Tina de Cal Japot

El turó de Collbaix, el cim emblemàtic de St Joan de Vilatorrada i de Manresa, ens permet disfrutar d'unes dilatades vistes des de la seva privilegiada posició en el centre del Bages que bé justifiquen el que sigui tan transitat, no solament a través del GR·3 i els itineraris de l'Anella Verda de Manresa sinó també per una infinitat de camins i dreceres que creuen totes les seves vessants.
Al costat mateix d'un d'aquests camins, potser el més fressat de tots, hi ha les restes de la Tina de Cal Japot (41º 44.571' N 1º 46.883' E).

Es una tina rodona, de 2.40 m de diàmetre, molt enderrocada, que tenia construccions annexes, entre les quals una barraca amb el sostre encara sencer adossada al marge, queden també els fonaments d'una segona barraca quadrada i, a l'altre costat del camí de baixada, una tercera construcció completament desfeta. Per tant l'estat de conservació general és força deficient.

La de Cal Japot forma part d'un recull de tines (1) dut a terme el 2007 per un estudiant de Batxillerat, en Dani Calvo. D'aquest treball escolar en Dani treu les següents conclusions:

L'elaboració del vi en tines enmig de les vinyes és una forma insòlita, peculiar i exclusiva de tota la comarca del Bages i no únicament de la Vall del Flequer -a la zona est- com es creu actualment. Aquesta conclusió ve demostrada per les localitzacions de noves tines en diversos indrets del Bages i avalada i corroborada pel president del Centre d'Estudis del Bages i expert en l'estudi de la pedra seca, el senyor Albert Fàbrega,...

En Dani fa el pas de testimoniar la presència de tines aïllades més enllà de les Valls del Montcau, fent-la extensiva al conjunt de la comarca. Es un pas intel·ligent i el felicito, un cop aquí dalt del Collbaix és fa incomprensible com la tina de Cal Japot (vista a diari per un grapat d'esportistes i caminants que pugen al turó més emblemàtic de la capital del Bages) podia passar inadvertida als que van afirmar, amb la precipitació pròpia de l'entusiasme, que les tines enmig de la vinya de les valls del Montcau eren un fenomen únic a Catalunya. 

Afegeixo però que ampliar l'exclusivitat a tot el Bages també és quedar-se curt, perquè de pagesos disposats a veremar lluny del mas n'hi havia d'escampats per molts indrets, Noguera, Segarra, Baix Berguedà,..., àrees que tenen un tipus de terreny i unes costums comparables, per tant hauria estat una gran casualitat que fessin coincidir la distribució de tines aïllades amb una sola demarcació comarcal que el s XIX encara no existia i amb prou feines podia ser pronosticada, almenys per pagesos amb la vida molt lligada al seu tros. 

Per altra banda el construir tines al voral de les vinyes més allunyades per evitar traginar molestes càrregues per rutes llargues o dificultoses és una bona opció en terrenys trencats, dels que no en falten ni a dins ni a fora del Bages.

Puc entendre que amb els ulls de la il·lusió que provoca el descobriment d'allò que jutgem insòlit s'hagin qualificat d'"úniques" determinades construccions. No es pot negar que les tines de les Valls del Montcau (o de la vall del Flequer) tenen una notable personalitat, reforçada a més a més per l'entorn abrupte i boscós de la muntanya. Es correcte per tant que se les reivindiqui com un conjunt remarcable del nostre patrimoni. 

Però convé no deixar de banda la resta del país. Precisament el que s'intenta des d'aquest blog es ampliar la perspectiva a tot el fenomen, donant un cop d'ull al rastre que han deixat en qualsevol indret i en qualsevol època les estructures lligades a l'obtenció de vi per mitjans tradicionals.

(1) Dani Calvo Torralba. Una forma insòlita d'elaborar el vi. IES Joaquim Blume. curs 2007-2008.

Tina de la Gabriela

Es tracta d'una tina imponent, aïllada en un racó en zona de transició entre els camps i el bosc, situada uns 200 m al S. de la Tina del Saldes. La casa més propera és la Mallencosa, el nom de la Gabriela li ve d'una altra casa situada més enlaire, en el Pla dels Manresans, tot plegat dins el terme de Fonollosa (Bages).

Les seva robusta construcció l'ha preservada en força bon estat excepte per la desaparició de la coberta, que era del tipus sostre inclinat amb teules.

