Tina d'Escardívol

Es troba picada en una roca davant mateix de la casa, en el nucli de Viver (Berguedà), a prop de la carretera que porta a Puig-reig.
En Josep, d'Escardívol, explica que a dalt d'aquesta roca primer existia una tina que es correspondria amb la cavitat que veiem a primer terme i que segons els experts dataria del s X o XI. La masia d'Escardívol va ser construïda més tard (en un contracte d'emfiteusi del 1567 es parla d'una reconstrucció de la casa), a uns 15 m precisament  d'aquesta roca amb la intenció de fer-hi una segona tina. Cap el 1800 es va picar la nova arran mateix de l'antiga, que va ser esberlada de dalt a baix per convertir-se en una mena de vestíbul d'accés a una primera boixa de la tina gran, posteriorment es va obrir la boixa actual al costat esquerre, on ara hi ha dues aixetes.
En Josep encara l'havia vist funcionar. La darrera vegada va ser cap els anys 50 de la passada centúria.

Aquest ús més o menys continuat i amb reformes de tines construïdes fora del mas des del s XI fins el s XX, és molt significatiu i alhora il·lustra el que va passar amb molts altres casos de la Catalunya central.

Actualment es troba coberta per una tapa de xapa de ferro en forma de barret xinès lligat a uns ancoratges del voltant. Sota la coberta metàl·lica una obertura rectangular dona accés a un interior molt més espaiós del que el diàmetre del barret xinès fa suposar, doncs per construir-la es va buidar una gran porció de roca de 5 m de diàmetre i 2.5 m de fondo.
Té les parets folrades amb els típics cairons envernissats de 40 x 40 cm i una paret interior la divideix en dues meitats, diuen que una pel raïm blanc i l'altre pel negre. L'obertura circular superior queda desplaçada de l'eix de la tina, cap el costat on hi ha les aixetes de sortida. Aquestes queden resguardades dins d'un requadre treballat que té encara restes de la porteta que les tancava.

Resseguint la paret arribem a una part balmada de la roca que servia de cobert i on encara es conserva la premsa.

Al damunt la roca es van picar unes regates que impedeixen que l'aigua de la pluja s'escoli cap dins la balma. 

Els propietaris la mantenen en bon estat de conservació i gràcies a això podem considerar-la un dels exemplars més enginyosos d'aquesta poc coneguda traça d'obrir tines en roques.