Molí d'oli i tina de St Cugat del Racó

La presència de Sant Cugat, anomenat abans de Salou (o de l'Alou) i modernament del Racó, dota aquest plàcid entorn rural ja de per sí ple d'elements interessants, del seu principal atractiu arquitectònic i artístic. En aquest temple del s XI conflueixen detalls que de seguida ens atrauen la mirada i que van del romànic més elegant, com la seva decoració exterior de bandes i arcuacions llombardes, fins a la seva planta en forma de creu grega culminada amb un original cimbori rodó com no se'n troba cap més a Catalunya.

El poblament de la zona és, però, força més antic, com testimonien per exemple els vestigis d'un temple pre-romànic localitzats sota mateix de l'actual. Aquest poblament s'ha mantingut persistent en el temps arribant als nostres dies en forma d'un grapat de masies la majoria d'elles agradablement actives. 

Com a símptoma d'aquesta activitat tradicional en aquest entorn trobem, no gaire lluny de l'església, a uns 340 m al SO seguint el camí de Taurons,aquestes restes considerades un molí d'oli. Queden a uns 40 m per sota i a l'esquerra del camí. Es clar que prèviament ens haurem arribat fins a St Cugat per la carretera del Mojal, que va de Navàs a Castelladral (Bages).

Els elements que hi trobem són una pedra de moldre, de 0.90 m de diàmetre, que descansa sobre el seu plat, ara molt ple de rocs i herba. Al costat hi ha una cabana o habitacle, sense teulada, que va ser construïda esculpint en part la roca i que tenia l'entrada pel cantó oposat al plat de molí. I encara veiem un dipòsit fet aprofitant un bloc de pedra buidat per dintre.

El plat de molí té un diàmetre aproximat de 1.90 m. L'habitacle, de planta no gaire regular, fa de mides interiors 2.35 m per 1.85 m. i el dipòsit 1 m per 1.80 m i uns 0.40 m de fondo. La disposició és la que s'observa a les fotos, però se'ns escapa quin era exactament el seu funcionament quan estava actiu i fins i tot en quina època va fer servir. Es possible que aprofitant l'adequació d'aquest espai s'hi realitzéssin altres tasques que no fossin únicament les d'obtenció d'oli.

En el marge més proper es coneixen també les senyals d'una tina picada a la roca, actualment molt tapada i desfeta, pel que no m'ha estat possible prendre'n imatges ni mesurar-la, però de la que es coneixen encara dos forats de sortida, un sobre l'altre.

Trobareu més informació de St Cugat del Racó a http://mariaestruch.blogspot.com.es/2010/10/sant-cugat-del-raco-o-de-salou-bages.html

La Codina (Viver i Serrateix)

Les parets de la Codina es troben per damunt de la font del mateix nom, un indret que he ressenyat al post anterior. Queda a la dreta de la riera, a prop d'on acaba el terme de Viver (Berguedà) i a prop del de Navàs (Bages).  El seu entorn, en un sentit ampli, és ple d'indicis d'un poblament rural d'època antiga i medieval.

Fa aproximadament un any vaig localitzar entre uns camps, al peu de la casa, una tina de bona mida excavada en una roca que s'aixeca més de 6 m sobre el camp de sota. Una alçada poc pràctica. Podem suposar que amb la rompuda del camp inferior va augmentar aquesta alçada, que no hauria estat la original. De totes maneres no hi he detectat una boixa, malgrat que podria estar dissimulada entre les heures que s'enfilen paret amunt.

A més a més hi ha una altra tina en el mateix relleix però a uns 50 m de distància i 40 m per sota de les ruïnes de la casa  Es troba tan voltada de bardisses i arços que gairebé no es veu, però les seves dimensions són comparables a la primera, de 2.40 m de diàmetre.

Perquè dues tines separades però tan properes?. Fa de mal dir, la primera podria ser més antiga i haver quedat abandonada amb l'ús de la segona, o bé va tenir una altra finalitat que desconeixem.  En qualsevol cas estem davant d'artefactes que fàcilment poden haver patint canvis segons les necessitats del moment.

A les proximitats de la casa, al S, s'hi troben almenys dues tombes d'origen medieval i que crec són inèdites, és clar que en aquesta zona ja no criden l'atenció, entre els termes de Viver i Serrateix i el de Navàs hi ha escampades tantes necròpolis d'aquest tipus que una més ja no ve d'aquí. 

