Tines dels Ermitanets

Dalt de tot de la Serra dels Ermitanets, a 500 m d'altura, més enlairada encara que les veïnes Balmes Rojes, hi ha aquesta construcció que ens sorprèn per la seva ubicació encastellada. Es tracta d'un grup de dues tines amb dependències adossades.

Les dues tines tenen un diàmetre semblant d'aproximadament 2.5 m, però per fora una és rodona i l'altra quadrada. Totes dues han perdut la teulada, estan unides tangencialment i s'accedia des del camí a la part de dalt per una àmplia rampa artificial situada a la banda nord, rematada per uns pocs graons finals al peu de cada una de les finestres per on s'abocava el raïm.

A la banda de migdia i de llevant almenys dos recintes coberts completaven el conjunt, tot i que ara ja no tenen sostre i l'espai serveix d'àrea d'aturada pels excursionistes i de defensa contra el vent.

Tenint en compte el context en que es va edificar és una obra d'envergadura, com bona part de les tines aïllades d'aquesta part del país. Si afegim que les vinyes havien de trobar-se forçosament a una altitud inferior i que calia traginar la collita costa amunt, tot el que fa referència a aquesta construcció es resumeix en una paraula: esforç.

Perquè doncs no es van construir un tros més avall?. Penso que hi té molt a veure la proximitat d'un bon camí que permetés traginar després el vi cap els nuclis de població. Deuria ser més important estalviar-se esforç en aquest trajecte que no pas en la collita. Portar el raïm pot semblar més pesat que portar el vi, però sospito que la verema antigament era un treball col.lectiu, s'ajuntaven els braços de diferents pagesos, primer tots fent la vinya de l'un i després tots fent la vinya de l'altre fins haver acabat i seguint l'ordre de vinya més soleia a vinya més baga. En canvi el vi un cop fermentat és cosa de cadascú i com que molt probablement eren remences és probable que casa seva, o allà on fos que el portessin, quedés lluny. Els dels Ermitanets tan podien haver-lo traginat fins a Rocafort com a Vacarisses o Manresa, posem per cas.

Aquesta construcció no és citada per en M. Ballbè ni pel Consorci de les Valls del Montcau en els seus llibres respectius, tot i que no queda gens amagada i és de fàcil accés, només cal consultar la ruta que trobareu punxant aquí.