24 d’agost, 2016

Tines de la Masia de St Esteve de Vila-rasa


Les tines de St Esteve es troben arran de pista i a poca distància del mas de Vila-rasa i la seva capella,
que té els seus orígens més remots en el s X, tot i que l'edifici actual és del s XVII.


Mentre que altres tines de la mateixa vall han estat restaurades l'estat general de les 2 tines que formen aquest conjunt és lamentable, el sostre està ensorrat i l'interior és ple de rocs i deixalles. El pas de camions que van i venen d'una pedrera molt propera augura un mal final per una construcció que en el seu moment no desentonava gens de les altres construccions d'aquest caire que hi ha la vall de Nèspola, nom que tenia antigament aquest sector de la riera de Mura (o de St Esteve).


No es poden observar les boixes ni es conserva cap barraca annexa, però d'haver existit deurien estar ubicades (tant la barraca com les boixes) a la banda contrària de la pista, on sobresurt de les paret exterior un rengle horitzontal de rocs que podrien ser l'arrencada d'un sostre. Segons aquest supòsit el nivell del terra estaria un tros més avall que ara.



L'accés a Vila-rasa surt d'un pronunciat revolt, en el PK 31.8, de la carretera de Navarcles a Talamanca (Bages).

23 d’agost, 2016

Tines del Pla de Generes


Aquest simpàtic parell de bessones es dreça encarat a migdia en els enlairats camps de les Generes, dalt d'un modest altiplà situat entre el Llobregat i el tram final de la riera de Mura.


El grup ha estat adequadament restaurat i per això ara pot lluir orgullosament una esvelta estampa: dos dipòsits de perímetre exterior rodó queden simètricament ubicats  a banda i banda d'una barraca que els hi fa de pont de connexió i a on aboquen els respectius brocals, que són visibles a través de la porta reixada, arran de terra.


La restauració ha retornat el sostre a una de les tines, que l'havia perdut i apareixia mutilada en les publicacions anteriors que n'havien fet ressenya. Per tant el seu estat actual és immillorable.


La capacitat de cadascuna de les dues bessones és de 12.650 litres (en el cas de que s'omplissin), el que si els números no em fallen correspon a una superfície conreada de 14.65 hectàrees de vinya, el que fa pensar que tanta superfície no acaba de quadrar i per tant és més lògic suposar que a la pràctica no s'omplien del tot i que el fet de que n'hi hagi dues era perquè corresponien a dos parcers diferents, o bé una servia pel vi blanc i l'altra pel negre, o alguna raó independent de la necessitat de tenir més capacitat.


Per anar-hi cal prolongar la pista que passa per les Tines del Camí de Generes I i II, fins que, en els revolts de més amunt, trobem a l'esquerra un camí tancat amb una cadena. Cal seguir-lo uns pocs metres fins a trobar la construcció al costat d'un camp de cereal.


Coordenades:  41º 43.671' N  1º 53.292' E



22 d’agost, 2016

Tina I del Camí de les Generes


Juntament amb la vall del Flequer la vall de la riera de St Esteve o de Mura (a Talamanca, Bages) és el lloc del país on és més fàcil gaudir del patrimoni de tines obrades amb pedra seca a peu de vinya, ja que algunes es troben restaurades, properes al camí i fàcilment visibles. L'excepció és la tina I del Camí de Generes, donada sovint per desapareguda, però que encara existeix, tot i que es troba molt deteriorada i dissimulada sota una mata de vegetació considerable. Per veure-la cal seguir la mateixa pista de la tina II 240 m cap el NE, fins a situar-nos en un punt mig entre dos pronunciats revolts. Es troba a tocar la llera d'un petit torrent i el que en resta és una construcció d'exterior rodó sense coberta ni afegits auxiliars. 
Tot i que conserva l'enrajolat el dipòsit és ple de rocs, i també està molt coberta de pedres una rampa que donava accés a l'entrada. Se li ha suposat una cabuda de 7.950 litres.


La boixa és localitza arran de terra, orientada cap el curs del torrent.
Es possible que la ubicació a prop del rec permetés el buidat i ocasional neteja del dipòsit sense crear més fangueig del compte. Casos similars són el Torrent de les Fonts i el Torrent de Can Padró.


Coordenades: 41º 43.600' N 1º 53.353' E

21 d’agost, 2016

Tina II del Camí de les Generes


L'elevada proporció de tines a peu de vinya que es concentra a la part baixa de la riera de Talamanca (també dita de St Esteve) mostra un clar predomini de les de planta rodona i coronament en falsa cúpula, cosa que els hi dona un aspecte rústic però alhora esvelt. Gràcies a un sostre de lloses que no necessita recolzar-se en un embigat de fusta perible, algunes tines han arribat en bon estat fins els nostres dies, com la que en Miquel Ballbè va batejar tina II del Camí de Generes.



El cos central cilíndric es troba flanquejat per dues barraques adossades d'estils del tot oposats, la més ben conservada és de planta rodona, amb la data 1896 gravada a l'entrada i amb diversos armariets quadriculats dins la paret de pedra seca. El sostre és fet per aproximació de filades de llosses. La segona barraca era de parets rectilínies i la coberta, ara desapareguda, estava probablement inclinada a una vessant i sostinguda, aquesta sí, per bigues de fusta.
El dipòsit manté encara l'enrajolat interior. El Consorci de les Valls del Montcau li adjudicava una capacitat màxima de 9.240 litres.


Es molt fàcil de localitzar al costat mateix del camí. Si partim de les Tines dels tres Salts o de la tina Llobregat passarem a continuació pel grup de les de Solanes, uns 350 m després la pista es bifurca: cal seguir el ramal esquerre, que és el que anomenem camí de les Generes (seguint pel ramal dret aniriem a parar en poca estona a les tines Solitària i Transformada).

31 de juliol, 2016

Sellents


Ens trobem de nou a Preixens. Pràcticament allà on passa la ratlla entre les comarques de la Noguera i l'Urgell, s'aixeca una petita elevació amb unes roques plenes d'interessants relleus, forats i retalls escalonats.





L'indret apareix com a Sallents en el mapa de l'ICC i amb el nom Sellens a l'inventari de la Generalitat del patrimoni arqueològic.

Els arqueòlegs han fet prospeccions en superfície i com era de esperar han trobat ceràmica grisa, habitualment associada a indrets amb aquest tipus de relleus.



La majoria de les diverses cavitats que hi ha concentrada en poc tros tenen pinta d'haver estat sitges per guardar gra o aliments.

En conjunt es tracta doncs d'un centre de producció i emmagatzemament agrícola que va funcionar en algun moment de l'Edat Mitjana o potser fins i tot en època moderna.





Les sitges d'aquí són dipòsits amb l'entrada quadrada amb vores arrodonides que donen pas a un interior generalment més ample. Però no sempre, en un parell de casos les parets cauen rectes. Alguns retalls exteriors indiquen que s'hi podia encaixar una tapa de fusta.

No tot eren sitges, una de les cavitats, ara colonitzada per la vegetació, té unes dimensions molt grans i probablement servia de bassa.
En el punt més enlairat hi trobem un dipòsit allargassat, sense opció a tenir una tapa, que per les seves dimensions recorda dipòsits que ja hem vist sovint en aquestes pàgines i que anaven destinats al most de la verema, tot i que en aquest cas podria haver servit igualment d'aljub, fos per remullar-hi cànem o per altres funcions.



La relació amb el most la veiem més clara en dos dipòsits que es troben a la part més coberta de vegetació. L'indici ens el dona un retall de forma quadrangular: una plataforma de trepig que per la part baixa de la pendent aboca a un dels dipòsits.


Un d'aquests dos dipòsits o trulls està força ple de terra però l'altre, tot i que colonitzat pels arbres, mostra clarament les seves dimensions, que ronden els 2 x 2 m encara que no té una forma del tot regular.