De fet, a uns 300 m més al N a vol d'ocell, a l'altre costat de la riera, hi ha vestigis d'un antic hàbitat construït aprofitant l'espai que quedava entre roques. Tot plegat deu estar relacionat amb un hipotètic camí que, paral·lel a la riera de la Coromina, deuria comunicar el Castellot de Viver amb St Pere de les Cigales i St Cugat de Salou.

A uns 150 m al NO de la casa, enmig del bosc, hi ha un dipòsit buidat a la roca, sense una finalitat clara. Té una forma allargada, com de banyera, que a primer cop d'ull pot semblar una altra tomba però que no crec que ho fos, és massa gran i més aviat sembla propici per tenir-hi aigua i qui sap si aglans en remull. Amida 2.15 x 0.85 m x uns 0.6 m de fondo.

Ens hi podem arribar per la pista que surt del km 6.5 de la carretera Navàs-Serrateixi  i que porta al casal de Coromines. Immediatament després, abans d'aquesta casa, cal trencar a l'esquerra i seguir 1.300 m més fins a travessar la riera. Passada la balma de la font, que queda a la dreta, surt un camí ample a l'esquerra que s'enfila fins a les restes de la Codina.

Font de la Codina (Viver i Serrateix)

L'indret de la Font de la Codina és un racó especialment agradable després de pluges, quan la riera fa un petit saltant d'aigua entre fulles de boga. La font neix dins la balma, al costat dret de la llera (a l'esquerra a la foto).

Sobre mateix d'aquesta codina en forma de pista de skate que fa de visera i que probablement és la que va donar nom tant a la font, com a la mateixa riera i a la propera casa de la Codina, s'hi troben diferents artefactes excavats a la roca que mereixen la nostra atenció.

El primer d'ells és un plat de molí d'oli, semblant als que ja coneixem, veure per exemple el de Sallés, de la Roqueta o de les Sitges. Tot i que està una mica escrostonat i ple de fullaraca el seu estat de conservació no és dolent. Fa un vol de 2.60 m de diàmetre màxim, dins el que es troba el propi plat, de 1.60 m de diàmetre. 
A uns 3 m del plat hi trobem una tina, que amb 1.80 m de diàmetre travessa un gruix de 2.50 m de roca, perforant el sostre de la balma just al damunt del punt on brolla la font.

Aquest sostre perforat va ser tapat amb un enrajolat que fa de fons de la tina, sobre el que ara hi ha acumulat un bon gruix de terra i bardisses. Dóna la impressió que els constructors no havien calculat bé la fondària. Però també resulta curiós com un cop perforat el sostre no es van aturar i van acabar de buidar perfectament tot el cilindre i fins i tot van fer un rebaix a la part d'accés a dins la balma per evitar que s'hi piqués amb el cap.

Per altra banda hi ha dos encaixos al costat de la tina. Si aquests encaixos suportaven una construcció de fusta, aquesta havia de fer la teulada a 3.70 m d'alçada sobre el nivell del terra de la balma, una alçada que sembla excessiva. Una possible interpretació és que la tina es fes en una època molt reculada en la que no existís la font ni la balma, que llavors estaria tapada pel nivell del terra, cosa que hauria fet difícil de preveure que s'acabaria travessant tot el gruix de roca. Un cop vist el disbarat s'hauria buidat de terra per sota i accedit a la base per tapiar-la. 

A la paret frontal de la balma s'observa una mena d'esboç de boixa, que no es va acabar d'esculpir.

Va arribar mai a tenir utilitat aquesta tina?. 

Sembla que hauria estat més assenyat fer la tina a l'altra banda de la pista de skate, on el gruix de roca és d'uns 5 metres. Però allà hi trobem un tercer artefacte, el més curiós dels tres.

Una cavitat principal d'uns 0.70 m de diàmetre s'ubica a uns 2 m del petit cingle. Al costat hi ha una segona cavitat independent un xic més petita. També hi ha un plat rodó d' 1 m de diàmetre, tot ell rebaixat un dit i que abocava a la cavitat principal. Per un foradet aquesta comunica amb un rec fondo i corbat que baixa en pendent fins arran del cingle, on enlloc d'abocar-se acaba amb una altre rec en forma d'arc.
Al voltant altres forats satèl·lits completen el conjunt.

