El de la imatge, el cup de can Batista, a primer cop d'ull no té res de particular i no ens hauria cridat gaire més l'atenció que els altres cups que hi ha en aquest sector del Bages sinó fos per una raó totalment aliena al vi. Aprofitant una reforma del nucli vell de Castellnou, es va voler dignificar també el cementiri situat al darrera de l'església de St Andreu i d'aquesta manera aquell vell cup sense utilitat que hi havia en un angle, enlloc d'enderrocar-lo se'l va convertir en fossar. Així és com hi van anar a parar les despulles d'un personatge singular: en Ramon Vila Capdevila "Caracremada".
Com ja és sabut, el maquis, una prolongació de l'enfrontament armat contra el franquisme conduït per antics milicians anarquistes de la Guerra Civil, s'havia anat esgotant fins que a inicis dels anys 60 només uns pocs homes de tossut idealisme eren capaços de resistir les contínues adversitats d'una forma de vida tan dura i marginal. La premsa i la propaganda del règim els tractava de 'bandolers' o 'terroristes' i com a tals foren perseguits i molts d'ells aniquilats, com és el cas d'en Josep Lluis Faceries, Quico Sabaté o el propi Ramon Vila.
En Ramon Vila és considerat el darrer maqui, o si més no el darrer en seguir lluitant fins a la seva mort, fet que va tenir lloc al ser sorprès per la Guàrdia Civil a la Creu del Perelló la nit del 7 d'agost de 1963.
Aquell any la Creu del Perelló era ja un mas abandonat, havia passat molt de temps des de que un dia de l'any 1945 la Benemèrita havia assassinat en el mateix indret els masovers Ramona Bessa i Mingo Rovira precisament per donar acollida i refugi als maquis.
Havia nascut en el si d'una modesta família de pagesos de Peguera, al Berguedà, l'any 1908. Als 4 anys va cremar-se la casa on vivien, incendi en el que va morir la seva germana petita Carme i ell mateix en va sortir socarrat de la cara i d'una mà. La mala sort encara els empaitava quan vivint ja en el nou domicili de la Corba, a Castellar de Riu, un llamp va matar la seva mare. Llavors tenia en Ramon 14 anys.
Casa natal de Ramon Vila (fotos de Francesc Roma)
Més tard, treballant a les mines de Fígols i a les colònies fabrils de l'Alt Llobregat, es va anar dotant d'un esperit rebel contra les injustícies i el caciquisme, que el va portar a la militància anarco-sindicalista i més tard als enfrontaments amb la Guàrdia Civil.
Era un tipus corpulent i introvertit, no se li coneix que hagués tingut cap companya. Un maqui que l'havia tractat (Josep Dot) deia d'ell que estava acostumat a viure de quatre arrels i un rosegó de pa, com les bèsties (...) Era la cosa més sorruda i dura que et puguis imaginar. La cara que tenia ja ho deia tot d'ell. La seva germana Pepeta el descrivia com un home de poques paraules, fort i valent, servicial i de gran cor.
Coneixia cada pam de terreny entre la frontera i la Catalunya Central. A França s'havia acostumat a fer saltar vies fèrries i línies elèctriques, a les que hi tenia una especial tírria .
L'any de la seva mort ja en feia més de 10 que tant el Partit Comunista com la CNT havien abandonat orgànicament la lluita armada. En plena paranoia de la guerra freda el règim de Franco era acomboiat pels EE. UU. com un bastió anti-bolxevic i les accions 'revolucionàries' dels maquis eren vistes amb incomoditat pels governs occidentals. Per tant els darrers mesos de la seva vida en Ramon Vila lluitava absolutament sol, recorrent llargues distàncies i sabotejant tenaçment línies d'alta tensió amb la pretensió ingènua de que això podia debilitar el règim. Buscat fins i tot a l'altra banda del Pirineu per la policia francesa ja no li quedaven gaires refugis on reposar tranquil. El seu amic i maqui retirat Marcel·lí Massana el va intentar convèncer de que ho deixés, però va decidir continuar amb el seu personal combat fins i tot més enllà de qualsevol esperança d'èxit o de rendició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada