Si fem la ruta de les tines de la Vall del Flequer, que és indubtablement una de les més recomanables de les que exhibeixen aquest tipus de patrimoni, ens podem arribar fins a la mateixa masia del Flequer, que es troba a la dreta hidrogràfica de la vall, 1 km més amunt de les tines del Ricardo,
Hi trobarem un bon grapat de tines més, dues d'integrades dins l'estructura de l'edifici, però n'hi ha tres que formen un grup separat. Son tres construccions cilíndriques de pedra en sec, adossades una al costat de l'altra i encastades en un marge que permet treballar a dos nivells.
Una de les tines encara conserva el sostre en falsa cúpula, les altres dues tenien un sostre inclinat de teules no tan atractiu i, pel que es veu no tan durador, ja que un s'ha enfonsat.
Malgrat no tractar-se d'unes tines al mig de la vinya, en Miquel Ballbè les menciona de passada en el seu llibre (*), com havia fet també ressenya de les tines de l'Oliva i de Can Padre , que no es troben aïllades, sinó al costat del mas.
Observades amb criteris merament constructius aquestes no difereixen gaire de les tines rodones i amb falsa cúpula de la mateixa vall i guarden un evident parentiu amb l'estil propi de les barraques de pedra seca de la comarca. Tampoc es poden destriar d'altres tines similars al voltant del mas de planta arrodonida, com les que hi ha a tocar de Casassaies, Oristrell, Pruners , Can Vinyes, les Generes o el Ventaiol.
A més de l'interès patrimonial de tota la vall, el Flequer es conegut també en relació a uns fets ocorreguts l'any 1949. La finca era propietat d'en Pere Fontfreda, falangista, regidor i Inspector General de Mercados de Barcelona ciutat, mentre que el masover, conegut com Joan "el Llarg", era simpatitzant de la causa antifranquista. En aquell temps el Llarg i la seva família donaven sovint refugi als maquis de la colla de'n Marcel·lí Massana, considerat un dels més hàbils líders de la guerrilla.
El 25 de juny el propietari es presentà per sorpresa a cal Flequer acompanyat d'un fill de 18 anys, Santiago, i d'un nebot de 11. També l'acompanyava en Jaume Casajoana, de Vilomara, amb qui pretenia tractar d'un assumpte de compra-venda de fusta. A quarts de dues, mentre es trobaven preparant un àpat al peu d'una alzina, aparegueren una dotzena d'homes armats amb metralletes.
Desprès d'un estira i afluixa, a quarts de sis de la tarda, el jove Santiago Fontfreda partí a peu cap el Pont de Vilomara, amb la intenció d'arribar-se fins a Barcelona. Havia rebut l'encàrrec dels maquis de tornar amb 100.000 pessetes, la xifra finalment pactada com a rescat per alliberar el seu pare i els altres dos que restaven segrestats per la guerrilla.
Aquella tarda els maquis i els presoners van passar l'estona jugant a cartes. En Massana participà en el joc, era un home amb facilitat de paraula, que defensava amb dignitat el seu paper de lluitador i li molestaven les connotacions de crueltat que implicava el nom de bandolero amb que el titllava el règim. Al vespre sortiren tots plegats de la casa per anar a refugiar-se a la muntanya, excepte el masover i la seva família que marxaren en direcció a França per estalviar-se posteriors represàlies de la Guàrdia Civil. Aprofitant un moment de descuit en Casajoana volgué fugir, però un raig de trets li ho va impedir deixant-lo lleument ferit al coll i a la cama.
L'endemà a les 11 del matí es presentà en Santiago portant les 100.000 pessetes. En Massana, satisfet perquè el noi havia actuat diligentment, alliberà tots els segrestats i els hi retornà el petit deute que havia contret durant el joc de cartes. Segons el propi Massana, a l'hora de separar-se, en Pere Fontfreda l'abraçà i li digué que malgrat ser ideològicament enemics considerava als maquis mereixedors de tot el seu respecte. Un gest pensat probablement per satisfer en Massana i evitar-se més disgusts en un futur.
En Jaume Casajoana va ser atès en una clínica de Manresa i els altres tornaren a Barcelona.
Però a la mateixa vall no tardarien gaires dies a haver-hi noves accions....
Bibliografia:
Josep Clara. Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Rafael Dalmau, 2005
(*) Miquel Ballbè. Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, 1993
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada