Tina de Cal Japot

El turó de Collbaix, el cim emblemàtic de St Joan de Vilatorrada i de Manresa, ens permet disfrutar d'unes dilatades vistes des de la seva privilegiada posició en el centre del Bages que bé justifiquen el que sigui tan transitat, no solament a través del GR·3 i els itineraris de l'Anella Verda de Manresa sinó també per una infinitat de camins i dreceres que creuen totes les seves vessants.
Al costat mateix d'un d'aquests camins, potser el més fressat de tots, hi ha les restes de la Tina de Cal Japot (41º 44.571' N 1º 46.883' E).

Es una tina rodona, de 2.40 m de diàmetre, molt enderrocada, que tenia construccions annexes, entre les quals una barraca amb el sostre encara sencer adossada al marge, queden també els fonaments d'una segona barraca quadrada i, a l'altre costat del camí de baixada, una tercera construcció completament desfeta. Per tant l'estat de conservació general és força deficient.

La de Cal Japot forma part d'un recull de tines (1) dut a terme el 2007 per un estudiant de Batxillerat, en Dani Calvo. D'aquest treball escolar en Dani treu les següents conclusions:

L'elaboració del vi en tines enmig de les vinyes és una forma insòlita, peculiar i exclusiva de tota la comarca del Bages i no únicament de la Vall del Flequer -a la zona est- com es creu actualment. Aquesta conclusió ve demostrada per les localitzacions de noves tines en diversos indrets del Bages i avalada i corroborada pel president del Centre d'Estudis del Bages i expert en l'estudi de la pedra seca, el senyor Albert Fàbrega,...

En Dani fa el pas de testimoniar la presència de tines aïllades més enllà de les Valls del Montcau, fent-la extensiva al conjunt de la comarca. Es un pas intel·ligent i el felicito, un cop aquí dalt del Collbaix és fa incomprensible com la tina de Cal Japot (vista a diari per un grapat d'esportistes i caminants que pugen al turó més emblemàtic de la capital del Bages) podia passar inadvertida als que van afirmar, amb la precipitació pròpia de l'entusiasme, que les tines enmig de la vinya de les valls del Montcau eren un fenomen únic a Catalunya. 

Afegeixo però que ampliar l'exclusivitat a tot el Bages també és quedar-se curt, perquè de pagesos disposats a veremar lluny del mas n'hi havia d'escampats per molts indrets, Noguera, Segarra, Baix Berguedà,..., àrees que tenen un tipus de terreny i unes costums comparables, per tant hauria estat una gran casualitat que fessin coincidir la distribució de tines aïllades amb una sola demarcació comarcal que el s XIX encara no existia i amb prou feines podia ser pronosticada, almenys per pagesos amb la vida molt lligada al seu tros. 

Per altra banda el construir tines al voral de les vinyes més allunyades per evitar traginar molestes càrregues per rutes llargues o dificultoses és una bona opció en terrenys trencats, dels que no en falten ni a dins ni a fora del Bages.

Puc entendre que amb els ulls de la il·lusió que provoca el descobriment d'allò que jutgem insòlit s'hagin qualificat d'"úniques" determinades construccions. No es pot negar que les tines de les Valls del Montcau (o de la vall del Flequer) tenen una notable personalitat, reforçada a més a més per l'entorn abrupte i boscós de la muntanya. Es correcte per tant que se les reivindiqui com un conjunt remarcable del nostre patrimoni. 

Però convé no deixar de banda la resta del país. Precisament el que s'intenta des d'aquest blog es ampliar la perspectiva a tot el fenomen, donant un cop d'ull al rastre que han deixat en qualsevol indret i en qualsevol època les estructures lligades a l'obtenció de vi per mitjans tradicionals.

(1) Dani Calvo Torralba. Una forma insòlita d'elaborar el vi. IES Joaquim Blume. curs 2007-2008.