Les dimensions interiors són 2.80 m de diàmetre per 3.20 m de fons el que fa una cabuda màxima de 19.700 litres o 162 càrregues.

Destaca l'edificació annexa, amb parets d'uns 50 cm de gruix i perímetre de 5 x 5.70 m. El sostre, inclinat com el de la tina, ha desaparegut, però a les parets laterals s'endevina el que podria haver estat l'inici d'una volta.

El portal d'entrada està emmarcat tot el volt per carreus grossos i ben tallats, denotant una construcció, que amb pels recursos d'un pagès viticultor de fa algun segle, havia de ser costosa i pensada per durar.

El brocal és visible arran de terra, pel cantó de dins de l'edifici auxiliar.

De la tina de la Gabriela n'he tingut notícia gràcies a en Francesc Brunet, que alhora en va ser informat per l'Ernest Molins, autor del llibre Fals: les cases, publicat el 2009 per Zenobita i l'Ajuntament de Fonollosa.

-o-0-o-

Les tines de la Gabriela i del Saldes formen un parell d'exemplars dignes de ser coneguts per tots els interessats en l'evolució del paisatge rural. Cap el SE., a la ratlla del terme de Rajadell, hi ha una altra estructura que no podia ser res més que una tina, tot i que ara està mutilada.

No havia estat una barraca perquè no tenia entrada per baix, la forma cilíndrica i la mida exterior són més propis d'una tina: 2.90 m de diàmetre. Està escapçada a l'alçada de l'entrada superior, després de tapar-la es va pavimentar la superfície, de manera que ara ressalta com un cos estrany adossat al marge. A falta d'una idea millor l'anomeno Tina Sense Nom.

No gaire lluny hi ha la Fassina de Baix amb alguns conreus de fruiters i oliveres pel voltant. El nom d'aquesta casa fa suposar que s'hi destil·lava aiguardent.

Per l'entorn, tant dins com a fora del bosc, hi ha algunes barraques, algunes encara pendents de ser catalogades, com la de la imatge.

Coordenades,
Tina de la Gabriela: 41º 44.394' N  1º 44.316' E
Tina sense nom: 41º 44.217' N  1º 44.624' E

Tina del Saldes

Exemplar solitari de tina de pedra seca situat en terme de Fonollosa (Bages), a prop de la Mallencosa. El conjunt el formen la tina i una barraca adossada de dimensions mitjanes, amb la porta actualment tancada. El cos rodó de la tina, recolzat en el marge, sobresurt del conjunt en tota la seva integritat , tot i que amb esquerdes i algunes goteres.

Es conserven encara tots els rajols de la tina, que fa 2 m de diàmetre interior, no he pres mida de la fondària per no malmetre la tapa de fusta.

A pocs metres, en el mateix camí, s'observa un dipòsit circular aixecat amb pedra i morter i arrebossat interiorment, probablement per servir de bassa pel caldo del sulfat, utilitzat en prevenció de les malures de la vinya.

En poc menys d'un quilòmetre a la rodona hi ha altres construccions interessants d'aquesta mena, demostrant una vegada més la ubiqüitat d'aquestes estructures aïllades i alhora l'oblit general en que es troben.

La trobareu situada en el mapa de la web Bages, terra de vins.
Coordenades: 41º 44.484' N  1º 44.264' E

Tines de Martinet i de la Font del Regal

El Putget es troba dalt de la carena que separa el Sot de l'Infern del Torrent de Puigdoure, en terme de Mura (Bages). Es una de tantes cases dels estreps occidentals de la Serra de l'Obac que es van abandonar durant el segle passat. Amb el temps el Putget (escrit Putxet en alguns mapes) ha esdevingut una ruïna i ara cal fer equilibris entre l'enderroc per poder imaginar les seves dependències. Es conserva miraculosament sencer un forn de pa i per la banda de fora, dalt d'una rampa adossada a l'edifici, criden igualment l'atenció un parell d'estructures, una és el pou i l'altra és una tina de dimensions modestes. En una llinda a l'interior de l'edificació llegim l'any 1843, moment d'una de les diverses ampliacions.