Del carrer Costa del Corral Nou de Preixens, davant de les roques balmades que sustenten el castell i altres edificacions, surt el carrer Sellents. Si seguim uns 500 m la direcció d'aquest carrer, fins més enllà del poble, arribarem a les roques que ens quedaran una mica per sobre del camí de grava.
Coordenades: 41º 47.588' N 1º 3.434' E


30 de juliol, 2016

Escanyimars


Escanyimars és una illa plana poblada d'alzines que destaca voltada de camps al nord de Butsènit, en el terme de Montgai (Noguera). El punt central i més elevat d'aquesta illa és una gran roca de parets verticals que hauria estat la base ideal per bastar-hi un punt de vigilància, però no s'hi veu res d'això. En canvi, la roca queda al mig d'un recinte o terrassa de perímetre romboide delimitat per rengles de carreus, amb unes diagonals de 50 x 30 m, .


A 40 m a ponent d'aquesta terrassa hi passa l'antic camí de Montclar, vorejat per pedres posades en vertical, que fa dos anys va ser netejat gràcies a un camp de treball.



Aquest camí passa pel costat mateix d'una roca ample, fàcil de pujar, on hi trobem uns grans dipòsits molt erosionats que donen sentit a tot el conjunt, ja que Escanyimars era, de fet, un centre de producció agrícola. 


La cavitat més cèntrica és un trull que té a una banda un altre amb el que probablement estava comunicat, i a l'altre costat una plataforma on trepitjar el raïm.


Malgrat el desgast de les cavitats la seva cabuda dona idea de la importància que va tenir aquí la vinya durant la Baixa Edat Mitjana i potser l'Epoca Moderna, moments als que correspon la ceràmica trobada.


A 8.7 km d'Agramunt en direcció a Balaguer hi ha Butsènit, sortirem d'aquest poble en direcció E. Passat el trencall del cementiri prendrem direcció N i 1.4 km després arribarem a Escanyimars.

Coordenades: 41º 48.828' N 1º 0.300' E


27 de juliol, 2016

Cup del Canal


Aquesta construcció es troba al costat mateix de la carretera de Cervera a Agramunt, just on es travessa el canal Segarra-Garrigues i molt a prop de la ratlla amb la comarca de l'Urgell. En els mapes de l'ICGC hi surt amb el nom "la Teuleria", però no es tracta de cap forn de teules, sinó d'un cup o tina de vi aïllada amb una gran barraca adossada.


Per comprovar que es tracta d'un cup només cal treure-hi el nas. Encara s'hi veuen alguns dels rajols que folraven l'interior del dipòsit rodó.


La barraca està més sencera que el cup, té el sostre de volta i en part està enfonsada sota el nivell del terra, tal com és habitual en les barraques d'aquesta part de la Segarra.
No s'observa la boixa, però pot ser degut al deteriorament general de la construcció.


Casos com aquest són clars indicadors de que la distribució de les tines a peu de vinya  arriba força lluny del Bages, ja n'hem mostrat algun altre exemple a la Segarra (a la Vinya de Quart de Millet, a Torà), al Solsonès (Tina del Cucut, a Pinós) o a la Noguera (Trull d'Aguilar de Basella), comarques on hi hem vist, a més a més, estructures excavades a la roca força antigues, el que ens indica que el tenir-les a peu de vinya, fora del mas, és una idea que s'ha anat arrossegant amb tota naturalitat durant molts segles i en més d'un indret.


26 de juliol, 2016

Tina del Cucut


Entre les diverses serres i carenes que travessen el bell mig de Catalunya, a Pinós de Solsonès, hi ha la serra de Puigdac, amb el cim del Cucut com un dels seus punts culminants. Al S d'aquesta elevació es troba en un estat d'abandó absolut la tina solitària que veiem a les imatges. Podem presumir doncs que tota la falda a llevant i a migdia d'aquest serrat havia estat ocupada per vinyes.


Consta d'un sol dipòsit rodó enrajolat i encabit dins una obra de planta quadrada que té adossat un cobert més gran obrat en pedra seca i dividit en dues dependències inter-comunicades, amb l'entrada pel lateral que mira a ponent.


