és rar trobar-hi vestigis d'activitat vinícola. Si visiteu Obiols i sentiu curiositat per saber on estava situada la tina l'haureu d'anar a buscar darrera de la casa, penjada a mig aire d'un petit cingle.

Està picada a la roca i té una forma lleugerament ovalada, amb la meitat del perímetre reconstruït amb obra de pedra i morter. Està molt plena de terra i herba que no deixen veure la seva profunditat real.

Al peu del marge s'amaga la boixa dissimulada enmig d'un sorprenent canyissar de bambú.
Per baixar-hi trobem a poca distància unes pràctiques escales picades a la roca que ens eviten fer una llarga volta.
La boixa dona a una pica de decantació que té alhora un altre brocal de sortida que desaigua per un enginyós acanalament esculpit a la mateixa paret.

St Vicenç pertany al terme d'Avià (Berguedà). Trobareu l'accés indicat a la carretera vella que uneix Gironella amb Cal Rosal.

Tines II de Pedrós

Són un parell de tines aïllades obertes a la roca viva, enmig del bosc, a primer cop d'ull senzilles i austeres, sense indicis d'una coberta i que es troben agradablement netes de vegetació i noses.

La tina més gran és la més propera al marge, per on advertim una boixa un xic erosionada. El diàmetre és de 2.40 m i està excavada en un desnivell que fa que el fondo es trobi a -2 m del llavi més alt i a -1.30 m del llavi inferior. L'acompanya una tina satèl·lit de 1.60 m de diàmetre per 1.60 de fondo.

El que d'entrada semblen unes tines senzilles amaga en realitat el secret d'un estri que havia d'encaixar en uns relleus que, amb una mirada atenta, podem contemplar en el perímetre intern de les cavitats.

Comunicant les dues tines hi ha un forat que, vist pel cantó de dins de la petita, queda situat a -0.50 m de la vora, dins un sots-relleu en forma de T invertida. Oposada diametralment hi ha una altra T invertida, aquesta sense forat.

Una línia horitzontal que uneixi les dues T entraria pel forat a la tina gran i passaria per sobre del seu llavi inferior, el que dona al marge.

La tina petita no és una circumferència perfecta, a cada costat fa dos rebaixos oposats simètrics, que cauen verticals i que a mitja alçada formen una L poc definida.

Tot plegat fa pensar en un peculiar sistema per compartimentar la tina petita o bé en la inclusió dins la mateixa cavitat d'un sistema de premsat, però cap de les opcions la veiem prou clara.

A la tina gran hi ha també dos encaixos picats en el caire superior, que queden esbiaixats respecte al forat que intercomunica les dues tines, un dels encaixos es troba a 2 m en línia recta del forat i l'altre a 0.85 m.

L'indret enmig del bosc on es troben aquestes tines avui pot semblar solitari, poc avinent i allunyat de qualsevol casa, considerant que la més propera, Pedrós, ja tenia la seves pròpies tines (entrada anterior). Però a molt poca distància ens adonem d'un gros apilotonament de rocs i de restes de murs molt desfets entre la molsa i la vegetació, és fàcil imaginar que antigament existia aquí un mas del que ara no en sabem el nom però que formaria part del veïnat de Pedrós i de la parròquia de St Amanç. Crec que una prospecció acurada ens donaria evidència d'aquest mas i l'edat de les seus vestigis ens indicaria també l'edat de les tines.

Pedrós forma part actualment del terme de Sta Maria de Merlès (Lluçanès). S'hi arriba per una pista que surt del PK 11.1 de la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès.

Coordenades: 41º 57.048' N   1º 58.108' E