Per la vessant sud de la carena s'escalonaven fins a tocar el torrent feixes fetes amb murs de pedra seca. Però ara, per adonar-se'n, cal saltar els marges que s'amaguen dins una boscúria transitada només per senglars. Entremig hi podem trobar també alguna barraca ocasional com la de la imatge següent. Fa més de cent anys i per no desentonar amb un paisatge que s'estenia fins més enllà del Llobregat, bona part d'aquestes feixes eren plenes de vinya.

Al moment de la verema una gran activitat es concentrava al voltat del que ara en diem tines a peu de vinya, encara que l'atractiu d'avui és que estan perdudes enmig del bosc i són un esquer pels afeccionats a emular Catherwood i Stephens a nivell casolà. Entre tant de pi, tant d'arboç i tanta alzina, només algun cirerer o noguera esporàdics donen pistes d'on s'ubicaven els antics espais conreats. Tot i així topar-se amb unes tines en aquestes fondalades resulta xocant, ja que semblen totalment fora de lloc. Es el cas d'un parell de conjunts situats a prop del torrent, en terres del Putget.

Comencem per les que anomenem de la Font del Regal pel topònim que apareix més proper en el mapa de l'Institut Cartogràfic. S'ha consultat el Parc Natural de St Llorenç i no tenen constància d'aquestes tines, accepten de grat el nom que li hem donat de Tines de Font del Regal. Per anar-hi cal prendre una pista ja freqüentada en aquestes pàgines i que surt del Pont de Vilomara en direcció a Mura, passa per la Casanova de St Jaume, s'endinsa en el Parc Natural de St Llorenç i després de Can Padre i les tines del Docte es bifurca, la branca dreta puja cap a la casa del Farell però abans d'enfilar-nos, si ens fixem en el mapa, veurem que tenim molt a prop les restes de l'església romànica de Sta Creu de Palou, el camí que ressegueix la fondalada immediata a la Sta Creu passa pel costat d'una petita presa i queda mort, al costat del torrent, 900 m després. 

En aquest punt precís, amagades per una gran heura, hi ha un parell de tines en un estat de conservació deficient. La planta de la construcció és exteriorment un rectangle amb dos dipòsits rodons a l'interior. No es poden identificar les boixes i no s'hi veuen rajols de cap mena. Tampoc havia una barraca auxiliar. Dona la impressió de que van quedar inacabades. 

Malgrat trobar-se al costat mateix del camí no les hauria vist mai si no me n'hagués donat notícia l'amic Francesc Brunet, de la web Bages, Terra de Vins. 

Les tines de Martinet són, en canvi, més conegudes per haver estat publicades en el llibre d'en Miquel Ballbé i, a més, surten indicades en el mapa de l'ICC. Tot i així són rarament visitades, es troben 100 m en línia recta abans d'arribar a les tines de la Font del Regal, però a falta d'un camí definit cal acostar-s'hi travessant intuïtivament el torrent i la malesa.

Formen un rengle de 4 tines, totes rodones de dins, les dues del mig són bessones amb un diàmetre de 2 m, la de l'extrem meridional fa 2.5 m de diàmetre interior i és la única rodona de fora, la de l'altre extrem fa 2.4 m d'interior. No conserven la teulada i la vegetació en dificulta la visió de conjunt.

Les boixes dels extrems s'endevinen mig colgades per la fullaraca i el sediment, les dues del mig formen una petita visera que sobresurt del mur exterior.

Coordenades:
tines del Martinet: 41º 40.692' N  1º 55.895' E

tines de la font del Regal:  41º 40.651' N  1º 55.906' E 

El trull de Can Robert

L'any 1918 a Can Robert hi va fer estada el poeta Joan Salvat- Papasseit. Era un temps en que la penicil·lina no havia estat descoberta i als malalts de tuberculosi se'ls hi receptava repòs i aire pur. Durant aquells mesos de convalescència Salvat Papasseit va escriure alguns poemes, com el de La casa que vull, molt conegut per la cançó que en va fer més tard en Lluís Llach (punxar aquí).
Però Can Robert no té vistes al mar com a la cançó, sinó que es troba a peu de muntanya. Pels excursionistes de vella fornada Can Robert era un punt de pas summament familiar en una de les rutes més clàssiques cap a St Llorenç del Munt, sobretot abans de que les urbanitzacions s'estenguessin pels faldars de la Mola.

Encara que per les rodalies hi ha una necròpoli que senyala una ocupació alt-medieval, no trobem documentat el mas fins l'any 1768,
Aquestes pedres mostren les restes del vell trull, situat enmig del bosc, a uns 370 m al SO de la casa, en un estat de ruïna que sintonitza amb la precarietat que presenta també Can Robert actualment.