És difícil fer-ne una interpretació. Sembla clar que es pretenia obtenir alguna substància líquida. Algú l'ha considerat un forn d'oli de ginebre, però en aquest cas seria un forn molt atípic. El plat rebaixat i els forats que té al costat fan pensar en algun estri tipus premsa, en aquest cas estariem parlant d'oli o vi.
Encara que premses semblants, però en petit, havien servit també per esprémer la mel de la bresca. Ho deixo aquí. Queda el tema obert als vostres comentaris.

Per arribar fins aquest solitari racó cal prendre la pista que del km 6.5 de la carretera Navàs-Serrateix porta al casal de Coromines. Immediatament després, abans de la casa, cal trencar a l'esquerra i seguir 1.300 m més fins a travessar la riera, a la dreta queda la font.

Les bòries de Gòrda

Tot passejant per l'interior de la Provença, especialment per la muntanya del Luberon i les muntanyes properes a l'espectacular font de la Vauclusa, les cabanes bastides amb lloses calcàries (lauzes) sense l'ús de morter ni aigua, ens surten al pas a qualsevol excursió que fem. Com aquesta cabana d'aqui sota, situada enmig d'un bosc proper al poble de Venasque.

Descobrir aquestes mostres d'arquitectura rural en pedra seca i falsa volta, a vegades d'un virtuosisme aclaparador, pot ser un al·licient més per internar-se en els bells paisatges de la muntanya provençal. L'art de construir aquestes bòries, com les anomenen, es remunta a l'antiguitat, tot i que el seu ús va perdurar fins entrat el s XIX.

Per fer-se una idea general, al turista apressat li queda l'opciò d'acostar-se al Village des Bories, a les afores del bonic poble de Gordes (Gordes segons els rètols en francès, Gòrda en provençal), dins el departament de Vaucluse. El poblat de pedra seca queda dins un recinte museïtzat i restaurat, obert al públic tots els dies de l'any i sense una afluència excessiva de gent. Aquest indret va ser rescatat de l'oblit i la ruïna per l'esforç d'un nou propietari que es va dedicar a restaurar-lo durant més de vuit anys fins a deixar-lo tal com el podem veure avui dia, com un conjunt d'una vintena de vivendes, corrals, rebosts, forns de pa i cups de vi, on fins i tot hi trobem una cabana per la cria de cucs de seda.

De cups n'hi ha dos, entaforats en una part enlairada de la seves respectives bòries, accessibles per una escala exterior, de pedra, és clar.
Tenen forma paral·lelepipèdica i estan construïts amb llargues lloses unides, aquestes sí, amb argamassa. Ens consta però que altres bòries escampades per la regió guarden en el seu interior cups tallats directament a la roca mare.



Es possible que al tractar-se d'una restauració s'hagi hagut de suplir amb la imaginació la manca d'informació acurada de com eren de debò alguns dels elements reproduïts, inclosos els cups. Però la impressió general del conjunt, i no només l'estètica, ens resulta satisfactòria i prou impactant com per plantejar-nos donar un altre pas i tornar algun dia a descobrir més cups i cabanes amagats sota el cel d'aquest tros de la Provença.

El fort de Buous

Una visita a la Provença és una opció més que vàlida per un pont o un cap de setmana llarg, molts dels seus punts d'interès es troben tant sols a quatre hores de La Jonquera. Un d'aquests possibles destins és el massís del Luberon, amb un reguitzell de pobles encinglerats i un Parc Natural on val la pena perdre's entre boscos i construccions de pedra seca. 

El Fort de Buous (Buoux en francés), a prop del poble del mateix nom, deu la seva importància històrica a l'estratègica situació al centre de les vies de penetració a la muntanya. Avui hi anem a donar una ullada perquè el lloc mereix una visita encara que els artefactes vinícoles només en siguin l'excusa.

L'ocupació d'aquest vast esperó calcari, encinglerat pels quatre costats, es remunta a l'època celta-ligur, més tard serà refugi dels valdesos del s XII (perseguits igual que els càtars), més tard refugi de protestants durant els conflictes religiosos fins que cap allà el 1660 en Lluís XIV, interessat en afeblir les independències regionals, n'ordenà la seva destrucció. Malgrat tot, el 1845 estava encara habitat per 250 ànimes.

Vista d'un cup...

... i la boixa o brocal

A parer dels experts una de les anomenades cisternes que podem veure actualment dins el fort era més aviat un cup de planta rectangular, amb una boixa que surt de cara al parell de sitges que veiem a la foto de sobre.

