Vallferosa

Amb els seus 30 m d'alçada es coneguda com la torre medieval més alta de Catalunya, i malgrat les tempestes de la història es manté en un estat de conservació inaudit, tenint en compte que no s'hi han fet retocs des del s XI i que la major part de les torres similars van ser víctima del ressentiment de Felip V contra les defenses militars dels catalans. 

Fins fa poc se suposava la seva construcció en el s X, temps de la repoblació cristiana de les terres reconquerides als sarraïns. Però recentment la datació per C14 d'unes bigues de fusta han fet replantejar aquesta antiguitat i avui es considera del s VIII, cosa que la situa de ple en la pròpia època sarraïna.

Que la torre sigui sarraïna o si més no inspirada en l'estil andalusí no treu que el poblament d'aquesta Vallis Frausa dati de temps encara més reculats, ho demostra la presència pel seu entorn de restes ibèriques i romanes.
Al peu de la torre s'estenia el poble de Vallferosa amb la seva església de St Pere, que va restar habitat fins a la Guerra Civil. Després i durant dècades les cases i l'església van anar caient en la ruïna i Vallferosa es va convertir en un racó oblidat on rarament s'hi acostava cap foraster.

Però avui és possible arribar-se amb vehicle fins al costat mateix de la torre partint d'un trencall senyalitzat de la carretera vella de Torà a Solsona. L'accés s'ha adequat a les visites i els turistes atrevits poden pujar per l'interior fins dalt del terrat de la torre i admirar l'enginy dels seus constructors. Però si hi voleu pujar no hi aneu amb talons alts.

Si resseguim l'únic carrer del poble més enllà de les parets de l'església trobarem diversos elements que ens poden cridar l'atenció i fixant-nos concretament en els que són objecte d'aquest blog, veurem al final del carrer dos cups picats a la roca, els Cups de Can Vilalta, un de rodó i al costat un altre de quadrat tapat i ple d'enderrocs.

Més interessant encara i per dessota de les roques que fan de suport d'aquests cups, podem distingir la plataforma d'un antic plat de piar el raïm, amb uns petits encaixos per bastir l'arbre d'una premsa de biga.

Alguns l'han suposat del s IV, però no hi ha cap prova. Com hem dit en altres ocasions respecte a artefactes similars, tant podrien ser d'època romana com medieval, o dit d'una altra manera: poden ser medievals però arrossegant un disseny que ja es feia servir en temps dels romans.