Avui el trull es troba net i encerclat per una tanca de travesses de fusta. La Diputació hi ha col·locat un panell explicatiu del paper que va tenir la producció d'oli en aquesta zona i un dibuix de com funcionava el conjunt, amb la premsa actuant dins un dels dos dipòsits.

Podem comparar clarament aquestes restes amb el trull de Can Valls, situat ben lluny d'aquí, al peu del Montseny. Tots dos casos segueixen un mateix patró, del que anirem coneixent altres exemples més endavant.

Per anar a Can Robert cal prendre una pista que uneix la Torre de l'Àngel (km 7,2 de la carretera Terrassa - Talamanca) amb el carrer Boixaderes de la urbanització Can Solà del Pla, a Matadepera (Vallès Occidental).

La Font de la Canya

L'any 1997 en Xavier Esteve, un jove estudiant d'arqueologia d'Avinyonet del Penedès, va notificar l'existència d'un poblat ibèric fins llavors desconegut. Els vestigis havien aflorat després d'uns rebaixos de terres fets amb finalitats agrícoles dalt de l'estret i allargassat turó de la Font de la Canya. L'elevació, que es localitza entre dos torrents que conflueixen a prop de l'església de St Pere d'Avinyó, va començar a ser excavada a partir del 1999 per un equip de la Universitat de Barcelona, donant al llarg d'aquests 16 anys uns resultats espectaculars entre els que cal destacar les traces més antigues del conreu de la vinya i de l'elaboració del vi a Catalunya.

Està clar que l'afirmació anterior està subjecta a allò que ens ofereixin descobriments futurs, però de moment a dalt d'aquesta elevació els investigadors han identificat indicis de viticultura datats d'una primera Edat del Ferro (s VII aC), període anterior a la cultura ibèrica. S'hi han trobat per exemple moltes llavors de raïm i restes de brisa resultant del premsat.

La part més visible del conjunt la composen una zona d'habitatges i un extens camp de sitges on es guardaven cereals i productes agrícoles. La cronologia de les troballes s'estén fins el s I aC.
Una monumental estructura de planta oval, excavada l'any 2014, situada en un extrem més baix, es creu que va servir de celler de vi fins el 250 aC.

L'indret era un centre d'emmagatzematge i comerç, l'abast dels seus intercanvis inclou els pobles mediterranis de l'època: fenicis i grecs, però també destaquen alguns estris metàl·lics provinents de Centre Europa.

Val la pena apuntar-se a algun dels actes que s'hi realitzen per sentir-ho explicar de boca dels experts. Actualment el conjunt s'està adequant per fer-lo més apte per la visita, i a Avinyonet hi haurà un centre d'interpretació.

Els descobriments de la Font de la Canya han donat peu als eslògans "Avinyonet, l'origen de la vinya" i "Penedès, l'origen del nostre vi", per tant el jaciment no és tan sols una peça cabdal de la promoció turística i de la economia locals sinó que afegeix una aureola simbòlica que els penedesencs aprecien especialment.

Recentment s'ha publicat una guia arqueològica de 235 pàgines luxosament il·lustrades (1), que ha estat presentada primer a Avinyonet i després, el passat dia 1 d'octubre, a Vilafranca, a la sala d'actes del Consell Comarcal, on es va fer palès l'interès que desperta el jaciment. En la presentació del llibre en Dani López, co-director de les excavacions, va fer menció de que tot i que la promoció funciona prou bé encara són escassos els recursos dedicats a la recerca, mentre que el president de l'Institut d'Estudis Penedesencs, Albert Tubau, va pronosticar de que al llibre li caldrà en poc temps una reedició augmentada perquè de la Font de la Canya han de sortir encara noves sorpreses (2).

(1) La Font de la Canya, Guia arqueològica. Dani López, David Asensio, Rafel Jornet, Jordi Morer. Il·lustracions de Francesc Riart.  Institut d'Estudis Penedesencs nº200, juliol 2015

(2) Els treballs d'investigació s'han dut a terme gràcies al suport d'entitats públiques i privades però crec que cal mencionar sobretot la col·laboració del propietari de la finca la Gramanosa, el Sr Mauricio Botton, que hi ha contribuït fins i tot econòmicament.