En Michel Bouvier, que ha estudiat de prop els elements vinícoles rupestres de la zona com són les tines (cuves vinaires) i cubetes de trepig (fouloirs), menciona que antigament es coneixien fins a una vintena d'aquests elements escampats per la vall de Buous.

En un altre punt, a la imatge següent, podem veure un contrapès de premsa posat vertical a terra, en un lloc que no li correspon, davant d'una altra sitja.

Per tot el castell proliferen els habitacles tallats a la roca. 

Els forats que servien de sitja, cisterna o dipòsit d'oli o de vi palesen la importància de l'emmagatzematge de provisions en aquest encimbellat poblat.

Per baixar del cim unes espectaculars escales tallades en el cingle ens permeten de retornar cap el camí d'accés.
Un cop passada la gran balma que hi ha a mig camí podem veure entre la vegetació un fouloir rectangular obert al costat d'una tomba, un d'aquells diversos elements rupestres estudiats per en Bouvier. En aquest cas no hi ha dubte de que servia per trepitjar el raïm.

                             Per acabar us deixo unes quantes imatges més, ...

Escales d'accés

Castell i estances rupestres

Camp de sitges

Vallferosa

Amb els seus 30 m d'alçada es coneguda com la torre medieval més alta de Catalunya, i malgrat les tempestes de la història es manté en un estat de conservació inaudit, tenint en compte que no s'hi han fet retocs des del s XI i que la major part de les torres similars van ser víctima del ressentiment de Felip V contra les defenses militars dels catalans. 

Fins fa poc se suposava la seva construcció en el s X, temps de la repoblació cristiana de les terres reconquerides als sarraïns. Però recentment la datació per C14 d'unes bigues de fusta han fet replantejar aquesta antiguitat i avui es considera del s VIII, cosa que la situa de ple en la pròpia època sarraïna.

Que la torre sigui sarraïna o si més no inspirada en l'estil andalusí no treu que el poblament d'aquesta Vallis Frausa dati de temps encara més reculats, ho demostra la presència pel seu entorn de restes ibèriques i romanes.
Al peu de la torre s'estenia el poble de Vallferosa amb la seva església de St Pere, que va restar habitat fins a la Guerra Civil. Després i durant dècades les cases i l'església van anar caient en la ruïna i Vallferosa es va convertir en un racó oblidat on rarament s'hi acostava cap foraster.

Però avui és possible arribar-se amb vehicle fins al costat mateix de la torre partint d'un trencall senyalitzat de la carretera vella de Torà a Solsona. L'accés s'ha adequat a les visites i els turistes atrevits poden pujar per l'interior fins dalt del terrat de la torre i admirar l'enginy dels seus constructors. Però si hi voleu pujar no hi aneu amb talons alts.

Si resseguim l'únic carrer del poble més enllà de les parets de l'església trobarem diversos elements que ens poden cridar l'atenció i fixant-nos concretament en els que són objecte d'aquest blog, veurem al final del carrer dos cups picats a la roca, els Cups de Can Vilalta, un de rodó i al costat un altre de quadrat tapat i ple d'enderrocs.

Més interessant encara i per dessota de les roques que fan de suport d'aquests cups, podem distingir la plataforma d'un antic plat de piar el raïm, amb uns petits encaixos per bastir l'arbre d'una premsa de biga.

Alguns l'han suposat del s IV, però no hi ha cap prova. Com hem dit en altres ocasions respecte a artefactes similars, tant podrien ser d'època romana com medieval, o dit d'una altra manera: poden ser medievals però arrossegant un disseny que ja es feia servir en temps dels romans.

Trull de Sallés

Aquest molí d'oli esculpit a la roca es troba a poca distància del mas Sallés (o Cellers), molt a prop del monestir romànic de St Cugat del Racó o de Salou, en terme de Navàs (Bages), on abunden les troballes interessants d'aquesta mena.

El podem considerar dividit en dues parts: la primera la forma aquest cercle on a tracció animal es feien rodar uns corrons per efectuar un primer premsat en fred de les olives.
Interpreto la segona part com el basament d'una premsa on s'efectuava un segon premsat.

Els detalls més precisos requeririen d'un estudi que desconec si s'ha fet mai però que l'indret sens dubte mereix, tal com es pot jutjar per les imatges.

L'accés és molt senzill doncs només el separen 140 m de la carretera i 120 m de la casa de Sallés.