No s'han de confondre amb la Tina del Companyó ni amb les del Camí del Companyó, tots tres conjunts es troben molt propers l'un de l'altre. Al meu parer el més atractiu dels tres és aquest del Racó, en bona part per la seva ubicació en un indret desavinent ple de vegetació, on roman invisible fins que no topes amb les seves parets.
El conjunt el formen dues tines rodones de fora i de dins, situades de costat i obrades parcialment amb pedra seca. La més gran fa 2.5 m de diàmetre i la seva germana 2 m. A totes dues els hi falta la teulada, però de la gran encara s'endevina l'arrencada de la falsa cúpula.
Al costat hi ha les restes de la cabana, de la que encara queda 1.40 m d'alçada de murs de pedra seca delimitant el perímetre. En realitat hi havia dos recintes, cadascun amb la seva entrada, el més estret està adossat a la tina gran i és on probablement donava la boixa, que actualment no es veu. La part de la barraca més allunyada de la tina tenia unes dimensions interiors de 3.25 m x 2.90 d'ample.
Els dos compartiments sumaven entre tot plegat unes dimensions exteriors de 6.10 m x 4.05 m.
La boixa de la tina petita no dona a la barraca sinó directament a l'exterior i quedava tancada a ran de terra per una petita porta. La porteta ja no hi és però encara hi ha senyals de les frontisses de ferro.
Per sota del conjunt, a pocs metres hi ha una curiosa pedra amb tot l'aspecte de ser un peu de premsa partit pel mig.
Per anar-hi podem endinsar-nos en el Parc de St Llorenç des del Pont de Vilomara (Bages) pel camí de Mura. Després de deixar a la dreta el trencall a Sta Creu de Palou i al Farell seguirem en direcció a Mura i poc després prendrem a l'esquerra la pista que passa pels altres dos grups: les Tines del Camí del Companyó i la Tina del Companyó (veure entrades corresponents).
A 100 m de la Tina del Companyó en direcció a la Tina dels Ermitanets i a les Balmes Rojes la pista fa un revolt per la interferència d'un torrent que baixa de Puig-Gili. Cal pujar torrent amunt seguint els rastres enmig del bosc que siguin de més bon passar fins arribar a un punt, a uns 250 m, on la pendent de la riba (dreta hidrogràfica) es suavitza i fa una mena de planet poblat de pins. A l'altre extrem d'aquest pla hi ha les tines.
Coordenades: 41º 41.357' N 1º 55.430' E
(1) R. Suades. Guia interactiva de St Llorenç del Munt i l'Obac. 2016. DVD-ROM a la venda a les seus del Centre Excursionista de Terrassa i de la Unió Excursionista de Sabadell.
2 comentaris:
Hola Eloi,
M'alegra que finalment hagis visitat aquest parell de tines adossades. Ara t'explicaré com les vaig trobar.
Repassant el Mapa planimètic del Pont de Vilomara i Rocafort de l'any 1920(s'ha de tenir en compte que els límits termenals entre Rocafort i Mura han canviat des d'aleshores).
http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/minutes/id/1450/rec/13
Vaig veure que a l'extrem sud-est del mapa (prop de cim de Puig Gili) hi havia indicats dos puntets vermells acompayants amb la llegenga "Tinas". Llavors vaig georeferenciar aquest antic mapa i vaig veure que no coincidia amb cap de les tines que actualment es coneixen. Per tant, eren unes tines inèdites.
Després amb l'ajuda de les ortofotos del Vissir3 de l'ICGC
http://www.icc.cat/vissir3/
entre la ufanosa vegetació actual em va semblar albirar l'ombra d'una petita edificació de planta circular.
La resta de la feina ja era "treball de camp". Vaig quedar amb el Ramon Suades, i efectivament les vàrem trobar i visitar. Aquell dia em vaig comprometre a que ell tindria l'"exclusiva" de la publicació d'aquestes inèdites tines.
Per cert, el nom que li vàrem donar a aquest conjunt de dues tines es correspon al nom que rep el torrent on es troben, segons el mapa del Cadastre (http://www.sedecatastro.gob.es/) i el mapa topogròfic de l'ICGC, que en aquest cas va copiar el que deia el primer: "Racó dels Companyons".
La meva hipòtesi sobre l'origen d'aquest topònim és que els Companyons eren un pare i uns fill/s, o simplement dos o tres germans que aquí menaven una o diverses vinyes en contracte de rabassa morta o parceria amb el propietari d'aquesta soleia, que sembla que era el veí mas del Putget.
Per a acabar, dir-te que sóc seguidor del blog de tines i trulls. Però el que m'agrada més és quan parles d'elements propers al Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac.
Salutacions.
David Hernández
Es impressionant el domini que demostres sobre els mapes de l’ICC i com vas localitzar aquestes tines, que són una molt bona troballa, que trenca amb la opinió de que en l’àrea de St Llorenç ja no quedaven més tines per descobrir. Això fa pensar que encara n’hi deu haver d’altres que resten amagades enmig del bosc i que tasques com la teva permetran que surtin a la llum progressivament.
Estic amb tu amb que l’àrea de St Llorenç té un al·licient especial a l’hora de motivar recerques d’aquesta mena, però no és la única, puc assegurar per experiència que hi ha àrees cap a Lleida i cap a les terres centrals que donen extraordinàries sorpreses a qui fa una recerca de camp. El fenomen de la vinificació in situ (en el mateix indret de la verema) ha tingut un abast territorial i temporal molt ampli i una de les intencions del Torcularium donar notícia d’aquest abast.
Felicitats de nou,
Eloi
Publica un comentari a l'entrada