La pèrdua de la teulada l'ha deixat exposada a la ruïna, malgrat tot val la pena ressenyar-la com una tina de les construïdes a peu de vinya perquè a la comarca on es troba (el Solsonès) no s'ha fet esment de gaires casos similars, encara que n'hi ha d'haver d'altres perquè les tines aïllades són pròpies dels terrenys d'orografia esquerpa, dels quals a Catalunya no en falten.


Si tenim interès en anar-hi prendrem la carretera B-300 que va de Calaf a la Molsosa i Valmanya, en el PK 12.2 l'abandonem per prendre la pista a Vallverdú. Al primer revolt trenquem a la dreta en direcció N, es passa pel costat de la masia dels Plans i al revolt següent trobem a la dreta una pista erosionada que puja fent ziga-zagues pel serrat i mor a poques passes de la tina. L'últim tram només és factible a peu o amb un vehicle de xasis alt.
Coordenades: 41º 48.516' N 1º 30.666' E


24 de juliol, 2016

Cup de Carbonells


En un indret de l'antic terme de Llanera (incorporat el 1968 a Torà, Segarra), hi ha situats l'un al costat de l'altre els masos de Pinyol i Carbonells. En un planet de roca a poques passes de Carbonells fa poc anys hi creixia un arbre dins una cavitat força plena de terra, però la curiositat dels propietaris els va portar a buidar l'antic cup excavat fins a deixar-lo net tal com apareix a les imatges: un dipòsit circular de 1.85 m de diàmetre per 1.75 m de fondo, amb 5 forats satèl·lits. Aquests forats deurien sostenir els pilars de fusta d'una coberta en l'època que el cup funcionava.


L'aprofitament enginyós d'una esquerda natural va permetre als antics usuaris estalviar-se la feina d'excavar l'accés al brocal. Uns graons encaixats entre les parets de l'esquerda permetien baixar fins el brocal per on treien el vi a conveniència.

Per anar fins a Pinyol i Carbonells cal situar-se a la carretera que surt al N de Torà i va a Ardèvol. A uns 10.3 km de Torà i a 1 km d'Ardèvol surt una pista indicant la direcció Soldevila. Es passa entre el complex de granges i coberts de Soldevila i 1.4 km després s'arriba a Carbonells.



11 de juliol, 2016

Peraltes


Les ruïnes de Peraltes, vistes des de la carretera d'Agramunt, apareixen enfilades dalt del que sembla un tossal, però que no és més que el límit S d'una extensa plana que aquí rebaixa l'altitud per donar pas al riu Sió.
A més de la casa ensorrada hi ha una altra casa, més sencera i més moderna, amb elements re-aprofitats de la primera.



A l'espai que hi ha entre les dues cases s'observen les restes d'un parell de cups enrajolats completament destruïts. Però el que realment crida l'atenció en relació al passat de la vinya en aquest indret, ara tan cerealístic, és el conjunt de dipòsits excavats a la vessant S.


El primer d'aquests dipòsits s'obre al damunt d'un parell de roques balmades de sota i amb parets al damunt.


L'estructura està rematada per una construcció de pedres, de perímetre circular i amb una coberta de grans llosses planes.


Retallada en les lloses hi ha una obertura circular amb encaix per una tapa. Aquesta coberta ens indica un aprofitament posterior a l'origen medieval del dipòsit excavat, ja que les lloses presenten un acabat molt net i llis, per tant són relativament modernes.


Però l'ús com a cup és evident: pel costat de sota s'observa el forat del brocal fet d'una manera molt rudimentària.


Al costat d'aquest primer dipòsit s'observa un altre retallat a la roca, sense cap coberta i molt tapat de terra.
Una mica cap a l'E una roca mostra una filera d'encaixos com els que ja ens són familiars de Bensa, Flix o Torrents. El que ens fa suposar que tos aquests indrets van tenir una activitat semblant en una mateixa època.


150 m Cap a llevant i a la mateixa alçada del marge encara es pot identificar el perímetre d'un altre dipòsit allargassat i completament sitjat.


A Peraltes s'hi arriba fàcilment des d'Ossó de Sió, PK 14.8 de la carretera L-303 d'Agramunt a Cervera.
Coordenades: 41º 45.617' N 1º 9.271' E