El 5 de setembre es va celebrar a Àbalos (La Rioja) la jornada de portes obertes. Amb els cellers oberts l'afluència de públic omple aquell dia de jovials transeünts els carrers del petit poble, que de costum és força més tranquil i reposat. M'hi vaig arribar amb la intenció de trobar en Salvador Velilla (1), excel·lent coneixedor del patrimoni de la zona. El vaig trobar a la Casa del Virrei de Nàpols, un casal d'antiga soca amb escuts blasonats a la façana, on en Salvador mostrava al públic un audiovisual sobre els lagares rupestres de la regió.
Durant el mateix dia de portes obertes en el
lagar rupestre medieval
de
Las Abejas, situat a 2 km del poble, a la vora de les vinyes, els turistes poden trepitjar-hi el raïm segons l'estil tradicional. Els participants són convidats també a tastar el most recollit. Tot plegat es gaudit sobretot pels més petits.
Val la pena sortir de tant en tant de l'àmbit català d'aquest blog per veure com el llegat patrimonial del vi és promogut en altres geografies. No hi ha dubte que el fet de que la cultura i l'economia del vi siguin omnipresents a la Rioja permet que el seu llegat històric sigui més fàcilment divulgat.
No fa gaires anys els
lagares riojans excavats a la roca, tot i la seva abundància, eren totalment desconeguts. Avui això ha canviat força. L'any 2010 s'hi va celebrar un
Congrés internacional sobre Lagares Rupestres amb ponents de França, Itàlia, Portugal, etc. Un llibre amb les col·laboracions d'aquell congrés està a punt de ser publicat, tot i que ja ha començat a circular algun exemplar de forma restringida. En el congrés no hi va haver cap aportació sobre Cataluña, però en l'edició final del llibre s'ha afegit una nota fent referència concisa a les tines rupestres de
St Pere de les Cigales (Navàs), tan concisa que deixa palès el poc coneixement que tenim encara d'aquest llegat a casa nostra quan en altres bandes sí que és reconegut i valorat
(2).
Artefactes tant rústics és difícil que atreguin per sí sols a gaires visitants, i menys encara si aquests elements es troben dispersos en espais accessibles només a peu o amb bicicleta. Independentment del que opinin els defensors més puristes del patrimoni, cal reconèixer que una manera eficaç de fer arribar aquest llegat al gran públic és combinar de tant en tant exposicions culturals amb demostracions d'aquesta mena i amb altres activitats recreatives com el turisme enològic. Si es fa amb mesura no té perquè comportar una degradació de l'indret.
A la tarda, desprès de l'exhibició folklòrica, el
lagar es mostra novament net, amb les mínimes senyals de l'animació que hi havia unes poques hores abans.
L'endemà de la jornada, en Salvador m'acompanya a veure uns quants paratges interessants de la comarca de la Sonsierra. Les peculiars barraques, anomenades
chozos, chozas o
guardaviñas estaven originalment edifcades amb pedra seca tot i que després moltes s'han restaurat fent servir morter a les juntures, com el cas de la
Casilla de El Rojo, a la imatge següent.
Ens arribem fins a la necròpoli de San Pablo, l'indret, conegut també com
Artajona,
va ser habitat fins el s XVII, però actualment es troba completament despoblat.
Antics hàbitats despoblats com aquest abunden a la Sonsierra. La comarca s'estén als peus de les serres de Toloño i de Cantabria, muralles que paren el vent del nord afavorint un clima més sec a l'àrea propera al riu Ebre. Aquest clima que tira a mediterrani és el que ha permès estendre el conreu de la vinya des de fa força segles.
La llarga tradició vitícola ha deixat l'empremta d'un gran nombre de
lagares. En Salva en coneix més de 200, força més dels 30 que he arribat a veure jo en els dos viatges que hi he fet. Actualment estan tots controlats, amb les coordenades registrades en GPS, es per això que s'ha proposat cobrir de nou amb terra la majoria d'ells, perquè no s'escrostonin ni l'erosió els degradi.
La zona estava notablement farcida de nuclis habitats durant l'Edat Mitjana, com en aquest blog ja he deixat constància amb les entrades dedicades a
Hornillos,
Zabala,
San Martín,..
En algun d'ells (
Gobate,
la Tejera,
Pangua) s'hi troben també
eremitoris excavats a la roca, com també n'hi ha un aquí, a Artajona, buidat artificialment a cop de buril i amb l'entrada en forma de ferradura.
Naturalment no pot faltar a poques passes un
lagar, a la següent foto el podem veure amb el
torco de recollida a primer terme.
Finalment el turista no pot marxar de la Sonsierra sense visitar el
Museo Vivanco de la Cultura del Vino, segurament el museu enològic més impressionant i complert que hi ha a Europa i potser al món i del que us deixo per acabar unes quantes imatges del seu interior.
(1) Cal valorar com cal l'extraordinària labor d'investigació i divulgació del patrimoni de Sonsierra i de La Rioja alabesa que fa en Salvador Velilla. Entre els seus articles voldria destacar:
- Lagares excavados en roca en tierras de la Rioja Alavesa y de la Sonsierra riojana. Universidad de Murcia. 2001
- El Eslabón Perdido: los lagares excavados en roca en la Sonsierra riojana. Ponència del Congreso del 2010: "Lagares, Pilas y Lagaretas", Ajuntaments de Labastida de Álava i San Vicente de la Sonsierra. Inèdit
He de dir que gràcies al seu afectuós guiatge vaig poder tenir una perspectiva i una interpretació del patrimoni de la Sonsierra que d'altra manera m'hauria estat molt difícil copsar.
(2) Que la ressenya de St Pere de les Cigales s'hagi extret d'una guia enoturística (
Guia d'Enoturisme del Pla de Bages, de Lluís Tolosa i Clara Antúnez, 2013) i no d'una publicació de caràcter històric o antropològic fa pensar que són precisament els cellers els primers interessats i els dinamitzadors de la divulgació d'aquest patrimoni.
La Casanova (a tocar el km 11 de la carretera de Tavertet) ja no té res de nova, fa dècades que està abandonada i coberta de vegetació, no passaran gaires anys més perquè s'acabi d'ensorrar del tot. En Quirze Parés, en el seu conegut llibre (1) menciona com a data de construcció el 1784, tot i que el nº que figura a la llinda sembla més un 1794. 
